deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

7/12/12

Un cop més (Repte ClàssicDXXXI)

Un cop més, el funambulista respira fondo i mou el peu dret cap endavant, tot trepitjant la corda en tensió, que cedeix uns mil·límetres imperceptibles a ull nu, però que ell reconeix i avalua mentalment. I comença la seva actuació amb tot el públic pendent d'ell, ulls que el sotgen, boques estrafetes, que preparen un crit d'esglai per si hi ha un pas en fals i perd l'equilibri, amb totes les conseqüències nefastes. Però ningú no sap que ell és un perfeccionista i no concep l'error en la seva feina, per ínfim que sigui.

Un cop més, en caminar damunt de la corda, l'aborden els records de la infantesa i joventut al poble dels avis. Quan era més feliç que mai, envoltat d'animals i amb les tasques del camp, tan feixuga com reconfortant. Els primers besos entre la baluerna de les bales de palla i fenc, que s'emmagatzemaven al paller per a futur abeurall del bestiar. L'aprenentatge constant per al creixement personal i el descobriment dels malabars, oferts fortuïtament per un grup amateur a la plaça major del poble. I la dèria d'enrolar-se en un circ, tan bohemi, tan temptador, tan fora de les lleis del món...

Un cop més, des de les altures, imagina el disgust dels avis en trobar la nota escrita amb presses, que esbossava d'esquitllentes un agraïment pels anys d'acollida, el moment just per desempallegar-se de l'etiqueta d'orfe que el martiritzava dia rere dia. I la familiarització amb pallassos i acròbates, amb bèsties exòtiques i tarannàs tan diferents als agrícoles... que el meravellaven. I la coneixença de la Irina, la funambulista ucraïnesa que el va ensinistrar en el seu art i el va encisar alhora. Anys de felicitat absoluta que, des de fa molt, s'han esvaït. I avui, en la solitud dels seus exercicis equilibristes, de nou l'envaeixen els mateixos fantasmes. Els que van aparèixer arran de la mort d'ella.

Un cop més, els seus peus no vacil·len i avancen decidits al llarg de la corda, amb cabrioles i floritures precises i estudiades, mil cops repetides. Sap que seria fàcil descuidar-se una mil·lèsima de segon i cauria al buit, emulant la seva estimada. Sap que s'acabarien les nits de melangia extrema des d'aquella fatídica actuació. I també sap que posaria punt i final als seus malsons, i abastaria un somni que se li escapa capriciosament, aquest desig que entra en conflicte amb el seu caràcter. I que el fa viure en un miratge diari, tan irreal com dolorós: enyorar sense remei ni consol.

Un cop més, envoltat pels aplaudiments i els crits d'emoció del públic, en arribar a l'altre extrem de la corda, el funambulista es troba en un estat anímic que és una barreja de satisfacció i de decepció. Per una part, se sent satisfet d'haver realitzat el seu espectacle amb una perfecció astoradora, com sempre. Però, per l'altra part, el desànim l'aclapara perquè, un cop més, no ha sabut acabar amb la seva vida ni amb el seu patiment —el seu veritable somni, ara per ara— per aquest maleït perfeccionisme que l'obliga a ser professional inclús en els pitjors moments. També per damunt de les seves idees suïcides.

A la propera actuació ho intentarà de nou. Un cop més.

Cap comentari: