Cobdícia (o Piràmide herètica)(Relats conjunts)

Allà, sobre l'esplanada, construïda amb grans carreus de pedra de la zona, hi havia la principal mostra de la gosadia i de la cobejança il·limitada, de l'absència de pors i, alhora, l'amulet de les mil supersticions. En resum, la piràmide herètica de la cobdícia humana. I davant seu, dissimulàvem que badàvem les boques en un inútil intent de no deixar-nos aclaparar per la sorpresa i per la magnitud d'aquella obra magnífica.

Imaginàvem els rituals celebrats en aquell recinte piramidal, amb les figures tallades en blocs uniformes i ingents. Serps emplomallades, deien els més llegits, Kukultan o com s'escrivís, murmuraven els salvatges. I resàvem, crucifix en mà, per no ser contaminats per aquella raça inferior, que havia estat subjugada sota el poder del nostre Déu, l'únic i el verídic. Sentíem menyspreu per ells, i aquest sentiment era recíproc, sens dubte, perquè les seves mirades així ho demostraven.

Interiorment, però, inclús nosaltres, que salvaguardàvem la puresa de la fe amb les nostres oracions i manllevàvem pensaments pecaminosos de les ànimes del ramat, ens meravellàvem del que havia estat capaç de fer una civilització primitiva i tan poc desenvolupada com aquella. La visita durà ben poc, just després d'inspeccionar cada trapa i cavitat, tot compartiment i accés al que anomenàvem El Castell, perquè no ens venia de gust ni ens rotava anomenar aquella estructura profana d'una altra forma més divina. A més, aquell munt de pedres perdria el nostre interès en qüestió de minuts.

En tornar, el camp de les mil columnes resultava menys impressionant. Ens havíem mentalitzat que allò només era una extensió pètria en plena decadència. L'or, l'argent i les pedres precioses caldria trobar-los en altres llocs. Durant el sopar, ja decidiríem quines indígenes dur-nos al jaç. Al dia següent, ens desplaçaríem cap al sud-oest, després de sacrificar alguns homes per sembrar el pànic i com a mostra de respecte d'aquells incivilitzats cap a nosaltres.

 Relats conjunts

Hàbitat (o Espècimen)(REC de la Cadena Ser VIII; 033)

Aquell ésser diminut que colpejava la lent des de l'altre costat em causava nàusees i això s'empitjorava en veure'l tan de prop, augmentat milers de vegades, fins al punt d'haver de desistir per uns minuts en la tasca d'observació. Era llavors quan visualitzava el seu origen i el seu hàbitat, la forma que havia estat obtingut i, fins i tot, totes les accions relacionades amb aquest espècimen. En realitat, era massa escrupolós per estar al laboratori, ho assumia, però mai no hagués imaginat que una mostra investigada em tirés tan enrere, sobretot tractant-se del meu propi esperma.

Lascívia (o Luxúria)(Repte DXCIX)

¿No has aprendido, inocente,
que en tercera persona
los bellos sentimientos
son historias peligrosas?


Jaime GIL DE BIEDMA (1929-1990)

Respiro amb força i l'oloro, a escassos metres. La seva flaire és intensa, plena de totes les partícules odoríferes que poden voleiar per l'atmosfera. Sento el desig com em batega a les temples mentre els ulls s'omplen del panorama de veure'l al meu davant, un cop més. La música estrident no em destorba per escoltar el so dels seus xiuxiueigs quan xerra amb altres persones. Dissimulo tot bevent el gintònic i el gust dolç dels nabius i de l'amargor de l'angostura m'embafen el paladar. Desitjaria més sentir la seva llengua dins de la boca, juganera com pressento, amb el tacte vellutat que he imaginat en els meus somnis més humits.

Acluco les parpelles i visualitzo les paraules que endevino, entretallades i aleatòries. Les tenyeixo amb el roig encès i el groc estrident, els colors de la passió que m'embolcalla i de la gelosia que, de tant en tant, m'embarga. És tan jove, tan delectable, tan impressionable, que temo que algú se m'avanci. Sempre he pecat de poca gosadia, en qüestions amatòries, de prudent en extrem. Les mans em tremolen, que, suoses, no sabrien començar una trajectòria per aquella esquena desitjada, blanca, immaculada... I se m'eriça la pell en imaginar unes ungles clavades a les meves natges. Se m'inflamen les galtes, i és una barreja de timidesa i d'excitació. Ja em costa dissimular el meu estat. Tanta influència del pleniluni en el cos no és saludable...

Escuro el contingut del got en un darrer glop que m'oferirà l'empenta que necessito. I el valor que llueix per la seva absència. I em trobo amb les meves pupil·les abocades en els iris verdosos del jove desconegut que ha coincidit, malèficament i capriciosa, en les últimes festes que s'han celebrat a casa d'en Carlos. Aquest sagal m'ha provocat tantes nits d'insomni i manllevat el do de la paraula sempre que ha aparegut a prop meu que m'avergonyeixo de reconèixer-ho. Llavors, ironies de la vida, escolto la meva veu i la frase que he pronunciat mil vegades davant del mirall del bany de casa meva:

— Hola, sóc Jaime Gil de Biedma, el poeta, i em poses molt — balbucejo.

Instantànies (o Planícia)(Repte DXCVIII)

Dear, be the tree your sleep awaits,
Worms be your words, you not safe from ours

[Estimat, sigues l'arbre que el teu son espera;
que siguin els cucs les teves paraules, no et salvaràs de les nostres]

John ASHBERY [Trad. Melcior Mateu i Adrover]

Arriba, carregat de records i d'anhels, allà on l'arbre segueix esqueixat, esberlat per la violència del xoc, calcinat per la fam voraç de l'incendi. Torna al lloc de l'accident com si això li servís com a bàlsam contra la culpabilitat i experimenta l'ofec de la consciència mentre el seu plor agonitza al fons de la gola. No té llàgrimes per al lament ja, tampoc no les cercaria, per molt de temps que transcorregués. Aquest pas dels mesos sols serviria per esborrar les petges més efímeres deixades per les rodes de l'automòbil. Però mai per restituir l'alzina moribunda o la vida arrencada al bell mig de la plenitud.

Li ha suposat un gran esforç arrossegar els peus fins a aquesta planícia de nou, ferida únicament per la negror de l'asfalt i el soroll del trànsit rodat més o menys escadusser. La piuladissa dels ocells, que aprofiten un cable d'alta tensió per a gaudir d'un recés, omple de placidesa l'hòrrid reguitzell d'imatges que li ve al cap, instantànies agermanades al vermell de la sang vessada i al xiscle abans de la mossegada de la Dama. Desitja abraçar-se al tronc curull de dècades i refer-ne l'esveltesa, la fusta que ha estat malmesa sense seny però reconeix que és inútil fer-ho. Res no tornarà a ser com en l'origen, quan encara no hi havia indicis de la catàstrofe.

La llum de la tarda declina cap als tons ataronjats i se sent alienat i descol·locat enmig d'aquest paratge modificat per l'especulació forassenyada dels homes. Ara troba molt més absurd aquest retorn a l'escenari del drama, sobretot quan ja ha trobat el seu lloc definitiu. Correrà com un esperitat i no pararà fins que travessi les blanques parets de la seva nova llar, entre xiprers i làpides, on les històries que pugui escoltar no li remouen tant l'ànima com recordar les darreres dècimes de la seva existència, allà on l'alzina era majestàtica, centenària i bella.

Màgia venèria (o Litúrgia)[#viernescreativo]

©Puuung 

Una nova picabaralla i una nova reconciliació. I ja no sé quantes vegades hem repetit aquesta història. Després, la mateixa cançoneria llagotera, com una litúrgia: acariciar en Catàfora, el meu gat, mentre intenta mostrar interès pels meus llibres, afalagar-me i ensucrar cada frase que pronuncia perquè, a la nit, accedeixi a les seves carantoines, per no dir als “efectes de la màgia venèria del poder de l'amor”, parafrasejant-lo sempre quan es tracta d'acumular barroquisme a la loquacitat.

Com que infal·liblement sempre ocorre això sense variacions, m'he avançat a l'estratègia redemptora i li he fet un peluix quasi idèntic a ell, amb aquestes meves manetes delicades, que tant venera quan hi ha ambient pacífic i afable. Potser m'hagi sortit un xic més rodanxó del compte però la tela és del seu jersei preferit, que m'havia negat a rentar-li com a mesura de resistència i de pressió. Si hagués estat més detallista, s'hauria adonat que ja no hi és, a casa, ni al cistell de la roba bruta ni a la lleixa de l'armari.

Li ha agradat aquesta mirada augmentada per l'efecte òptic de les ulleres, i que hi hagi un floc de cabells tan realista i tan semblant als seus. M'ha cobert de petons, sense haver pronunciat una disculpa per breu i inaudible que fos, com també acostuma a succeir. Després, quan ja se li noti la impaciència del desig creixent i del dejuni obligat durant l'hostilitat, per segellar l'armistici, s'alçarà del llit i s'oferirà a preparar el sopar d'en Catàfora i el nostre. Llavors serà quan realment comenci la litúrgia de la màgia de veritat, la provocada per l'agulla en travessar el punt que esculli en el cos del peluix. Sempre és sorprenent i gratificant trobar, enmig del menú, el plat fred de la venjança...

#viernescreativo

Màcula làctia (o Lapislàtzuli i linòleum)[#viernescreativo]

©Elena Vizerskaya

Tots dos teníem la certesa que havíem canviat. I, si no ho havíem fet encara, tard o d'hora ocorreria. Tan sols calia abocar el contingut de l'ampolla allà on el linòleum havia captat el rastre del vol de les libèl·lules, com una mar de nostàlgia per alliberar-hi els somnis del lapislàtzuli. La resta vindria sol. També els gats, que, empesos per l'instint ancestral, olorarien aquella màcula làctia amb golafreria assedegada. Cada llepada que efectuessin augmentaria la força del conjur i la influència del desconegut, aquest embruix engendrat dins de les seves pupil·les, que havien esdevingut felines en vestir-se amb la disfressa macabra i sàdica. Sabia que no podia arriscar-me però no tinc remei quan el meu olfacte de tafur pressent reptes i juguesques, premis i recompenses...

Ara, quan el lli ja s'ha liquat, junt amb la meva carn —pell i ossos inclosos—, em penedeixo de tenir tanta malastrugança. Però encara em consola saber que vaig caure en l'influx d'un mag del transformisme, d'un escapista que em deixà a la corda fluixa del seu esguard, sota l'antifaç de la més mel·líflua tendresa, tot admirant la verticalitat de les seves pupil·les, tan enigmàtiques com belles. Només em resta aquest regne soliu conquerit pel líquid fluid, que és el meu cos fràgil, efímer...

#viernescreativo

Misericòrdia (o Política)(REC de la Cadena Ser VIII; 032)

Vaig tornar a enfocar la seva figura uniformada en l'espiell del rifle. Per no tirar-me enrere —perquè em conec— , vaig recordar les interminables hores d'instruccions, els seus capricis infantils tot abusant d'autoritat o la seva mirada de prepotència en veure'ns suar la cansalada sota un sol de justícia i així se m'omplia, més encara, el cos de ràbia. Vaig remugar els improperis que s'havien acumulat després d'anys de subordinació. Tanmateix, en el moment crucial, vaig baixar l'arma amb posat misericordiós: el tret acabaria ràpidament amb la seva vida i amb el suplici personal d'haver de suportar la seva sogra dia rere dia i no es mereixia tanta sort, la veritat sigui dita...

Llicència (o Fulgència)[71a Crida de VullEscriure; Gran Final]

Se sent amb sort avui. Just fa uns dies que ha sortit de l'Acadèmia, amb la llicència sota el braç, i té davant seu la millor oportunitat per escriure el primer text de la seva vida. I de la seva carrera. Ell, que, en opinió de tots, era un capsigrany, un passerell, un sòmines sense futur ni ofici, es troba amb la bellesa personificada, la perfecció ben engranada, la fulgència extrema d'unes corbes estilitzades. S'atura, esmaperdut, garratibat i bocabadat, per l'emoció de la troballa. Fita a dreta i a esquerra, per assegurar-se que res no li destorbarà aquest plaer ni la glòria que ha imaginat durant mesos i exàmens.

Se centra per ubicar-se, necessita la màxima concreció per ser cregut i que el seu redactat sigui versemblant i irrevocable. Treu el bloc que utilitza en aquests casos i comprova que el bolígraf li funcioni. Aquest cop, però, la comprovació és minuciosa, exhaustiva. No es refia d'aquell primer traç dubitatiu en què la boleta d'acer no ha deixat el seu rastre entintat en tot el recorregut. El segon, en canvi, mereix una petita ovació mental per ferm, llarg i prim. Treu la llengua per la comissura esquerra, com sol fer quan comença a escriure. Això l'ajuda a concentrar-se i, almenys, a afinar la sagacitat. Ja que la punteria no la té tan bona.

Per enèsim cop, consulta el seu Rolex, regal d'aniversari dels seus pares, que, a pesar que no li hagin dit mai res, creu que són els artífexs d'aquest expedient immaculat, excel·lent i irreprotxable. L'hora i la data també són importants perquè aquest document no sigui refutat. La xardor d'aquest matí de juny cau amb justícia, i no suporta massa la gorra. Però no perdrà les bones formes. Tremola lleument la seva mà, també ella sent l'emoció del moment, la seva importància. Mentre escriu, un imperceptible somriure se li dibuixa als llavis, tot imaginant la cara dels seus col·legues en constatar que ell ha estat capaç de multar un Ferrari Testarossa mal estacionat. I sense caure en la temptació de fer-se una selfie, ara que estan tant de moda...

Cutícules (o Nàdia)(REC de la Cadena Ser VIII; 031)

Va sortir, sigil·losa, a estirar les cames, a desentumir els músculs perquè no se li engarrotessin, a dibuixar fàcilment amb el seu cos figures impossibles. En definitiva, a gaudir del moment sense mals de cap i demostrar al món que així succeïa, malgrat la seva serietat i el seu rictus impassible. Per això, la va descol·locar que allò que a ella li semblava normal, una cosa que sortia del seu interior amb naturalitat i gairebé sense esforços, hagués assolit la perfecció. Com així intentaven plasmar els dígits del marcador, també sorpresos com la Nàdia, que es mirava les cutícules, vergonyosa...

Intempèrie (o Nostàlgia i família)(Relats conjunts)

S'ha aturat enmig del camí, en un punt sense concreció on descansar uns instants del trajecte recorregut. S'asseu i sent com li pesen els quilòmetres a les cames, però molt més a l'ànima. Ara és quan sent la llosa de la nostàlgia per la llar i per la família. Aquest paisatge àrid tampoc no ajuda a deixar-la enrere; ni l'eixelebrada idea d'encendre una foguera amb l'escassa fusta que troba a prop. No li ve de gust ni hi ha necessitat de tant d'esforç. L'abric ja l'arrecerarà si el fet de dormir al ras li afecta massa. Hi ha una altra intempèrie que li ha gelat més el cor.

Observa la llum de mitja tarda. En unes hores, tot serà envoltat pels tons ataronjats i malves de la posta. Ara, però, els núvols semblen dibuixats damunt d'un llenç impol·lut, i així s'imagina la seva vida, però al contrari. Les taques d'una existència erràtica i capriciosa han esdevingut el tarannà adquirit. Potser per això, a la fi, es troba en un terreny hostil, ignot, a la recerca d'unes petjades que tracin un itinerari quasi indesxifrable, com qui entreveu paraules enmig d'un palimpsest. S'imagina el rostre de la seva dona, tranquil i bell, amb la serenor d'una xemeneia que crepita ben a la vora. Aquesta classe de foc imagina, i en no ser possible, sent la impotència de qui viatja sempre contra corrent.

Taciturn en ple record, s'enfada amb ell mateix. No hi ha ningú per descarregar aquesta ira traginada des que ha travessat el llindar de la seva llar. L'enyorança ha pogut més que la crueltat dels rumors. L'enyorança i l'amor de l'home acomodat en una rutina matrimonial inamovible. Per això s'ha aturat, realment. Se sent inútil i absurd. Com aquesta recerca d'ombres que no es deixen atrapar. Perquè el rampell de la persecució no li ha deixat un marge per a la reflexió i cal preguntar-se de què servirà retenir amb ell aquesta dona, que creia seva, si ja ha decidit fugir amb algú altre. La fadiga li cobreix de plom els membres. Potser necessita dormir, acceptar, alliberar. I deixar viure... 

Relats conjunts 

Acuradíssima tècnica (o Enèsima existència)[#viernescreativo]

 @Erik Johansson 

Pintar és la seva vida. El nou traç li ofereix un motiu per seguir endavant i reinventar-se en cada llenç que endega. L'aprenentatge i la tècnica, acuradíssima, són la clau per no fracassar i tornar a casa amb un trencaclosques inacabat i un maldecap. També depèn de controlar la mà dubitativa per esdevenir millor artista i un home excel·lent, renovat. I un cop més es meravella quan apareix enmig del paisatge, entre el llac i l'escorça de l'arbre solitari que, per enèsima vegada i concentrat en cos i ànima, intenta plasmar amb el realisme més tangible, perquè, ho sap, li va la vida. L'existència.

#viernescreativo

Pulverulència (o Decadència)[Repte DXCVI]

Resta immòbil enmig del menjador, la sala més gran de la casa, envoltada per una atmosfera pulverulent, de deixadesa. No cal una lupa per adonar-se'n. Tampoc mirar pels racons o sota les catifes per descobrir-hi volves de teixits diversos, pols acumulada o inclús cabells. L'Engràcia Dedéu s'esgarrifa de no poder ser capaç d'arranjar aquest abandó, fa tant de temps que no és mestressa d'aquella casa que ara li semblaria un sacrilegi agafar una escombra o un drap i fer dissabte. Per molt superficial que fos, per indetectable que paregués. Tan sols li resta sospirar. No només per l'amor no correspost del poeta, el veritable senyor d'aquell habitatge, sinó per com la decadència s'apodera d'allò que, temps enrere, tantes satisfaccions ha ofert. Perquè, per molt refusada que se sentís, la sola presència d'ell, capficat en els seus versos, gargotejant amb tinta verda quatre paraules plenes de sentiment, li alimentava la vida, li simplificava els matins quan llevar-se era un suplici i una llosa pesada...

Avança unes passes, fins al gran finestral, i observa el carrer. Amb més trànsit que en l'època que ella exercia. Però amb la mateixa amplada increïble, vasta, feta a mida de l'egolatria de l'artista. No gosa aproximar-se a les fustes per no revelar la brutícia que les cobreix, per dissimular que no veu que els vidres necessiten un bon repàs. Calla uns improperis contra La Chascona i Isla Negra. No li ha agradat mai maleir ni insultar ningú però aquest panorama és trist, sobretot perquè ella intentava tenir-ho tot net com una patena. La badia, però, segueix allà, bella, màgica, silenciosa. Li agradaria abocar-s'hi de nou, però ho troba inútil. Ara que no hi és el poeta i ha canviat la vida pel vagareig etern, tot té un sentit inversemblant, buit, malenconiós, com les visites subreptícies i contra tota lògica a La Sebastiana, a Valparaíso, on encara resta en l'aire aquell amor incondicional, incombustible, perenne, que ni la mort no ha pogut esborrar del seu cor. Tampoc la dictadura de Pinochet podrà enderrocar aquesta casa ni la grandesa de Pablo Neruda.

Penitència (o Fragàcia de colònia)[70a Crida de VullEscriure]

Sempre que ha de revelar els pecats comesos des del darrer cop, la tenalla un nus a l'estómac, que no la deixa fins que no s'agenolla davant del confessionari i vomita, fil per randa, el reguitzell de faltes comeses. Sempre, mentre se senya i respon, amb fórmules apreses i repetides, a la silueta del capellà darrere l'espiell, demana que la penitència no sigui massa dura i que s'estigui el mínim temps possible als bancs més apartats, capcota i xiuxiuejant la lletania d'oracions imposades per purgar la culpa i netejar la taca en l'ànima. Sempre, envoltada per l'olor de la fusta rònega i corcada i del fum dels ciris, es mossega els llavis perquè s'adona que, una vegada més, els ulls inquisitius del prevere, que endevina clarament entre els llistons, l'han obligada a no mentir i a recordar les homilies i els sermons escoltats, on el poder de Déu és tan superior com omniscient, omnipresent i omnipotent. Potser si sabés com esquivar aquell esguard, la veritat no sortiria tan a doll i els parenostres i els avemaries no es multiplicarien en un tres i no res. A pesar que sigui la paraula del Senyor...

Sempre que respira alleujada en començar l'última pregària, la fragància de colònia barata l'assetja i li violenta les pituïtàries, com ja ho feia minuts enrere, en plena confessió, talment un cronòmetre que compta dècimes de segon amb extrema exactitud. I sempre que se sent desvalguda i desprotegida, l'ombra allargada i coneguda apareix tot just abans de les sabates lluentes, de la negror de la sotana i de l'alçacoll immaculat, i sap quin somriure es dibuixarà en el rostre del pare Manuel, que se li aproxima calmosament i amistosa, amb l'excusa de parlar de qualsevol minúcia, pura comèdia, o d'haver de canviar d'hàbits vitals per ser una bona feligresa. I, com sempre, es meravella amb l'ametista que llueix en l'anell del sacerdot, que li confereix dignitat i distinció, respecte i autoritat. I només demana que, durant la conversa mantinguda, breu i alhora llarguíssima, aquella pedra preciosa no desaparegui sota els plecs de la seva faldilla, com de costum.

Herència (o Rapsòdia amb còmoda i pólvores)(RepteDXCV)

Respira fondo. L'olor de resclosit i de naftalina, junt amb el rastre de la pols omnipresent per qualsevol racó de la casa, li omple els pulmons i li provoca una tos seca, nerviosa, subjugada. Ara, després del divorci, se sent observada per tot el que ha heretat de la convivència amb el seu marit; les parets i els mobles, inclús el gat que la ronda dia i nit amb ulls blaus, penetrants, maliciosos. No troba la forma de desempallegar-se'n. Tampoc com descansar sense saber-se víctima d'un ofec constant que l'asfixia. Enmig de la llum del dia, la tenebra d'un record li enfosqueix una ganyota, que és el que resulta del seu somriure desdibuixat mica en mica. Ja s'ha avesat a silenciar la veu, que, com sempre, no té interlocutor per a conversar-hi i, mentre observa l'estranya que apareix al seu davant, obre el calaix de la còmoda, on hi guarda el maquillatge, la roba interior, els mocadors de paper. A pesar de trobar-se envoltada i vivint en una apnea constant per superar tantes anècdotes pèssimes, amargues, quotidianes, encara l'alleuja el fil d'oxigen que respira en saber que no li caldrà emprar mai més aquestes pólvores per dissimular les conseqüències de l'enèsima discussió matrimonial.

Desgràcia (o Maledicència)[#viernescreativo]

Eyes shut tight ©Josephine Cardin 

La desgràcia arriba quan ja li ha arrencat el cor, empesa per la gelosia i per la maledicència del veïnat. Callava tota la fel que sortia d'aquelles boques de barjaula fins avui. Perquè, mica en mica, l'amargor s'embaluma al fons de l'ànima i pesa tant... Ha estat fàcil adormir-lo a mitges tot desfent un parell de somnífers a la crema de pèsols. El punt astringent deu ser de la carxofa, ha dissimulat ella. En veure que ja no responia a una simple pregunta quotidiana, ha agafat el ganivet d'escorxar els conills i les gallines i li ha clavat entre les costelles, allà on encara hi podia guardar resquícies de passió, apaivagada en el seu cas, la més fervent si es tractava de l'amant que, segons els rumors, ell tenia i visitava assíduament. La sang, espessa i calenta, no l'ha aturada ni l'ha feta dubtar. Per no caure en la temptació de deixar-ho córrer, ha pensat en els ulls zíngars de qui diuen que li ha pres l'home, en la sinuositat de les seves formes.

Ara, però, es penedeix d'haver mort l'ésser que més estimava en el món, a qui no li ha sabut oferir la llavor del seu ventre, l'únic per qui hauria lluitat contra cel i terra. Acota el cap, mentre l'òrgan sanguinolent i tebi encara segueix bombant. És tard per retornar la vida a aquell cos exànime, a l'home que, amb l'esguard més innocent, li demanava clemència fa escassos minuts. La mateixa mirada que l'havia captivada anys enrere, al ball de la Festa Major, on va sentir la tremolor dels nervis a les cames, la lleu suor a les mans, el pit d'ell ple del batec més sincer que li parlava d'un amor perpetu, immutable, perenne. El glapit que té entre els dits, la sístole i la diàstole que la martiritzaran a partir d'ara que la sang li impregna el vestit de gasa i la consciència i el descans...

Consciència (REC de la Cadena Ser VIII; 030)

La Inquisició no trigarà a arribar. Fa un cop d'ull al rellotge i murmura una maledicció. Ha de córrer per amagar les proves del delicte: els rastres de cendra dels papers cremats, l'olor delatora que ha impregnat l'habitació, mentre esborra de la seva mirada la càrrega de consciència de saber-se culpable. Abans que hagi tingut temps a obrir la finestra perquè el fum desaparegui totalment, escolta els passos i la veu que tant tem:

—Jaimito, què has fet amb el butlletí de les teves notes? —pregunta darrere de la porta la seva mare, inquisitiva .

Rúbrica (o Dolcíssima angúnia)[Lliga de Microrelataires; J10]

L'encaixada de mans dels dos homes és la rúbrica al tracte que negociaven. El glop de te amb menta, dolcíssim, contrasta amb l'amargor de la noia callada al fons de la sala. L'angúnia que sent li provoca nàusees. Els observa sota el vel, i s'adona que, al damunt de la taula, el rastre dels gots forma cercles, baules de la nova cadena que la lliga a un futur al costat d'un desconegut a qui haurà d'obeir i satisfer, com a marit i home.

Rèquiem (o Cràpules)(ARC a la ràdio)

Les primeres notes del rèquiem porten el silenci a l'església, mentre el carretó que transporta el taüt avança fins a l'altar. Les converses s'han interromput; el moment és solemne, trist. Tothom observa els moviments dels operaris de la funerària. El grinyol de les rodes és l'únic soroll que destorba aquesta solemnitat. El somiqueig de la vídua és desesperat, inconsolable. La mort sobtada també afecta a la família, no només al difunt. El capellà, després d'haver-se aproximat al primer banc, com si aquesta complicitat ajudés a aturar el plor de la dona, comença la cerimònia. Se senya, tot murmurant una consigna memoritzada per tants cops d'haver-la emprada, i canta una pregària que la gent més devota acompanya. Resto mut, encarcarat. M'impressiona des de sempre l'olor de la cera que crema, de l'encens que voleia per tot el recinte, per aquestes paraules tan rígides i immutables. 

Ben aviat arribaran les paraules d'elogi, els records d'anècdotes supèrflues o de pinzellades massa genèriques, que semblen haver-se redactat per a qualsevol persona que arribi encaixada i sense l'opció de la rèplica. Ara ningú no jutjarà si era un cràpula, un bevedor empedreït o un assidu del bordell. Aquí es blanquegen les ànimes més negres, s'obvien tantes bondats que el mossèn és el perfecte personatge per encapçalar tantes fal·làcies juntes, ja s'adiu a aquest caire mentider i eufemístic que arribarà al punt més àlgid en l'eucaristia. El reguitzell de beates es veurà tacat per la presència d'algun be esgarriat del ramat del Senyor. Però avui s'aprofita, que tot bou és bèstia grossa. I la memòria del difunt mereix un respecte.

