Mètodes [3r Concurs de Relats Brevíssims Mandarin Oriental]

[un relat que participa al 3r Concurs de Relats Brevíssims Mandarin Oriental]

La notícia, llegida de casualitat en els titulars de tots els diaris del quiosc del barri, la reconforta i l'acompanya durant una bona estona. Veure que, de nou, la gastronomia catalana és capdavantera al món gràcies al Celler de Can Roca l'enorgulleix més del que sabrà expressar o justificar. No sap res dels seus mètodes de treball ni de les seves condicions o limitacions, si és que els té. I, inclús, ni tan sols sabria on ubicar-lo exactament. Encara que se sent lligada a aquesta terra, malgrat ser filla d'extremenys. De vegades no cal un motiu extraordinari, sols l'amor més sincer. El mateix sentiment que posa dia rere dia en els àpats que cuina per a la seva família, sobretot perquè les retallades i l'augment de les contribucions per part del Govern no es notin a l'economia domèstica que la sustenta.

Paciència (o Hieràtica)

Parets amb frases

Per al demà altruista,

Per a l'insomni,

Com el mur que separa

El Paradís de l'Hades.

Superfície tímida

[un modest seguiment a les paraules d'Anna Sant i Ana]

[Cus la mar a la sang
rere els vidres
les muntanyes
enfosqueixen l'horitzó
Bon dia
de lluny estant sóc nàufrag
que estima la mar]

I les onades
I la vida també.
Com un supervivent
Dels somnis
Que llaura extenses
Superfícies d'aigua,
En vetlla, callant
Suplicis i fuetades,
Enfonsant-se
I tornant a bracejar,
Devorant engrunes
D'instants fugaços
A cremadent,
Mentre la llum
Exhala un bona nit
Ple de timidesa...

**[la part d'Anna Sant i Ana queda entre claudàtors i ben diferenciada]

Mecànica de la nostàlgia (o Herència)(Melorepte222; 2)

I jo que em moro per besar-te avui també,

Somnis com parracs de llençols perfumats

I impregnats de tu encara, i sé que no sabré

Mentir si algú em pregunta quan tornaràs.

Perquè pujo escales cap al cel dels teus ulls,

Com un somnàmbul, i cerco per tots costats,

A tothora, el temps on pluja i bes i antulls

Van invocar, a la Ronda, el lligam veraç.

I jo que agonitzo en despertar, gust acerb

A la boca, enyor dels teus pits, i la galta

De nou rep la bufetada del record al mirall.

Perquè només hi veig el meu cos, i és superb

Aquest dol que m'embarga l'ànima malalta,

I sé que tinc silenci però desitjo terrabastall.

Pudicícia? (o Modèstia artística)(Relats Conjunts)

Els ulls es clouen

Per evitar el sol rude,

Que els enlluerna.

Afalagat, l'artista

Treu pit mentre la pinta.

Relats conjunts

Epístoles [ENTC]

Agenollada al terra, plora. Desconsolada. Què tindrà la princesa?, diria el seu príncep blau, aprenent de poeta. Es van fer malbé els seus llavis, tan lívids i pàl·lids que ja no sospira sinó que sanglota. El plor ennuvola la seva mirada lleugera amb una feixugor que l'ha desvetllada nit rere nit des de fa... ni ho recorda, ja n'ha perdut el compte. Tantes epístoles amb versos, tantes paraules per fer que somniés en jardins exòtics, en idíl·lics paratges, que es van convertir en somnis trencats entre bugades i fregats, amb el fil musical sense fons del complet silenci. Però aquest carallot, que l'havia conquerida amb fal·làcies, mai no li va preguntar què tenia, per què plorava. Només l'escridassava per una arruga a la camisa, per no haver més cerveses a la nevera, per no correspondre a les seves necessitats. L'única pregunta sensata que li ha fet aquests darrers anys, de maltractament constant, ha estat referent al ganivet que empunyava. La seva única pregunta, la que ella es formulava en silenci, s'ha respost amb la d'ell. En el seu pit travessat, encara es trobava el seu cor sagnant i el d'ella, gèlid després de tant menyspreu, impàvid. Ara, mentre recull la sang, plora al terra, agenollada.

[l'artifex del microrelat és aquí]

Vísceres (o Bífida)

[arran d'aquesta trista notícia]

Escolta l'home i t'inundarà la veu de l'Avern,
La corrompuda aigua del somiqueig més fals,
Quan viure és plorar sang enmig del trasbals
De despertar entre la llopada, en ple hivern.

Escolta la bèstia i sabràs on comença l'etern
Suplici de caure en les seves mans mortals
Quan els somnis fugen amb promeses irreals
D'un déu de llengua bífida, el dolor hodiern.

Infant innocent, no cridis auxili; el món sord
Solament té ulls cecs per oferir-te, per ferir
La maldat, si té vísceres, amb el remordiment.

No demanis braços que t'acullin amb amor,
Quan la indiferència és estendard del present,
I el silenci clamorós dóna via lliure al botxí.

Pusil·lànime (o Etcètera)[ENTC]

No hi ha res que l'espanti ja. Es mostra impassible davant de tot. Ni la mirada hieràtica dels lleons li fa abandonar les seves peripècies cavalleresques. S'ha proposat emular el seu ídol, sens cap dubte. Cada nou episodi el reafirma en la seva índole salvadora, tot i que les llengües viperines el titllin de pusil·lànime. Ja li va passar al seu idolatrat cavaller en aquella època, i mai no desistí en l'intent i la seva fama segueix pervivint ara, encara que l'anomenessin boig.

La seva entrada és seguida per centenars d'ulls, plens de rancor, de ràbia. Fins i tot d'enveja. Són monstres traïdors, de dents esmolades, àvids de la seva sang, amb el desig de fer-ne llenya quan aconsegueixin que caigui. Però no els brindarà l'oportunitat. La lògica i l'eloqüència no són el seu punt fort, però té estratagemes per contrarestar la mediocritat dels seus actes. La dels altres, no la pròpia. Però la dissimulació amaga aquesta versió.

Saluda correctament, dissimulant també l'odi recíproc que sent per ells; en té prou amb la seva condició de messies de la seva pàtria. Amb el seu discurs, el cavaller Mariano els impartirà una lliçó de bona política, llençant per terra les seves crítiques de dèficit, d'atur, de retallades, etcètera...

[l'artifex del microrelat és aquí]

Onírica música balsàmica (o Eòlica)(Niporepte86, 2)

[A. G. C.]


En l'esclavatge,
Rememora la brisa,
La veu dels somnis.    

 

Pèssima música pròpia (o Penitència)(Niporepte86; 1)

[recordant Auschwitz, Dachau, Sachsenhausen, Neuengamme...]


Diràs: la feina
Em farà lliure, ovella
Del jou esclava.
L'hivern vindrà, i la música
Dins teu serà silenci.    

 

Trèmula (o Vigília)

[un modest seguiment a Pura Peris García, un xic modificat]

[A. G. C.]


Zumzeig i zenit; i la zona zelada per mi
Dins dels teus somnis és exacta com la brisa,
Perímetre amb què m'impregno les parpelles
Quan t'observo. Reposa en la remor de la mar.

Recorreré les reminiscències del record
Per trobar la matinada i el tamborineig
De la pluja en el teu cos de fulla trèmula.

Memòria incendiària (o Acròbata, funàmbula; família)(RPV251)

Funàmbula dels somnis, fas passes dubtoses per la corda?

I quin preu té la realitat per a tu, de policèfales cruïlles?

Veus l'esperança que t'ofereix l'alba a l'horitzó? Recorda:

No era fàcil caminar entre la foscúria, on sempre perilles.

Acròbata de la vida, esbossos de tristeses passades llasten

La lluïssor dels somriures, dels ulls que et mengen el rostre

Amb famèlic desig? Pagaràs per les culpes, que t'abasten

I t'atrapen, eternament? Recorda: a la nit li segueix el llostre.

I vindrà el dia, no ho oblidis mai, i la memòria serà incendi,

Foc d'encenalls per a la pira de pútrids mots, que emmetzina

Oïdes i llavis i ardències. Recorda: la vida és constant lluita.

I tornarà el càlid bleix d'una llar, d'una família, del compendi

De la complicitat absoluta en un esguard. Recorda: digues vine

I seré fermesa i equilibri, la fi de tot el que et trontolla i t'acuita.

Bitàcola de la intempèrie (o Vítrica ànsia selènica [o Ànima, llàgrimes i fal·làcia {o Oxímoron de presències i absències}])

He comptat els dies de pluja des d'octubre

I dins del cor els guardo perquè són tots

Els tenyits amb els colors de la teva absència

Amb tints d'enyorança, per sempre tant d'amor.

He enumerat, esperant, plenilunis entre llunes

Noves i quarts de totes formes, tan reals

Que són granisses en l'ànima, la presència

Del gèlid gebre que mina l'ànim més gran.

He abandonat en rimes llàgrimes amargues

Perquè semblessin exageració i fal·làcia,

Lament de poeta mediocre, entre àpats vulgars.

I m'he desvetlla, en la intempèrie, la farga

Dels malsons de despertar lluny de l'ànsia

Dels teus llavis, trist com un t'estimo ignorat.

Atàvica (o Penúries)

[inspirat en el poema de Mariola Nos]

Atàvica, com el murmuri de la Mar,
Esdevens tan necessària... avui també.
I escolto l'oratge, l'onatge, i tindré
La fam que no acaba a flor de l'atzar.

Diòptries que m'omplen l'esguard
De miratges interiors, deserts on fer
Enderroc del somni, segueixen a recer,
Amb la sensació d'arribar sempre tard.

Balsàmica, com la paraula feta llum
En la foscúria, et pronunciaré i tu
Només caldrà que t'apropis per respirar.

Penúries a trenc d'alba, la vida és fum
Si es perllonga el malson en despertar,
Si la nit ha d'apagar el sol que ara lluu.

Abundància minoritària (o Infàmia)(Repte ClàssicDXLIV)

La idea li arriba en plena apatia vertiginosa, durant el somnolent insomni que l'aclapara a qualsevol hora. Contempla amb atent descuit el seu fosc voltant, tan monòtonament mutable que el fastig el visita amb reposada impaciència, i ho veu ben clar. Ha de fer alguna cosa per ordenar aquesta caòtica harmonia de la rutina, un bri ingent de novetats que l'avorreixin de veure tants canvis. Per això, la idea li sembla de maliciosa bondat, maquiavèl·lica i deixada a l'atzar. En la fosca clarividència de la nit ho veu tot clar i trama el seu pla. Anota les debilitats que es coneix d'ell mateix i que el fortaleixen en la seva soledat, sempre en majúscula quan parla d'aquests virtuosos defectes. A la llista, però, també hi inclourà algun tret bo, no tan abundós perquè no domini aquesta minoria dins de l'amalgama heterogènia. Al mateix temps, en calculada improvisació prou arbitrària, perfila llinatges i afers, intrigues i desercions, malentesos ben intel·ligibles i èxodes, peregrinacions i exilis, renúncies i aigües que se separen quan sigui el moment, genealogies de virtuts tatxables i vides bastides al voltant de llegendes i paràboles creïbles. Badalla enmig d'aquest estat febril, d'impacient calma per enllestir el que sembla infinit. Ho perfecciona amb uns acabats matussers, afegint al protagonista del seu pla la més modesta egolatria, gràcies a hipnòtiques fórmules que li controlin la incertesa de reconèixer que no se sent titella, sinó artífex de tot allò que aparegui davant dels seus ulls.

Després d'àrdues hores de senzilles estratagemes i veient la grandiloqüència minúscula del seu personatge summe, somriu tristament. Perquè no deixa de pensar que el joc encara li sembla d'una maligna benvolença, al cap i a la fi. Però no vol ser tan enrevessat el primer cop, ja tindrà ocasions i deserts per a les temptacions més fàcils de generar dificultats. Descansarà i, al dia següent, el seu disseny despertarà amb l'amnèsic record d'una omnipotència que no dubta tenir de sempre. Idearà una forma per aclarir la nit, mitjançant el que anomeni llum. I vindran, més endavant, els animals marins i terrestres i la lluna i el sol i els arbres de la Ciència i de la Vida i l'home a imatge i semblança d'Ell mateix. I l'incest i l'homicidi, i la crucifixió i la pedra per construir-hi al seu damunt els temples per honorar el Seu nou, i a Seva glòria omniscient, omnipresent, omnipotent. Tot basat en la taca immaculada dins del ventre d'una dona, que tothom veurà virginal, malgrat l'infantament. I en sis dies teixirà una creença amb incredulitat, que silenciarà pels segles dels segles amb l'antagònic, que anomenarà, diguem-ne, Llucifer l'infame. Perquè els fidels el combatin pacíficament. En el Seu propi nom.

Píndoles somníferes (o Injustícies)(Repte ClàssicDXLIII)

Sense massa esforç m'he endinsat a l'edifici. Amb la tranquil·litat que ofereix no somniar amb dracs ferotges de cent caps ni tenir ínfules de cavaller esbojarrat i cansat de lectures, escuder i rossí inclosos. Però, estranyament, romanc alerta. Aquells murs altíssims no han calmat el neguit que sento des de fa dies. I nits també. He deixat el fill al càrrec de la veïna, i m'he vestit, com de costum, completament de verd. No és mania, potser només mimetisme, per passar desapercebut entre la Natura, entre matolls de ginesta i d'espígol, enmig de l'odorant fonoll o dels arbusts més tristos que puguin existir. Amb una única dèria, que és explicar els meus somnis (o malsons) a aquesta colla de desconeguts. N'he sentit de tots els colors, dels seus mètodes, però ja no puc suportar més nits d'insomni per sobresalts tan absurds com aquesta por per acabar amb la vida del meu propi fill.

No sóc un homicida, això ho tinc clar també. Tampoc no m'empesco amants desconegudes, a les que oferir les meves peripècies. Vaig, per damunt de tot, amb la veritat per davant. I potser aquest sí sigui el veritable problema. Ja ho deia la meva dona, amb un aplom que astorava: Ets un somniador en el cos d'un dement, però no pots dir mentides... I jo mantinc la mirada impassible davant de la ingent porta d'entrada a les estances principals. Els cartells així ho indiquen. Les parets, folrades de fusta tan ben envernissada i polida que reflecteix la llum del sol, són imponents. El matí no pot oferir millors expectatives. Bona temperatura, aire primaveral, flaire de flors aromàtiques pertot... Només la impassibilitat dels homes que guarden l'entrada m'ha refredat un xic aquest bon ànim. Gairebé tant com els ulls dels dotze homes, que m'han rebut amb un silenci sepulcral més que hermètic.

M'han inquirit violentament i sense marge de reflexió. He dit nom i cognoms, sense cap altre llinatge nobiliari que el parentesc llunyà amb un oncle d'un avi ja més difunt que noble. Una torrentada de mots han aparegut de la meva boca, irrefrenable, tot seguit. He parlat de la tirania que regna en el petit poble on habito, de les injustícies que assolen collites i bestiar, sempre vingudes de la mateixa persona. També, és clar, dels maldecaps nocturns que em visiten. Amb una confiança que m'ha meravellat de forma superlativa. Amb tanta gosadia... Llavors, amb quatre preguntes que he trobat del tot malicioses, he perdut oremus i maneres, a parts iguals, perquè no ser noble no vol dir ser roí, lladre o fill de mala mare. I aquestes paraules tan ambigües indicaven això mateix, que em titllaven del que no era. M'he adonat immediatament, que no havien escoltat res dels meus episodis gloriosos, de la rebel·lia contra l'opressió ni de fer-me cabdill d'aquest alçament gràcies a la meva fama. Ni aquestes bosses sota els ulls que indiquen vetlla i cabòries.

En un tres i no res, però, m'he sentit agafat per les espatlles i per la cintura i en un manyoc de mans i braços, m'he vist vestit amb una camisa de força que m'ha immobilitzat de sobte. Entre aquells homenots m'han apropat a la taula, on acabaven d'emplenar uns papers. Hi he pogut llegir amb certs esforços el meu nom i poc més. Quan se m'enduien, però, algú ha xiuxiuejat que seguia tan boig com havia escoltat per la contrada. En tancar la carpeta de l'informe, l'ànima m'ha caigut als peus. Ja ho sé que no sóc més que un pagès amb bona punteria, la millor d'aquestes muntanyes, ho asseguro. Però d'aquí a acabar en aquesta cel·la per somniar en pomes i ballestes, en rebels i en condemnes demencials hi ha un bon tros. Tot tan taxatiu, però... El Cas Tell queda arxivat enmig d'informes igual de grisos. Una paraula ben visible i emmarcada: Demència, i res de revisions ni al·legacions possibles. Ni píndoles somníferes ni remeis per a aquest insomni ple de malsons...

Ignonàutica

[text/os inspirat/s en Ignonauta, de Tulsa]

I. Cartògrafa audàcia

Diuen que la Mar només accepta nàufrags entre els seus braços

I mirades lívides, inaccessibles com la mort quan es desitja viure,

I comptaré amb sang el cúmul de llasts deixats pels fracassos.

Diuen que els mapes indiquen els camins cap a noves Romes,

Amb la desmesura del bleix orfe d'oxigen, i l'origen del somriure

Serà la ganyota del dolor de qui oblida la flor i els seus aromes.

I visc en la fal·làcia de reconèixer que l'audàcia no em reconforta.

II. Indiferència

Dèbil com un plor flèbil carregat

Dels teus llavis, camino, m'arrossego

Pel sòl entre pedres amb què ensopego

I retindré en el cor el batec callat

De qui s'aferra a un clau ardent

Aïllat del món per la més volàtil

Promesa del parany, amb la ment

Immersa en el país del dàtil.

Flèbil com la llàgrima dèbil, ploro

Sota la pluja, brusca fam que devora

Somnis i malsons, indistintament.

I anuncio als quatre vents que moro,

Amb la set de qui vol l'Avern i adora

El salnitre a la gola, glop de l'indiferent.

III. Demència arsènica

I potser el dubte sigui el resum i el subterfugi de la carn morta.

Diuen que l'amargor de la metzina no es detecta en les pomes,

Ni en l'existència de faules i de fades cristal·lines, que no deslliura

Del dol ni de la tristor, i m'endinsaré en els temporals i en les bromes.

Diuen que el bressol de l'aigua no s'oblida mai, ni amb els passos

Damunt de la sorra, amb els peus a terra, i, en el ball, gosaré escriure

Paraules prohibides en pedaços de núvol per als somnis ja lassos.

Dèficits (o Memòria)(Melorepte222; 1)

[A Lluís Barbó López, en el seu 33è aniversari]


Recordes els nostres aniversaris, entaulats,
Quan la felicitat era tan senzilla com abraçar-se
I trobar la galta amb un bes, abans que la garsa
Del futur ho enfosquís tot amb somnis trencats?

Recordes les rialles i les converses banals,
I els brindis, David nounat, abans que Paula
I Rubén esdevinguessin projectes i la paraula
Més adient era família sense lligams carnals?

Recordes les fotografies, ganyotes incloses,
On el temps s'hi ha esgrogueït, entre bufetades
Del destí i retrobades potser breus però sinceres?

Recordes, Lluís, amic, germà, aquestes roses
Entre cards, que enyoro, somriures amplis, mirades,
Quan la senzillesa era com viure sense esperes?

Metròpoli (o Efemèrides)(RDQ)

    Davant meu, la metròpoli, el cosmos, el laberint,
El rebombori i el silenci, la calma i la quietud,
Reguitzell de varietats, matisos on restar mut
Si un es creu únic, i uns llavis que beso sovint.

Davant meu, la muntanya i la platja, el cementiri
I el castell, carrers on perdre la noció del temps,
Que bullen dins d'una ciutat que batega ensems,
I els peus reclamen descans, i un rostre, que el miri

Davant meu, la realitat, el somni, també la sorpresa,
El drac i el parc, la Sagrada Família monumental,
El trencadís que vol ser poema, mentre m'acaricia.

Davant meu, la Mar i el món que comprèn la sal
De la seva pell, que bressa sense pressa, certesa
De la joia enmig de la buidesa de viure en el dia a dia.      [la fotografia és de Jeremias Soler]

Pervivències (o Reminiscències)

Emmetzina'm els dies amb la música dels àngels,

Reminiscències de veus i de deus, de brises noves,

De pous plens de llum, de vetlles, de petges a la sorra

Que indiquen el camí seguit, fins a retornar-me l'onatge.

Enverina'm les nits amb el silenci del precipici,

Pervivències de l'agonia i de l'asfíxia, que retrobes

En cada despertar, degoteig i pluja, torrent que esborra

Alegries en el llot del neguit, fins que m'acostumi a l'ofidi.

He callat. La paraula restarà muda al fons de la gola

Com el batec del difunt; mentrestant, el verm del desfici

Em devora el fetge, com a Prometeu, amb fam salvatge.

I esperaré. El temps és l'estrany llimac que s'escola

Sense esment entre els episodis caòtics i t'ordena: arranja'ls

Abans que la vida et difumini sobtadament l'existència i t'oblidi.