deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

4/2/09

Sonet somnàmbul [per a Anna Sant i Ana, Dolça Parvati i gypsy, la trinitat poètica]

M'ha atrapat l'alba amb dits de llum,
I el poema, que neix quan no el reclames
Ni el veneres, com la musa fugissera
Que retorna al teu costat si no l'anheles.

I he sabut que les portes del somni
S'havien obert de bat a bat per no cloure
Els ulls i rendir-me als mots de la brisa,
A la callada tramuntana i al mestral ferotge.

Navego mar enllà, on l'horitzó perd llunyania
I es guarden les llavors dels arcs de la pluja:
Per al meu llagut busco les veles més blanques.

M'ha atrapat el dia quan la nit s'enduia la lluna,
Quan el llençol del cel s'impregnava de núvols
I he cantat al vers pur, a la melodia lliure dels besos.

3/2/09

Suflés (Repte Clàssic CCCXI)

Era la primera vegada que en Ramon Mas entrava a l’edifici, de terra de fusta i resplendent, amb il•luminació intensa i càlida. I havia de demanar informació a les administratives. La cara pigada i els ulls verds de la més allunyada van seduir-lo: com resistir-se a la bellesa d’una pèlroja?

Després de la consulta a la bibliotecària, en Ramon Mas, bomber de professió, casat i pare de dos preciosos nens, va dirigir-se al primer pis de la nova Biblioteca Municipal. Allà, segons la pèlroja del mostrador del vestíbul, ajudant-se del catàleg de l’ordinador, podria trobar el número topogràfic sis-cents quaranta-u, que comprenia els llibres de cuina i gastronomia.

Davant del prestatge corresponent, no va poder evitar riure silenciosament, amb maliciosa satisfacció, sabent-se guanyador del repte personal d’aconseguir dormir una becaina sencera durant la visita estival de la seva sogra. A les mans, el llibre L’art de preparar els millors suflés, de Jean du Marie, era la clau de l’èxit.

Gràcies a monsieur du Marie, seria un home lliure d’ulleres de cansament. Amb molta sort, fins i tot de sogra si tan malament es prenia la recomanació d’en Ramon.

Era coneguda l’afició de la Josefa Contalquatre de voler saber preparar suflés estrambòtics per a les seves amigues, afició que també era suportada involuntàriament i amb resignació pel seu gendre. Sobretot a les vacances d’estiu d’aquesta primera. Tothom sabia que la majoria dels incendis domèstics que hi havia hagut al municipi durant l’estiu anterior s’havien produït al domicili d’en Ramon Mas, domicili que també havia estat testimoni de l’art d’aixafar les becaines i d’augmentar les hores de feina sense remuneracions d’aquest darrer.

Benvingut

Benvingut on la llum és absència,
On les llàgrimes clouen ulls i temors,
I les benes secreten l'essència
De vells, rònecs, acabats amors.

Benvingut on el crit és la veu clara
De l'esperit dolgut, on la soledat
Desapareix quan el sol separa
La fosca nit de la diürna claredat.

Travessa el passadís de l'abandó,
Creua el llindar del malson continu
I barreja't amb la pròpia sang.

Traspassa els límits de l'horitzó
Fins que vegis el que no endevino:
El reclam d'aigua per part del fang.

[tot escoltant My Chemical Romance]

L'anell (Repte Clàssic CCCLXIX)

[Dedicat a Josep i Mariona Lorente, encara que sense permís]



Arribo a l’hospital quan el pare ja ha estat traslladat a una habitació per a ell sol. Durant una setmana ha estat a la Unitat de Cures Intensives i se’ns ha negat qualsevol visita, I, evidentment, anhelo veure aquell home fascinant, qui més m’he estimat, a banda d’en Nell, el meu marit. Però dins de l’habitació hi ha un esbós del pare, amb vint kilos menys al cos i amb un color groguenc causat per la malaltia.

Just entrar, una infermera topa amb mi. La seva bata té taques, que li confereixen turpitud. La jutjo per l’aspecte i potser és la persona més correcta del món. “Com es pot acceptar aquesta deixadesa?”, penso però m’aparto i surt esperitada. En veure la mare, que és al costat del llit mentre agafa la mà del pare, sé que la infermera ha rebut la ira d’ella. Malgrat els seus anys, encara conserva el caràcter, la mare. S’acosta al pare i li xiuxiueja alguna cosa. Suposo que l’informa que he arribat. Sola. Les nenes i en Nell són a l’escola i a la feina, respectivament.

