deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

15/6/15

Lascívia (o Luxúria)(Repte DXCIX)

¿No has aprendido, inocente,
que en tercera persona
los bellos sentimientos
son historias peligrosas?


Jaime GIL DE BIEDMA (1929-1990)


Respiro amb força i l'oloro, a escassos metres. La seva flaire és intensa, plena de totes les partícules odoríferes que poden voleiar per l'atmosfera. Sento el desig com em batega a les temples mentre els ulls s'omplen del panorama de veure'l al meu davant, un cop més. La música estrident no em destorba per escoltar el so dels seus xiuxiueigs quan xerra amb altres persones. Dissimulo tot bevent el gintònic i el gust dolç dels nabius i de l'amargor de l'angostura m'embafen el paladar. Desitjaria més sentir la seva llengua dins de la boca, juganera com pressento, amb el tacte vellutat que he imaginat en els meus somnis més humits.

Acluco les parpelles i visualitzo les paraules que endevino, entretallades i aleatòries. Les tenyeixo amb el roig encès i el groc estrident, els colors de la passió que m'embolcalla i de la gelosia que, de tant en tant, m'embarga. És tan jove, tan delectable, tan impressionable, que temo que algú se m'avanci. Sempre he pecat de poca gosadia, en qüestions amatòries, de prudent en extrem. Les mans em tremolen, que, suoses, no sabrien començar una trajectòria per aquella esquena desitjada, blanca, immaculada... I se m'eriça la pell en imaginar unes ungles clavades a les meves natges. Se m'inflamen les galtes, i és una barreja de timidesa i d'excitació. Ja em costa dissimular el meu estat. Tanta influència del pleniluni en el cos no és saludable...

Escuro el contingut del got en un darrer glop que m'oferirà l'empenta que necessito. I el valor que llueix per la seva absència. I em trobo amb les meves pupil·les abocades en els iris verdosos del jove desconegut que ha coincidit, malèficament i capriciosa, en les últimes festes que s'han celebrat a casa d'en Carlos. Aquest sagal m'ha provocat tantes nits d'insomni i manllevat el do de la paraula sempre que ha aparegut a prop meu que m'avergonyeixo de reconèixer-ho. Llavors, ironies de la vida, escolto la meva veu i la frase que he pronunciat mil vegades davant del mirall del bany de casa meva:

— Hola, sóc Jaime Gil de Biedma, el poeta, i em poses molt — balbucejo.

Cap comentari: