An(n)estèsia (Niporepte74)

Té la mà, pren-la Quan el passeig és vida: L'ànima exhala.

Dèbil (Minirepte62)

Sabia que, tard o d'hora, degut a la seva tenacitat, acabaria cedint la meva part dèbil que no es deixava enganyar a les evidències. L'excusa, però, era en forma de frase lapidària que ni jo la creia últimament. —Som cunyats —li deixava caure, amb un to que minvava progressivament i perdia força i convicció. Llavors, com un animal dòcil, abaixava els ulls i no se li escoltava cap paraula. Durant una bona estona restava en silenci i jo, amb el pes de la consciència al damunt, com si actués malament. I el moment crucial de saber que no hi havia marxa enrere en caure entre els seus braços, malgrat el parentesc tan directe, va ser la darrera celebració de Cap d'Any. L'alcohol i el racó més fosc de la casa foren elements prou diabòlics per acceptar els seus llavis, furtivament, lluny de l'abast dels cònjuges corresponents. Tot i la foscor, cada detall d'aquell primer petó era captat pel meu cos, el tast d'aquell cos prohibit pel vincle familiar, la primera fita per endegar un camí nou i temerari, el que ens ha dut fins aquí. Tanco la porta de l'apartament nou de trinca que serà testimoni de la nostra convivència. Ara miraré jo els seus ulls, sense amagar-me'n, sense envejar la meva germana sobretot a les nits. I em fito al mirall i n'examino el conjunt. La corbata rosa fa joc amb els meus ulls blaus i l'atractiu de la barba de tres dies, tan masculina... com ell.

Senzillesa (Repte Clàssic DXXXII)

Ella obre la porta però la gana supera la curiositat per anar fins al rebedor i comprovar qui ha entrat a casa. A més, entre els xiuxiueigs i les rialles discretes, m'adono que no és un desconegut. Ja és mala sort que coincideixi amb el meu esmorzar... Accelero el ritme de les mastegades per engolir el més ràpid possible tot el menjar. Es fa el silenci, deuen besar-se. I, després d'una palmada gairebé inaudible, els xiuxiueigs es reprenen. Ho agraeixo, tot s'ha de dir... després de tantes discussions, una mica de calma, almenys per una estona, també cau bé al cos.

Unes passes, que s'allunyen del menjador, m'indiquen que, en breu, la porta de l'habitació del petit s'obrirà. El so d'una melodia estrident i metàl·lica omple tot l'apartament quan no troba obstacles. S'obliden de mi, llavors? Escolto el nom del xiquet i sento un bri de gelosia. Que li facin carantoines no acaba d'agradar-me massa. Però ho dissimulo mitjanament bé. Millor que abans, que em queixava en preveure les moixaines que minvaven les festes cap a mi. Ara, però, menjo i no tinc la mala sang que m'estroncava la gana.

El xiquet se sorprèn i parla amb veu greu, barreja d'home i de nen, però que s'escolta amb claredat. L'entusiasme es palpa dins de l'habitació. Les paraules es barregen amb moviments excitats, d'eufòria pel nouvingut. Ha dut alguna cosa amb ell, que fa que el petit boti sense parar i demani d'obrir les bosses, veure'n el contingut. Li falten mans, com sempre que li embarga l'excitació i el nerviosisme. La cel·lofana de les bosses fa soroll quan les intenta obrir el petit, que demana ajuda, de ben segur, a la seva mare. I un ohhhh de sorpresa el reactiva de nou. Les paraules de petició es multipliquen mentre jo, finalment, escuro el plat.

M'asseguro que no hi hagi res més per menjar. Sembla que em tinguin a règim des que estic creixent més del compte. Ensumo pel meu voltant quan un espetec enorme m'espanta. Corro cap a l'habitació del xiquet amb lladrucs d'espant més que una altra cosa. Sóc covard, ja ho diu ella, però si bordo no es nota tant... Els veig als tres somrients, amb llàgrimes als ulls, i envoltats de globus pertot arreu de l'habitació. És tan senzill fer feliç a les persones?

Remeno la cua encara amb el cor accelerat. M'engresco i busco amb la pota el globus més cridaner, d'un roig que reclama l'atenció completament. I, tot d'una, es repeteix l'espetec d'abans, més fort però. El globus s'ha convertit en bocins vermells dispersos pel terra. I penso que també s'han espantat les meves taques de dàlmata. I les rialles tornen a omplir l'habitació, enmig d'un crit que pari quiet i no toqui cap altre globus. M'aturo i esbosso un breu gruny que indica queixa i alegria alhora. Feia tant que no els veia riure, a ella i al seu xiquet...

Indecència (desembre2012)

Meu. És meu. De ningú més que meu. L'he vist jo abans i aquest lladregot ja té prou pena de no tenir ni un mos per dur-se a la boca. Però sí que té la indecència de demanar una almoina o de regirar qualsevol embalum del meu barri. No em provoca cap llàstima, a mi no m'enganya, amb aquesta fotografia llardosa i descolorida, magrejada i escantonada que fa angúnia de mirar. I put a alcohol. Per a què demana la xavalla, per malgastar-la amb un got de vi a qualsevol bar obert? Ja pot oblidar-se de mi, que marxi d'aquí i que deixi aquestes bosses on les ha trobades.

Meu. És meu. Tot el que pugui veure's en qualsevol racó és meu. I les mans plenes d'enveja no embrutaran ni violaran l'harmonia del seu conjunt. He d'afanyar-me, però. Abans que sigui fosc i tard, abans que arribi el final del sopar i el veïnat s'alliti. Al parc quedarà aquell cretí que sempre vol robar-me, treure'm el que em pertany amb la rapidesa i l'astúcia de la fura. Jo sóc més llest, i m'espero que la beguda el deixi fora de joc. No serà la primera vegada que es desperti sense la flassada de cartrons i diaris. Tampoc amb el carretó que, junt amb el gos petaner, arrossega pertot arreu. Ja se sap, això de dormir al ras té els seus inconvenients.

I li passa per tocar-me el voraviu, i intentar manllevar-me el que és meu. Meu i de ningú més. I que gosin treure-m'ho o descobrir l'amagatall on guardo el meu tresor. Se'n penedirà d'haver nascut... Mastega les paraules mentre s'encamina cap a l'apartament. Carrega quatre bosses del supermercat, que ha trobat durant el seu passeig. Seran la nova adquisició per engrandir la seva fortuna, que empudega tota l'escala. Els veïns suporten una mica més, perquè saben que la tramitació ja està endegada. Però el que ningú no sap és la quantitat de deixalles que l'ancià guarda zelosament, que ha perdut el cap arran de la mort de la seva esposa. La guarda amb el mateix zel com el vell avar que compta mil cops les monedes i que desconfia de tothom, fins i tot de la seva ombra.

Pau al món (Minirepte60)

Estimats Reis d'Orient,

Sóc en Pau. Sé que no he estat massa bo aquest any. Que he fet enfadar a la mare i també al pare. I que em portareu carbó. Això m'ho ha dit la mare molts cops amb cara seriota. I jo me la crec.

Us escric també aquest any però no us demano res per a mi. Tinc joguines de sobres i m'avorreixo de tantes que en tinc. I el gos que em vau portar l'any passat ha crescut moltíssim i juga amb mi sempre i l'estimo com als pares.

Vull que aquest any li porteu unes cames noves i un somriure a R., que la mama em va ensenyar la seva buba i els seus ulls em van posar trist. I menjar per als seus germans i els seus pares. Ho sé perquè la mama em diu que m'ho mengi tot o s'enfadaran ells amb mi perquè la seva nevera costa d'omplir-se. I pau al món (això ho diu sempre tothom).

Us escric i no vull el carbó que em mereixo perquè càpiga el que demano per a ells. Jo ja tinc l'amor dels pares, i ja em sembla un regal prou gran. La mare també és més feliç. Això no m'ho ha dit però li brillen els ulls com mai. Molt més des que està més pendent del mòbil. Jo ja sé amb qui parla. Però és el nostre secret...

Besets, Pau.

Octubre (o Anècdotes)(Melorepte210)

Our love is easy
Like water rushing over stone
Oh, our love is easy, like no love I've ever known


M. GARDOT.



Amb els anys, parlarem de l'octubre com qui respira,
De la pluja i de la matinada, del teu ventre maternal
On la llum i la pau habiten, que emmarca i estira,
Per arrencar-los, els fulls del calendari de la nostra joia.

I tindrem anècdotes per explicar-nos, i la pupil·la
Amb el descans aliè, i el silenci de la nit més terrenal,
Una llesca de pa amb oli i sal per passar la tranquil·la
Tarda de qualsevol estació plegats, el pler que acomboia.

Amb els anys, el seny i la bogeria es barrejaran encara,
I la satisfacció per lluitar contra el desànim amb la il·lusió
Primera, i el camp de tarongers ens perfumarà els somnis.

I sabré que en els teus llavis s'apleguen el quotidià i la unió,
El vincle invisible que ens lliga els cors, i el teu nom de mare
Oferirà el pit curull al nounat, bell cúmul d'alegries i d'insomnis.

Hipotèrmia (Minirepte59)

A cops de pedal. Així és com ha viscut d'ençà de les paraules del ministre mediocre. I també com ha escrit. Perquè comptava les síl·labes i les cesures, els hemistiquis i les estrofes d'acord amb el ritme del seu pedaleig. Per la voluntat del seu poble d'esdevenir lliure i sobirà, ha escrit Canto al gener. I per esdevenir poeta anònim, l'ha signat com a Pau de la Suda. Així ha recorregut cada llogarret i cada municipi de la seva nació, recollint paraules i rimes, totes les expressions i frases fetes perquè la seva llengua no mori. Perquè és pessimista de mena. I com corren els temps, un esborrany pot aniquilar la veu de tot un poble. I destrossar el seu estat anímic.

A cops de pedal, ha arribat fins als Pirineus amb la satisfacció d'haver recopilat prou material per salvar els mots. Sense tenir el seny suficient de tenir cura de la roba d'abric. Descarit i amb la baixada de temperatures hivernals, ha quedat com un pollet al costat de la bicicleta, companya incansable. I les alforges amb el manuscrit de centenars de pàgines escrites a base de suor i d'esforç, i d'amor per la pàtria. Algú els trobarà, tard o d'hora, i no entendrà la gesta d'aquest noi que volia ser poeta. Tants de papers amb gargots i ratllades, amb correccions i paraules escrites amb pressa. I, potser, si té sort, sobrevisquin aquests poemes, plens de lluita i de patriotisme. I es publiquin, com a obra incompleta. Amb el darrer poema endegat, tan quotidià com breu. Un parell de versos amb regust a esbós. Fa tant que no matino/que, en lloc d'esmorzar, dino....

A cops de pedal ha viscut, i amb indicis d'hipotèrmia morirà en terres properes a França. Sense més glòria que la d'un ministre mediocre potser.

Un cop més (Repte ClàssicDXXXI)

Un cop més, el funambulista respira fondo i mou el peu dret cap endavant, tot trepitjant la corda en tensió, que cedeix uns mil·límetres imperceptibles a ull nu, però que ell reconeix i avalua mentalment. I comença la seva actuació amb tot el públic pendent d'ell, ulls que el sotgen, boques estrafetes, que preparen un crit d'esglai per si hi ha un pas en fals i perd l'equilibri, amb totes les conseqüències nefastes. Però ningú no sap que ell és un perfeccionista i no concep l'error en la seva feina, per ínfim que sigui.

Un cop més, en caminar damunt de la corda, l'aborden els records de la infantesa i joventut al poble dels avis. Quan era més feliç que mai, envoltat d'animals i amb les tasques del camp, tan feixuga com reconfortant. Els primers besos entre la baluerna de les bales de palla i fenc, que s'emmagatzemaven al paller per a futur abeurall del bestiar. L'aprenentatge constant per al creixement personal i el descobriment dels malabars, oferts fortuïtament per un grup amateur a la plaça major del poble. I la dèria d'enrolar-se en un circ, tan bohemi, tan temptador, tan fora de les lleis del món...

Un cop més, des de les altures, imagina el disgust dels avis en trobar la nota escrita amb presses, que esbossava d'esquitllentes un agraïment pels anys d'acollida, el moment just per desempallegar-se de l'etiqueta d'orfe que el martiritzava dia rere dia. I la familiarització amb pallassos i acròbates, amb bèsties exòtiques i tarannàs tan diferents als agrícoles... que el meravellaven. I la coneixença de la Irina, la funambulista ucraïnesa que el va ensinistrar en el seu art i el va encisar alhora. Anys de felicitat absoluta que, des de fa molt, s'han esvaït. I avui, en la solitud dels seus exercicis equilibristes, de nou l'envaeixen els mateixos fantasmes. Els que van aparèixer arran de la mort d'ella.

Un cop més, els seus peus no vacil·len i avancen decidits al llarg de la corda, amb cabrioles i floritures precises i estudiades, mil cops repetides. Sap que seria fàcil descuidar-se una mil·lèsima de segon i cauria al buit, emulant la seva estimada. Sap que s'acabarien les nits de melangia extrema des d'aquella fatídica actuació. I també sap que posaria punt i final als seus malsons, i abastaria un somni que se li escapa capriciosament, aquest desig que entra en conflicte amb el seu caràcter. I que el fa viure en un miratge diari, tan irreal com dolorós: enyorar sense remei ni consol.

Un cop més, envoltat pels aplaudiments i els crits d'emoció del públic, en arribar a l'altre extrem de la corda, el funambulista es troba en un estat anímic que és una barreja de satisfacció i de decepció. Per una part, se sent satisfet d'haver realitzat el seu espectacle amb una perfecció astoradora, com sempre. Però, per l'altra part, el desànim l'aclapara perquè, un cop més, no ha sabut acabar amb la seva vida ni amb el seu patiment —el seu veritable somni, ara per ara— per aquest maleït perfeccionisme que l'obliga a ser professional inclús en els pitjors moments. També per damunt de les seves idees suïcides.

A la propera actuació ho intentarà de nou. Un cop més.

Projecte (Melorepte209)

Desplego l'amor total en aquest matí tenyit

De tasques rutinàries, de sols dèbils tardorencs,

D'obstacles que cal evitar, de pedaleig pels carrers

Del teu poble, amb la idea de no tenir-ne prou.

Esborro els límits de la sacietat per acollir

Llavis i dits, esquena i esguard, tot el que ets,

Perquè m'has tornat millor home, sempre despert.

Desplego les armes que necessites a mitjanit,

Te les ofereixo per combatre aquest atac constant

I per lluitar, reals com la vida i la benzina i l'asfalt.

Anna, m'empasso el plor d'aquesta meva tristor

I cerco una primavera enmig d'un hivern balb,

Aquest estiu que desitgem a mans plenes, aquest

Projecte contra el món, sense córrer però ferms.

Melorepte209 

[punt i a part]

(.)

Pèrdua d'esdrúixoles (Itineràncies poètiques V, )

He rodolat entre els dies gèlids de la tardor,
Recollint paraules pretèrites per a nous sentiment,
Que han omplert de joia cada resquícia de cor
Intacte, tot desig tenyit amb el nom de la vida.

Avui, que sóc hiat en mans de l'esperança
De saber que viure és compartir somnis i sofrences,
Em despullo de tot per recol·lectar mots novells per a tu.

Vívida presència (Itineràncies poètiques V, )

Vine, acosta't, límit de tots els meus limbes,

Llum del primer raig de sol del matí, braç

Estès a la fidelitat de la promesa, dona tenaç,

Mare amorosa, que encens el foc i no el minves;

Vine, apropa't, escalfor perenne del meu jaç,

Alenada que m'ajuda a combatre les timbes

De desesperança, record tangible dels nimbes

Que porten la pluja, esguard pletòric i veraç;

He deixat els meus somnis, per una estona,

I m'aixoplugo en la teva veu, cel ras i alberg,

Terra fèrtil i inundació per al meu cor de sitja,

I eixamplo el camí de la pell, que ja no perdona

La demanda de carícies, ni del teu cos soberg,

Per a la teva benvinguda: tot dins meu et desitja.

Nostàlgia (Itineràncies poètiques V, )

Tot el que avui lluu en mi és reflex teu, Anna,

I la màgia de l'inici del dia roman en el teu nom,

Que desperta la il·lusió i trenca el silenci mut,

I omple de vida cada racó de la tardor que pensàvem.

El pleniluni m'ofereix la calma necessària i el neguit,

Alhora: la llar és buida quan t'enyoro i sé que tenir-te

Ha de ser un fruit lent, amorós, plaent de tan anhelat.

Tot el que avui sóc duu el rastre de les teves paraules,

I quan em parles creixen ales per combatre necessitat

I distància i buit, i només desitjo dir-te a cau d'orella:

Dorm, descansa, somnia que et somnio i seré

La felicitat personificada, el sisè sentit que dibuixa

Un somrís en els teus llavis, la lluïssor que ajuda

A tirar endavant els projectes, el fill que ha de venir.

Inclemència (Itineràncies poètiques V, )

Vine a buscar-me, rosa nascuda del somni,

Acompassa les nostres vides per ser lliures

I t'oferiré un nou jóc per respirar, desviure's

Pels llavis aliens i lluitar contra vils dimonis.

Vine a entrellaçar-me els dits i sabré on rau

La felicitat i el plaer d'escoltar l'onatge junts,

De no claudicar davant de res i cosir amb punts

De sutura el rastre de la inclemència, d'estimar.

Vine a buscar-me, rosa nascuda del ver desig,

Llisca dins meu i guarim-nos tota ferida oberta

Per l'existència, i tindràs el meu cor per sempre.

Vine contracorrent si cal, i serem un únic trepig

En aquest passeig cap a la llibertat, cap a l'albada

Que ens trobi sota el mateix sostre, estimada Anna.

Pàtria (o Vèrbola i cridòria)(Itineràncies poètiques V, )

Anna, de vegades la felicitat també rau en el camí.

En les giragonses del destí i en el somriure de l'alba,

Quan recomença el dia, quan hi ha la possibilitat

De despertar al teu recer, o quan cal esperar i enyorar-te.

De vegades, l'estel que seguim no es distingeix enmig

De la foscor de paraules que fan mal, i tot és tenebra

I silenci, murs alçats per traçar línies paral·leles lluny

De dits entrellaçats per a la lluita conjunta, i es desespera.

De vegades, la vida és més fàcil del que diuen i coneixem,

I una mirada anul·la la vèrbola maliciosa de cruels llengües,

Emmudeix la cridòria de corbs, i pensar en llavis és esperança.

De vegades, per sempre em sembla un interval de temps massa breu

Per a l'amor que et professo, per a l'abast del vincle si em beses,

I res no ens frenarà a partir d'ara, ni el pas ferm de la pàtria, Anna.

Pacífica, lumínica (Itineràncies poètiques V, )

Deixa que nïi
Els meus somnis utòpics
En el teu ventre,
En aquesta pacífica,
Fascinant melodia.

El so dels àngels
T'embolcalla el cos, Anna,
Llum que ha de créixer.

Gramàtica (Itineràncies poètiques V, )

Esperar-te és travessar el desert de la distància

Amb l'ànsia de qui veu llunyà però factible el futur,

Esborrar l'abecedari i emprar una nova gramàtica

Per desxifrar els batecs del cor, la necessitat de tu.

Anhelar-te és comptar els segons com llargues dècades

Amb el neguit de qui troba massa a frec el penyasegat,

Guarir les ferides amb la fulla de la navalla més àcrata

I esmolada per saber que les vísceres també poden enyorar.

Estimar-te és acceptar la tristesa i el dejú i l'absència

Amb el silenci pacient de qui posa el cervell i el seny

En mans del laberint, buidar de dolor i turments l'ànima.

Esperar-te és valorar els camins del sacrifici amb l'alè

De qui respira aire fresc després d'una obligada asfíxia,

Acollir el premi d'una existència mútua, lluny del desert.

Oxímoron III (o Rapsòdia lentíssima)(Itineràncies poètiques V, )

Alenteix la celeritat dels rampells i accelera-la alhora
—Paradoxa i dona, desig de l'incendi i plaer pel glacial,
Silenci i paraula, mossec i carícia, tenebra i llum candial—
I seràs consol per al meu cor que, sense tu, mor i plora.

Demà sabré que el somriure es reté en la mà òrfena quan
Enyora la pell càlida i els camins cap al teu ventre, i demana
Presència i nits de pluja, tendresa i mirades, essència germana,
I seré presoner en la teva llibertat, ombra per al teu cos brillant.

Accelera les hores lluny del teu país de delícies i anul·la l'escreix
De la diàspora de l'esperança quan el jaç no ens alberga, ensems,
I seràs baula per a la cadena que, dia a dia, sense remei m'envolta.

Demà sabré que l'alba porta el teu nom i és badall empàtic i bleix,
Les notes de la nostra rapsòdia mentre aturem als llavis el temps,
I seré cobdícia pel teu amor, quan és, en cos i ànima, pau i revolta.

Èpoques (o Excel·lència agrícola)(Itineràncies poètiques V, )

Passen els dies, i pengen
les llàgrimes en els arbres.

En els arbres, en el vent,
llàgrimes, llàgrimes, llàgrimes


Vicent ANDRÉS ESTELLÉS.

M'has sembrat en el cor el desig del nounat
Que, sense una sola paraula, sap trobar el camí
Cap al pit ple i els braços acollidors de la mare,
Amb la dèria d'assolir la fita malgrat l'adversitat.

M'has sembrat en els ulls la perspicàcia de l'infant
Que cerca en una mirada l'obstinació quan el destí
Tanca portes, però existeixen claus i l'esperança encara
D'obrir-les de nou amb l'ímpetu primer i constant.

M'has sembrat la força de l'adolescent en els lassos membres
Per evitar penyasegats i escalar muntanyes altes de traülls
En el sender d'aconseguir-te, quan un mot teu és llum i aire.

M'has deixat, també, el seny de l'adult contra els desembres
Que vindran, quan el despertar sigui solitari sense els teus ulls.
I el teu record fa que l'anhel pel retrobament no s'allargui gaire.

Òrbites àvides (Itineràncies poètiques V, )

He intentat orbitar en un Univers on la felicitat

Respongui al teu nom, Anna, on el bes sigui la penyora
Per al cor que torna a menester l'art de compartir
I de respirar gràcies als mots d'altri, on la vida ets tu.

He volgut despertar amb la fragància del teu somriure
Dins de les pupil·les, on el desig m'habita en espiral
I deixa rastres que he de seguir entre el suplici i la distància,
En el record de la platja que ens ha protegit de l'enveja

M'he preguntat fins quan duren els enigmes d'un comiat
Si els dits busquen l'escalfor de la pell aliena, la còmplice
Cadena que lliga les ànimes que anhelen el vincle i la llibertat.

I he sabut que t'enyoro i et necessito, que el record m'abrusa
I que, si el món comença en els cossos que s'estimen,
He de bastir un nou Cosmos, perenne, etern, en el teu ventre.