deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

10/10/12

Fragància de colònia (o A Sílvia)[Repte ClàssicDXXV]

El Vendrell, 9 d'octubre de 2012


Estimada Sílvia,

t'escric aquestes línies amb retard. Ja fa uns dies que ho hauria d'haver fet però l'ànim no corre per bons moments. Tampoc l'enclaustrament ajuda a airejar les idees absurdes que em vénen al cap. I em provoca apatia, desgana, fadiga... Això és el pitjor de la soledat, que converteix el temperament del brau en docilitat d'anyell. I sobretot quan tinc aquell reguitzell de records que no poden presentar-se de mica en mica. No. Ho fan de sobte i de cop. Ara és un d'aquells moments impetuosos en què la nostàlgia em fa agafar paper i bolígraf i escriure't.

Ho sé, no m'és permès fer-ho. L'anell de casada m'ho impedeix. Però questes són lleis divines. Jo no em regeixo per aquestes, i tu, d'uns mesos ençà, tampoc. Si no, no hauríem acceptat de trobar-nos. Ni de tastar-nos més enllà d'un petó cast a la galta, o d'una encaixada amistosa. Tampoc no hauria buscat la forma de passar més estona junts, arriscant-nos en el teu poble. La temptació era massa forta, i el desig, encara pitjor. Tot i així, et puc dir que aquesta setmana i escaig ha estat idíl·lica, plena de tendresa i de sentiments nous, renovats, que semblaven perduts. Parlo per mi i per tu, també. Goso fer-ho perquè tot el que em comunicaven els teus ulls, en el silenci de la cambra. Era això.

No pateixis, els meus llavis segueixen segellats. No hi haurà res d'aquesta història que surti d'ells, només pels canals que hem anat usant al llarg de les setmanes, amb el nostre codi personal i secret. Les metàfores que captes sense haver-te-les d'explicar, els matisos que deixo en cada vers, en cada paràgraf. Tant sonet com relat. I ja saps que no hi ha massa ficció darrerament en tot el que escric i llegeixes. M'has despullat de totes les formes possibles, igual que tu has deixat que ho fes jo. I abans inclús de tenir-te al meu davant amb la nuesa pletòrica que et pertany. I que no saps acabar de creure...

He tornat tot just fa una setmana i encara guardo a l'oïda les paraules pronunciades, aquelles que eren un incendi cada vegada que ens trobàvem. Aquelles cites clandestines però immaculades, sense culpabilitats, que han omplert les retines d'imatges belles, inesborrables. I aquests dits meus que ara no saben tocar res sense imaginar que no poden acariciar-te fins d'aquí a un temps imprecís... com si haguessin perdut tot l'aprenentatge acumulat al llarg de la vida en l'instant de trobar-se amb la teva pell.

He tornat, he començat a la feina i, tot just començar la jornada, ja penso en l'hora de plegar i d'arribar a casa i de deslliurar-me de tota peça de roba i estirar-me per descansar i que transcorrin ràpidament les hores fins a trenc d'alba. Llavors, amb la melodia que m'anuncia que estàs a punt de parlar-me, em desperto de cop. Em desvetllo i tots els sentits treballen amb celeritat per recuperar el cent per cent de les seves qualitats. Però aquesta conversa, a través d'una finestra que em torna tots els teus matisos, és un succedani contra la nostàlgia i l'enyorança. I ho sabem. Però ara només ens queda resignar-nos i passar dies com si trampegéssim en aquest joc d'atzar i de baralles velades. Seré tafur per donar-te les millors mans, per evitar tota la tristesa de saber que la partida és il·limitada i que, tard o d'hora, es pot aconseguir fer saltar la banca del destí...

Mentrestant, continuo recopilant tot moment passat al teu costat o amb la teva presència de la mena que sigui, a base de missatges, de poemes, de retalls deixats en tot el que escric, com les molles de pa o les pedres blanques en el camí de retorn a la meva llar, la que vol acollir-te definitivament. Aquesta nit, però, en què la melangia del teu cos em turmenta la raó, ruixaré els llençols amb la fragància teva, l'envàs de colònia que vaig demanar-te abans de marxar per tenir-te present mentre fossis absent. La fragància de colònia que ha d'ajudar-me a sobreviure en l'embalum de tenebres que m'has deixat després de tastar el teu cos gerd, custodiat per la penombra i pels meus braços. Perquè la clau de la meva supervivència resta en mans de la vainilla, l'essència que ha edulcorat la culpa, el remordiment, la infidelitat, i els ha convertit en un episodi deliciós en la nostra memòria.

Fins aviat, petita meva... Sempre teu, Lluís.

Cap comentari: