deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

3/2/09

L'anell (Repte Clàssic CCCLXIX)

[Dedicat a Josep i Mariona Lorente, encara que sense permís]



Arribo a l’hospital quan el pare ja ha estat traslladat a una habitació per a ell sol. Durant una setmana ha estat a la Unitat de Cures Intensives i se’ns ha negat qualsevol visita, I, evidentment, anhelo veure aquell home fascinant, qui més m’he estimat, a banda d’en Nell, el meu marit. Però dins de l’habitació hi ha un esbós del pare, amb vint kilos menys al cos i amb un color groguenc causat per la malaltia.

Just entrar, una infermera topa amb mi. La seva bata té taques, que li confereixen turpitud. La jutjo per l’aspecte i potser és la persona més correcta del món. “Com es pot acceptar aquesta deixadesa?”, penso però m’aparto i surt esperitada. En veure la mare, que és al costat del llit mentre agafa la mà del pare, sé que la infermera ha rebut la ira d’ella. Malgrat els seus anys, encara conserva el caràcter, la mare. S’acosta al pare i li xiuxiueja alguna cosa. Suposo que l’informa que he arribat. Sola. Les nenes i en Nell són a l’escola i a la feina, respectivament.

El pare s’incorpora i, amb certa dificultat, gira el cap vers la direcció on em trobo.

-Acosta’t, Ona –diu. I demana a la mare que ens deixi sols. Això em sorprèn però la mare obeeix en silenci. A cau d’orella m’adverteix que el deixi parlar. Li faig un petó a la galta i tanco la porta.

Al costat del pare, ara sóc jo qui li agafa la mà i comença a parlar-me:

-Ona, saps que sempre us he estimat, a la Núria i a tu per igual. La mare i jo hem estat treballadors sacrificats per pujar-vos amb dignitat i senzillesa. Saps que no tenim cap dels dos diners a gavadals però mai no us ha faltat el plat a taula ni roba neta i polida per sortir al carrer. Sempre pensant en el vostre benestar.

-Però, pare... –immediatament callo tot recordant les paraules de la mare.

-Et preguntaràs per què t’explico això, filla. Tu sempre has estat més desperta en qüestió de discursos. I aquest és un discurs de disculpa.

M’astoro. El pare ha estat un home que no demanava mai perdó. I ara escolto aquesta disculpa sortint dels seus llavis. Mentre em recupero de la sorpresa, el pare treu una capseta del primer calaix de la tauleta de nit.

-Vull que acceptis aquest anell, que va pertànyer a l’àvia i que va ser l’anell de promesa de la teva mare. Aquest és el present que et deixo abans de morir. L’única joia que t’he pogut regalar en tota la teva vida.

-Vols més joia que ser la teva filla durant quaranta-cinc anys, pare? –pregunto en sentir les paraules del pare, que dissimula un estossec perquè no li vegi les llàgrimes d’emoció que ha deixat caure. Em besa les mans, com mai abans havia fet: -Potser demà no ho pugui fer, filla –diu, i jo no amago les llàgrimes que apareixen en sentir-lo. El beso amb l’anell posat.

Cap comentari: