Que té l'ofrena manllevada?
O és millor fer-se la víctima
Per no reconèixer els nostres mèrits?
És tan fàcil sentir-se protegit
Per la còrpora de la fal·làcia...
10/7/10
Importància (Itineràncies poètiques, 78)
[seguiment extraoficial de Donem... Rebem... de rebaixes]
No s'adonen de la importància
Que té l'ofrena manllevada?
O és millor fer-se la víctima
Per no reconèixer els nostres mèrits?
És tan fàcil sentir-se protegit
Per la còrpora de la fal·làcia...
Que té l'ofrena manllevada?
O és millor fer-se la víctima
Per no reconèixer els nostres mèrits?
És tan fàcil sentir-se protegit
Per la còrpora de la fal·làcia...
Cridòria unànime (Itineràncies poètiques, 76)
Mossecs a la llengua.
Ni banderes que són sols
Símbols o colors que he fet meus.
Avui només serveix l'acció,
La cridòria unànime d'un poble
Que no es regeix per utopies,
Que s'ha afartat d'esperar.
No callo, avui menys, l'odi
Que em crema les entranyes:
Prou sentències que no són vàlides.
Avui, i demà, i sempre, tinc el valor
D'anomenar-me amb el nom que pertoca
A la finalitat de la lluita: llibertat.
Lavínia (Itineràncies poètiques, 75)
[seguiment extraoficial de Nou cant a Sepharad: el demà és avui de Gabriel B.]
La Roda del temps recula.
Permetrem que desfaci el camí
Guanyat a la mentida i a la falsedat,
Que hem defensat amb suor i paraules
Durant anys i, en instants, volen prendre'ns?
Aixeca't, Lavínia, no et deixis trepitjar,
Que la força aplegada fa més mal
Que l'escopinada a la cara, que el fel
Acumulat amb fal·làcies i falsedats.
Aixeca't, Sepharad captiu, que l'ombra
Del brau sigui símbol de llibertat
En lloc de festa estrangera, aliena
A la nostra mentalitat. Diguem no
A les cadenes i als jous rònecs.
Permetrem que desfaci el camí
Guanyat a la mentida i a la falsedat,
Que hem defensat amb suor i paraules
Durant anys i, en instants, volen prendre'ns?
Aixeca't, Lavínia, no et deixis trepitjar,
Que la força aplegada fa més mal
Que l'escopinada a la cara, que el fel
Acumulat amb fal·làcies i falsedats.
Aixeca't, Sepharad captiu, que l'ombra
Del brau sigui símbol de llibertat
En lloc de festa estrangera, aliena
A la nostra mentalitat. Diguem no
A les cadenes i als jous rònecs.
Ràbia (Itineràncies poètiques, 74)
[seguiment extraoficial de Demà és avui de zel]
Perquè la minsa
Batalla no esdevingui
Mortalla feble,
Demano la paraula
Carregada de ràbia:
Avui sóc home,
Home amb dret de ser lliure
D'un cop per sempre.
Batalla no esdevingui
Mortalla feble,
Demano la paraula
Carregada de ràbia:
Avui sóc home,
Home amb dret de ser lliure
D'un cop per sempre.
Èmfasi (Itineràncies poètiques, 73)
[seguiment extraoficial de Somnis devorats (fragments improvisats) de Gabriel B.]
Hem de fer nostres els nous càntics
Contra l'atac, per enfortir la defensa
D'allò que ens pertany per natura.
I junyir els clams amb mots emfàtics
Que demostrin a la gent, que pensa
Que ens vencerà amb la impostura,
Que avui despertem amb aires de llibertat.
Contra l'atac, per enfortir la defensa
D'allò que ens pertany per natura.
I junyir els clams amb mots emfàtics
Que demostrin a la gent, que pensa
Que ens vencerà amb la impostura,
Que avui despertem amb aires de llibertat.
Matèria assagística (Itineràncies poètiques, 72)
[seguint extraoficialment Sortim a l'eixida amb la maleta d'Elvira FR]
Oblido per unes hores la tristesa
I deixo paraules per a la pàtria.
Diguem-les, clamant, amb veu alta
I que la ginesta floreixi de nou.
He mossegat la pols, per parlar
Amb una llengua que he fet meva,
Que m'acompanya des del bessol.
I avui he de cridar contra la blasfèmia
I perquè la justícia exerceixi,
D'una vegada per totes, la seva funció.
La sang batega sentències clares
I concises sota un únic desig:
Que la vida sigui més fàcil i habitable,
Que la terra sigui lliure d'una vegada.
I deixo paraules per a la pàtria.
Diguem-les, clamant, amb veu alta
I que la ginesta floreixi de nou.
He mossegat la pols, per parlar
Amb una llengua que he fet meva,
Que m'acompanya des del bessol.
I avui he de cridar contra la blasfèmia
I perquè la justícia exerceixi,
D'una vegada per totes, la seva funció.
La sang batega sentències clares
I concises sota un únic desig:
Que la vida sigui més fàcil i habitable,
Que la terra sigui lliure d'una vegada.
Imminència (Itineràncies poètiques, 71)
[seguiment extraoficial de Devorats de Carme]
La terra és teva.
També el torn de sembrar-la.
Entre l'ortiga,
Creix l'espiga de vida,
El desig de ser lliure.
També el torn de sembrar-la.
Entre l'ortiga,
Creix l'espiga de vida,
El desig de ser lliure.
9/7/10
Laberíntica sevícia (Itineràncies poètiques, 70)
Solament amb l'ombra
I el record dels llavis
Teus donant-me vida.
Servo la saliva
Que em resta de tu,
Perquè el laberint
Mostri la sortida.
Sóc Dèdal i monstre,
Sens fil ni Ariadna,
Vivint amb el risc
De ser devorat
Per la pròpia pena,
Sang del basilisc.
Partícula ínfima (Itineràncies poètiques, 69)
[seguiment extraoficial de La maleta de montse]
Arribaré a lloc, si és la fita
Que, a hores d'ara, he perdut?
Carrego l'embalum de la solitud,
La càrrega del dolor que m'habita.
I seré la partícula més petita
De l'Univers, el cos sense escut
Que lluita contra tot amb l'ajut
Del cor que encara li palpita.
Arribaré a lloc quan els imants
Modifiquen la brúixola i el nord
És utòpic com els somnis d'abans?
Era la teva joia, que esdevé record
D'un temps ja viscut, els instants
Que, ara, són resquícies d'un amor mort.
Que, a hores d'ara, he perdut?
Carrego l'embalum de la solitud,
La càrrega del dolor que m'habita.
I seré la partícula més petita
De l'Univers, el cos sense escut
Que lluita contra tot amb l'ajut
Del cor que encara li palpita.
Arribaré a lloc quan els imants
Modifiquen la brúixola i el nord
És utòpic com els somnis d'abans?
Era la teva joia, que esdevé record
D'un temps ja viscut, els instants
Que, ara, són resquícies d'un amor mort.
Escapatòria (Itineràncies poètiques, 68)
[seguiment extraoficial d'Em queda l'eixida de fanal blau]
En l'eixida m'aturo.
Hi ha més vida fora
D'aquestes quatre
Parets on el cor plora?
Tremolo, sóc l'ombra
Feble que tem la fosca
Que la fa desaparèixer.
Hi ha més vida fora
D'aquestes quatre
Parets on el cor plora?
Tremolo, sóc l'ombra
Feble que tem la fosca
Que la fa desaparèixer.
Alcohòlica amnèsia (Itineràncies poètiques, 67)
[seguiment extraoficial de Taverna dels somnis de Laura T. Marcel]
Semblo no existir,
He entès que ja no tinc
Cabuda en el teu món.
I les ruïnes d'aquell
Castell fet de somnis clars,
Harmoniosos s'amunteguen
On el vent no vol arribar.
M'he temptat per escoltar
Un cop més la veu dolça
Que m'omplia els dies.
Ara, tot just escoltada
La darrera paraula, em repto
A recordar, a glops amargs,
L'alcohòlica amnèsia.
He entès que ja no tinc
Cabuda en el teu món.
I les ruïnes d'aquell
Castell fet de somnis clars,
Harmoniosos s'amunteguen
On el vent no vol arribar.
M'he temptat per escoltar
Un cop més la veu dolça
Que m'omplia els dies.
Ara, tot just escoltada
La darrera paraula, em repto
A recordar, a glops amargs,
L'alcohòlica amnèsia.
Fàbrica de llàgrimes (Itineràncies poètiques, 66)
La fàbrica de llàgrimes
Per perdonar-me.
He de recórrer
El solitari barri
A les palpentes.
La foscor porta,
Amb els mots que arrossego,
La fam d'un segle.
Plàcida (Itineràncies poètiques, 65)
[seguiment extraoficial de Al bressol de la calma d'Isabel (abans poesiaula)]
Sabré els noms del Crepuscle
Mentre la nit no arriba,
Perquè l'arrel encara
Cerca enmig de la terra
Un bri de l'esperança
Que he perdut entre l'ombra.
Callo per no dir massa
Pensaments. Seré broma,
Potser abastaré els núvols.
Mentre no torni a perdre'ls,
Tindré la calma plàcida
D'aquell qui vol renéixer.
Diré els noms del Crepuscle
Quan la llum ompli el dia.
Mentre la nit no arriba,
Perquè l'arrel encara
Cerca enmig de la terra
Un bri de l'esperança
Que he perdut entre l'ombra.
Callo per no dir massa
Pensaments. Seré broma,
Potser abastaré els núvols.
Mentre no torni a perdre'ls,
Tindré la calma plàcida
D'aquell qui vol renéixer.
Diré els noms del Crepuscle
Quan la llum ompli el dia.
Foscúria (Itineràncies poètiques, 64)
[seguiment extraoficial de La taverna fosca de Mon]
Taverna fosca
De l'ànima. La bóta
De la tristesa
Novament s'omple. Beu-ne
Fins que el fetge et rebenti.
De l'ànima. La bóta
De la tristesa
Novament s'omple. Beu-ne
Fins que el fetge et rebenti.
Agònica (Itineràncies poètiques, 63)
[seguiment extraoficial de Bocins de calma d'Assumpta]
Per si agonitzo,
Deixo que el meu món creixi
Sense paraules,
Amb la certesa
Que el teu nom m'enverina
De mica en mica.
Deixo que el meu món creixi
Sense paraules,
Amb la certesa
Que el teu nom m'enverina
De mica en mica.
Fèrria distància (Itineràncies poètiques, 62)
[tannkas que segueixen, extraoficialment, Amb rovells al cor de Fanal Blau]
Glops de besades
S'arrapen als meus llavis
Com candent ferro.
No s'atura la pluja
Que rovella els quilòmetres
Que ara ens separen.
La calma s'arrossega
Entre les venes
I no deixa que cessi
L'insomni. Avui em visita.
S'arrapen als meus llavis
Com candent ferro.
No s'atura la pluja
Que rovella els quilòmetres
Que ara ens separen.
La calma s'arrossega
Entre les venes
I no deixa que cessi
L'insomni. Avui em visita.
Utòpica delícia (Itineràncies poètiques, 61)
[seguiment extraoficial de La delícia de l'escuma d'Elvira FR]
Basteixo la plenitud
En utopies que crec,
En l'escala dels somnis
Que pujo amb somnàmbula
Destresa.
I tinc l'equilibri, un nom
Que reconec com a teu,
Fins a la darrera hora
Saciat, sadollat de folla
Tristesa.
Demà reneixo, en despertar,
Sol amb les pròpies clarícies
De saber-te llunyana, gèlida
Princesa.
En utopies que crec,
En l'escala dels somnis
Que pujo amb somnàmbula
Destresa.
I tinc l'equilibri, un nom
Que reconec com a teu,
Fins a la darrera hora
Saciat, sadollat de folla
Tristesa.
Demà reneixo, en despertar,
Sol amb les pròpies clarícies
De saber-te llunyana, gèlida
Princesa.
Nostàlgia endèmica (Itineràncies poètiques, 60)
He malmès el record i ara jugo amb la memòria
A reconstruir un món irreal, on no hi hagi elements
Que em portin a la vida al teu costat.
És humida la flaire que m'envolta, estàtica espera
D'allò que és improbable que succeeixi,
Humida com les llàgrimes que he vessat d'ençà
Que els dies comencen sense la teva veu.
Passejo, solitari i nostàlgic, arrossegant la cadena
Que em llasta els membres, les baules fetes
Amb les paraules que s'han aturat a la gola.
Demà potser sàpiga com aconseguir la lleugeresa
Del vol de les aloses, de la flonjor dels núvols.
Mentrestant, et cerco l'esguard entre estàtues.
8/7/10
Delícia (Itineràncies poètiques, 59)
La teva veu és bressol
Per al meu món nounat.
Colliré flors i dubtes,
Núvols de pluja grisos,
I escamparé arreu la tempesta.
He pogut estimar-te,
Amb la flonja delícia
De somniar despert.
I ara vetllo el malson.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)