El pare s’incorpora i, amb certa dificultat, gira el cap vers la direcció on em trobo.

-Acosta’t, Ona –diu. I demana a la mare que ens deixi sols. Això em sorprèn però la mare obeeix en silenci. A cau d’orella m’adverteix que el deixi parlar. Li faig un petó a la galta i tanco la porta.

Al costat del pare, ara sóc jo qui li agafa la mà i comença a parlar-me:

-Ona, saps que sempre us he estimat, a la Núria i a tu per igual. La mare i jo hem estat treballadors sacrificats per pujar-vos amb dignitat i senzillesa. Saps que no tenim cap dels dos diners a gavadals però mai no us ha faltat el plat a taula ni roba neta i polida per sortir al carrer. Sempre pensant en el vostre benestar.

-Però, pare... –immediatament callo tot recordant les paraules de la mare.

-Et preguntaràs per què t’explico això, filla. Tu sempre has estat més desperta en qüestió de discursos. I aquest és un discurs de disculpa.

M’astoro. El pare ha estat un home que no demanava mai perdó. I ara escolto aquesta disculpa sortint dels seus llavis. Mentre em recupero de la sorpresa, el pare treu una capseta del primer calaix de la tauleta de nit.

-Vull que acceptis aquest anell, que va pertànyer a l’àvia i que va ser l’anell de promesa de la teva mare. Aquest és el present que et deixo abans de morir. L’única joia que t’he pogut regalar en tota la teva vida.

-Vols més joia que ser la teva filla durant quaranta-cinc anys, pare? –pregunto en sentir les paraules del pare, que dissimula un estossec perquè no li vegi les llàgrimes d’emoció que ha deixat caure. Em besa les mans, com mai abans havia fet: -Potser demà no ho pugui fer, filla –diu, i jo no amago les llàgrimes que apareixen en sentir-lo. El beso amb l’anell posat.

Brisa que balla (Melorepte50)

[proposat per Carme Cabús]



Vull ser poema i cantar als teus peus quan ballen,
Al teu cos en ple moviment quan el vent l'acarona
I silueteja cada centímetre de pell que estimo de tu.

Vull ser gemma brillant per lligar-me als teus dits,
Al teu coll on l'alabastre existeix i crea la vida
Amb els elements més humils de la Natura, tu.

Vull cavar els fonaments de l'edifici per venerar-te,
Dona bella, eterna resplendor on les imatges mouran
L'ànima de la vida, els gests adormits de la immobilitat.

Mentre hi hagi samba, reviuré cada cop que ballis,
Cada vegada que et converteixis en brisa al meu davant.

Al·leluia

Si hi ha Déu, per què moren els homes justos?
Creix l'herba sota els peus, els arbres floreixen
I la Natura segueix el seu pas immarcescible
Però la vida mortal dels homes no dura més...

Si hi ha Déu, per què callen les paraules en boques
Que voldrien besar l'eternitat amb els seus llavis?
Caic bocaterrosa i em pregunto sense rebre respostes
Perquè Déu és sord, mut i cec, i no veu les meves llàgrimes.

I tampoc escolta les meves pregàries d'equanimitat,
Ni els meus desigs per salvar l'ànima de la bondat.
I sé que els noms que m'anomenen són meus.
I reso a déus absents perquè sé que serà inútil...

[escrit tot escoltant Jeff Buckley]

Avui és un dia trist

IN MEMORIAM Josep Lorente (R. I. P.)


Plouen núvols sencers damunt del meu cap.
Serà que la mort no és res i només existeix
La tristesa de la pèrdua més preuada?

Corro carrer avall, sota la pluja, i no sento l'aigua;
Sols el plom de les llàgrimes guardades, dels records
Però ploro perquè sé que ell ja no pateix. Ha marxat.

Pare, estimat pare, si el silenci és viure sense la teva veu,
Restaré muda per recordar-la, callaré per retenir
Les teves darreres paraules acompanyades de besos
A les mans, aquestes mans que ara ja no poden acariciar-te.

Pare estimat, Pare, córrer cap a enlloc no serveix de res, potser,
Però no vull aquest pes dins meu, aquesta càrrega
Que embaluma l'ànima i sembla llast sempitern.
Vull la teva alegria, fins al darrer moment, la sinceritat.

El pintor i la musa (RPV72)

Nua, com la Natura que t'ha engendrat,
M'esguardes i tems que et pinti amb la bellesa
Que mereixes? Pits de préssec per saciar-me la set
Creixen davant meu i els acaronaré amb el pinzell.

I pàl·lida com una lluna plena, curulla de llum,
Sadollada de tota fam preconcebuda, ets desig
I boca delitosa de mossegar tota la fruita del món,
De degustar-ne la polpa com si el teu cos la libés.

Nua, m'esguardes amb ulls plens de temences.
I de seguretat, alhora: l'herba calla i suporta la carn
Bella que jau damunt d'ella, pura com l'aigua del rierol.

I pacient em consolo quan puc deixar la perfecció
Del cos femení escampada pel llenç inert encara.
Però amb el traç de la teva silueta reviurà, esplendorós.

Gràcies, pare (Melorepte49)

[proposat per bocidecel i Unaquimera]
[dedicat a gypsy, Mariona Lorente]



Pare, gràcies a tu he conegut la vida,
I les meravelles que ofereix el nou dia
En començar immaculat com el jaç de núvols
Que era adormir-se damunt del teu pit.

Gràcies a la teva generositat, he conegut
La passió per la lectura i he volgut escriure't
La més bella poesia amb les paraules més sinceres,
Amb el cor obert de bat a bat per saber la mida del meu amor cap a tu.

I ara ets tu qui m'agraeix que tingui cura de tu,
Qui accepta la meva generositat per ser pacient
En les llargues nits de vetlla i de malaltia,
Quan t'adones que ets home i encara sóc la teva petita.

I ara ets tu qui agraeix aquest jaç de núvols que creix entre els meus braços
Quan la feblesa t'acora i la foscor t'envaeix la mirada.
Però no saps que jo seguiré agraint-te la vida oferta
Fins al darrer dels meus dies, pare estimat, estimat pare...

30/1/09

Recordes, filla?

[sonet dedicat a Josep i Mariona Lorente, pare i filla fins i tot en els moments difícils de la vida]



Recordes, filla, quan l'herba creixia mentre somniaves
Que volaves per cels ja conquerits per la teva bellesa?
Recordes quan deia el teu nom i els ulls se t'omplien d'il·lusió per viure?

Ara vull que escoltis la veu que ja quasi no pot parlar-te. Escolta-la
En el meu batec feble i delicat, com el xiuxiueig dels rossinyols
Quan acaba la nit, i sabràs que enmig del batec hi ha cada t'estimo
Que no he volgut pronunciar, cada bes que no he sabut fer-te.

Recorda que la pèrdua esdevé quan l'oblit ombreja el record,
No oblidis mai i perviuré als anys i a les dècades, filla meva,
Com si d'una pedra al capdamunt de la muntanya que s'enlairi
Al teu davant i t'obligui a alçar la vista per albirar-la.

Recordes, filla, quan et deia que la mort ha de venir tard o d'hora?
Fins i tot als éssers estimats. I el dolor i el dol seran naturals, no fingits.
I les llàgrimes conviuran amb els teus ulls fins que t'adonis que sóc en la teva ment.

28/1/09

Descans mutu

No sé els noms de les coses
Quan les pronuncien els teus llavis
Lumínics, deessa del verger on reposo.

No sé les hores que han transcorregut
Des que el delit és delicte irreparable,
Silenci que marca el so d'una llàgrima en caure.

I sóc dins teu sense ser, i ets la meva totalitat
Sense conèixer-te, dolça quietud que gosa
Abraçar-me els membres per al descans mutu.

27/1/09

Món lila del teu cos

Món lila del teu cos;
Libar-lo m'és necessari
Com la llum del sol
Que desapareix quan et vesteixes.

I en el teu melic hi guardo
La rosa dels vents que guiï
Les veles del meu llagut
Fet de somnis per conquerir-te,

I en el teu ventre hi tindré
El port calm per albergar-me
De totes les galernes futures.

Món lila del teu cos;
I el capvespre m'atrau
Com el desig cap als teus llavis.

Vímet (RPV71)

[proposat per Helènic Glauc]



Quan la natura és Natura a mans de l'artista,
Quan l'aresta dels silencis recorre cada punt
Estratègic del teu melic de rosa florida,
Torno a la vida i la visc per a tu.

Quan les ombres són pesombre de tanys intangibles,
Quan la solitud és escarni del caigut en combat
I sap que del no-res sorgiran els rumors que el fiblen,
Retorno al desig per besar-te els llavis amb feredat.

I sóc home cansat de lluitar contra espectres lassos,
I sóc romeu que deambula pel món amb peus descalços,
I aniquilo les hores que transcorren sense destinació prevista.

I ets núvol que defuig les meves carícies sinceres,
I ets pètal que ja ha desesperat de cercar noves primaveres
On el vímet és somni de la natura quan és Natura a mans de l'artista.

7/1/09

Quatre paraules (Repte Clàssic CCCLXVII)

El missatge és breu però concís, d’una claredat categòrica. La notícia de la ràdio l’agafa quan es disposa a sortir en direcció al Cafè, on hi passa les tardes entre partides de mus amb els amics de tota la vida. Tanca la porta lentament però ferma. Sap que la cita d’avui quedarà anul·lada. L’afer permetrà saltar-se la rutina per un dia. A més, ja té una edat per ser sermonejat per vells xacrosos com ell.

Recorre el passadís de nou, cap a la cuina. La Gertrudis frega els plats del dinar i s’estranya de trobar-lo palplantat i embadalit a la llinda de la porta: -Avui no tindrem partida –pronuncia ell per respondre aquella mirada indagadora. Quatre paraules justes, com les de la notícia, que segueix sent ampliada amb més detalls. La Gertrudis no replica mai en Gabriel; és la seva esposa i cal que es mostri submisa. La deixa endreçant els fogons i torna a l’habitació de matrimoni.

Dins de l’armari busca el vestit dels funerals i dels casaments. Gris neutre, que no indica ni alegria ni dol, camisa blanca, corbata negra llisa, fermalls daurats als punys. Són obsequi dels seus amics, que van combatre al seu bàndol durant la Guerra Civil. D’això ja fa molt, però encara viu esclavitzat per les consequències de ser fidel a la República. Ara és l’antítesi d’aquell jove lluitador i emprenedor, resignat a la derrota i sotmès al jou dels vencedors. Necessita afaitar-se i ranqueja fins al bany, degut a l’artrosi i a les seqüel·les dels treballs forçosos de la Repressió.

Davant del mirall i amb el tors nu, treu la brotxa, la pastilla de sabó i la Gillette de doble fulla mentre s’omple la pica amb aigua freda. El pare li va ensenyar a afaitar-se així i no ho ha canviat mai. És un home de costums, diu qui el coneix i l’ha tractat des de sempre, i amb els anys ha accentuat més aquest aspecte. També és una excusa per descórrer el fermall dels records. La seva infantesa feliç, la seva adolescència al front, els anys de fam i misèria posteriors, d’esclavatge i de malaltia mentre buidava de roca aquella muntanya maleïda, la incerta recuperació de la llibertat, vigilat d’aprop pels grisos... I la Gertrudis sempre fidel, al seu costat, pujant els seus fills. Fins al dia d’avui.

Quan acaba d’afaitar-se, s’aplica el massatge per la zona tosa. Li cou, però és part del ritual. Es ruixa amb colònia fresca el pit i les aixelles, es pentina el cabell canós i curt. I es disposa a vestir-se. Cada moviment és parsimoniós, amb una elegància categòrica malgrat la seva edat. Pausadament agafa les peces de roba del galant de nit, on les hi ha deixades amb cura, i es vesteix sense presses. De l’armari del rebedor, en treu la gavardina, se la posa i se la botona. –Marxo, ara torno, Gertrudis –de nou quatre mots, que són respostes amb un gest del cap.

Matí fred però assolellat. Som a finals de la tardor, és normal. A mig trajecte, en Gabriel compra el diari i es deixa embadalir per la seva portada. La notícia l’ocupa quasi per complet i el seu rostre és seriós, l’antítesi d’allò que sent per dins. Ranqueja però no agafarà cap taxi. Només ha de caminar deu minuts fins a la seva destinació. Allà se cerciorarà que la notícia no és falsa. I surt del quiosc.

És 20 de novembre de 1975. Matí fred però assolellat a Madrid. En Gabriel es dirigeix cap al Palacio Real amb el diari sota el braç i les mans a les butxaques de la gavardina, per veure la capella ardent de l’amo dels seus darrers quaranta anys subjugat per la mort. Abans que ell, un sotmès anònim.

4/1/09

Oda marina

Pot ser el dolor bell? O necessari?
O un bocí de nosaltres mateixos
Mentre esperem que acabi la vida?

Mar i jonc,
Heura i calamarsa
Que esfilagarsa
El jorn que ha de venir.
I el penya-segat devora
L'escuma de l'onada
Quan retorna al seu bressol
Aspriu, de calmosa tempesta.

Grisor de l'ànima,
Respecte de la pluja
Com la petja de les hores
Damunt de la pell cansada,
Com la llàgrima que ressegueix
El camí solcat pels plors pretèrits.

Pot ser el dolor bell quan la melangia
T'omple de llum l'esguard de dona enamorada?

2/1/09

Devoració

Dent per a la dent,
Carn per a la carícia,
I sóc teu, i ho saps.

Guspira per a la pira
Del desig extrem,
El teu esguard de mar.

Fins on cal caminar
Quan la senda és el propi
Plaer per estimar-te?

Dent per a la carn,
Carícia que encén
El foc dels mil·lenis,
Em deixo devorar...

26/12/08

Poema visual de Mónika Muskaria

No he pogut evitar la temptació de penjar aquest poema visual en castellà de Mónika Muskaria (no sé el nom real, però...). Llegiu i opineu, si voleu:

Photobucket

La imatge no apareix completa, però si hi cliqueu al damunt, us enviarà directament a l'àlbum corresponent.

24/12/08

Pluja

Sembla que el teu somriure sigui de pluja,
Que la llum el carregui de pau i de joia,
De paraules per a ser parlades a cau d'orella,
De llum, de puresa, de tu.

I corro rere el teu rastre de llambordes oblidades
Allà on el temps s'arrecera del pas de les hores,
On la lluïssor d'uns ulls és el més preuat dels béns
Per restar en el món un dia més.

23/12/08

Adenium obesum (Repte Clàssic CCCLXV)

En Josep li ofereix el dinar –un minso plat de carn de xai, verdures i patates, amb un crostó de pa- i li sembla adient parlar-li del seu país. Per agafar confiança amb el nen pot ser eficaç. Li comença a parlar de les festes nadalenques. No sap ben bé per què. Fa anys que en Josep no té l’esperit nadalenc. Però vol transmetre-li aquesta pau del Nadal, que en el camp de tendes és absent. Li parla de la tradició del tió, que caga llaminadures quan és tustat pels nens. O del pessebre i de les seves figures: el nen Jesús, el caganer, el bou i la mula –o era un ase? No ho recorda bé-, els tres Reis Mags... O de l’enllumenat especial per aquelles dates. Però en el desert aquest dia no existeix, el desert és la llar d’Abdirizak. Des que va néixer. Per tant, desconeix tot allò que li diu en Josep.

L’Abdirizak només coneix la sorra i les inclemències, la fugida dels seus familiars del poble, la guerra i la fam. I aquest crostó de pa i el ranxo. No sap res d’Europa, ni del dia de Nadal. Coneix amb certesa les pluges a Somàlia, quan s’acompleix el miracle de l’aigua, la que fa que floreixin les roses del desert. Aquelles flors que tant li agraden, que són tan breus com belles.

A la llunyania, els trons ressonen mentre en Josep, que desconeix el significat d’aquell so per a l’Abdirizak, segueix parlant amb el nen.

22/12/08

Resposta a Anna Sant i Ana

Deixaré el bes en el penya-segat de les hores,
Allò que desitges i anheles, mentre les veles
S'omplen de brisa i els ulls de llàgrimes que plores
On l'horitzó esdevé ferida i la besada enyorada vida.

Pergamí que es deixa tenyir per la sang feta tinta,
El meu cor batalla contra la resiliència que badalla
Enmig del no-res de la matinada massa succinta
Per encendre la flama més gran, la que el cos reclama.


[resposta a uns versos d'Anna Sant i Ana]