deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

30/4/12

Quiromància (Repte Clàssic DVII)


A ell, allò de la quiromància no li produïa ni fred ni calor. Tampoc la cartomància ni la resta de màncies que poguessin existir i que ell no en tenia ni idea. Per això, entrar a la caseta de la zíngara, que s'havia instal·lat a la fira del poble, va ser més per passar l'estona i riure's d'allò que li digués que un afer seriós. La situació, però, va fer un gir inesperat en esmentar coses tan personals com endevinar, sense cap bri de dubte, els noms dels seus parents de tres generacions enrere i, fins i tot, de la seva dona i fill. Va ser quan se la va prendre d'una altra manera, sobretot en predir-li que es veuria involucrat en un accident amb un camió.

D'ençà d'aquella nit, en què va arribar a casa mudat de fesomia, que no ha trepitjat el carrer. Al dia següent, amb urgència extrema, va telefonar l'oficina per demanar una excedència. L'excusa de tenir cura del seu fill, a més del seu currículum impecable, va ser un motiu prou important perquè se la concedissin sense cap objecció. Ara és ell qui planxa i fa bugades, qui frega els plats i els terres, qui vesteix el petit i el banya. Excepte dur-lo a l'escola i fer la compra, ho fa tot. Les comandes a través d'internet i l'àvia solventen aquestes dues facetes “prohibides” després d'escoltar les paraules de la zíngara.

També ha canviat l'hàbit de sortir amb la bicicleta amb la colla per una bicicleta estàtica i el gimnàs ha quedat relegat, també, per una biblioteca millor assortida. Almenys el perill queda lluny de la seva vida, mentre no arrangi la qüestió laboral i pugui fer la feina des de casa mateix. Amb aquest tràfec mental es troba quan l'àvia li porta el petit, que és mogut de mena, i que va de cap a l'habitació dels jocs entre crits sobreexcitats. Ell el deixa fer; tenen un tracte: si ho endreça tot quan toqui dutxa o sopar, no hi ha restriccions de volum ni de treure les joguines que més li vinguin de gust.

Amb cinc minuts de marge, l'avisa per entaular-se. La mare no vindrà fins a les deu de la nit, i el petit ja farà una hora que estarà dormint. Sent el terrabastall de tornar a col·locar a lloc peces de Lego i playmòbils i cotxes de carreres, que són els joguets més utilitzats pel seu fill. Haurà d'insistir-li perquè es renti les mans i, quan ja hagi sopat, haurà de controlar-lo perquè es renti les dents i s'empijami sense rondinar massa ni fer-se el cançoner. Això ho ha heretat d'ell, ho sap clarament. El vespre, però, transcorre amb calma, i el petit ho fa tot amb iniciativa pròpia. Fins i tot, es passa el bastonet de cotó per les orelles, cosa que odia per naturalesa.

La casa queda en silenci després de recollir la cuina i espera la seva dona per sopar plegats, és dels pocs moments que poden estar junts. Abans d'agafar la novel·la que està llegint ara, va a comprovar que tot estigui en ordre a l'habitació del nen. Enmig del passadís a les fosques, el ressò d'un clàxon al carrer l'espanta. Sense motius, però. Allarga la mà per prémer l'interruptor de la llum. Abastar-lo i relliscar succeeix al mateix moment. El passadís queda il·luminat just per recordar les paraules macabres i enigmàtiques de la zíngara. Perquè allò que li provoca la relliscada i la caiguda, tan desafortunada que el desnucarà, és un camionet de joguina que el petit no ha recollit.

Cap comentari: