A ell, allò de la
quiromància no li produïa ni fred ni calor. Tampoc la cartomància
ni la resta de màncies que poguessin existir i
que ell no en tenia ni idea. Per això, entrar a la caseta de la
zíngara, que s'havia instal·lat a la fira del poble, va ser més
per passar l'estona i riure's d'allò que li digués que un afer
seriós. La situació, però, va fer un gir inesperat en esmentar
coses tan personals com endevinar, sense cap bri de dubte, els noms
dels seus parents de tres generacions enrere i, fins i tot, de la
seva dona i fill. Va ser quan se la va prendre d'una altra manera,
sobretot en predir-li que es veuria involucrat en un accident amb un
camió.
D'ençà d'aquella nit, en què va
arribar a casa mudat de fesomia, que no ha trepitjat el carrer. Al
dia següent, amb urgència extrema, va telefonar l'oficina per
demanar una excedència. L'excusa de tenir cura del seu fill, a més
del seu currículum impecable, va ser un motiu prou important perquè
se la concedissin sense cap objecció. Ara és ell qui planxa i fa
bugades, qui frega els plats i els terres, qui vesteix el petit i el
banya. Excepte dur-lo a l'escola i fer la compra, ho fa tot. Les
comandes a través d'internet i l'àvia solventen aquestes dues
facetes “prohibides” després d'escoltar les paraules de la
zíngara.
També ha canviat l'hàbit de sortir
amb la bicicleta amb la colla per una bicicleta estàtica i el gimnàs
ha quedat relegat, també, per una biblioteca millor assortida.
Almenys el perill queda lluny de la seva vida, mentre no arrangi la
qüestió laboral i pugui fer la feina des de casa mateix. Amb aquest
tràfec mental es troba quan l'àvia li porta el petit, que és mogut
de mena, i que va de cap a l'habitació dels jocs entre crits
sobreexcitats. Ell el deixa fer; tenen un tracte: si ho endreça tot
quan toqui dutxa o sopar, no hi ha restriccions de volum ni de treure
les joguines que més li vinguin de gust.
Amb cinc minuts de marge, l'avisa per
entaular-se. La mare no vindrà fins a les deu de la nit, i el petit
ja farà una hora que estarà dormint. Sent el terrabastall de tornar
a col·locar a lloc peces de Lego i playmòbils i cotxes de carreres,
que són els joguets més utilitzats pel seu fill. Haurà
d'insistir-li perquè es renti les mans i, quan ja hagi sopat, haurà
de controlar-lo perquè es renti les dents i s'empijami sense
rondinar massa ni fer-se el cançoner. Això ho ha heretat d'ell, ho
sap clarament. El vespre, però, transcorre amb calma, i el petit ho
fa tot amb iniciativa pròpia. Fins i tot, es passa el bastonet de
cotó per les orelles, cosa que odia per naturalesa.
La casa queda en silenci després de
recollir la cuina i espera la seva dona per sopar plegats, és dels
pocs moments que poden estar junts. Abans d'agafar la novel·la que
està llegint ara, va a comprovar que tot estigui en ordre a
l'habitació del nen. Enmig del passadís a les fosques, el ressò
d'un clàxon al carrer l'espanta. Sense motius, però. Allarga la mà
per prémer l'interruptor de la llum. Abastar-lo i relliscar succeeix
al mateix moment. El passadís queda il·luminat just per recordar
les paraules macabres i enigmàtiques de la zíngara. Perquè allò
que li provoca la relliscada i la caiguda, tan desafortunada que el
desnucarà, és un camionet de joguina que el petit no ha
recollit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada