Càpsula (o Eufòria)[LLMRC al carrer; Jamming Lounge Juliol'15]

A Manuel BAIXAULI

El whisky ajudà a augmentar la nostra eufòria. Els viatges a través del temps, segons la meva esposa, ja eren una realitat. A la tarda, entre fulls gargotejats, m'havia revelat la notícia d'haver enllestit la investigació. La seva ajudant i ella somreien, satisfetes. No entenia aquell galimaties de xifres i fórmules estranyes, però la proposta que jo fes la prova pilot m'excità. Seria una peça clau en l'experiment i passaria als annals de la història amb lletres d'or. La vanitat se m'enlairà tot imaginant un canvi de rumb en la nostra vida. Sobretot en la meva.

No ho vaig esmentar, evidentment. Sols un histriònic sí aparegué entre els meus llavis, entumits per l'alcohol.

Dins de la càpsula, l'atmosfera era claustrofòbica. Però deixar la ment en blanc m'ajudà a suportar-la, mentre a l'exterior veia, a través del vidre minúscul, les corredisses de les dues científiques. Llavors, arribà una sobtada somnolència. En despertar, un pressentiment fúnebre m'aclarí el perquè de les cares tristes de familiars i coneguts, que passaven davant del vidre. No podia xisclar ni moure'm.

M'adono que ara sé traduir els somriures còmplices, els fregaments accidentals, que atribuïa al nerviosisme de la recerca, quan les palades de terra ressonen rítmicament.

Ciència díscola (o Glàndules i memòria)(RepteDCVI)

Hipòfisi. Amb aquesta paraula al cervell, la consciència m'ha donat la benvinguda al món en despertar. No és per fer l'acudit fàcil. Era un ressò estrany i recurrent, que retornava a cada instant, un mot que semblava reclamar un espai protagonista en un cosmos que és caos i desordre des que l'amor ha esdevingut nostàlgia. Mentre s'escalfaven els motors d'aquesta andròmina que és el meu cos de vellard, he consultat el diccionari per ubicar-me

[del gr. hypóphysis 'rebrot, crescut per dessota', comp. de hypó 'sota' i phýsis 'el que creix o brota']
f ANAT ANIM/FISIOL Glàndula de secreció interna, en forma de mongeta, situada a la base del crani, sota l'encèfal, que regula la major part de funcions de l'organisme.

i només ha servit per perdre'm encara més amb tanta ciència a primera hora del matí. Ara em caldria un cafè, sobretot per oblidar-me d'anatomies i de fisiologies que em duen cap a records que no vull regirar. No podia haver-se'm aparegut, per la mateixa combustió espontània, alguna figura retòrica o la tornada apegalosa d'una cançó de Passenger?

Hauria esquivat la ciència i l'episodi tortuós d'una relació que ja havia passat als annals de l'oblit, de la que no hi ha ni tan sols fotografies per il·lustrar-ne una existència. Tot al contrari del cos dactilífer i datiler que nit i dia em martiritza amb carícies imaginàries i turgències que em fimbren l'ànima. O la nimfa d'Heliòpolis que, malgrat silencis i absències, em fa trontollar el sòl que trepitjo només intuint una única síl·laba del seu nom selvàtic i de sílfide. Per no parlar de la verònica que em cobreix el seny en rememorar la virginitat perduda en el llit patern entre els braços minúsculs d'unes sines joves i majúscules, allà on les dents hi deixaren rastres invisibles però permanents que han perdurat anys, lustres, dècades...

I la hipòfisi ha volgut estroncar tanta memòria inútil però satisfactòria, aquest reguitzell femení que no retorna el caliu als meus llençols però que ajuda a empènyer dies. La solució serà recuperar The Final Countdown per posar en guaret aquestes neurones díscoles. I xiular com un posseït durant una bona estona. Potser vinguin al record la blonda d'unes calcetes a parvulari, o la cigarreta que havia de ser fumada per aconseguir un exòtic petó suec, als meus tendres setze anys... I resar perquè la hipòfisi s'extirpi de soca-rel i es desterri del meu cervell...

Latència (o Concuspiscència i nostàlgia)(RepteDCIV)

S'ha dutxat amb parsimònia tot esmerçant-s'hi. Després de tota la tarda a les classes d'arts plàstiques, sols demana aquest ritual per treure's les restes de terrissa d'entre les ungles i per gaudir del silenci i de la calma amb ell mateix. Ja arribaran la cridòria de la quitxalla, les quatre frases comptades entre el matrimoni, el sopar frugal i les combinacions impossibles gràcies a qui tingui el comandament del televisor. Però cada vegada li costa més trobar-se a gust immers en aquest plaer solitari de la dutxa. Si no és una corredissa entre els germans, és una visita inesperada que l'apressa. Tot i que sembla més una justificació pel desencís gradual que se li ha acumulat any rere any, com una desídia incòmoda o un avorriment continu. Per no esmentar la tòpica i típica arribada del desencís, també a la seva llar.

Tem dir allò que sent. Perquè és crua la veritat. Però, d'un temps ençà, les seves mans no li desperten emocions, tampoc no s'esforça per arribar abans a casa i fruir d'una atmosfera relaxada. Inclús amb un cert grau d'excitació, quan existeix el perill de la descoberta, perquè els ulls dels infants sempre són curiosos... Per això, de vegades, davant tants imprevistos i filigranes circenses, prefereix esperar la complicitat nocturna, un cop que els fills ja són allitats i vençuts pel son, quan l'habitació s'impregna de la fragància de l'espígol, deixat a l'armari entre les peces de roba, o les ametlles del gel de dutxa d'ella, o quan les llistes del parquet registren qualsevol moviment. Aquests instants sagrats, però, no l'omplen ja. El que hauria de ser un cúmul de preliminars per suggestionar-lo esdevé un ambient gèlid que no convida a explorar aquell cos tan conegut. El desencís és tan tangible i latent, la química de la concupiscència tan inexistent, que s'olora la nova la derrota.

En la foscor absoluta, amb una certa nostàlgia, palparà el perímetre on descansa la seva dona, detectarà la camisola i les corbes sinuoses de la seva figura i, per uns minuts, fingirà una flama que ja li fa el pes. L'egòlatra prefereix això que acceptar que realment existeix el desamor per ell mateix.

Aprenent de geni (Repte Clàssic DCI)

Té tantes ganes i desigs d'esdevenir poeta que s'ha impregnat dels clàssics amb lectures fins a altes hores de la matinada, quan gairebé despunta el dia. Emula les rimes de Carles Riba i els decasíl·labs de Miquel Martí i Pol; l'amor furtiu i cortès d'Ausiàs March o la perfecció dels sonets de J. V. Foix; el sentiment tísic de Joan Salvat-Papasseit o les imatges plenes de simbolismes de Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Li ronda pel magí el croquis d'un amor que pot esdevenir musa dels seus versos, i n'esbossa qualitats incomparables, extretes de tantes bandes que no hi reconeix cap noia real o que s'hagi creuat amb ell al llarg de la seva vida però ja li fa el pes aquest disseny tan estrafolari com platònic. A més, qui sabrà si existeix o és una invenció de l'artista quan estigui a la palestra, en qualsevol fira del llibre mentre signa exemplars a tort i a dret? No hi ha cap figura en l'escampall retòric que inclogui l'al·legoria o idealització? Haurà de consultar el seu manual d'estil... I engolir un cop més el Diccionari General de la Llengua Catalana de Pompeu Fabra, i rellegir els versos de Josep Maria de Sagarra per polir vocabulari i expressions.

Ara, però, l'aprenent de deixeble de geni dorm com un soc amb el llum de la taula on feineja a diari, després de la jornada estudiantil, entre voluminosos llibres, assetjat per fulls i fulls que ha omplert d'estrofes i que sempre acaben enterrats al fons d'un calaix en el moble més apartat de tota l'estança. Sense destorbar el seu son ni el seu somni de convertir-se en un autor de renom, llegim la darrera composició, tota una filigrana d'alexandrins amb una rima interna que gairebé no és plausible...

Narcís

On s’amaga la Veu que crida l’aigua efímera
En el si de la Fosca amb paraules lacòniques?
Mentre la nit s’embosca en l’urc de la seva ànima,
El llim paga l’alt preu de l’àvida supèrbia.

On s’oculta la Veu que clama l’aigua agònica,
Que es perd en la flor tosca, pètals de carn diàfana?
En el seu cor creix l’osca del malefici, errívola
Set que asseca la deu de l’eterna innocència.

Lluny dels somnis acaba amb la mentida aquàtica
El feble espill trencat d’esperances incrèdules,
Fill de la soledat sense misericòrdia.

Es gelarà la lava que el crema amb flama ígnia?
El pètal, del fang nat, mor per la imatge pròpia:
En el cor s’ha sembrat l’agonia de Màrsies.

El cert és que la mitologia o les rimes no estan massa en voga però és el perill que té haver-se deixat impressionar pel cercle homèric i, sobretot, per poetes que deixaren de banda la quotidianitat i feren que els seus mots fossin massa inaccessibles per al poble que podia llegir-los i comprendre'ls. Però no li restem mèrit a aquest vailet que, entre la vetlla i l'endormiscament, teixeix el seu Univers particular...

Eufòria (o Equívoca)(#hemcrescutjunts #tweetrelat; 5)

 

Fulleja'm, vas dir-me, i entre la calor i el plaer de ser enmig de la biblioteca del Museu, el seny m'abandonà.

Competència (o Essència)(#tweetrelat #hemcrescutjunts; 4)

 

Digues, quina competència té l'arbre davant de la grisor del mur, per molt d'art que aculli en el seu interior?

Velocímetres (#hemcrescutjunts #tweetrelat; 3)

La taula parada, cadires incloses, és un cop de puny d'ençà que l'accident canvià la nostra realitat per sempre.

Celístia (o Brúixola)(#hemcrescutjunts #tweetrelat; 2)

Calia trobar l'atzur enmig de la celístia, o viceversa. Mentrestant, els teus ulls ja em servien de brúixola.

Perímetre (o Escapatòria)(#hemcrescutjunts #tweetrelat; 1)

Cada llamborda és en el perímetre vital que ens tria, inclús en l'escapatòria que delata l'engany o l'adulteri.

Ingerència (o Diplomàcia)(Repte DC)

En arribar a la carena, comprovo que el riu encara és al seu lloc. Tot i els dies que han transcorregut, a pesar de les penúries sofertes, el traç sinuós i el cabal abundant segueixen allà, immutables, impassibles. M'aturo uns segons per l'emoció que m'aclapara ara mateix; noto com si hagués canviat les espardenyes per tones de plom i els peus no gosen avançar ni un mil·límetre fins que l'ànima no els ordeni moure's de nou. Observo els meandres que em varen acollir durant els llargs estius de la infància, que amagaren les primeres trobades amb un amor adolescent i esbojarrat de tan fervent, que m'acompanyaren inclús quan vaig decidir deixar el poble per sempre, rendit i sense cap altra sortida que l'abandó i la fugida per no saber enfrontar-me a l'imprevist...

Ara, en interrompre el meu trajecte, m'adono del cansament i de la fadiga que m'envolten, i la fam i la set són indescriptibles. Enyoro la mísera engruna de pa que desitjaria, el glop d'aigua fresca del càntir. Però no tinc ni aquest ínfim consol. Ni un gos que m'acompanyi en la soledat del camí, que s'arrauleixi a la meva vora per fer més càlides les nits i menys llargs els dies. Ho he entès prou bé: aquest tràngol l'he de passar tot sol, sense l'ajuda dels records ni de les persones conegudes al llarg d'aquests anys. Com si fos una segona oportunitat per trobar-me amb mi mateix, per complet. Per això, malgrat el tràmit dolorós i "diplomàtic", tornar al poble és necessari. Sobretot reaparèixer allà on el riu em va ser ajuda per llevar-me la vida amb covardia i deixar-hi senyals desxifrables, indicis que sóc a prop, que em deixo trobar. Tot sigui per acabar amb el vagareig perpetu i perquè el meu cos no segueixi perdut enmig de la mar, devorat pels peixos.

Idèntiques (o Ànima oceànica)[#viernescreativo]

 ©Shae DeTar

No calia haver explorat les lleres per desconèixer encara més qui érem. A pesar del llot i de la vegetació pútrida, dels hectolitres engolits i de la sal gemma, pressentíem que, tard o d'hora, el riu desembocaria en un delta, enmig de la mar. Mentrestant, però, el cervell se'ns doblaria, tot desestructurant-se en mil bocins idèntics, amb l'ànima oceànica de la deu que, sempre en degotís, s'escolava cèl·lules endins. Ens sabíem d'atzur, lapislàtzuli on el somni blavós de la vigília eterna suplica clemència i repòs, i només el més feble avançaria entre l'huracà sense esforç. Potser per això, ella xisclà abans d'albirar la fita, aquell horitzó que, al final del bucle, ens agermanaria abans de començar un nou cicle vital.


#viernescreativo 

Parsimònia (o Brutícia)[La paraula que et menjaries a petons {serenor}]

Amb tota la serenor del món, esbandeix un cop més el pal de fregar, que ja no recull res més. Aviat també caldrà canviar de nou l'aiguabarreig i repetir el procés d'omplir el cubell d'aigua calenta perquè, juntament amb el detergent d'essència de llimona i pi, la brutícia i les taques desapareguin i no impregnin més el terra del rebedor i, quan ja es trobi en l'horari per poder llençar les escombraries, baixarà els dos sacs en què hi ha encabit a corre-cuita tot l'embalum generat. La infusió de rooibos es refreda al marbre de la cuina, aquesta no la perdona mai, ni quan rep les molestes trucades al porter electrònic o al telèfon fix. Llavors sap que és el moment més relaxant que pugui imaginar, quan s'asserena del tràfec de la vida de jubilat i quan respira fondo, arrepapat a la seva butaca preferida.

Avui, però, han gosat destorbar-lo, fins al seu replà d'escala, aquells testimonis de Jehovà amb els fascicles pamfletaris que tant detesta i que tantes vegades els ha repetit que no vol ni veure. I un rampell és un rampell, inclús quan el mastegot deixat caure n'ha desnucat un, i la traveta per interceptar la fugida de l'altre ha provocat una confabulació de l'atzar perquè el seu cap hagi topat amb el voraviu esmolat del moble mirall i el desenllaç hagi estat fatídic. Per no esmentar l'escampall llefiscós que ara ha de recollir. Amb tota la serenor del món, perquè ell, de tranquil·litat i de parsimònia i de calma, en sap un tou...

Cobdícia (o Piràmide herètica)(Relats conjunts)

Allà, sobre l'esplanada, construïda amb grans carreus de pedra de la zona, hi havia la principal mostra de la gosadia i de la cobejança il·limitada, de l'absència de pors i, alhora, l'amulet de les mil supersticions. En resum, la piràmide herètica de la cobdícia humana. I davant seu, dissimulàvem que badàvem les boques en un inútil intent de no deixar-nos aclaparar per la sorpresa i per la magnitud d'aquella obra magnífica.

Imaginàvem els rituals celebrats en aquell recinte piramidal, amb les figures tallades en blocs uniformes i ingents. Serps emplomallades, deien els més llegits, Kukultan o com s'escrivís, murmuraven els salvatges. I resàvem, crucifix en mà, per no ser contaminats per aquella raça inferior, que havia estat subjugada sota el poder del nostre Déu, l'únic i el verídic. Sentíem menyspreu per ells, i aquest sentiment era recíproc, sens dubte, perquè les seves mirades així ho demostraven.

Interiorment, però, inclús nosaltres, que salvaguardàvem la puresa de la fe amb les nostres oracions i manllevàvem pensaments pecaminosos de les ànimes del ramat, ens meravellàvem del que havia estat capaç de fer una civilització primitiva i tan poc desenvolupada com aquella. La visita durà ben poc, just després d'inspeccionar cada trapa i cavitat, tot compartiment i accés al que anomenàvem El Castell, perquè no ens venia de gust ni ens rotava anomenar aquella estructura profana d'una altra forma més divina. A més, aquell munt de pedres perdria el nostre interès en qüestió de minuts.

En tornar, el camp de les mil columnes resultava menys impressionant. Ens havíem mentalitzat que allò només era una extensió pètria en plena decadència. L'or, l'argent i les pedres precioses caldria trobar-los en altres llocs. Durant el sopar, ja decidiríem quines indígenes dur-nos al jaç. Al dia següent, ens desplaçaríem cap al sud-oest, després de sacrificar alguns homes per sembrar el pànic i com a mostra de respecte d'aquells incivilitzats cap a nosaltres.

 Relats conjunts

Hàbitat (o Espècimen)(REC de la Cadena Ser VIII; 033)

Aquell ésser diminut que colpejava la lent des de l'altre costat em causava nàusees i això s'empitjorava en veure'l tan de prop, augmentat milers de vegades, fins al punt d'haver de desistir per uns minuts en la tasca d'observació. Era llavors quan visualitzava el seu origen i el seu hàbitat, la forma que havia estat obtingut i, fins i tot, totes les accions relacionades amb aquest espècimen. En realitat, era massa escrupolós per estar al laboratori, ho assumia, però mai no hagués imaginat que una mostra investigada em tirés tan enrere, sobretot tractant-se del meu propi esperma.

Lascívia (o Luxúria)(Repte DXCIX)

¿No has aprendido, inocente,
que en tercera persona
los bellos sentimientos
son historias peligrosas?


Jaime GIL DE BIEDMA (1929-1990)

Respiro amb força i l'oloro, a escassos metres. La seva flaire és intensa, plena de totes les partícules odoríferes que poden voleiar per l'atmosfera. Sento el desig com em batega a les temples mentre els ulls s'omplen del panorama de veure'l al meu davant, un cop més. La música estrident no em destorba per escoltar el so dels seus xiuxiueigs quan xerra amb altres persones. Dissimulo tot bevent el gintònic i el gust dolç dels nabius i de l'amargor de l'angostura m'embafen el paladar. Desitjaria més sentir la seva llengua dins de la boca, juganera com pressento, amb el tacte vellutat que he imaginat en els meus somnis més humits.

Acluco les parpelles i visualitzo les paraules que endevino, entretallades i aleatòries. Les tenyeixo amb el roig encès i el groc estrident, els colors de la passió que m'embolcalla i de la gelosia que, de tant en tant, m'embarga. És tan jove, tan delectable, tan impressionable, que temo que algú se m'avanci. Sempre he pecat de poca gosadia, en qüestions amatòries, de prudent en extrem. Les mans em tremolen, que, suoses, no sabrien començar una trajectòria per aquella esquena desitjada, blanca, immaculada... I se m'eriça la pell en imaginar unes ungles clavades a les meves natges. Se m'inflamen les galtes, i és una barreja de timidesa i d'excitació. Ja em costa dissimular el meu estat. Tanta influència del pleniluni en el cos no és saludable...

Escuro el contingut del got en un darrer glop que m'oferirà l'empenta que necessito. I el valor que llueix per la seva absència. I em trobo amb les meves pupil·les abocades en els iris verdosos del jove desconegut que ha coincidit, malèficament i capriciosa, en les últimes festes que s'han celebrat a casa d'en Carlos. Aquest sagal m'ha provocat tantes nits d'insomni i manllevat el do de la paraula sempre que ha aparegut a prop meu que m'avergonyeixo de reconèixer-ho. Llavors, ironies de la vida, escolto la meva veu i la frase que he pronunciat mil vegades davant del mirall del bany de casa meva:

— Hola, sóc Jaime Gil de Biedma, el poeta, i em poses molt — balbucejo.

Instantànies (o Planícia)(Repte DXCVIII)

Dear, be the tree your sleep awaits,
Worms be your words, you not safe from ours

[Estimat, sigues l'arbre que el teu son espera;
que siguin els cucs les teves paraules, no et salvaràs de les nostres]

John ASHBERY [Trad. Melcior Mateu i Adrover]

Arriba, carregat de records i d'anhels, allà on l'arbre segueix esqueixat, esberlat per la violència del xoc, calcinat per la fam voraç de l'incendi. Torna al lloc de l'accident com si això li servís com a bàlsam contra la culpabilitat i experimenta l'ofec de la consciència mentre el seu plor agonitza al fons de la gola. No té llàgrimes per al lament ja, tampoc no les cercaria, per molt de temps que transcorregués. Aquest pas dels mesos sols serviria per esborrar les petges més efímeres deixades per les rodes de l'automòbil. Però mai per restituir l'alzina moribunda o la vida arrencada al bell mig de la plenitud.

Li ha suposat un gran esforç arrossegar els peus fins a aquesta planícia de nou, ferida únicament per la negror de l'asfalt i el soroll del trànsit rodat més o menys escadusser. La piuladissa dels ocells, que aprofiten un cable d'alta tensió per a gaudir d'un recés, omple de placidesa l'hòrrid reguitzell d'imatges que li ve al cap, instantànies agermanades al vermell de la sang vessada i al xiscle abans de la mossegada de la Dama. Desitja abraçar-se al tronc curull de dècades i refer-ne l'esveltesa, la fusta que ha estat malmesa sense seny però reconeix que és inútil fer-ho. Res no tornarà a ser com en l'origen, quan encara no hi havia indicis de la catàstrofe.

La llum de la tarda declina cap als tons ataronjats i se sent alienat i descol·locat enmig d'aquest paratge modificat per l'especulació forassenyada dels homes. Ara troba molt més absurd aquest retorn a l'escenari del drama, sobretot quan ja ha trobat el seu lloc definitiu. Correrà com un esperitat i no pararà fins que travessi les blanques parets de la seva nova llar, entre xiprers i làpides, on les històries que pugui escoltar no li remouen tant l'ànima com recordar les darreres dècimes de la seva existència, allà on l'alzina era majestàtica, centenària i bella.

Màgia venèria (o Litúrgia)[#viernescreativo]

©Puuung 

Una nova picabaralla i una nova reconciliació. I ja no sé quantes vegades hem repetit aquesta història. Després, la mateixa cançoneria llagotera, com una litúrgia: acariciar en Catàfora, el meu gat, mentre intenta mostrar interès pels meus llibres, afalagar-me i ensucrar cada frase que pronuncia perquè, a la nit, accedeixi a les seves carantoines, per no dir als “efectes de la màgia venèria del poder de l'amor”, parafrasejant-lo sempre quan es tracta d'acumular barroquisme a la loquacitat.

Com que infal·liblement sempre ocorre això sense variacions, m'he avançat a l'estratègia redemptora i li he fet un peluix quasi idèntic a ell, amb aquestes meves manetes delicades, que tant venera quan hi ha ambient pacífic i afable. Potser m'hagi sortit un xic més rodanxó del compte però la tela és del seu jersei preferit, que m'havia negat a rentar-li com a mesura de resistència i de pressió. Si hagués estat més detallista, s'hauria adonat que ja no hi és, a casa, ni al cistell de la roba bruta ni a la lleixa de l'armari.

Li ha agradat aquesta mirada augmentada per l'efecte òptic de les ulleres, i que hi hagi un floc de cabells tan realista i tan semblant als seus. M'ha cobert de petons, sense haver pronunciat una disculpa per breu i inaudible que fos, com també acostuma a succeir. Després, quan ja se li noti la impaciència del desig creixent i del dejuni obligat durant l'hostilitat, per segellar l'armistici, s'alçarà del llit i s'oferirà a preparar el sopar d'en Catàfora i el nostre. Llavors serà quan realment comenci la litúrgia de la màgia de veritat, la provocada per l'agulla en travessar el punt que esculli en el cos del peluix. Sempre és sorprenent i gratificant trobar, enmig del menú, el plat fred de la venjança...

