Renúncia (Repte Clàssic CDXX; 3)

-Has tardat molt, Jeroni -és la primera frase que li escolto pronunciar.

Vaig borratxo i, resseguint la paret del carrer on calculo que es troba casa meva, he arribat com he pogut al portal que em resulta més familiar i he pujat els graons fins al replà que ha de ser el meu. He begut molt, però no el suficient per adonar-me que aquella veu no és la de la Mariana, la meva senyora. Malgrat tot, guardo el clauer que havia tret de la butxaca segons abans que m'obrís la dona vestida amb una bata blava de pelfa i unes plantofes marrons.

-Treu-te l'abric i renta't les mans -m'ordena-, que el sopar ja és a taula. I fes el favor de tornar-te a afaitar, o vols deixar-te bigoti i barba com un rodamón? Em sents, Jeroni?

No goso contradir-la, m'afaitaré en acabar de sopar. La flaire és exquisida, alguna cosa tindrà de bo haver-me desorientat. Tampoc no li diré que no em dic Jeroni, almenys no amb l'estómac encara buit. Per intuïció i certa lògica, trobo el lavabo al fons del passadís, on aprofito per rentar-me la cara amb aigua abundant. Pallasso! Carallot!, crido al reflex que trobo al mirall. No estàs avesat a beure i, un cop que ho fas, mira què et passa...

Sopem amb lentitud. I ella no deixa de parlar-me de veïnes que no conec i d'amics que no em sonen de res. Però un simple ahà mecànic deixat caure de tant en tant sembla contentar-la prou per no interrompre el monòleg. Tinc mal de cap, no vull disgustar-la ara que està tan a gust, pobra dona. No sé el seu nom, tampoc ella en sap el meu, almenys el real. Però ja m'està bé Jeroni. Vesteix més que un simple Josep, fa més patxoca. I és més llarg! A certes edats, això de la llargada té importància...

Mentre frega els quatre plats i els coberts, la nova Mariana ha posat una cafetera al foc. Jo sóc més aviat d'infusions, però no li refusaré l'oferiment. Com tampoc no li nego la cigarreta quan m'allarga el paquet de tabac. No he fumat en ma vida, algun dia havia de començar... Estossego i arrufo el nas en inspirar el fum i fer un glop de cafè amarg, respectivament. Això dels vicis aliens no és gaire saludable. Ja és hora que tregui valor i li confessi que jo sóc en Josep Miralles, no pas el suposat Jeroni que ella creu que sóc. A més, la meva Mariana deu patir ja perquè fa massa hores que...

-Recorda que demà hem de llevar-nos aviat, reietó. Així que, empijama't i jo acabo de recollir la cuina i de planxar-te el vestit de mudar que has d'anar d'enterrament. Els morts no esperen ningú...

Oblido el que pensava, se la veu tan calmada i tan plàcida. Tan convençuda de tot el que diu... M'empijamaré, jo que solc dormir nu o amb una muda com a màxim, i m'adormiré sense pensar fins demà.


*


Escric la meva Mariana. Una carta dura i breu, taxativa i rotunda. No ens veurem més, ja n'estic fart. Adéu, J. Al sobre hi gargotejo l'adreça que era la nostra, i a partir d'avui només serà seva. Renuncio a la meva vida, i deixo que la nova Mariana (que es diu Ofèlia) cregui tot allò que imagina des d'aquell vespre en trobar-me al seu replà, transformat en el seu Jeroni perdut. D'això ja fa set anys, des de llavors callo i col·loco ahàs de manera al·leatòria enmig dels seus sol·liloquis. Qui gosaria treure-li la il·lusió dels ulls ara?

Llàstima (Repte Clàssic CDXX; 2)

Davant del sopar que li he portat, fa cara de pomes agres, arrufa el morro i em mira amb uns ulls d'una apatia blava heretada del seu suposat pare. Sembla que no li agrada, avui tampoc, el menú al marrec? Li aguanto la mirada, sense afluixar. Vull romandre ferma a la meva decisió que ja és hora que mudi el seu pensament de canalla i comenci a menjar com una persona adulta, autosuficient i vàlida. No només esperar que se li allargui la ració i jeure i jugar entre àpat i àpat.

Mou els llavis i, amb ells, també el bigoti incipient de manera graciosa per treure ferro al moment, però ni tan sols somric, perquè no és cap pallasso per riure-li les gràcies ni jo un putxinel·li que balli al son de la seva música. És conscient que lluito per pujar-lo, igual que els seus germans, que hi esmerço més esforços en ell perquè sempre ha estat el més dèbil però ara ja tinc els meus dubtes i penso que m'aixeca la camisa. Quina dèria de fer-li fàstic la carn i el peix fresc? I això de contentar-se amb menjar enllaunat solament? Serà la vergonya de la família si ho dic a la meva mare!

Amb els ulls suplica compassió, mentre el rum-rum del seu estómac és tan clar que la llàstima m'envaeix per uns instants. Em coneix massa i sap per on atacar perquè surti la meva vena maternal... L'odio, quan fa aquest posat miserable. Però és el fruit del meu ventre i cediré. Ell ja ho intueix.

Derrotada, aparto amb l'urpa el cadàver del ratolí que havia caçat per a ell, i miolo perquè algun amo humà que ens escolti tingui la bondat de reomplir els bols amb la pasta marronosa que surt d'aquelles maleïdes llaunes, mentre veig com ell mou la cua de satisfacció. Ha aconseguit el que volia avui també.

Condícia (Repte Clàssic CDXX; 1)

Surt de casa; s'ha perfumat i mudat amb el vestit blau i escotat que estrena avui, amb les millors joies que guardava zelosament (l'anell d'or i brillants, el penjoll de turqueses a joc amb el vestit, la polsera d'or i de platí). La bossa de mà també és nova, no l'ha tancada i es pot veure com treu el cap una cartera plena de bitllets col·locats a corre-cuita.Vespreja però encara és a temps d'arribar a una hora raonable. L'Hermògenes, el seu marit, no ha dit res en acomiadar-se'n. Pensarà que hi ha una nova trobada d'amigues casades quasi jubilades per xafardejar dels afers matrimonials o per criticar les absents. Ha renunciat a queixar-se: ja fa massa anys que la coneix i no hi ha res que canviï la Dèlia.

La Dèlia camina apressada carrer avall, en direcció a la Rambla. Qui la vegi pensarà que ha d'assistir a una representació al Liceu, però cap dels dos, ni ella ni l'Hermògenes, és amant del teatre o de l'òpera. Però, en arribar a Canaletes, gira cap a la dreta, en direcció a mar, passa per davant del Gran Teatre i el deixa enrere. Els quioscos comencen a recollir-se, els mims ja han desat les seves disfresses de Ronaldiho, de pallasso o d'alien, i guarden la recaptació, exigua potser. El cel s'ha enfosquit gairebé per complet i fresqueja. Havia d'haver agafat una jaqueta de punt almenys, però el vestit no llueix tant..., pensa la Dèlia en sentir una esgarrifança de fred.

A prop del Centre Santa Mònica s'atura. I observa al seu voltant diversos grups de quatre o sis individus que no només fumen tabac, que vigilen la Dèlia des que ha quedat a l'abast de les seves mirades, que parlen entre ells amb xiuxiueigs audibles però no intel·ligibles. No s'espanta ni la intimiden. Seu i espera, mentre remena dins de la bossa, que deixa més a la vista la cartera.

* *

Sense fer soroll, la Dèlia torna a casa. Sense rastre del penjoll ni de la polsera ni tampoc de l'anell de brillants. La bossa, encara oberta, té una nansa trencada i la cartera ja no s'hi veu. En realitat, ja no hi és. Ha estat atracada per tres homes a cara descoberta, davant de tothom. Però no l'han agredida, perquè no ha ofert cap tipus de resistència. Podria haver anat a la comissaria més propera i haver denunciat els tres subjectes, dir els seus trets característics (si eren alts o baixos, si duien bigoti o barba, la seva complexió...) però no ha fet res d'això.

Al rebedor, la Dèlia es contempla al mirall mentre posa la bossa de mà (o el que queda d'ella) al costat del lloc on l'Hermògenes acostuma a deixar el correu, just a tocar del sobre que ha arribat avui, amb el membret de l'oenagé que vol acabar amb la pobresa a l'Àfrica, la mateixa oenagé que ha desviat fons a comptes suïssos, diners que ha recaptat mitjançant els seus socis, un dels quals és el seu marit. La Dèlia segueix mirant-se i dibuixa un lleu somriure de satisfacció. Amb l'acció d'avui pot assegurar que ha ajudat directament tres persones necessitades, les quals han obtingut, de forma fàcil i ràpida, diners i joies, i ella ha trobat la manera altruista i eficaç de desempallegar-se dels regals d'en Màrius, el seu examant.

Acròstica dèria (A Rosabel Gumbau González, en el seu aniversari)

Respira
On
Sospirin
Aus
Belles:
En
L'horitzó.

Guaita
Un
Món
Brillant
Acoblant-se
Unitàriament.

Goig
O
Nacre
Zumzejant
Arreu?
L'amistat
Esdevé
Zenit...

Gènesi

Deixa que els cingles i els vincles s'uneixin
On l'horitzó ha de limitar els somnis i l'onatge
Latent de la mar que ens esguardarà avui,
Ço que ha de ser supervisat per la Natura.
Avui, però, t'habita la pell i s'oblida de la resta.

Perpètua primícia vernal, primitiva aroma del món,
Acèrrima força aferrada als penya-segats més asprius,
Retrocedeix el temps, fes que s'aturi, fins i tot,
Vanta't que ets capaç de fer girar per unes hores la Terra
Al voltant dels nostres cossos en rotllana solar,
Trenca els esquemes i els paràmetres de les lleis
I sabré que en els teus llavis hi ha les claus de la gènesi.

Lapislàtzuli (dibuixet)

Lapislàtzuli de l'horitzó, roca del precipici.
I s'uneixen on l'escuma és blancor de marbre
I les aus xisclen al peix i al bressol de l'arbre
I el món és calm i fecund, la gerdor de l'inici.

He trescat camins silvestres, la balustrada
Del cingle m'ha despertat l'infant interior
Que, d'emoció, volia abastar, curull d'amor,
El paisatge esquiu una i una altra vegada.

Roca del precipici, lapislàtzuli de l'horitzó.
I amalgamen la màgia de la Natura primigènia.
Per mirar-la, els ulls semblen demanar la vènia.

He abandonat el soroll, la celeritat i la foscor,
He sabut esperar la cridòria callada de la brisa
Per endevinar l'ànima de l'aigua quan el cel s'allisa.

Infància diàfana (Microrelat per a Sant Jordi 2010)

Des de la finestra del seu apartament Amos Oz sotja els carrers de Tel-Aviv, i novament hi troba la causa del mateix martiri que l'aclapara cada matí: la façana horrible del City Gate, que li ha destrossat el paisatge de la infància i l'ha retornat a l'edat adulta.

[Per a la proposta del blog TUMATEIX LLIBRES, parlem de llibres per al Sant Jordi d'enguany. El segon enllaç duu fins a la convocatòria i les bases del concurs, que és fins al 23 d'abril de 2010]

Família (Recòndita memòria)[RPV124]

Dins del cistell, l'esperança d'un canvi, l'aire
Fresc que vingui del nord o del sud, de qualsevol
Lloc però que arribi, perquè el fantasmagòric estol
D'espectres que els acompanya no els permet gaire.

I la boca demana, i el plor del nadó reclama i flaira
La llet ja agra en l'alè, i la fam mossega perquè vol
Les entranyes i les rosega fins que desapareix el consol
Com un animal ferit que és deixeble del trinxeraire.

Busca i regira i no troba res, dins del cistell.
Ni crostons secs ni aigua tèrbola ni la recòndita pell
Que anys enrere era suau i ara ningú no adora.

Perquè el llast d'un marrec s'aferra al seu pit de gairell.
Deixa el vímet, derrotada, perquè no marxi el mesell
Rastre de l'esperança per a l'illa, com a nova Pandora.

Família (Tríptica cerimònia diària)[RPV124]

I.Misèria

Equinocci de la llum que difumina
La realitat enmig del somni del demà,
És pobra l'ànima que espera el nou dia
Mentre les despulles del crepuscle resten
Encara presents en els núvols esfilagarsats?
No hi ha lluïssor entre la pols dels terrats
I, si no s'alimenten, les il·lusions no es gesten.
Només cauen en un pou fondo que és la melangia
De no saciar la fam endèmica, el dolor malsà
De saber que la llet del futur s'asseca en la sina.

II.Lactància

Busca sota el lli el paràmetre de la rosa del mugró,
I en ell tasta l'amargor del món, del buit, de l'abandó.

III.Innocència

Sotges l'asfalt, el paviment, l'ànima d'allò que t'envolta.
Intentes comprendre els camins de les formigues,
Sembla que vulguis caçar la teva ombra -sou amigues
Des que vas néixer- però no es deixa, es revolta.

Sents els insults de la mare dirigits al poca-solta
Del teu pare -no són noves les baralles, sinó antigues
Batusses que s'airegen al carrer-. Et mantens, digues,
Aliena a allò que veus? O sofreixes una altra volta?

Sotges l'asfalt ple de tolls i la vorera, niu d'esvorancs,
Avui encara no saps si hi haurà alguna cosa a la taula,
Però no goses obrir la boca ni queixar-te: la paraula

Que respondrà la queixa és la duresa dels bancs
O la bufetada que et marqui la cara. Així que cau la
Tarda com cada dia, mirant a terra cercant somnis blancs.

Ànima intrèpida (Una proposta per a Relats conjunts)

L'home resta pensatiu. És el xa Khusrau i avui ha sabut amb proves fefaents i tangibles que el seu jurament de lleialtat a Baber ha estat un error. Perquè la seva aliança no podia ser trencada ni violada sota qualsevol pretext. I amb sang van signar els documents que el lligaven a la voluntat de Baber, el guerrer més intrèpid i el més valerós del món conegut.

Però el xa Khusrau no és un covard ni s'ha fet enrere mai presa del pànic. Ans al contrari, sempre ha acatat les ordres i les conseqüències de les seves decisions. També en els moments difícils. Com el que se li presenta en el dia d'avui, perquè la guerra ha acabat fa menys de mitja lluna. I no hi ha combats ni enemics preparats per atacar-los. Però el jurament de fidelitat encara és vigent, i ho sap.

L'home resta pensatiu, afaitat, perfumat i abillat amb les millors gales que han sabut trobar a les terres conquerides, perquè, mentre duri la pau, el xa Khusrau sigui la persona més cobdiciada i desitjada entre les pertinences de Baber, que l'ha nomenat favorit del seu harem.

Relats conjunts

Èpoques (Desxifra'm, presència II)(Melorepte94)

He començat el dia amb els teus ulls en el pensament. Fa dies que no parlem, tampoc escrivim conjuntament poemes de sentiments correspostos, d'enyorances incompreses, o de la rutina que ens aclapara simplement.

Sense esma, he compassat els meus membres perquè es moguin com de costum. No hi ha canvis en el meu modus vivendi, la veritat. Llibres, feina, clausura en les quatre parets de casa, i la teva llunyania. Encara que no em creguis, enyoro sovint aquesta presència calma que duus amb tu.

I ja no sé madrigalejar en solitud, ni riure de les idees que se m'acuden. Perquè m'omplia més la teva rialla que la idea en si.

Saps? Avui m'han preguntat per tu; no sé què respondre: has desaparegut, no vols saber res més de la nostra amistat? O potser és que em veus com un amic estrany o és més que amistat, això que sento per tu?

Demà, encara que no ho creguis, començaré el dia com avui, de ben segur. Hi ets encara?

Línies incrèdules (Repte Clàssic CDXVIII)

L'home resta satisfet davant de la seva obra ja acabada. És l'arquitecte d'aquell edifici que és a punt d'inaugurar l'alcalde del petit llogarret entre la plana i la muntanya.

En triar-lo per realitzar el projecte per a la nova església no s'han tingut en compte les seves creences. Tampoc no els ha importat que hagi tractat com un dèspota els seus treballadors i hagi fustigat els creients que s'han acostat al solar durant l'obra. No poden dir res d'ell perquè, sobre plànol, el disseny és harmònic i majestuós i, evidentment, un reflex de llur Déu. A més, els seus edificis són meravelles erigides per un geni (ajuntaments de blancor puríssima, estadis amb sentiments fraternals pertot, ponts que obliden el vertigen en travessar-los).

Però l'arquitecte és ateu. No creu en aquest Déu que la resta venera dia rere dia, amb dejuns i processons, amb oracions buides de significat. No sent res per ells, només pena i una certa recança vergonyant. Voldria fer l'esforç per acceptar-lo com una llei més del món, però no sap com començar. Els sacerdots li semblen hipòcrites, els creients uns bens sense voluntat pròpia. I així ha traçat les línies de la seva idea sobre Déu per a l'encàrrec, amb eufòria i absoluta dedicació, a un ritme frenètic nit i dia, quasi sense descans.

L'home resta satisfet davant de la nova església finalitzada, convençut que ningú no trepitjarà aquell elogi al no-res sense haver abandonat abans la idea d'un Déu que, per a ell almenys, no existeix.

Reminiscència medievalística (dibuixet)

Pedra sobre pedra, dura i pretèrita, ferma,
I els ulls emparen el riu, l'aigua de mirall
Que reflecteix la glòria i el terrabastall
D'un exèrcit contra un poble inerme.

S'alça la muralla, suporta el pas del temps,
Serva la memòria i conserva l'esplendor,
Allunya la fam de l'oblit perquè la foscor
No devori la llum i la majestuositat, ensems.

Pedra sobre pedra, fusta de cedre, canelobre
Encès a les seves entranyes, la porta s'obre
I es descobreix a les llambordes la immobilitat

Del minut, la quietud de la vida quan es travessa
El llindar del pont excels: no existeix la pressa,
Només el lent degoteig del retorn al passat.

Mefistofèlica bèl·lua (dibuixet)

Sotjo l'esguard, els ulls, la mirada.
La busco i la trobo i el malson creix
Endins meu: és la tenebra que em peix
La foscúria per témer tot món que es bada

Dins del meu cap i em desvetlla de nit;
És el monstre d'ulls brillants dins de l'armari;
És el trist ossari on rau l'inici del calvari
De ser home amb un cos que no és infinit.

Viatjo a través de les meves pors, argila
Que modelen unes mans invisibles, cruels,
I no em moc del lloc, i sóc pedra de toc

Entre ertes terres, mentre la bèstia em vigila.
Trepitjo el terreny, escolto els seus bruels
I evito, sense aconseguir-ho, jugar al seu joc.

Òrfena letícia (Melorepte100)

[Dedicat a Mariona i Josep Llorente]

Si el dia comença amb tu, és alegria i llum,
Vint-i-quatre hores fetes de vida plena,
Un càlid sol i una lluna serena,
Que sadollen el cel que no es consum.

I torno a l'abraçada i al bes deixats al matí
Just en descloure els ulls, i sóc bressol
Per al teu somni, que encara segueix l'estol
D'ocells que allibero per a tu, oferts al destí.

Si el dia comença amb tu, és llum i alegria,
Vint-i-quatre hores guardades dins del pit
Perquè acompanyin el meu batec estremit

Per haver-te retrobat en començar el dia
Com si el somni sabés esdevenir real,
Com si la rutina no existís en el teu esguard paternal.

Penitència (Repte Clàssic CDXVII)

La Pancràcia té seixanta-cinc anys acabats d'estrenar. Igual que la seva viduïtat de tot just una setmana. Després de quaranta-nou anys al costat d'en Melquíades, ara es troba sola, vestida de negre rigorós, sense cap més companyia que la imatge de la Verge de la Candelària, la patrona de la seva ciutat nadiua. Amb el rosari a la mà, resa en silenci i amb devoció. Vol salvar l'ànima del seu marit, malgrat que ell no n'era, de creient, i el capellà del poble el titllava de sacríleg pels insults que conferia a aquella imatge davant de tothom.

En acabar el gloriapatris, la Pancràcia corre un gra d'una mà a l'altra i es disposa a resar el parenostre de la següent dena. Però ha d'aturar-se perquè una riallada interromp l'oració. Prové del celobert. I pot assegurar que es tracta de l'Antònia, l'Eulàlia i l'Eleutèria, que fan safareig des de les corresponents finestres que donen al pati interior. Fa un esforç per no escoltar les veus, és la promesa que ha fet a la Verge a canvi de la salvació eterna d'en Melquíades. Pare nostre, que esteu en el cel: sigui... Des de la seva mort no ha tret el cap per xafardejar amb la resta de veïnes. Segurament deuen criticarla per la seva decisió, o pel seu silenci. Mai no han entès aquesta religiositat seva, quasi malaltissa. De ben segur que deuen fer-se més confidències ara que ella no les escolta.

Pensa i resa alhora, un nom enmig del parenostre, Núria, ha fet que minvés el volum del seu xiuxiueig per captar la següent paraula. Embarassada. Pensa més que resa, el seu cap lluita amb la devoció i cau. Sens dubte, ha de ser la filla de la Patrícia. Però, amb setze anys? Es penedeix d'haver tingut aquell pensament en fitar els ulls de la imatge. És una prova de Déu, ho sap, la tempta perquè no aconsegueixi el repte autoimposat, el propòsit d'aïllar-se del món mentre duri el seu dol rigorós. Dos anys sense estar al corrent dels informes de les veïnes. Dos anys sense saber si la Núria és qui pensa que és. Haurà d'insonoritzar la finestra del celobert, que és el seu Mefistòfeles particular, la fruita de l'arbre de la vida, la clau que obre o tanca les portes del cel per a en Melquíades?

Enmig del tercer avemaria, una frase abans d'una riallada la decideix. I la pobra Pancràcia, volent aconseguir el cel que el seu marit va perdre entre les cames de les meuques? Ha estat pronunciada amb malícia i claredat. Per l'Eleutèria, la veïna que més la crispa. I amb la cantarella més maliciosa que pot imaginar-se. La Pancràcia deixa el rosari amb cura, damunt de l'altaret de la Verge. S'incorpora i, mentre es dirigeix cap a la finestra que dóna al celobert, deixa anar una frase:

-Melquíades, Déu nos en guard d'un ja està fet -diu, rendida, com si el seu marit la sentís. Reconeix que el seu propòsit no s'acomplirà.

Magnànima (Melorepte98 [fora de concurs])

Sensual, mar de llavis i de mossecs,
D'astrolabis per al naufragi de l'ànima,
De paraules d'aigua per a la magnànima
Clepsidra tendra dels teus pits rebecs;

Vital, far dels esculls de les teves cuixes,
Fragants maduixes que, de bat a bat,
Maduren per a devorar-se sense celeritat,
Soga al voltant del coll que no afluixes,

T'escric i et templo i et desitjo i et flairo i llesco
El pa del teu ventre, el centre de la fam
Que em crema com la suprema set de viure;

T'escric i et respiro i galopo el teu somriure,
I seré tempteig en el passeig de grava i d'aram
Entre el melic i els ulls, camí virtuós que tresco.

Sentències (RPV121)

I
Tinc fred en trepitjar les llambordes de la ciutat.

L'esperit es ressent acompanyat de les taques externes que el posim negre deixa.

II
Sutge i fems, els carrers s'emplenen de les penúries i de les misèries del gènere humà.

III
He agafat el vímet per recollir el mos que em pertoca.

La tarda és freda si el carbó no es ven.

IV
La pujada em cansa les cames.

No tinc esma per beure l'aigua regalada de la font, que rememora la frescor de les muntanyes de la infantesa veritable, quan jugar i menjar eren les úniques tasques a realitzar.

Llunyans em semblen aquells dies ara.

V
L'ombra d'un pollanc és el present perfecte per a una becaina si el cansament acora.

VI
Sense defectes, la puresa del cel és en la lleugeresa d'un núvol, en el bri d'herba que mastego amb parsimònia.

Res més pot alegrar-me en aquests moments.

VII
Negra nit, carbó que no vendré demà m'impregna la pell. El sabó traurà el sutge que s'acumula jornada rere jornada.

Però la pobresa que tant costa d'esquivar, continuarà amb mi, amb la meva família. Un dia més.
*
La imatge en què s'inspira l'escrit...:

Acròbata minúscula (Melorepte87)

He retornat les meves passes als temps dels madrigals,
Quan cada bes i cada carícia et pertanyien,
I esdevenien territori propi, el país per conquerir
Amb versos que ressonaven batecs.

He omplert de nou aquest espai amb somriures
I guspires d'efímera felicitat, hortalà espontani
En el verger d'una benvinguda càlida i sincera.

I m'has llegit i t'he escoltat i he gaudit dels mots
I he sadollat el desig per retrobar la màgia
De la rialla fresca, de l'humor que ha estès
Una corda entre els teus ulls i els meus dits.

He retornat al perímetre de la teva silueta
Amb la flonjor del madrigal, de la brisa autumnal
Que surava en l'ambient, acròbata minúscula.

Ínfules (Repte Clàssic CDXVI)

Anys més tard, a la cel·la de la presó on compleixi condemna, recordarà l'incident de l'autobús escolar en què tots els seus companys són a punt de morir. Tots excepte ell, que no s'ha adormit perquè pressent que alguna cosa terrible ha de succeir. Ningú d'ells no sap quant de familiar li és la mort perquè no han perdut quatre dels seus germans en plena infantesa. Tampoc poden imaginar l'alè del moribund o els seus ulls en el darrer instant de vida. Ell sí, perquè els ha tingut arran, tan pròxims com la Mort.

Per això, en escoltar el grinyol de la frenada i la pèrdua de control de l'autobús, pot assegurar, sense immutar-se, que el vehicle s'estimbarà precipici avall. S'aferra al seu seient i aguanta l'embranzida de les voltes de campana, mentre evita la pluja de vidres amagant el rostre al respatller del seu davant.

Tot d'una, es produeix el silenci absolut, ni gemecs ni queixes per enlloc. Quan alça el cap i observa el seu voltant, tot són cossos sense vida sangonosos, caps esberlats o decapitats, un desordre de ferralla i roba i vidres. Es manté en calma perquè de nou aquesta vegada ha esquivat la mort i això ha de ser per algun motiu evident, sap que ell és l'escollit. Ha d'esperar, però, que el rescatin, algú haurà vist el terrabastall, o la polseguera produïda per la caiguda, en què miraculosament en sortirà il·lès, encara que ferit.

Corre l'any 1901, i es convenç que és massa jove per morir. Només té quinze anys, i encara ha de sortir del seu anonimat. El silenci és trencat per unes veus a l'exterior del vehicle. Respira fondo i crida amb totes les seves forces. S'endormisca tot seguit.

*

Els caçadors emmudeixen en descobrir el panorama de l'accident. En Ben Grossman és qui el troba, després de força estona, inconscient, i qui, hores més tard, s'oferirà a tenir-ne cura, davant de la seva negativa per tornar amb els seus pares. Durant setmanes, compaginarà les feines de casa, de la sinagoga i de la recuperació del ferit. És rebel i esquiu, fins i tot desdenyós quan han de tocar-lo. En Ben no entén per què tant d'odi l'aclapara però no preguntarà. Ni tan sols quan desaparegui sense acomiadar-se, aprofitant el sàbat.

*

Anys més tard, a la cel·la de la presó i davant d'un full en blanc, començarà a escriure amb el mateix desdeny: Molt útil em resulta avui el caprici del destí de disposar que Braunau am Inn fos el lloc del meu naixement. Després d'aquesta frase, haurà endegat el discurs des del seu deliri, turmentat per les seves experiències vitals, forjant amb odi i ràbia el seu pensament que, a partir de l'accident, haurà bastit en el seu interior. El mateix discurs que servirà d'excusa per netejar el món de tota l'escòria que l'embruta, començant per la seva Alemanya d'adopció. Perquè la seva lluita no serà en va i perpetuarà el record del seu nom, d'Adolf Hitler.