La cerimònia (o Màrius Alcàntara i Herèdia)[Nit de lletres; 5 {Tenir èxit}]

—Com ha anat la cerimònia?

Això m'ho ha preguntat a mi, que cada plica que empleno és certamen assolit? Just en arribar a casa, sense petó de benvinguda ni una breu salutació? Queda clar que aquesta dona no se n'assabenta de res. No sap quin artista llorejat i a qui li sobreïx l'èxit té a casa seva ni mostra interès per adonar-se'n... Tampoc aquest cop no ha volgut acompanyar-m'hi. Ni avui ni des de la primera vegada. No ha sentit la meva emoció en recollir cap guardó ni en ser aplaudit per tot el públic, alçat durant llargs minuts i admirat de respirar el mateix aire que jo. No sap que la perfecció que he assolit en cada escrit, en vers o en prosa, és degut al meu gran talent innat. No sóc tan mediocre com aquells pobrets finalistes que aspiren a aconseguir el que sempre em pertoca a mi. Qualsevol premi que em proposi l'abastaré. Així que millor que ni s'hi esforcessin. Almenys no caurien en la decepció de quedar en segon lloc. Ni accèssits ni finalistes. El que compta és pujar a l'escenari i parlar davant del faristol. Res de mirar-s'ho des de la platea. A més, com no he de guanyar si, junt al talent, el meu nom ja és per triomfar? Màrius Alcàntara i Herèdia. Una harmonia entre nom i cognoms... Aquests accents oberts damunt de les vocals, aquests dàctils omnipresents, hel·lènics... Com no he de polvoritzar la resta d'aspirants si només mirant la signatura han de quedar frepats els membres dels jurats de qualsevol certamen literari? Quines aspiracions de ser un autor de fama universal pot tenir algú que s'anomeni Joan Garcia i Garcia? No ho entenc, la veritat. Tampoc no puc entendre que aquest passerell hagi pogut ser el guanyador del premi d'aquesta nit, el que era legítimament meu. Meu per talentós i per ser perfecte en tot el que escric. Però com que aquesta dona no s'adona de res, tampoc sabrà que aquest premi em pertanyia i l'he cedit a aquell mediocre escriptoret, aquesta nit.

—Bé. En tenies cap dubte, estimada?

Somnolència (o Ànima noctàmbula)[Nit de lletres; 4 {Tenir son}]

Badallo i els ulls s'enterboleixen en haver-se omplert de llàgrimes, que no són llàgrimes reals. Són els efectes de tantes nits veient quasi despuntar l'alba. Estic cansat, mort de son, exhaust, defalleixo i no vull pensar en el llit perquè, de fer-ho, cauré en els seus dominis, que esdevindran manta, vànova, cobrellit, llençol, matalàs... Em frego les parpelles amb força i defujo aquesta peresa barrejada amb somnolència. Només és mitja tarda i avui tinc una cita. M'aixeco de la butaca perquè Mark Haddon m'avorreix amb tanta reiteració autista (o en Christopher Boone té la síndrome d'Asperger?) al Curiós incident del gos a mitjanit. M'aguditza aquesta fadiga, que m'afeixuga membres i ment.

Badallo de nou en el trajecte del menjador a la cuina i no veig com obro la porta de la nevera i, tot palpant, en trec un bric de llet de soia, que bec directament. He demanat festa a la feina i me l'han concedida amb unes condicions que m'emprenya recordar. Però arrossego el cansament dels meus hàbits noctàmbuls, a més dels laborals. M'arrepapo de nou a la butaca de lectura i canvio Haddon per les narracions de Saki. Un xic d'humor negre potser m'espavilarà i suportaré aquesta hora escassa que manca perquè tot comenci.

Però novament badallo, entre les impertinències de la Sylvia i en Mortimer Seltoun, com a bon matrimoni i, sobretot, gràcies a la influència de la ploma i la mala bava d'Hector Hugh Munro. I, abans que giri pàgina, sento el vol de libèl·lules i de papallones al meu voltant, la llum crepuscular esdevé cadenciosament més tènue fins que s'enfosqueix del tot. I la fosca continua inclús quan em desperto de cop per la fressa del carrer. Han abaixat la persiana del kebab de sota de casa i això m'indica que és tard. Cerco el telèfon mòbil. Quan la pantalla s'il·lumina amb el rellotge digital de protector, els dígits que n'apareixen em fan esbatanar els ulls i em cauen llibre i ànima als peus. Són  les dues de la matinada, i he deixat escapar la meva cita amb la Nit de les Lletres de VullEscriure...

Pel·lícules (o Aquàrius)[Nit de lletres; 3 {Tenir pipí}]

Recordo aquelles tardes de diumenge al cinema, quan hi havia la sessió doble, amb un intermedi de quinze minuts escassos per carregar llaminadures que, de vegades, burlaven el control de l'acomodador de torn. Com també de vegades, la qualitat de les pel·lícules era massa diferent i passaves d'una de pèssima a una d'extraordinària. O viceversa. Això també passava amb els gèneres. De comèdia a terror, d'aventures a romàntica, sense passar per un sedàs de coherència mínima. Llavors, vaig adquirir el gust per les pel·lícules, com el pare, que és el cinèfil per excel·lència. Arribava a casa, després de quasi cinc hores de fotogrames, i li explicava sinopsis i desenllaços, a la nit, ja al llit, recreava, junt amb les actrius vistes, amors tan intensos com fugaços, i a l'hora de l'esbarjo, al llarg de la setmana, emulava els herois i els espies amb els companys d'escola.

Ho recordo com si fos avui mateix. Igual que recordo la pel·lícula Aquàrius, la que concloïa la sessió d'aquell diumenge. Entre l'atmosfera opressiva d'un teatre de nit i la pluja omnipresent en el gènere del terror, entre les desaparicions amb comptagotes dels personatges i la música que ajudava a endevinar el nou mort i augmentava la meva por... Aquest cúmul de raons van emmudir-me mica en mica fins que van aparèixer els crèdits. Llavors, començava realment l'angoixa. El camí de tornada a casa, amb carrers plens de negra nit i fanals tènues. Caminava amb passa ràpida, que va esdevenir corredissa frenètica, i vaig quedar amarat de cap a peus. En comprovar el rellotge, em vaig adonar que havia tardar la meitat del temps a recórrer el trajecte del cinema a casa. Com també em vaig adonar que no només era suor allò que m'havia mullat inclús la roba.

Encara ho recordo perquè, arran d'aquella nit, vaig amagar durant setmanes els meus pantalons preferits al fons de l'armari. Pudien a pixum i no volia explicar què m'havia passat. Tampoc no vaig obrir boca durant aquell sopar per evitar reviure el mal tràngol del cinema. Com si tenir por fos tant vergonyant com orinar-se al damunt.

Salmòdia (o Cronòmetres)[Nit de lletres; 2 {Tenir pessigolles}]

Amb el cap que em rodola i amb el vòmit a flor de llavis, em parapeto dins del bany abans que la discussió arribi a nivells insospitats. No els vull sentir ja, aquests xarucs que inventen lleis com qui improvisa una peça musical. La setmana passada va ser l'olor de tabac que m'impregnava la roba; fa un mes, les males notes del butlletí trimestral; avui és per arribar més tard de l'hora acordada, com si ells no haguessin sortit mai de festa... Demà qui sap si és perquè sóc heterosexual i voldrien que em centrés en els estudis abans d'embolicar-me amb dones? Ho trec tot, després d'haver corregut el pestell perquè no aprofitin quan estic amb la guàrdia baixa. Rumio un pla entre la cridòria; no vull cedir el terreny guanyat al llarg de la meva rebel·lia adolescent. Ara per ara, dormiré aquí, si cal. I demà ja serà un altre dia. Però no serà fàcil que arribi la calma avui...

Els escolto encara. El so amortit m'identifica les veus i els punts de vista, ara contraposats. Els insults proferits cap a la meva persona, de part del pare; les frases entre somiqueigs, tan plenes d'entesa i de seny, de la mare. Però sé que, si torno a sortir, l'aliança del matrimoni carregarà contra mi de nou. Criticaran els meus cabells, els tatuatges que m'omplen el cos, els pírcings, la música massa alta, la roba, les amistats, que faci el ronso a l'hora d'ajudar-los, els meus hàbits alimentaris... fins a arribar a les drogues i a l'alcohol... Tot és una salmòdia per capar-me una vegada més, l'intent per tallar-me les ales i deixar-me sense llibertat, sota el jou de la dictadura de casa seva.

Que no em facin riure, que a mi no em busquen així com així les pessigolles! Ja no sóc un nen que es xuma el dit, i que diu amén a tot allò que li dicten. A més, quin mèrit té ser un monstre en l'art d'ingerir cerveses i fulminar els cronòmetres i els rècords dels col·legues si no pots dur a ratlla els teus pares?

Gèlida intempèrie (o Màquines impàvides)[Nit de lletres; 1 {Tenir fred}]

M'arrauleixo sota la jaqueta, com si fos una vànova. Premo ben fort la mandíbula i mastego la soledat i el silenci... El fred és tan intens i el fregadís dels peus del monstre de sota el llit, que em visitava quan era un ganàpia, em retorna a les oïdes. Han passat dècades i avui sembla més present que mai, de nou com si no hagués transcorregut ni un segon. Sento por, ho reconec, i tinc la sensació que m'ha engolit un d'aquells malsons que em provocava pixar-me al damunt perquè temia llevar-me i córrer fins al lavabo, per si de cas m'atrapava l'home de dins de l'armari. L'àvia m'havia sembrat el germen d'aquest pànic infundat, entre les arrugues, la dentadura postissa al got d'aigua de damunt de la tauleta de nit i aquella ferum rància, de vell, mentre m'insistia amb faules i llegendes de gent malvada perquè m'acabés un plat que detestava i que, tanmateix, creixia i creixia en cada nova cullerada empassada.

Murmuro una cançó de bressol per tranquil·litzar-me, i visualitzo una foguera, encesa en el meu cervell només, perquè esdevingui amulet contra aquest gebre, que s'escola en el meu cos. La nit serà humida i llarga, i el rau-rau de l'estómac no ajudarà a adormir-me, encara que sigui de forma lleu i a batzegades. Penso en els darrers mesos, tan plens d'errors i de malastrugança, que m'han anat traient el somriure dels llavis, la joia dels ulls, el menjar de la boca. Inclús m'han usurpat els amics i la família. I la feina... la llar... Potser no és bona idea passar aquestes hores nocturnes amb les cabòries que em persegueixen i que m'omplen de llàgrimes els ulls. Ja en tinc prou, de pena, havent de dormir al ras, encabit en un banc públic, en ple mes de novembre. El present és prou negre i acarnissat per rebre'l enmig del plor. Pensaré en l'oficina de treball i en la sol·licitud de subsidi, o en alguna solució més immediata, almenys per aconseguir quatre xavos. I, de pas, evitar de malbaratar-los en una màquina escurabutxaques, com havia fet fins fa poc.

Península Ènia (o Efímeres intermitències)(ARC a la ràdio)

Ara ja puc dir que la viduïtat és l'estat més gris i desgraciat en la vida d'un home. Després d'anys de matrimoni i de convivència, una urpa t'arrabassa la persona més propera, la companya d'alegries i de penúries, que ha sabut perdonar inclús una infidelitat. Llavors, quedes corglaçat, atrapat en un cos decrèpit que no reconeixes i a la deriva, com una illa enmig de l'oceà, sense opcions de queixar-te. Et sents estancat perquè, en l'horitzó, no albires cap canvi.

Ara, però, d'uns anys ençà, em sento afortunat per la meva néta Ènia, que m'alegra les hores en què la cuido. Ella ha esdevingut un sol resplendent per a mi, que passava els dies d'esma per empènyer anys, un vell xaruc perdut a l'Esplai entre partides de dòmino o capcinades amb la remor del serial de torn de fons. No enyoro res d'això, assegut cada tarda en un banc del parc, envoltat de gronxadors i mares joves. Perquè el seu somriure innocent i infantil ho eclipsa tot. La nostàlgia o la tristesa, qualsevol mancança. No hi ha res al món que em robi la joia d'observar-la mentre faig petar la xerrada amb alguna altra àvia, necessitada de compartir la soledat de la vellesa amb algú de la seva època.

Ara, que la Natura no em permet gaudir de la màgia d'un encontre amb una dona, la vida m'ofereix un vincle amb la terra ferma, com un fill pròdig que retorna a la casa pairal i s'adona que no tot s'ha perdut. I m'arrapo a la joia de viure, a l'entusiasme que apareix en veure aquesta criatura, que és sang de la meva sang, arrebossada de grava i de sorra, empastifada de gelat, enganxada a les meves costelles tot pesant figues, després d'una jornada de jocs i d'escola... I respiro cada moment ple de l'Ènia, com si pogués abastar l'oxigen del món en una alenada, i revisc i oblido les xacres de l'edat i l'alço per damunt dels meus braços, com si, entre ella i jo, ens repartíssim l'existència. I, després d'acomiadar-la, en el silenci de la llar, agraeixo aquesta propina i demano que el bes de la Dama no sigui massa cruel.

Jeroglífica elegància (o Exèquies faraòniques)(Relats conjunts)

Recordo el dia que la vam trobar encarcarada com un papir. Ja no respirava i, sense necessitat d'un certificat mèdic, sabíem que era morta. Potser l'abús de sessions de solàrium, tot i les advertències que no s'exposés al sol de migdia, potser l'extrema primesa... Era una dona elegant i madura, experimentada i experta, sobretot. Una puma, que anomenen ara en l'argot del flirteig. Per a nosaltres, però, s'apropava més al xacal, per l'esveltesa, al falcó, per la precisió visual i clarivident, a la lleona o inclús a la cobra, per la infal·libilitat a l'hora d'aconseguir allò que triava i cobejava. A més, també seguint el nostre parer, ella tenia i conservava la bellesa ancestral dels faraons, una Cleòpatra dels nostres temps moderns. I l'admiràvem per això, inclús podria dir que la veneràvem, com si d'una descendent del déu Ra es tractés.

En veure el cadàver, lívid i immòbil, ens costava vincular-lo a l'elegància i a l'aura que ella desprenia poques hores enrere, l'harmonia en cada mot pronunciat durant les seves dissertacions quan passàvem sobretaules interminables, tot ordenant el caos mundial, mentre sacralitzava la cervesa que decantava amb una cura perfecta. Ara teníem davant nostre un rostre esquelètic, de mòmia, aliè als cosmètics que, amb assiduïtat malaltissa, emprava a diari, des de primera hora del matí, tot just despuntar l'alba. Dies més tard, després de les ingents exèquies, seguides al peu de la lletra, tal com indicava l'últim testament redactat per ella, reconeixíem que tots nosaltres ja vaticinàvem aquesta fi, degut a una mala praxis vital. Era, com se sol dir, un secret a veus.

I vam ser testimonis de la inutilitat d'anhelar l'eternitat. Perquè la seva gran obsessió era la joventut eterna, immutable. A pesar de tantes llegendes i rumors al voltant d'aquesta dèria contranatural, ella exigia joves verges per seduir i entabanar, la peça necessària en l'engranatge de lluitar envers el pas del temps. I nosaltres, encisats per la fertilitat de la seva influència, com el desbordament d'un gran riu al llarg dels camps circumdants, li facilitàvem el seu caprici. Noies i nois, indistintament, arribaven als seus dominis, que, segons es rumorejava, amb el transcurs dels segles havien minvat i modificat. Però —creiem— mai no en sortien. Almenys nosaltres no en teníem constància... Tampoc no ens capficàvem per esbrinar-ho.

Ara, amb la perspectiva dels mesos transcorreguts, i tot evitant de caure en supersticions, traiem aigua clara de tot aquest assumpte. Després de gairebé cinquanta anys al seu servei, avui diem, sense embuts, que la nostra mestressa devia haver signat un pacte amb alguna deïtat ancestral, llunyana. Mirem cap al terra i reconeixem que ens provocaven estranyesa els seus deliris tan reiteratius, l'idioma, indesxifrable i no identificat, que murmurava enmig d'aquell trànsit, l'ara que, tan sovint, apareixia tacada de sang, com si s'hi hagués sacrificat alguna bèstia... Inclús jo havia intentat desxifrar els gravats que el rodejaven, símbols egipcis que semblaven tan autèntics que m'astorava revelar-ne la seva possible procedència...

Relats conjunts 

Monòtona (o Incògnites)[#viernescreativo]

Untitled Ophelia ©Gregory Crewdson

El que, en un principi, semblava un simple degoteig monòton, va acabar sent una fuita constant i incansable, el preludi de la inundació que negaria cada racó de la casa. Sense adonar-nos-en, la llar va ser presa per l'aigua calma, centímetre a centímetre, fins que el sòcol desaparegué i fou difícil delimitar les parets, els envans, fins i tot les nostres ànimes.

Aquest matí, finalment, m'he rendit i he deixat que el meu cos se submergís en la invasió líquida. Per comprendre-la, potser; potser per comprendre'ns. Tard o d'hora, suraré, inerta, amb la ganyota de la incògnita no revelada dibuixada als llavis. Enigmàtica com la podridura humana...

#viernescreativo

Pèrgola (o Ardència)[Lliga de Microrelataires; J7]

He imaginat la nostra primera cita. Conduiré fins al passeig marítim i conversarem mentre ens adrecem cap a la pèrgola, el lloc més solitari de la platja i el més íntim. T'estimo des de fa tant... Per demostrar-t'ho, t'aturaré amb besos i carícies cada pocs metres. Somriuràs, de ben segur, per aquestes mostres efusives d'una passió ardent i sincera, que intentaràs descobrir millor al fons dels meus ulls, quan ens mirem fixament. Xerraràs pels descosits, ho pressento, i jo escoltaré atent, encabint-hi monosíl·labs perquè t'adonis que et segueixo la conversa. Sóc tan feliç, tan afortunat de saber-te quasi meva... No pararem esment de les poques persones que ens creuem; ja se sap, finals d'octubre. I, allà asseguts, al banc de la pèrgola, em declararé, amb mots apegalosos que et provocaran espurnes a l'esguard. Dubtaràs uns instants. Pensaré que és perquè no et vegi precipitada, fàcil o massa desesperada per aconseguir algú que t'estimi. I això m'afalagarà. Així és com he imaginat el nostre primer encontre formal... També podria esdevenir-se el rostre més negatiu i que em refusis, com les altres. I, com sempre, duré la mà a la butxaca per notar el revòlver, la garantia de tenir-te. Com les altres.