#viernescreativo

Màcula làctia (o Lapislàtzuli i linòleum)[#viernescreativo]

©Elena Vizerskaya

Tots dos teníem la certesa que havíem canviat. I, si no ho havíem fet encara, tard o d'hora ocorreria. Tan sols calia abocar el contingut de l'ampolla allà on el linòleum havia captat el rastre del vol de les libèl·lules, com una mar de nostàlgia per alliberar-hi els somnis del lapislàtzuli. La resta vindria sol. També els gats, que, empesos per l'instint ancestral, olorarien aquella màcula làctia amb golafreria assedegada. Cada llepada que efectuessin augmentaria la força del conjur i la influència del desconegut, aquest embruix engendrat dins de les seves pupil·les, que havien esdevingut felines en vestir-se amb la disfressa macabra i sàdica. Sabia que no podia arriscar-me però no tinc remei quan el meu olfacte de tafur pressent reptes i juguesques, premis i recompenses...

Ara, quan el lli ja s'ha liquat, junt amb la meva carn —pell i ossos inclosos—, em penedeixo de tenir tanta malastrugança. Però encara em consola saber que vaig caure en l'influx d'un mag del transformisme, d'un escapista que em deixà a la corda fluixa del seu esguard, sota l'antifaç de la més mel·líflua tendresa, tot admirant la verticalitat de les seves pupil·les, tan enigmàtiques com belles. Només em resta aquest regne soliu conquerit pel líquid fluid, que és el meu cos fràgil, efímer...

#viernescreativo

Misericòrdia (o Política)(REC de la Cadena Ser VIII; 032)

Vaig tornar a enfocar la seva figura uniformada en l'espiell del rifle. Per no tirar-me enrere —perquè em conec— , vaig recordar les interminables hores d'instruccions, els seus capricis infantils tot abusant d'autoritat o la seva mirada de prepotència en veure'ns suar la cansalada sota un sol de justícia i així se m'omplia, més encara, el cos de ràbia. Vaig remugar els improperis que s'havien acumulat després d'anys de subordinació. Tanmateix, en el moment crucial, vaig baixar l'arma amb posat misericordiós: el tret acabaria ràpidament amb la seva vida i amb el suplici personal d'haver de suportar la seva sogra dia rere dia i no es mereixia tanta sort, la veritat sigui dita...

Llicència (o Fulgència)[71a Crida de VullEscriure; Gran Final]

Se sent amb sort avui. Just fa uns dies que ha sortit de l'Acadèmia, amb la llicència sota el braç, i té davant seu la millor oportunitat per escriure el primer text de la seva vida. I de la seva carrera. Ell, que, en opinió de tots, era un capsigrany, un passerell, un sòmines sense futur ni ofici, es troba amb la bellesa personificada, la perfecció ben engranada, la fulgència extrema d'unes corbes estilitzades. S'atura, esmaperdut, garratibat i bocabadat, per l'emoció de la troballa. Fita a dreta i a esquerra, per assegurar-se que res no li destorbarà aquest plaer ni la glòria que ha imaginat durant mesos i exàmens.

Se centra per ubicar-se, necessita la màxima concreció per ser cregut i que el seu redactat sigui versemblant i irrevocable. Treu el bloc que utilitza en aquests casos i comprova que el bolígraf li funcioni. Aquest cop, però, la comprovació és minuciosa, exhaustiva. No es refia d'aquell primer traç dubitatiu en què la boleta d'acer no ha deixat el seu rastre entintat en tot el recorregut. El segon, en canvi, mereix una petita ovació mental per ferm, llarg i prim. Treu la llengua per la comissura esquerra, com sol fer quan comença a escriure. Això l'ajuda a concentrar-se i, almenys, a afinar la sagacitat. Ja que la punteria no la té tan bona.

Per enèsim cop, consulta el seu Rolex, regal d'aniversari dels seus pares, que, a pesar que no li hagin dit mai res, creu que són els artífexs d'aquest expedient immaculat, excel·lent i irreprotxable. L'hora i la data també són importants perquè aquest document no sigui refutat. La xardor d'aquest matí de juny cau amb justícia, i no suporta massa la gorra. Però no perdrà les bones formes. Tremola lleument la seva mà, també ella sent l'emoció del moment, la seva importància. Mentre escriu, un imperceptible somriure se li dibuixa als llavis, tot imaginant la cara dels seus col·legues en constatar que ell ha estat capaç de multar un Ferrari Testarossa mal estacionat. I sense caure en la temptació de fer-se una selfie, ara que estan tant de moda...