Anàfora (o Centímetres d'èxtasi)(Melorepte189)

Why does my Muse only speak when she is unhappy?

She does not, I only listen when I am unhappy

When I am happy I live and despise writing

For my Muse this cannot but be dispiriting

[Per què la meva musa sols parla quan estrà trista?

No, és que jo l'escolto només quan estic trista.

Quan estic alegre visc i menystinc l'escriure.

A la meva musa això no pot sinó descoratjar-la

Stevie SMITH (Florence Margaret SMITH){Trad. Montserrat ABELLÓ}

Sospirar entre petges i rastres i empremtes

És exhalar, pesadament, esbufecs d'enyorança,

Imposar fronteres de llast plumbi al pensament

Per nosaber cap a on aniran a partir d'ara els dies.

I, espaordit com les carícies de maldat exemptes,

Obro camins a l'oest d'un sol que es pon, a l'esperança

I a la besada massa valenta que gosa atènyer el turment

D'anhelar el foc llunyà, que resta encès i encara aties.

I, sota la tempesta, responc preguntes retòriques

Amb silencis resignats que em converteixen en penell

Mentre els llamps i els trons l'ànima se'm disputen.

Sospirar és ofegar-se en aigües fantasmagòriques

Que apareixen en recordar que els centímetres de pell

Impregnats del teu frec no es perden ni s'amputen.

Transparències (RPV213)

A Lya NAGADO

...I, com la pluja, les paraules s'escolen enmig del ressò...

*

[I. Cavernícola]{Outside The Cave (2011)}

Parla'm; llengües mil·lenàries ens envolten i jo

Tinc només oïdes per als missatges que el teu rostre

Em tramet, porcellana i llenç, quietud accelerada,

I aquesta mirada ha esdevingut parpella absent.

Dins de la cova, el silenci ha d'habitar de nou

Escletxes alienes, grutes silencioses, gebres

Que enceguin somnis i foragitin malsons, alhora,

Fins que la infantesa sigui experiència per al món.

Escolta'm; la sordesa fingeix tan bé... i l'Univers,

Embolcall de les teves galtes, és respir i ofec,

Clarícia d'un futur, com el passat, previsible.

Surt, però, d'aquesta foscúria que torna

Lívida la pell de tota una vida de vitalitat,

La lluïssor que s'apaivaga quan no s'estima.

*

[II. Innocència]{Nina (2011)}

Calla un instant. Tens el reialme del llamp i del tro

A l'abast? O només els teus ulls saben el nostre

Secret més ben guardat, aquesta mirada

Plena d'enigmes jeroglífics, el foc més ardent?

Llavis de gerda hipòtesi, he collit el rou

De damunt de les fulles, i en les palpebres

T'han de reposar, amb la innocència de qui plora

En desaparèixer els estels, el dol més pregon.

Potser demà hi hagi nous camins cap al vers

Més trist i més hipòcrita, cap al país metec

Que ha de governar-se amb fermesa, quan fibla.

Ara, però, emmudeix perquè la paraula suborna

Una pell massa clara per suportar la maldat,

Una ànima lliure, que amplituds no escatima.

*

[III. Gèminis]{Half Sisters (2011)}

La pell es duplica, com la carn, i tot és de debò:

La lentitud dels dies, la bellesa del llostre,

El paisatge que ha d'esdevenir, una altra vegada,

Llar i caliu, joia i fragància sempre present.

I cada moviment és cadència i jou,

El gel que ha d'apagar l'infern de les febres

De tastar, per primer cop, l'amor. I ja és hora

De collir els fruits d'aquesta duplicitat que confon:

Gest —amb gestes succeïdes en eternes congestes— pervers,

Color viu, gust agredolç com la rutina. I no me'ls trec

De la clepsa quan l'insomni és tan visible.

La carn, com la pell, es repeteix i ajorna

Cada moment d'alegria i de letícia, i el fat

D'una tristesa profunda el somriure em llima.

*

[IV. Mir(í)ada]{Look (2012)}

Mil mirades per fitar millor un cos en flor,

Una joventut tan immaculada com la que mostra

El Paradís i l'Avern ensems, el mossec i la besada,

La fruita prohibida i la mel. I tot intent

Per evitar-lo és va: en l'escalf més lleu es cou

La passió i el desori, i milers d'orfebres

Crearan el joiell d'una boca delitosa, fora

De dissenys terrenals, perfectes, que són

Paranys per a la feblesa humana, deserts

On embogir lentament. I aquest mossec

Pesa endins de les entranyes, com un tible

Que gemega i es remou sense pausa, que retorna

El llast abandonat en el naufragi i, observat

Per mil ulls, m'ofego al fons d'aquesta sima.

*

…I, enmig del diluvi, espero que canviï l'angoixant clima...

Conseqüències (Repte Clàssic DIX)

Dóna instruccions a l'aprenent i li mostra els secrets del seu ofici per agafar seguretat i rapidesa alhora. Com trobar la posició més adient per al ribot, com aprofitar al màxim la fusta, com polir-la i treballar-la amb destresa i sense malmetre els taulons. És un ofici que coneix a la perfecció, el de fuster. Per això, quan sent que la fulla de la serra li fereix la mà, sap que ha begut oli i se li ha endut almenys dos dits. Maleeix entre dents i brama el nom del noi perquè li porti un drap qualsevol per estroncar la ferida. L'espectacle és dantesc en aquests moments, amb el terra i la taula de treball plens de sang i tafetans. Però ell no perd la calma. El noi li allarga una camisa i s'enretira espaordit. Ell, sense pensar si és massa nova o massa bruta, se la col·loca damunt de la ferida, que sagna abundantment.

Quan la mà deixa de fer-li mal i la pèrdua de sang és menys exagerada, el fuster mestre demana a l'aprenent que tanqui la fusteria. Pleguen per avui, que ja ha estat un dia prou atrafegat i, en cert punt, accidentat. Ell camina ràpidament cap a casa per netejar millor la ferida i descansar. No ha avisat la seva esposa que, en veure'l, s'espantarà pel manyoc vermellós de la mà ferida, però no ha volgut perdre més temps. Ja en té prou de resistir aquest batec dolorós que, de tant en tant, li apareix sense esperar-lo. La gent el veu córrer gairebé, en direcció a casa seva i, quan passa de llarg, un reguitzell de rumors envolta els petits grups de persones. No se'n preocupa tampoc. No vol dissimular les conseqüències de l'accident. Si és que rumoregen d'això.

En arribar a casa, estan al punt del desmai, tant ell com la seva esposa. Ella per veure el drap completament cobert de sang i del que s'escolen petites gotes ja. Ell per la debilitat provocada per la mà ferida i per un incipient ventre que el sorprèn. Ara entén aquells murmuris al carrer. Sense esperar una pregunta, el fuster parla:

—He tingut un descuit a la fusteria... —diu, mentre fita aquella panxa delatora, i sembla formular una pregunta prou evident.

—I jo he estat beneïda per Déu. Ja veus, la prova és el fruit que ha deixat dins meu i que, aviat, serà un infant ros i blanquet. El fill de Déu, per la gràcia de l'Esperit Sant —i això ho pronuncia sense cap balbuceig ni culpabilitat evident.

—Escolta, Maria —salta el fuster, un xic emboirat per tot plegat —, tu creus que tinc pa a l'ull o què?

Edènica essència (Niporepte32)

Qui necessita
Un déu si en el crepuscle
Hi ha la bellesa
Tangible, la Natura
Edènica i divina?

Dèries (Minirepte37)

La Júlia arriba a casa amb una única dèria. Jugar amb el seu regal d'aniversari. És un vestit rosa per a nines, el seu color preferit i, a més, ja té decidit quina vestirà. Després de berenar, perquè la mare no la renyi amb motius, va cap a l'habitació i troba el vestit damunt del llit. El bressol és buit i prova al parc dels jocs. De cua d'ull li ha semblat percebre un embalum. La seva estoneta de jugar no vol perdre-la així com així...

El vestit queda genial, damunt del cosset blanc i esquifit. El botona i se'n separa, del conjunt. Ni fet a mida, pensa la Júlia. Però alguna cosa hi manca... unes sabatetes a joc amb el vestit, o amb la carona pàl·lida... Potser una mica de pintallavis en aquella boca poc perfilada... s'esquitlla sense soroll cap al dormitori dels pares. La mare hi guarda el maquillatge, en un calaix de la còmoda, lluny de l'abast de mans que no l'haurien de tocar. L'obre i en treu el primer que hi troba. Vermell intens. No n'haurà d'abusar per no deixar massa rastres de la seva malifeta...

Quan la barra de carmí toca rudement els llavis tendres, el mecanisme fatídic es dispara i la Júlia s'espanta. El plor és imminent, els moviments gairebé espasmòdics i una remor que esdevindrà xiscle sorgeix d'aquella ganyota estrafeta. La mare, des de la cuina, l'escridassa:

—Júlia, vols deixar tranquil·la la teva germana, que és un nadó, no pas una joguina?!

Pústula (Melorepte188)

Un carnívoro cuchillo
de ala dulce y homicida
sostiene un vuelo y un brillo
alrededor de mi vida.

M. HERNÁNDEZ.

Realment, això és Déu, un ganivet homicida,
Una ombra que s'alimenta de vida,
L'escalfor de la neu enmig del glacial.

Una clepsidra que fa breu l'instant més curt,
Un hipòcrita convertint en devoció el furt,
La sordesa covarda que fuig quan més cal.

L'estàtua de sal que entortolliga els fils
De titella de l'existència humana, la vana
Aigua d'un riu que s'escola entre conflictes,
Mentre l'erari de la fal·làcia només augmenta.

La collita erma que es podreix en els braços vils
De la pústula feta pregària, el pa que la gana
No treu, de tan ressec, la manta per tapar delictes.
Això és Déu, la falsedat que menteix quan es lamenta.

Malària (Lapislàtzuli de lívida asfíxia)[RPV212]

Lapislàtzuli de lívida asfíxia,
I el pàl·lid paludisme d'un nom
Recorre les venes, fins al rostre
Sense vida, per desaparèixer de nou.

El descobriment torna a remar
Contracorrent, amb l'ímpetu de qui
Ja no desitja existir més, amb la ingràvida
Lleugeresa d'un llast que no para de créixer.

Clou els parpres, escull de batalles perdudes,
I vogaràs per mars desconegudes,
On l'onatge és l'única, vàlida remor.

Somnia entre la broma de la ciutat submergida,
Retalls d'exhalacions que ofereixen la vida
Mentre t'escriu en la pell la paraula .-  - -  - - -  .-. (*)


(*): amor, en codi Morse.

Sòsia (Repte ClàssicDVIII)

Quan la càmera s'allunya del llit lentament i, alhora, s'enfosqueix la pantalla per donar pas als crèdits, sap que aquesta ha estat la millor actuació del seu marit. Ha brodat el personatge fins a convertir-lo en sòsia perfecte per a que l'espectador s'oblidi que és al cinema i que allò que veu és una actuació d'un actor, i que es troba a l'estrena d'una pel·lícula. En la foscor de la sala, recorda la seva parsimònia al llarg de la seva carrera. Com estudiava els moviments per no deixar res a l'atzar, com cuidava la dicció per semblar estranger o més vell, a banda del maquillatge o de la indumentària. Així va ser com la va seduir.

Tot és a punt per al rodatge, la càmera llesta, els focus adients encesos i els darrers retocs de maquillatge o al cabell davant d'un mirall minúscul, abans que el director engegui els motors. Ella és l'assistenta personal, qui l'ha seguit pertot arreu per recollir totes les notes que ell li dicta. Futurs apunts que combinarà magistralment per aconseguir el que el públic aplaudirà: l'emoció que traspua més enllà de papers memoritzats i diàlegs escrits per guionistes a sou. I, de ben segur, un nou premi allà on es presenti el resultat d'aquest esforç. És camaleònic, sempre ho ha estat. Fins i tot abans de ser assistenta personal, s'hi havia fixat, en aquesta característica. Ningú no recorda el personatge que ha interpretat en l'anterior pel·lícula, ni tan sols provoca que dubti de la versemblança del personatge. Perquè allò que veu l'espectador en la pantalla és un home de carn i ossos. Ja sigui un presidiari a la França del segle XVIII com un alt càrrec d'una multinacional de Nova York l'any 2009.

Per això, enmig de la incredulitat d'escoltar la seva declaració d'amor, sense càmeres ni focus, va prendre's les seves paraules com a certes. Tenien el regust d'un romanticisme obsolet però, alhora, únic i peculiar. I la seva reacció, a més de sorpresa, també anava carregada de sinceritat. Des d'aquell dia que la seva feina li ha agradat més del que ja li agradava fins al moment. Seguir-lo d'un racó a un altre per preparar científics esbojarrats o dements psicòpates que ajudaven en una investigació era un al·licient per renovar el seu amor i la seva admiració envers ell, que, a la llarga, acabaria demanant-li el matrimoni.

Per això, quan la desperta amb l'esmorzar al llit (la safata amb dues tasses que desprenen l'aroma increïble del cafè acabat de fer, les torrades en el punt just, els sucs de taronja de rigor, com en una pel·lícula de James Bond, diguem...), bada boca i no emet ni un sol so. I menys en rebre la capseta amb l'anell de compromís. No fa falta massa per endevinar la seva resposta. Entre el silenci i les llàgrimes incipients, els indicis del sí són prou visibles. El petó és apassionat i d'entusiasme. L'estima pel seu tarannà i pels seus detalls, pel seu perfeccionisme també.

Somriu amb amargor, els moments dolços es barregen amb els més durs de la seva curta relació. Cinc anys feliços i atrafegats, poc relaxats i amb les agendes plenes, amb cabòries també. I els sopars s'omplien de converses arran de l'última oferta o dels detalls que no quadraven en el paper del moment. Sobretot el darrer...

El darrer encàrrec és difícil, feixuc i tot un repte per a ell. L'ha vist satisfet i capficat durant tota la setmana. Les cabòries, però, són pel nou paper que se li ha assignat. L'evolució, o més ben dit, la involució d'un malalt de càncer terminal. Una metàstasi tan virulenta que la meitat de la pel·lícula la passarà postrat en un llit.

I, fins llavors, eren còmplices de tota idea seva, de tot projecte per endegar. Quantes vegades es mirava al mirall i repetia balbuceigs incomprensibles? Quantes visites va fer als hospitals als que demanava el favor de permetre-li observar els pacients moribunds de la planta d'oncologia? I quanta deixadesa per plasmar la decadència d'un home encara jove, consumit per una malaltia tan cruel? Gairebé obsedit..., i més solitari que mai. Aquelles visites i aquells detalls que li va anar percebent...

Ho ha tornat a fer. Ha visitat l'hospital tot sol, ara ja no li és necessària. Ha tornat de l'hospital i ha plorat desconsoladament. Ha vist morir un home, i ja sap com mimetitzar-lo de tal manera que tothom se'l cregui, també ell mateix si fa falta. Es talla els cabells caòticament, mentre el rodatge avança, per provocar aquest aire decadent. Els afaitarà al darrer moment, com si fos l'efecte de la quimioteràpia. El maquillatge i una dieta fèrria fan la resta. La metamorfosi és perfecta, com una gota a una altra gota. En el llit, amb el cap afaitat per complet i el maquillatge pal·lidíssim, jeu i agonitza. Tothom en silenci, el director s'astora per la vividesa del moment. Quan la claqueta talla la darrera seqüència del rodatge, tot l'equip aplaudeix l'estrella del repartiment, que és el seu marit i encara no es mou, i és massa tard per adonar-se que ja no respira. En comunió i solidaritat amb el seu personatge, sembla...

Els llums s'encenen i rebrà el reconeixement a la carrera del seu marit de mans del director en persona. I se sent orgullosa, amb el ram de flors a la mà i el premi, en nom del seu marit, honorífic i pòstum per la seva dilatada carrera en el cinema. Lentament, els ulls se li neguen, llàgrimes que almenys ha assajat per no semblar massa oportunista o falsa, però sap que no arribarà a la perfecció del seu marit difunt.

Agorafòbia (RPV207)

In oblivionem John DEMJANJUK [aka Iván Mikoláiovich Demianiuk (Іван Миколайович Дем'янюк)](1920-2012)

(R. I. P. [Remaneat In Paenitentia])

Finestra maldestra que obre els ulls enmig de l'esglai
Verd d'un camp que no té límits, d'uns arbres l'ombra
Dels quals és negra com l'ànima fosca dels homes;

Parany que aglutina la vida i la mort en l'agònica asfíxia
De l'apnea continuada, i a grans braçades em desenteranyino
D'aquesta xarxa davant del tel dels ulls, una mar fonda...
I a les mans l'eixorca putridesa d'un crit que em reclama.

Al capvespre la cortina voleia i desfarà l'esperança fràgil
De desitjar allò que és desconegut, aquella presó externa
Que exhala decadència, espant, i m'anomena com més temo.

I sento com s'estén en el pou de l'ànima el putrílag extrínsec,
La maragda que esdevindrà pobresa quan la toqui lleument
Amb els dits només i seré llast per a la pròpia caiguda al buit.
Darrere dels vidres, m'engoleixo, que fora roman encara el botxí.

http://es.wikipedia.org/wiki/John_Demjanjuk
http://en.wikipedia.org/wiki/John_Demjanjuk

Estultícia sanguinària (Melorepte187)

Per què?, et demanes mentre la cicatriu encara supura

En el lloc on hi havia una cama i un home amb decència,

En la lluita per defensar un país que ha vist la teva naixença

I ara també veu el teu sofriment, si la guerra serveix per a res.

Per què?, amb el ressò del cor que no para de glapir i escura

Les nits entre somiqueigs i dolor, encadenat a un llit. Pensa

On han acabat fugint les esperances de la joventut i la demència

De matar un home, enquistada a les mans i que no has comprès.

Per què?, germà, amic, company, si no hi ha frontera que valgui

Una gota de sang innocent, si no hi ha draps fets estúpides banderes

Que hagin d'onejar damunt de creus en cementiris plens, en llars buides.

Per què?, si la pèrdua no serà agraïda, ni la medalla farà que calgui

Cessar el combat, conxorxa de despatxos. Els somnis, quan descuides

Somniar-los, són aigua que s'escola entre les mans, malsons que no esperes.

Quiromància (Repte Clàssic DVII)

A ell, allò de la quiromància no li produïa ni fred ni calor. Tampoc la cartomància ni la resta de màncies que poguessin existir i que ell no en tenia ni idea. Per això, entrar a la caseta de la zíngara, que s'havia instal·lat a la fira del poble, va ser més per passar l'estona i riure's d'allò que li digués que un afer seriós. La situació, però, va fer un gir inesperat en esmentar coses tan personals com endevinar, sense cap bri de dubte, els noms dels seus parents de tres generacions enrere i, fins i tot, de la seva dona i fill. Va ser quan se la va prendre d'una altra manera, sobretot en predir-li que es veuria involucrat en un accident amb un camió.

D'ençà d'aquella nit, en què va arribar a casa mudat de fesomia, que no ha trepitjat el carrer. Al dia següent, amb urgència extrema, va telefonar l'oficina per demanar una excedència. L'excusa de tenir cura del seu fill, a més del seu currículum impecable, va ser un motiu prou important perquè se la concedissin sense cap objecció. Ara és ell qui planxa i fa bugades, qui frega els plats i els terres, qui vesteix el petit i el banya. Excepte dur-lo a l'escola i fer la compra, ho fa tot. Les comandes a través d'internet i l'àvia solventen aquestes dues facetes “prohibides” després d'escoltar les paraules de la zíngara.

També ha canviat l'hàbit de sortir amb la bicicleta amb la colla per una bicicleta estàtica i el gimnàs ha quedat relegat, també, per una biblioteca millor assortida. Almenys el perill queda lluny de la seva vida, mentre no arrangi la qüestió laboral i pugui fer la feina des de casa mateix. Amb aquest tràfec mental es troba quan l'àvia li porta el petit, que és mogut de mena, i que va de cap a l'habitació dels jocs entre crits sobreexcitats. Ell el deixa fer; tenen un tracte: si ho endreça tot quan toqui dutxa o sopar, no hi ha restriccions de volum ni de treure les joguines que més li vinguin de gust.

Amb cinc minuts de marge, l'avisa per entaular-se. La mare no vindrà fins a les deu de la nit, i el petit ja farà una hora que estarà dormint. Sent el terrabastall de tornar a col·locar a lloc peces de Lego i playmòbils i cotxes de carreres, que són els joguets més utilitzats pel seu fill. Haurà d'insistir-li perquè es renti les mans i, quan ja hagi sopat, haurà de controlar-lo perquè es renti les dents i s'empijami sense rondinar massa ni fer-se el cançoner. Això ho ha heretat d'ell, ho sap clarament. El vespre, però, transcorre amb calma, i el petit ho fa tot amb iniciativa pròpia. Fins i tot, es passa el bastonet de cotó per les orelles, cosa que odia per naturalesa.

La casa queda en silenci després de recollir la cuina i espera la seva dona per sopar plegats, és dels pocs moments que poden estar junts. Abans d'agafar la novel·la que està llegint ara, va a comprovar que tot estigui en ordre a l'habitació del nen. Enmig del passadís a les fosques, el ressò d'un clàxon al carrer l'espanta. Sense motius, però. Allarga la mà per prémer l'interruptor de la llum. Abastar-lo i relliscar succeeix al mateix moment. El passadís queda il·luminat just per recordar les paraules macabres i enigmàtiques de la zíngara. Perquè allò que li provoca la relliscada i la caiguda, tan desafortunada que el desnucarà, és un camionet de joguina que el petit no ha recollit.

Mandorcórovi

Això de tenir por a la foscor no li ve de nou, a la Patrícia. La mare i l'àvia ho saben i, per això, no la renyen quan una d'elles es troba el llum encès de la seva habitació quan han de despertar-la. L'àvia intenta que se li passi aquesta por explicant-li històries abans d'anar a dormir, del país de Mandorcórovi, el lloc on neixen les estrelles. La nena l'escolta atenta però ràpidament la venç la son, amb la veu tranquil·la de l'àvia de fons, que li relata peripècies vingudes d'aquell món imaginari.

Quan l'àvia apaga el llum de la tauleta de nit i marxa de l'habitació, la Patrícia dorm profundament. Però no tarda a obrir de nou els ulls i adonar-se que es troba sola i a les fosques. Com sempre que es desperta, la seva mà busca l'interruptor del llum i el prem. Quina és la seva sorpresa en veure que la llum s'intensifica, és blavenca i envolta les parets de la seva habitació que, mica en mica, es va omplint de libèl·lules que voleien al seu voltant. És un vol juganer que la convida a riure i a alçar-se del llit i seguir-les cap allà on vagin.

Si hagués de dir on es troba, dubtaria bastant abans de contestar. Perquè tot el que veu en incorporar-se és totalment nou per a ella, però també familiar. Ha sentit parlar tantes vegades d'aquestes coses fabuloses que no s'estranya que, enmig de la seva habitació, hagi aparegut un camp verd ple d'arbres fruiters i que l'aire bufi amb olors d'ametlles torrades. Tampoc que les libèl·lules la guiïn cap endavant i ella camini sense tenir por de res.

El sol brilla, els núvols es mouen amb lentitud, i la Patrícia gaudeix fixant-se en cada detall de Mandorcórovi. Les flors de colors vius i variats, la suavitat d'una catifa d'herba als peus, i els ocells que refilen entre les branques dels fruiters, carregats de pedres precioses que, en tocar-les amb els becs, es converteixen en fruita madura i deliciosa. Ella també voldria menjar-ne. Tot just ho ha desitjat que una deliciosa poma vermella li ha aparegut a la mà. La mossega i tasta la dolçor més exquisida que mai no ha imaginat mentre jau damunt de l'herba.

Aquest plaer és interromput pels peixos-estrella, que neden o volen, o totes dues coses a la vegada, al seu davant. Un reguitzell nombrós que omple el cel en qüestió de segons, fins que el sol gairebé desapareix i la llum és més escassa. Però és una penombra agradable. Els cossos dels peixos-estrella són lluents, amb ales en lloc d'aletes, i els seus ulls parpellegen de tal manera que la Patrícia es troba còmoda. Les libèl·lules dansen amb els peixos-estrella, sense destorbar-se entre ells i la nena és una espectadora d'aquest espectacle. Quan apareix la lluna, queda bocabadada per la bellesa del conjunt. La llum que hi havia amb el sol s'ha tornat claror màgica i preciosa. I la cadència dels moviments la bressola.

S'ha fet de nit, a Mandorcórovi, però la Patrícia no pensa en interrumptors ni en la família. Contempla els peixos-estrella dibuixant cercles en el cel i ajuntant-se al voltant de la lluna, amb una melodia suau que sembla sonar en moure's les seves ales. No es cansa d'aquest canvi continu de sorpreses que apareixen en plena nit. Perquè no se li ha oblidat que s'ha fet fosc sense adonar-se'n. Però segueix tranquil·la i somrient. Tot d'una, els peixos-estrella se separen i s'escampen pertot arreu en grups petits. No és un vol espantat, sinó que segueix la mateixa calma que havia regnat fins al moment. Cada grup, al seu torn, es dispersa més encara, fins que cada peix-estrella queda sol i en moviment. La música no para i la Patrícia es fixa en els cossos lluents que s'han escampat. Són punts en el cel, que parpellegen i la hipnotitzen.

Troba bonica la composició que ha quedat, al cel fosc i estrellat. Però el que no sap és que no cal viatjar fins a Mandorcórovi per trobar-la. Això és el que li canten en xiuxiueigs les libèl·lules; la Patrícia ja dorm profundament, de nou a la seva habitació, però somriu perquè, en el fons, està entenent les paraules cantades. Quan la mare entri al matí, no trobarà cap llum encès i entendrà que la seva filla ja ha conegut la màgia de Mandorcórovi i de la llum de les estrelles. Igual que ella va conèixer-la de petita i sent poruga com la Patrícia.

Clarividència (Melorepte186)

In Memoriam Gabriel Ferrater
(20/V/1922-27/IV/1972)


Paraules sibilants en llengües sibil·lines,
Llegües de terreny inhòspit i inexplorat
Per cercar un rostre escàpol, tot fent tentines,
En un niu que ha quedat buit enmig de la soledat.

I aquesta melangia, acompanyada de sons de nacre
I d'eben, es beu amb glops ínfims, íntims i amargs,
Per no treure una set que encén i demacra
L'ànima, que converteix els breus segons en segles llargs.

I retindré el teu record i els teus versos de clarividència
On el batec em repeteixi el teu nom, la llum indemne,
On la sinuositat d'un cos de dona trigui dies a fugir.

I jauré amb el vestit roig de la passió que, encara ahir,
Regentava la llar, i faré present la teva absència,
Quaranta anys i un dia d'aquesta trista condemna.

Perícies (Minirepte36)

Encara ets capaç de llegir cinc paraules per segon? És estranya aquesta pregunta per començar una carta anònima, et diràs. Però no sóc una desconeguda per a tu, creu-me. I disculpa'm la confiança. Me l'he guanyada amb escreix. Sobretot després d'anys estimant-te i no haver-me correspost. Sí, aquestes paraules són les d'una dona ferida i ofesa. No em mou la rancúnia, però. Només la incapacitat de no saber què més fer perquè et fixis d'una vegada en mi. Recordo la teva perícia lectora, potser tu no recordis la filla del rellotger del poble on estiuejaves, on teníem la mateixa colla. Tu estaves massa ocupat flirtejant amb les estrangeres. Jo observava els canvis de parella que efectuaves amb assiduïtat, atrinxerada rere un refresc.

Malgrat que el pare es guanyava bé la vida, les meves idees polítiques no combregaven amb ell. Tampoc ara. Així que amb els anys he estat conscient que entre tu i jo poques coincidències més podia haver. A banda d'agradar-nos els rellotges. Per això t'he escrit, sobretot. Per oferir-te la meva darrera creació, fruit d'aquesta insurrecció ideològica i del mestratge del pare. Encara deus preguntar-te quina noia t'escriu, oi, petit burgès? Saps que hi ha mecanismes de rellotgeria tan minúsculs que passen desapercebuts a ull nu, que poden ser programats per un compte enrere de cinquanta segons? Saps que una ínfima quantitat d'explosiu pot matar un home? I, amb la teva perícia lectora, saps quants segons et calen per llegir 250 paraules? Sabràs la resposta abans de l'explos

*

Dèspotes

Una Pàtria en pau.
Això és el que necessita
El nostre cor avui,
Ara, i per sempre.
I els besos arran de llavis,
I l'amor que mogui cada
Esperit unànimement.
Contra dracs i reis
I dèspotes que devorin
La nostra identitat.

Pàtria (RPV210)

Mira'm

Amb ulls encuriosits.

Potser així sabrem el meu nom

I el teu.

Palpa'm

Amb la magnitud

D'un crit que eixordarà

Les oïdes.

Deixa'm

A les portes del silenci

I del deliri:

Escoltaré

La meva queixa, la d'una terra

Que se sent crucificada.

Clarícies (Relats Conjunts)

La nena petita, d'uns quatre o cinc anys, ha deixat d'arrossegar l'enorme tió. Però no l'abandona encara. Amb una ganyota de fàstic, com si el llot que ha anat adherint-se al tronc ara li semblés desagradable, indigne del seu joc solitari, el deixa a prop del gronxador, s'arrepapa al seient i es gronxa. A pocs metres, la mare llegeix. Capvespre tranquil, el cel allisat mica en mica s’enfosqueix amb tonalitats rogenques. Un llamp apareix d’entre els núvols i impacta damunt del cap de la petita, que cau fulminada al terra, davant de la mirada astorada de la seva mare. No es mou…

No es mou la baldufa si no l’ajudes tu amb la corda, o no ho saps? Com te diuen? Jo encara no en sé, de sumar o restar. Però puc escriure el meu nom amb lletra de pal. Mira: P-A-U-L-A. Paula. Sí, així li deien a la iaia. Sempre m’ho diu la mama. Ella m’ha comprat aquest vestit, t’agrada? No, la iaia no, la meva mama. Ella em cuida bé, i és atenta amb les nenes que són amigues meves. Vols ser-ho tu? No dirà res si li dic que ets la meva nova amigueta. Però no m’has dit el teu nom. No en saps? Doncs, digues-me’l sense escriure’l. O tampoc saps dir-lo? Laura? Mira, t’ensenyaré a escriure’l amb lletra de pal, com el meu. Vols? L-A-U-R-A. Cinc lletres com jo. I només tenim una de diferent. La erra. Podríem ser germanes i tot. Si el teu vestit fos rosa com el meu. La mama diu que em queda bé el vestit rosa…

El vestit rosa de la nena s’ha embrutat amb la grava del jardí. La mare s’ha acostat a la seva filla i l’observa. La respiració és dèbil, però sembla constant. Li agafa el canell i li busca el pols, que el troba, també dèbil encara que accelerat. Ha de trucar al servei d’emergències, una ambulància perquè se l’emporti a l’hospital més pròxim, o a l’ambulatori més proper. Ella no en sap, de primers auxilis. Però la seva preocupació és la seva nena…

La seva nena, així em deia la mare, i encara m’ho segueix dient ara. I això que ja tinc setze anys, Laura. Em miro al mirall i veig el meu cos canviat, que ja no és el d’una nena, però la mare m’estima. Com quan era petita. Els anys no passen per a mi, crec que és el que li succeeix a la mare, que no em veu canviar. Potser no vol adonar-se que creixo i que ella envelleix. No, no li fa por la mort, penso que és perquè li agradaria ser bonica i ben plantada tota la seva vida. I el drama que va fer en aparèixer-li la primera cana? Ni canes ni arrugues té aquest cos...

