El missatge és breu però concís, d’una claredat categòrica. La notícia de la ràdio l’agafa quan es disposa a sortir en direcció al Cafè, on hi passa les tardes entre partides de mus amb els amics de tota la vida. Tanca la porta lentament però ferma. Sap que la cita d’avui quedarà anul·lada. L’afer permetrà saltar-se la rutina per un dia. A més, ja té una edat per ser sermonejat per vells xacrosos com ell.
Recorre el passadís de nou, cap a la cuina. La Gertrudis frega els plats del dinar i s’estranya de trobar-lo palplantat i embadalit a la llinda de la porta: -
Avui no tindrem partida –pronuncia ell per respondre aquella mirada indagadora. Quatre paraules justes, com les de la notícia, que segueix sent ampliada amb més detalls. La Gertrudis no replica mai en Gabriel; és la seva esposa i cal que es mostri submisa. La deixa endreçant els fogons i torna a l’habitació de matrimoni.
Dins de l’armari busca el vestit dels funerals i dels casaments. Gris neutre, que no indica ni alegria ni dol, camisa blanca, corbata negra llisa, fermalls daurats als punys. Són obsequi dels seus amics, que van combatre al seu bàndol durant la Guerra Civil. D’això ja fa molt, però encara viu esclavitzat per les consequències de ser fidel a la República. Ara és l’antítesi d’aquell jove lluitador i emprenedor, resignat a la derrota i sotmès al jou dels vencedors. Necessita afaitar-se i ranqueja fins al bany, degut a l’artrosi i a les seqüel·les dels treballs forçosos de la Repressió.
Davant del mirall i amb el tors nu, treu la brotxa, la pastilla de sabó i la Gillette de doble fulla mentre s’omple la pica amb aigua freda. El pare li va ensenyar a afaitar-se així i no ho ha canviat mai.
És un home de costums, diu qui el coneix i l’ha tractat des de sempre, i amb els anys ha accentuat més aquest aspecte. També és una excusa per descórrer el fermall dels records. La seva infantesa feliç, la seva adolescència al front, els anys de fam i misèria posteriors, d’esclavatge i de malaltia mentre buidava de roca aquella muntanya maleïda, la incerta recuperació de la llibertat, vigilat d’aprop pels
grisos... I la Gertrudis sempre fidel, al seu costat, pujant els seus fills. Fins al dia d’avui.
Quan acaba d’afaitar-se, s’aplica el massatge per la zona tosa. Li cou, però és part del ritual. Es ruixa amb colònia fresca el pit i les aixelles, es pentina el cabell canós i curt. I es disposa a vestir-se. Cada moviment és parsimoniós, amb una elegància categòrica malgrat la seva edat. Pausadament agafa les peces de roba del galant de nit, on les hi ha deixades amb cura, i es vesteix sense presses. De l’armari del rebedor, en treu la gavardina, se la posa i se la botona. –
Marxo, ara torno, Gertrudis –de nou quatre mots, que són respostes amb un gest del cap.
Matí fred però assolellat.
Som a finals de la tardor, és normal. A mig trajecte, en Gabriel compra el diari i es deixa embadalir per la seva portada. La notícia l’ocupa quasi per complet i el seu rostre és seriós, l’antítesi d’allò que sent per dins. Ranqueja però no agafarà cap taxi. Només ha de caminar deu minuts fins a la seva destinació. Allà se cerciorarà que la notícia no és falsa. I surt del quiosc.
És 20 de novembre de 1975. Matí fred però assolellat a Madrid. En Gabriel es dirigeix cap al Palacio Real amb el diari sota el braç i les mans a les butxaques de la gavardina, per veure la capella ardent de l’amo dels seus darrers quaranta anys subjugat per la mort. Abans que ell, un sotmès anònim.
