Tangències (Itineràncies poètiques V, )

Una paraula

I aquest món es desmunta

Sense contacte?

Contracorrent navego

Cap a la ingent tempesta

Amb l'anhel de mullar-me,

Si cal, fins i tot l'ànima.

Pregària (o Càrrega còmplice)(Itineràncies poètiques V, )

He corregut, forçat, per arribar a casa,

Però amb les ganes de restar immòbil

I romandre al teu jaç fins que l'alba

Ens trobi plegats, arrapats els cossos.

He respirat d'esma, he peixat una ànima

Que, bocí a bocí, has anat manllevant-me.

I les vísceres han grunyit, com si encara

Les tingués al seu lloc, amb un lleu ressò.

Ara, recapitulo cada segon de la jornada,

Arrambo les paraules, repeteixo els somriures,

Recordo la càrrega còmplice de les mirades.

I m'allitaré entre llençols gèlids, que t'enyoren,

Amb una pregària en el nom del fill i de la mare.

Mentrestant, a flor de parpres, no podré evitar el plor.

Làmpada legítima (Itineràncies poètiques V, )

Ella, múltiple rosa inmaculada,

Ella que era una lámpara legítima

Nicanor PARRA.

Vine, torna, quan hagis acabat de sentenciar el comiat.
No sé viure amb la llosa dels teus records quan marxes;
Tampoc amb l'absència que deixen els teus besos amorosits.

He plantat tot d'arbres al llarg del camí que ens separa,
I l'empremta de la pluja ens vincula en cada nou retrobament
Com el ressò de la carn primigènia en la terrissa del càntir.

Torna, vine, lliga les cordes invisibles d'aquesta febre nostra
Al voltant dels mots que t'inventi, que ens hauran de servir
Per entendre'ns en la penombra, quan hagi esdevingut falena,
Un cop més, en detectar-hi el teu esguard de làmpada legítima.

He delirat per tu en llargues nits de cels serens, reclamant el diluvi,
En la ingent enormitat d'un llit soliu, que mai no s'abasta de tan eixut,
I no hi ha síl·laba pronunciada que no es tenyeixi de la teva essència;

M'engoleixes el dèbil seny entre les arenes movedisses dels teus llavis.

Aritmètica (Itineràncies poètiques V, )

Sense metàfores ni límits t'estimo.

No hi ha vers que arribi a l'aritmètica

Exacta que mereixes ni als resultats

Que s'aproximin a l'infinit de besar-te.

I només hi ha una única solució possible

En el teorema de l'enyor i de l'absència:

Tenir a flor de llavis la teva pell d'atzar.

Recíproca demència (Itineràncies poètiques V, )

A doll. Aquesta

Manera d'estimar-nos

Serà recíproca

Mentre el mirall dupliqui

El desig que ens sustenta.

En potència/Impotència

Se'm faran llargues les nits, tan llargues com els dies.

He esperat aquest moment per obrir la meva vida al somni,

Endegada amb brins de realitat en potència. Demà, quan desperti,

Seràs un xic més pròxima, tangible, visible, princesa meva.

Cobdícia (Itineràncies poètiques V; 10)

Un coixí de mirades per vetllar-te
Cada matinada, contra tota caiguda
Excepte la temptació d'apropar-te
De nou i fer parlar la nostra pell muda.

I, per a tu, estenc la vànova del desig
Pel camí que recorres, amb la malícia
De qui et coneix les febleses, i la cobdícia
De tenir-te per a mi, sense res enmig.

Una pausa perpètua per aturar el temps
En cada ocasió que et pugui sentir propera,
Quan només tinguem el bes i la carícia.

I, per a mi, demano els plaers més extrems,
La boca saborosa que endevina la boca goluda,
Aquesta tardor que, dins teu, esdevé primavera.

Palíndroma demència (Melorepte205)

atesoraba palabras muy puras
para crear nuevos silencios

Alejandra PIZARNIK.

El teu nom em recorda el cabal d'un riu
Ample, ampli, profund, i sóc sínia, séquia,
Camp per inundar amb l'aigua d'una set
Que només s'apaga en caure en la seva llera.

El teu nom és el tornaveu que es repeteix
Constantment, i sóc la mà que troba els palíndroms
Ocults en els porus del teu cos, l'esperit
Que travessa portes fins al teu llit de pètals.

El teu nom, que m'omple la boca de besos, és
La gota que desgasta la roca i obre noves vies
Per arribar al teu ventre quiet, maternal.

I el pronuncio per ser endut per corrent, l'origen
D'aquesta demència que m'ha portat el seny,
El nord, la fruïció pel gust dels teus llavis.

Quilòmetres [o Incendiària, piròmana](Itineràncies Poètiques V; 9)

Quilòmetres recorreguts sota la pluja,
Viaranys del desig en carn viva s'esborren
Després d'un segle d'existència i els emboira
Aquesta paraula pronunciada pels teus llavis.

No hi ha res més pur que el tel als ulls quan
Em parles amb la dolcesa dels besos callats,
Quan el xàfec xopa menys que la teva pell,
Incendiària i piròmana en el més lleu frec.

Quilòmetres per dir-te amb carícies tendres
Que la vida és un instant que cal reconèixer,
La llum, el temor, el silenci, la nit protectora.

No hi ha res més clar que l'esguard ple de fam
Pels ulls que l'estimen quan el dejú obre només
Les portes a la follia, a l'ofrena sincera del cos.

Renúncia (Itineràncies Poètiques V; 8)

Esllavissar és renunciar a tot i quedar-se amb res?
Digues que no, amiga, companya, tendra poetessa.
És servar només allò que fa créixer, que interessa
Malgrat que el seu interès sigui il·licit, no permès.

Estimbar és recórrer al camí més planer però abjecte
Per no tastar les complicacions ni l'ajornament?
Nega't i supera el sofriment, el dolor, el turment
Del teu entorn i veuràs el puntal que et subjecta.

Habita el món que et comprèn, allunya la lluita
De l'existència i sabràs que en la soledat també
Hi ha matisos agradables per poder tirar endavant.

Viu com si la vida fos la frescor gerda d'una fruita
Acabada de collir i comença cada dia com si fos el primer;
Adona't que el cor que mostres és l'ofrena més gran.

Distància (Itineràncies Poètiques V; 7)

Una illa, un mapa, un tresor,
Que és el teu cos, i el meu cor
Llest per a l'abordatge
I per a l'aventura

De cercar enmig de la ruda
La resplendent flor muda
De la vainilla, l'ostatge
Que sóc volent-la segrestar.

Una illa, un mapa, un tresor,
Que és la teva pell, el record
Que ni la distància no atura.

I el mot pronunciat ajuda
A pensar en el demà,
Que en els teus ulls s'escuda.

Primigènia (Itineràncies Poètiques V; 6)

D'esma, com les passes del pelegrí
Que no sap fins on ha d'arribar,
Que només rep les pistes del destí
Que el durà més a prop del demà.

I recupero el trencall, la cruïlla
Primigènia on s'inicia el camí
A la recerca de la flor de la vainilla.

Plàcida fonètica (Itineràncies Poètiques V; 5)

El centre del meu món és la fonètica del teu nom,

Els iris que porten el tint de la terra dels pares,

Els llavis que recorden els primers indicis de l'alba.

I conjugo el verb fet carn, i concordo, no sé com,

L'insomni amb el xiuxiueig de les paraules clares

Que vénen fins a mi com el tronc que em salva

Entre les aigües del naufragi de desitjar-te de nou.

La fonètica del teu nom és el centre del meu món,

La raó d'avançar a les palpentes cap al plàcid palau

De les teves orelles, que alberga els meus versos.

I declino tot mot que pronuncies fins que es confon

Amb el paisatge que ens ha vist bastir l'amor, que no decau,

Que s'entortolliga en els nostres cors amb nusos perversos,

Mentre duem el ritme de la lenta celeritat que ens mou.

Sílfide (Itineràncies Poètiques V; 4)

El que crec que em pertany depèn de tu.
El somni i la vetlla, la follia i el seny,
L'art de la vida de conservar l'esforç ferreny
De la lluita per una fita, l'abric segur.

La joia i la tristor, el secret que ningú
No sabrà, el respir que s'encalça i s'ateny,
El gra que germina en el fèrtil terreny
I la llengua materna que endins lluu.

Tot el que em pertany és part de la conquesta
Del teu amor. La gràcia i el llast, el mossec
Capaç d'escalfar la carn i la congesta.

La fam i la sacietat, la set i l'ofec,
La intensitat del bes, com el llampec

Que, en l'horitzó, anuncia la tempesta.

Gràcies (Itineràncies poètiques V; 3)

Tots els noms duen a tu, als teus ulls,
Als teus llavis, com sendes invisibles
Que he de recórrer abans que la boscúria
S'apoderi d'ella, per retenir-te a la llar.

I evito, amb el teu record, els esculls

Que m'atansa la vida, mentre em fibles

La dolçor al fons del cor, la foscúria

Que desitjo en la matinada de l'atzar.

Totes les mars se sembren en la sang

Per adonar-me que ets el port i el far,

La llum més bella que apareix a l'horitzó.

I evito, gràcies a tu, caure en l'esvoranc

Més profund, que és perdre't, i em reculls

En el teu pit, l'estiu, la tendresa, l'escalfor.

Ànima òrfena (Melorepte204)

El repòs em cansa si no ets present.
Demà vindràs?, em pregunta el cor,
Com un reclam que és desig ardent,
Passió incontrolada, que mai no mor.

He ruixat el jaç amb la teva flaire,
Per suportar el deliri i el desfici
I aquesta ànima òrfena respira l'aire
Que tu li deixes per evitar el precipici.

El descans m'extenua quan els llençols
Recorden el teu nom, la teva pell,
Que porta l'huracà al meu pit de penell.

I t'ofereixo tot allò que sé que vols
I obtindré la quietud i el terratrèmol,
I el repte de distingir l'àngel i el seu èmul.

Urgència (Itineràncies Poètiques V; 2)

Cap a altres indrets ignots, salpo

Com el vaixell que navega a la deriva

Pels capcirons dels dits amb què palpo

Cada centímetre del teu cos, ànima viva.

Cap al país dels teus ulls, la vida perilla

Amb la inquietud de tastar-te, que desperta

En tot racó de la pell, impregnada de vainilla

Quan vull dormir i ets remei de la ferida oberta.

Torno a la mar intrínseca, mancat d'astrolabis,

I retindré en el meu interior aquesta silent foguera

Que crema per tu, enmig del deliri de l'espera:

Seràs cada gota d'aigua de l'oceà que m'atrapa,

Guardat en el teu ventre, i reclamaré amb llavis

I carn el que m'has ofert i que en el cor se m'arrapa.

Àncora (Itineràncies Poètiques V; 1)

Em llevaré ben d'hora, amb els llavis plens

De la pregunta que em crema les entranyes

I em malmet per dins, amb el cel que guanyes

Matinada rere matinada, i cap a on em prens.

Saludaré el nou dia amb l'aire del teu record

Que arrela al fons del pit i em serveix de guia

Quan ets absent i bella com l'ofrena més pia

Que deixo perquè es calmi el vent del nord.

I m'impregnaré la pell amb teu cos, que em venç

La resistència del desig, la fe que mou muntanyes

I m'apropa al jaç que he compartit només amb tu.

Em llevaré ben d'hora perquè m'aculli el teu port,

L'àncora del teu ventre, i seré nàufrag, nounat, vigia

En aquest món que crees al fons del teu esguard bru.

Fragància de colònia (o A Sílvia)[Repte ClàssicDXXV]

El Vendrell, 9 d'octubre de 2012

Estimada Sílvia,

t'escric aquestes línies amb retard. Ja fa uns dies que ho hauria d'haver fet però l'ànim no corre per bons moments. Tampoc l'enclaustrament ajuda a airejar les idees absurdes que em vénen al cap. I em provoca apatia, desgana, fadiga... Això és el pitjor de la soledat, que converteix el temperament del brau en docilitat d'anyell. I sobretot quan tinc aquell reguitzell de records que no poden presentar-se de mica en mica. No. Ho fan de sobte i de cop. Ara és un d'aquells moments impetuosos en què la nostàlgia em fa agafar paper i bolígraf i escriure't.

Ho sé, no m'és permès fer-ho. L'anell de casada m'ho impedeix. Però questes són lleis divines. Jo no em regeixo per aquestes, i tu, d'uns mesos ençà, tampoc. Si no, no hauríem acceptat de trobar-nos. Ni de tastar-nos més enllà d'un petó cast a la galta, o d'una encaixada amistosa. Tampoc no hauria buscat la forma de passar més estona junts, arriscant-nos en el teu poble. La temptació era massa forta, i el desig, encara pitjor. Tot i així, et puc dir que aquesta setmana i escaig ha estat idíl·lica, plena de tendresa i de sentiments nous, renovats, que semblaven perduts. Parlo per mi i per tu, també. Goso fer-ho perquè tot el que em comunicaven els teus ulls, en el silenci de la cambra. Era això.

No pateixis, els meus llavis segueixen segellats. No hi haurà res d'aquesta història que surti d'ells, només pels canals que hem anat usant al llarg de les setmanes, amb el nostre codi personal i secret. Les metàfores que captes sense haver-te-les d'explicar, els matisos que deixo en cada vers, en cada paràgraf. Tant sonet com relat. I ja saps que no hi ha massa ficció darrerament en tot el que escric i llegeixes. M'has despullat de totes les formes possibles, igual que tu has deixat que ho fes jo. I abans inclús de tenir-te al meu davant amb la nuesa pletòrica que et pertany. I que no saps acabar de creure...

He tornat tot just fa una setmana i encara guardo a l'oïda les paraules pronunciades, aquelles que eren un incendi cada vegada que ens trobàvem. Aquelles cites clandestines però immaculades, sense culpabilitats, que han omplert les retines d'imatges belles, inesborrables. I aquests dits meus que ara no saben tocar res sense imaginar que no poden acariciar-te fins d'aquí a un temps imprecís... com si haguessin perdut tot l'aprenentatge acumulat al llarg de la vida en l'instant de trobar-se amb la teva pell.

He tornat, he començat a la feina i, tot just començar la jornada, ja penso en l'hora de plegar i d'arribar a casa i de deslliurar-me de tota peça de roba i estirar-me per descansar i que transcorrin ràpidament les hores fins a trenc d'alba. Llavors, amb la melodia que m'anuncia que estàs a punt de parlar-me, em desperto de cop. Em desvetllo i tots els sentits treballen amb celeritat per recuperar el cent per cent de les seves qualitats. Però aquesta conversa, a través d'una finestra que em torna tots els teus matisos, és un succedani contra la nostàlgia i l'enyorança. I ho sabem. Però ara només ens queda resignar-nos i passar dies com si trampegéssim en aquest joc d'atzar i de baralles velades. Seré tafur per donar-te les millors mans, per evitar tota la tristesa de saber que la partida és il·limitada i que, tard o d'hora, es pot aconseguir fer saltar la banca del destí...

Mentrestant, continuo recopilant tot moment passat al teu costat o amb la teva presència de la mena que sigui, a base de missatges, de poemes, de retalls deixats en tot el que escric, com les molles de pa o les pedres blanques en el camí de retorn a la meva llar, la que vol acollir-te definitivament. Aquesta nit, però, en què la melangia del teu cos em turmenta la raó, ruixaré els llençols amb la fragància teva, l'envàs de colònia que vaig demanar-te abans de marxar per tenir-te present mentre fossis absent. La fragància de colònia que ha d'ajudar-me a sobreviure en l'embalum de tenebres que m'has deixat després de tastar el teu cos gerd, custodiat per la penombra i pels meus braços. Perquè la clau de la meva supervivència resta en mans de la vainilla, l'essència que ha edulcorat la culpa, el remordiment, la infidelitat, i els ha convertit en un episodi deliciós en la nostra memòria.

Fins aviat, petita meva... Sempre teu, Lluís.

Plàteres de màgia (o Quilòmetres i mil·límetres)[Melorepte203]

De nou, somnio en el trontoll provocat pel teu esguard serè
I sé que, a partir d'ara, la rugositat del temps sense tu
Minva amb el vellut del teu bes, amb la carícia que lluu
I creix als capcirons dels teus dits, inici de l'alè.

I paro la taula per al pa del teu ventre, que vindrà
En plàteres de màgia que eixuguin la tristor i el dol,
Aquest raig de llum enmig de la matinada, el sol
Anhelat tantes vegades en la tenebra, com el demà.

De nou, em desvetllo amb la teva veu que em parla, l'arpegi
Més clar per combatre la buidesa i la magnitud del llit,
I sé que la ment, plena de records teus, és un continu vesper.

I desitjo trobar, entre fórmules magistrals, el sortilegi
Que t'apropi, en aquest comiat que no és adéu, al meu pit,
Que converteixi els quilòmetres en mil·límetres de sobte, si pot ser.