Aquest cos que jau al terra del jardí és el de la seva filla. Qui ho diria, immòbil, callada, quieta. La Paula és moguda i un terrabastall pertot arreu on va. Fins i tot sense nenes al seu voltant, es distreu i juga amb allò que troba. I aquell tió, gros com ella gairebé, què devia veure en aquell tros de llenya? La trucada s'ha fet, ara sols ha d'esperar, resar perquè Déu l'ajudi. Un cop més...

Un cop més sap que viure és acostar-se a la mort. És com un art que mai no sabem per quin motiu ens fascina, però mai no deixem de practicar-lo. I Déu no ens aconsella, ni tan sols penso que ens escolti. Ni les súpliques ni les pregàries que malgastem en venerar-lo, en recordar-lo. Dorm. La mare dorm, i agafo la seva mà...

La seva mà és freda, glaçada, com si l'urpa de la mort l'hagués esgarrinxada per dins, com si els seus llavis haguessin estat besats per la gebrada boca darrera. Sanglota, silenciosament, perquè no vol que la Paula, si encara pot, l'escolti plorar i es preocupi per ella. Sembla que sona la sirena d'una ambulància, que un bri d'esperança brilla encara dins seu. Sofreix, perquè és mare. Ha de ser la mare qui sofreixi el dolor dels fills, sempre...

Sempre recordaré les paraules de la mare. Ara, amb la solitud d'una habitació blanca, immaculada, assèptica, la recordo, la veig fent-me companyia mentre jo creixia i ella envellia. Consells, discursos, monòlegs i converses, paraules a dojo, pensades o dites a l'atzar, sense cap finalitat concreta. Jo també envelleixo, moro lentament, però segueixo vivint, aquest art de viure que m'ha estat ofert. Me l'ha ofert ella, dins del seu ventre. Mica en mica moro, callo, però agraeixo l'esforç de la mare per haver-me regalat la vida. Al seu costat, a pesar de la seva obsessió per no envellir. L'estimaré mentre visqui, perquè és i serà la mare...

La mare desperta. El llibre ha caigut al terra i veu com la Paula, la seva filla, una nena petita, d'uns quatre o cinc anys, ha deixat d'arrossegar l'enorme tió. L'abandona al costat del gronxador i, mentre s'arrepapa al seient per gronxar-se una estona, la mare la crida perquè s'acosti. Capvespre tranquil, el cel allisat mica en mica s’enfosqueix amb tonalitats rogenques.


Relats conjunts

Psicodèlia (Niporepte27)

Para la Terra,
Per si la balustrada
De nou voleia.

Concòrdia (Minirepte35)

[Tema: Vida en un creuer]

...Si, en definitiva, ja m'està bé. I potser ja era aquesta la meva sort, la d'acabar els meus dies en aquest creuer. Després d'anys de feina feixuga, de ser fustigat com una bèstia de càrrega qualsevol, de treballar de sol a sol i sense cap tipus de queixa, quan ja sóc vell i em creia amb el dret d'un període més plaent. Deu ser aquest, el meu destí, un tràgic destí que no em mereixo pas...

I això em passa per ruc i per fidel i per creure'm imprescindible. Per gosar acaparar-ho tot des del primer dia. Si hagués escoltat els parents més propers, ara no em trobaria en aquest mal pas. Ara que em tocaria la placidesa i els bons aliments, cap tràfec ni cabòria fins al final dels meus dies. I només preocupar-me d'observar el paisatge, la mar tan pròxima, la pluja si ha de ploure, la brisa fent-ho voleiar tot. I res d'això és el que tinc. Sóc tractat com un més del ramat que es troba enclaustrat aquí. Amb una falsa llibertat de trobar-se a l'aire lliure però encadenat, alhora.

Sé que no arreglaré res queixant-me, que això atiaria més el foc de les conseqüències. El millor és ser mesell i restar en el creuer, amb concòrdia dia rere dia. Potser així deixaré de menjar farratge sec i insípid i retorni a la pastura gerda i saborosa. Mentrestant, però, que el creuer no pari i la sínia doni aigua als camps i estigui content l'amo, almenys.

Justícia (RPV209)

[Paraules alienes, no pas meves; la idea des de l'altre cantó...]

Com gegants bessons amb peus de fang, altius, excelsos, excessius,
Així es mostren els monstres babèlics engendrats per l'home,
I llur vista s'enlaira sense modèstia vers Déu, desafiant-lo.
I vindran les ales del còndor per retornar la justícia
Al món, a l'ordre que ha de regnar a la terra
Com en el cel, amb paraules sagrades
Del llibre que ens guia per sempre.

Com l'altivesa que recorre
Les venes del llec impur,
Així ens empudeguen
L'aire i el camí
Assenyalat
Pel noble
Al·là.




[Imatge d'Andrea Allasio]