Escopiria la fel que se m'acumula al fons de la gola però he de callar, sobretot avui. És el que toca, i no he de traspassar de nou una línia que ja se m'ha prohibit. Abans que m'adoni, el funeral ja s'ha acabat i, per darrer cop, els ulls de dona plena de sofriment m'esguarden. Tancaran el taüt, també de forma sobtada, i hauré de resignar-me al silenci d'ésser mort.

Congèneres (o Fal·làcia metafòrica)[#viernescreativo]

 Ants ©Pejac

Potser sigui així la vida. Néixer a l'ombra del formiguer i créixer fins a l'edat en què els somnis s'han esvaït com sucre en l'aigua i sols resta la grisor d'empènyer els dies amb l'esforç i la suor, esclaus d'una feina que, a la llarga, no omple. Trescar per camins desconeguts i aprendre a evitar els perills. Aventurar-se, junt amb els congèneres, a la recerca de menjar i tornar a encauar-se abans que els capricis incendiaris de quatre polítics ens cremin la llibertat amb el foc i el pes de la llei feta trampa. O potser ens hagin venut la fal·làcia metafòrica de la filera de formigues assetjades per un parell de marrecs per obligar-nos a viure d'aquesta manera esclava. Sense queixes, dins de la gàbia, i muts.

Ràbia (o Anècdotes)[69a Crida de VullEscriure]

Calla però veu absurd fer-ho. Inútil. Com si les paraules ja s'haguessin escapat de la seva gola perquè les opcions de xiuxiuejar, murmurar, parlar o xisclar s'anul·lessin de bon principi i li facilitessin la tasca. La penombra li indica que encara segueix amb vida. I se sent en la cruïlla dubitativa de desitjar la mort o anhelar seguir descobrint la màgia d'un dia més, l'alternança del sofriment i de l'alegria. Això és viure...

Respira però sent que ha d'administrar l'oxigen que li sembla més escadusser en cada nova inspiració. Una claustrofòbica angoixa no l'ha abandonat des de fa hores, que sols ha desaparegut en endormiscar-se. No descansa bé, la feixuguesa d'uns membres quasi immòbils per força li pesa en l'esperit i li llasta l'ànim, tan desinflat com feble. Envoltat per tant de silenci, li costa recordar la fesomia de la seva dona. En canvi, el rostre infantil de la seva filla li torna vívid un cop rere l'altre. Com si li haguessin esborrat capriciosament la memòria i, per martiritzar-lo encara més, li haguessin aguditzat la intensitat dels records de la seva petita.

Intenta no esfondrar-se però les llàgrimes que comencen a aparèixer quan pensa en l'esguard clar i tendre, innocent, d'ella no ajuden massa. Són flaixos d'anècdotes viscudes pels dos, senzilles i personals, per al perllongat gaudi momentani. Una rialla enmig del parc mentre la gronxa i cada nou impuls la sorprèn, un bri de nata que empastifa un nasset graciós i imperfecte, ple de pigues i d'entremaliadures, una becaina amb cames que s'acomoden damunt d'ell, que no aconsegueix descansar però el satisfà tanta pau i tranquil·litat amb no res...

Prem els llavis però no aconsegueix calmar la ràbia creixent. Escolta i discerneix unes veus que, apaivagades, discuteixen. Ja no sent por. No hi ha res que, ara per ara, l'espanti. Només pateix per l'àngel de casa seva perquè ella sofreixi si li ocorre alguna cosa dolenta al seu pare. Dins de l'amagatall on el retenen uns estranys, l'explosió violenta trenca el silenci regnant, amb cops de puny i puntades de peu contra el que sembla una porta, i insults.