Piràmides (o Hipòtesis satisfactòries)[#Cronoviatge: Concurs de microrrelats amb Males Herbes i Fantàstik]

Dissortadament, el darrer salt temporal sofreix un canvi de coordenades degut a la revolta silenciosa de la sofisticada màquina del temps, usada com a mer passatemps per la cobdícia i pel caprici humans. Per això, l'home vingut de l'any 2134 anirà a raure dins del sarcòfag d'un desconegudíssim faraó egipci, després de segellar-se la seva cambra mortuòria. Segles després, l'egiptòleg que penetri a la piràmide testimoniarà la rara i extraordinària tècnica usada en aquest enterrament. Els papirs, un cop desxifrats, desvetllaran el caràcter extravagant del monarca i esbossaran una hipòtesi prou satisfactòria per als experts de tot el món, sortosament.

Penúries i injustícies (o Llòbrega)(Relats conjunts)

En silenci, demana disculpes a la nena per no mirar-la als ulls. La veu davant del teler, amb les minúscules mans poc avesades a la llançadora, abduïda per l'atenció que presta a la peça que teixeix perquè no vol errar la trama corresponent a aquest l'ordit. Deu haver complert els dotze anys, com a molt, i se la veu tan capficada en allò que fa que li provoca una tristesa callada. Li canvia l'expressió però ningú no ho notaria a simple vista. També la mira amb atenció i el primer que li ve al cap és dir-li uns mots d'encoratjament, pregar-li que descansi una estona, que ja la substituirà i que gaudeixi de la nina que ha deixat òrfena a casa seva. És cert, cal guanyar el pa amb la suor del front, però també cal ser infant i créixer entre jocs i joguines. Pensa en la seva roba. Quantes mans petites i delicades com les d'ella han fet menester per la brusa, els pantalons, la jaqueta... tot el que duu posat?

En silenci, l'observa i reconeix que els temps no han canviat, que a qualsevol racó del planeta hi ha les inclemències i les injustícies d'un mercat que explota canalla innocent, perquè la classe privilegiada del Primer Món d'Occident es vesteixi i no vulgui adonar-se de certes diferències que són plausibles. Constantment, emetran reportatges de denúncia de l'explotació infantil, de les màfies, del tràfic de blanques... S'indignarà per veure aquesta realitat, però sobretot perquè és justament a l'hora de sopar o enmig del telenotícies del migdia, mentre dina. Si no, serà un anunci d'Oxfam Intermón, per eradicar la fam a qualsevol llogarret o de l'Àfrica. I sentirà la culpabilitat efímera de tenir un mos per dur-se a la boca. També podrà veure's interromput un àpat amb un ensorrament d'un edifici tèxtil enmig de Bangla Desh. Per posar un exemple recent... I tindrà remordiments d'haver adquirit peces de les marques que importen els productes d'aquell país asiàtic. Però en qüestió de minuts s'oblidarà d'aquelles imatges i seguirà amb l'espera de les rebaixes que pertoquin. Ja sigui les de gener o les d'agost.

En silenci, abaixa la mirada, tan llòbrega com l'atmosfera retratada en la pintura, i llegeix la placa del quadre.

La petita obrera (c. 1885)

Joan Planella i Rodríguez (1849-1910)

Oli sobre tela

182 cm x 142 cm

MHCAT 4204, Barcelona

Deixa enrere aquella fàbrica i continua la visita al Museu d'Història de Catalunya. S'ha convençut que hi ha gent que pateix més abans de tastar l'amargor de l'edat adulta. Inclosa amb el preu de l'entrada del Museu, hi ha la comprensió que els seus problemes matrimonials poden solucionar-se amb una separació o un divorci, i no cal fer-ne un gra massa. No hi ha mal que duri cent anys...

 Relats conjunts

Centúria (o Anècdotes de Residència)(67a Crida de VullEscriure; 3)

Amb una jubilació i els seixanta-set anys acabats d'estrenar, en Melquíades sap què li manca a partir d'ara fins a la centúria. Demanarà a la família que l'internin en una residència de gent gran i, així, tampoc no els resultarà una càrrega. Per molta autonomia i suficiència que tingui actualment. La viduïtat l'ha obligat a treure's les castanyes del foc en qüestions domèstiques. A banda d'aquesta condició sine qua non, farà ús del carnet de la Biblioteca Pública per refrescar la història del darrer segle. No té la sort d'haver conegut a cap personatge il·lustre, a excepció dels que han vingut convidats per la colla de l'Ateneu, és a dir, poetes i escriptors més o menys consagrats de la comarca i rodalies. Rumiarà també els anys en què ha gaudit de les visites al Camp Nou, però no recorda, ara mateix, cap anècdota personal al voltant de cap jugador o entrenador, i això que sap força alineacions.

Amb cinquanta-quatre anys d'experiència laboral en el funcionariat, el més proper que ha estat dels explosius ha estat en les revetlles de Sant Joan. No li fa por la pólvora ni el foc, però és poc comú trobar-se cartutxos de dinamita o paquets d'amonal o de goma-2. Tot canviaria si hagués nascut a la conca minera d'Astúries, però no és el cas, que ell és del Vallès que reivindicava el poeta. Ell només ha vist tres turons que fan una serra, quatre pins escassos, tot i ser un bosc espès... Sempre els ha confegit un aire nostàlgic, a aquestes corrandes de Pere Quart. Sobretot ara, que és a la Ciutat Comtal, i des de la finestra no albira ni un bri d'aquells paisatges gaudits durant la infantesa.

Amb trenta-tres anys de marge, abans d'arribar al centenari, es creu capaç de memoritzar dates i successos, inclús podrà posar-hi més pa que formatge quan inclogui gent famosa i influent. Qui posarà en dubte la paraula d'un vell xaruc que ha complert el segle i que ha fugit per la finestra d'una Residència? Potser si la narrés amb un nom estranger, o suec, si més no...

Víctimes (o Intempèrie)[67a Crida de VullEscriure; 2)

Els veig des de l'exterior. Acaben de llevar-se de la becaina i sembla que no només hagin dormit. M'acosto una mica més a la finestra i escolto les rialles d'ella quan ell li palpa els pits mentre es troba enganxat al seu cul. Preparen el sopar. Ell se separa de la seva esquena. L'erecció és notable sota els pantalons curts. Ella duu una samarreta llarga i unes calcetes minúscules. Res més. Els mugrons han enviat senyals d'atenció, igual que el penis d'ell. Sento gelosia. Per força, aquest espectacle em sembla gratuït. Després de tant somicar per part d'ell, dels seus monòlegs de víctima acompanyats per la meva mirada compassiva i entenedora... Ara la que no entén res del que veig sóc jo. Perquè és evident que aquest matrimoni no està en hores baixes ni en crisi. Una flor no fa estiu però és un entusiasme adolescent tan clar...

Em neguitejo en veure'l despullat del tot. Sé cada part del seu cos de memòria. Ella m'és desconeguda en aquest aspecte. Només l'he vista vestida en totes les ocasions. Els seus pits comencen a notar l'edat però es mantenen ferms. Amb habilitat s'ha desfet, alhora, de la samarreta i de les calcetes. El seu pubis depilat em provoca nàusees. Davant de la pica, demana amb paraules dolces que se li acosti més. Li engrapa el penis, completament erecte, i el masturba. La visió del seu sexe ens encén a les dues. Ella pel desig de sentir-lo dins i jo per l'enveja que em provoca que ella estigui amb el seu marit.

Dono un tomb sobre mi mateixa quan la penetra i xiscla. Això ja em sembla exagerat i la ràbia em corre per dins. Em sento enganyada, la seva amant en els dies de crisi de parella i ara arraconada. Finalment, comprenc el punt d'abandó que sofreixo. Vull enviar-ho tot en orris, ja no vull seguir observant-los i tampoc vull que segueixin aquest espectacle tan mesquí. Amb ràbia emeto un lladruc que els faci despertar d'aquest estat eròtic i s'adonin que m'han deixat a la intempèrie del jardí durant tota la tarda.

Fúria (o Ràbia)(67a Crida de VullEscriure; 1)

Quan escolto el xiscle, em trobo a la cuina, amb l'olla al foc i les patates gairebé pelades. Corro cap al passadís i el panorama que descobreixo a través de la finestra és esgarrifós: una dona ha esberlat el crani d'un nen. Només una part de l'empunyadura del ganivet queda visible enmig de la massa sanguinolenta del caparró. Xisclo per evitar el desmai en reconèixer la roba del petit: és la que avui he triat per al meu fill. I, ara que hi penso, fa estona que no l'escolto per enlloc de la casa... Un calfred em recorre l'espinada de forma immediata arran d'aquest pensament, sens dubte, el pitjor. Alço la mirada i els meus ulls topen amb l'esguard dement de la dona. Em mira i s'adona que també la reconec. La fito amb ràbia, amb la fúria de la mare que veu com li arrabassen el fruit del seu ventre. La boja deixa caure el cos inert, encara amb el ganivet enfonsat entre els seus cabells, els del meu fill, i l'inici de la seva aproximació cap a mi és idèntic al del meu acostament cap a ella. En sentir l'impacte, el mirall, que creia finestra, s'esmicola i apareix la paret nua del rebedor. Llavors és quan, presa del pànic, ho entenc tot.

Bèsties (o Túniques gèlides)(Repte DXCI)

Des del llogarret s'olora la proximitat del desert i de les muntanyes i del llac. Una brisa humida i àrida alhora. Es pressent el pànic de les noies que, encaputxades, han estat transportades de forma rudimentària per camins polsosos, d'argila resseca. Són bèsties, menys valuoses que les de càrrega però. No valen res; a ulls dels seus captors són carn que els oferirà nous soldats per al seu exèrcit. Res més. El silenci envolta cada racó d'aquella extensió de terreny. Les quatre cases, construïdes amb materials que no garanteixen una durabilitat mínima, semblen delimitar l'espai per retenir-les sense massa esforç. El cap del grup, armat també com la resta dels membres, ordena encendre una foguera. Servirà per cuinar-hi les provisions que duen i alimentar aquelles desgraciades. Les tonalitats ocres del paisatge es barregen amb el caqui i negre de la indumentària dels homes, i aquesta uniformitat els camufla i els confereix un aspecte marcial, intractable. Són una canilla assedegada de sang i de mort, implacable com l'avanç de les dunes.

La fusta crepita, en encendre's, i trenca la quietud obligada i la tensió palpable. Les dues-centes setanta-sis noies somiquen entre murmuris desesperats, desorientades i vestides amb túniques negres, emmanillades en parelles. Amb aquestes condicions, l'escapatòria és impensable. Mentrestant, el cel canvia el cromatisme i dibuixa formes sinuoses amb l'enjogassament dels núvols. Fins que el foc encès és l'única font d'il·luminació en aquella contrada, juntament amb el pleniluni. Després de l'àpat —frugal per a les joves, copiós per als captors—, les rialles i els acudits s'alternen amb les insinuacions i les vexacions. Han de treure'ls del cap aquelles ínfules d'aprendre i d'investigar. En el nom d'Al·là. També en el seu nom, caldrà triar i tastar la mercaderia abans d'obtenir-la o de vendre-la. Al voltant dels narguils, la diversió està assegurada.

Diferències (o Minúscula grandària)[Lliga de Microrelataires; J6]

Finalment, l'Eva s'ha adormit aferrada al meu pit. Ara la bressolo entre els meus braços i li murmuro una melodia. Així m'asseguro que no es despertarà quan la col·loqui al bressol. Mentrestant, l'observo, encara bocabadada i embadalida. Les parpelles closes, la respiració pausada i tranquil·la, la delicada mà que m'envolta el dit índex. Se sent segura i jo, agraïda. Agraeixo, un cop més i en silenci, haver-se'm permès tastar aquest miracle de la Natura. Estic sola amb ella però, què hi ha de diferent en els anys de la meva existència? Sola durant el primer festeig, sola també en passar per l'altar. I aquesta soledat no va esborrar-se en sol·licitar el divorci, ni tampoc després de la febrada dels primers encontres amb un aspirant a lletraferit, ni tan sols amb el pare de l'Eva. Estic convençuda que trescaré per aquesta nova senda, amb dificultats però aconseguiré avançar i superar tot obstacle que se'm presenti. Trauré forces de sota les pedres, si cal, sense demanar almoina d'amor a qui ja no m'omple ni m'aporta res. Perquè el Cel també té tres lletres entre els meus braços, i és la minúscula grandària del fruit del meu ventre, l'Eva, la meva filla.

Càbales (o Misericòrdia)(REC de la Cadena Ser VIII; 023)

Tot estava dibuixat a la petita llibreta grisa que duia a la butxaca dels pantalons, i així no hi havia perill d'error o de descuit. Bric de llet, pa, formatge... només l'imprescindible. Tot traçat amb una visible cura. Ella, que era sordmuda, assenyalava els dibuixos que volia i la seva filla entrava al supermercat amb els diners necessaris, segons les càbales de la mare. Mentre la nena corria pels passadissos frenèticament per acabar ràpid l'encàrrec, la dona continuava al costat dels carros de la compra demanant a estranys una mica de misericòrdia, en forma de moneda, per apaivagar la seva fam i la de la seva filla.

Tònica (o Insòlites rosàcies)(RepteDXC)

En arribar de la feina, al racó del jardí on, fins al matí, hi havia l'extensió verda de la gespa, hi apareix un espès entortolligament de rosers, tots ells florits. Compto les poncelles i en faig un ram de vint-i-quatre roses de roig passió, que farà alegre la meva senyora. Les deixo en un gerro, al rebedor i em disposo a netejar aquell racó de plantes invasores. Poden ser precioses, però no les hi he plantades pas jo, aquelles rosàcies. M'esgarrinxo i m'embruto, m'hi esforço prou i, abans que la dona plegui i torni a casa, no hi ha indicis d'aquell desordre de tiges i espines i fulles i flors. M'és difícil explicar-li aquell insòlit episodi, que, desconfiada i gelosa, no creu i s'endega una acalorada discussió, al voltant de la infidelitat. Com que sóc de perdre els estreps amb facilitat, sobretot si se'm vol deixar amb la paraula a la boca, la segueixo escales amunt i replico els insults d'ella. Amb la malastrugança que, en aturar-la, rodola fins al començament de l'escala, on el cap li ha picat contra el terratzo. Puc assegurar, sense comprovar-ho, que se li ha esberlat el crani i ha mort. Penso amb rapidesa i, com que ja fosqueja, decideixo enterrar-la al lloc on ha aparegut la invasió vegetal. Si segueix la il·lògica tònica d'avui, demà tot quedarà novament cobert de rosers que no penso ni esporgar. Busco el pic i la pala al traster; més tard ja em capficaré per justificar la seva desaparició.

Insistència (o Contingència)[65a Crida de VullEscriure]

—Et ve de gust una xocolata desfeta amb xurros? Convido jo —diu ella, amb veu seductora, quan s'adona que els seus petons han estat efectius. No sé quants me n'ha repartit però la sé insistent, ambiciosa.

Contesto amb un murmuri que no se sap si és afirmatiu o negatiu. Encara no obro els ulls. Estic exhaust i matinar no m'ha agradat mai. Ella, aquesta faceta, la duu millor i, abans que col·loquin els carrers, ja està donant la murga a tort i a dret. Intento seguir-li el ritme però és quasi impossible. Per un esmorzar així sóc capaç de matar. L'únic problema és que gairebé hem vist clarejar fa escassos minuts. Per molt que ella em digui que hem dormit sis hores seguides.

M'endormisco de nou, i noto els seus llavis, que s'allunyen al mateix temps que m'abandona la consciència. És agradable flairar-la tan a la vora, sentir els seus dits com m'acaricien la pell suaument, fins al punt que em provoquen esgarrifances de plaer. La respiració es regula, segons els estímuls que rebo; el diumenge és sinònim de tranquil·litat i tot el cos se'm vol relaxar. Però no és fàcil quan una mà exploradora em ressegueix cada porus i aconsegueix que m'inquieti i fregui el llindar de l'excitació.

Sóc mal actor i ella ho sap. Quan fingeixo que dormo, el ronc deixat anar aleatòriament em delata. Per aquesta raó, la seva mà continua baixant i es dirigeix, amb malícia, cap a les cuixes. Vaticino la derrota si arriba a l'objectiu que es proposa assolir. Perquè el torrent de pessigolles generat en aquell punt és tal que em desmunten el decòrum fingit i, en part, controlat. A més, els meus budells m'abandonen als darrers instants i s'alien amb l'enemiga, tot emetent un so familiaritzat amb l'indici de la gana. Es tracta de tota una deserció en regla enmig de la contingència i, davant de la humiliació imminent, enarboro la bandera blanca amb una proposta millor:

—Menjar xinès al Wok de l'avinguda, rotllets de primavera i litxis inclosos? Convido jo. I a l'esmorzar també, si et deixes esmorzar...

Escapatòria (o Sentència monòtona)[Minicrida#040 - No puc més… Se’ns ha escapat!]

L'anciana troba el lloro a la barana del seu balcó. S'hi acosta i l'ocell no fa cap moviment per fugir. Se'l veu exhaust, deshidratat. L'examina i no li veu cap placa identificativa que li doni pistes de qui pot ser el seu amo. Amb una veu estrident, repeteix de forma monòtona unes paraules que no semblen regir-se per la lògica. No puc més… Se’ns ha escapat!, ho pronuncia amb una barreja de sorolls típics d'aquesta espècie d'animals. És la banda sonora que escolta mentre regira l'habitació dels mals endreços. Recorda que els seus néts hi van guardar una gàbia, després de la mort del darrer dels periquitos que tant li agradava de criar al seu marit. Però ni uns ni l'altre l'acompanyen ja. És per aquesta raó que la inesperada visita l'alegra, en part. La troba coberta per un llençol blanc, li treu la pols i, com que veu que l'animaló no s'espanta, li obre la portella per si li agrada la idea de ser-ne l'inquilí.

A la tarda, li anirà a comprar escaiola i una gàbia més adient per a la seva mida. Ara, entre la fruita i l'aigua que l'hi deixi, podrà passar-ne sense. El lloro continua repetint la seqüència de mots sense pausa ni variació, dins de la gàbia i sense trobar-s'hi estrany. Ella no sabrà mai que els anteriors amos maltractaven l'ocell per ser tan repetitiu i amb una dèria tan marcada per a l'emulació, ni que la dona, farta de la mascota, va pronunciar les tres primeres paraules*. Tampoc que l'episodi continuà amb un intent d'ofegar-lo dins de la banyera, que el lloro esquivà amb perícia i un bec resistent i bel·licós. I que, abans d'amagar-se sota el llit, l'home digué les tres paraules últimes**. El seu cervell les memoritzà i els seus ulls detectaren la finestra entreoberta. La via lliure per a l'escapatòria ja era servida.

Dins de la gàbia, que encara tufeja a periquito, es promet de mesurar aquesta gola seva i de canviar més sovint el seu repertori lingüístic, perquè l'anciana no s'afarti de la seva companyia. Per molt pacient que sembli...

Se sobreentén que els asteriscos corresponen a *=No puc més…; **=Se’ns ha escapat!