Enigmàtica màgia (Itineràncies poètiques II, 44)

[seguiment extraoficial del poema Eres vers, d'Isabel]

Desvetlla'm, musa,
Els enigmes de viure
Lligada als versos.

Solco la teva
Pell amb estrofes pures,
Cristal·lina aigua.

Beu, musa, xopa't
De paraules i canta'm
A cau d'orella.

Dependència gregària (Itineràncies poètiques II, 43)

[seguiment extraoficial del poema Penell de llum, de Jordi Dorca]

A la meva llum vindries
Si fos sol solitari
En un desert que no acaba?

O millor malgastar els dies
En un il·limitat erari
Que compta amb or la lava

Que el desig deixa dins meu?
El desig per tu, deessa sulla
Que venero, amb qui es despulla
El cor per bategar-te amb greu

Veu de sinceritat curulla
I sóc veler en la mar brava
Dels teus pits, vent gregari
Que bufa pel camí per on em guies.

Màscares (Itineràncies poètiques II, 42)

Màscara o bena
O potser el mateix viure?
I alimentaves
Cada jorn amb la pròpia
Sang, alba fugissera.

Dàrsena (Itineràncies poètiques II, 41)

Agafo, entre les mans, la terra que besa
Les arrels dels arbres, mentre la bressa
La brisa amb cabells d'herba i d'espera.

No hi ha més joia possible que la primavera
Quan l'escuma esmenta el teu nom, fressa
De la mar quan les roques retenen l'escomesa,
Arran de sorra, de l'onatge, penell de la platja.

Màquina (RPV159)

Plany. Perquè la veu metàl·lica dels malsons
Es clava en la carn, fins al fons de l'ànima,
I porta reminiscències d'ombra i de plor;

Perquè tot el plom es cobreix de rovell
Que en l'eixida cap al laberint és crit
I fregadissa i vol d'ocells cap a la mort.

I calen canvis en la immobilitat de la rosca,
En els engranatges de defallença que el motor
Del batec, que dins meu ressona, pressent,
I s'infon el bleix vital dins dels pulmons.

I el vistiplau es paga amb escreix quan
La mortalla que m'ha d'embolcallar és espart
I vítrica rugositat contra tota carícia,
I em peix una desesperança vers el pany...

Fragmentària (Itineràncies poètiques II, 40)

En la llum m'enxarxes
Amb la conxorxa de peixos
Que ondulen l'aigua, la mar.

I, quan torna la foscor, marxes
Com qui s'alimenta d'esqueixos
D'un arbre de fugisser atzar.

M'arreles al cor un tros
De tu cada dia, perquè l'enyor
Sigui necessari per a sobreviure
En un món on m'emparin els teus braços

I tinc somnis de mosaic quiet capaços
D'ajuntar tessel·les d'un somriure
I cantar a la puresa pel teu amor,
I inventar la figura del teu cos.

Procedència (Itineràncies poètiques II, 39)

[seguiment extraoficial del poema Pinzellades, de fanal blau, amb acròstic inclòs]

Fins on creus que neden els peixos
Aquests que munten guàrdia en indrets
Només solcats per les escates
Amoroses de llurs cossos que llisquen
Lentament entre l'onatge calmat?

Busquen potser les ombres del temps,
La lletania d'una mare que canta
Amb veu dolça cançons de bressol
Ubicant la tendresa en el seu pit?

Primigènia sevícia (Itineràncies poètiques II, 38)

[seguiment extraoficial del poema Líquida escuma densa, d'Isabel]

I en el fang, l'argila
Que em forma els membres,
I el fred de desembres
Perpetus que sempre vigila

L'hivern capaç de glaçar-me
Les palpebres amb sembres
D'erm blat on qualque arma
Inoqua em subjuga a fembres

Delitoses de carn i de sang,
I m'angoixa aquesta vida
Entre l'espasa d'uns braços

I la paret d'uns passos lassos
Que no serviran per a la fugida,
I caic, amb peus d'argila, en el fang.

Oceànica (Itineràncies poètiques II, 37)

[seguiment extraoficial del poema D'uns ulls on la mar s'escola, d'Elfreelang]

Immensa com un oceà que s'ajaça
Al refugi dels teus pits d'escuma,
La teva veu em bressa i em perfuma
L'esperit, i diu el meu nom i m'abraça.

I sóc tornaveu que, fins a la sacietat,
Repeteix la lletania de mots que m'inhuma
Els llavis en la teva pell d'esclat.

Imprudència (Itineràncies poètiques II, 36)

I així he entrat, de forma imprudent,
A la resclosa del teu palau d'ambre,
Al silenci més pur de la teva cambra
On la timidesa no hi ha de ser present.

I he fermat la valentia al jou lent
D'unes dents fetes de desig, fins a l'alba,
A la pira d'un mossec que deixa l'ànima balba
I omple, en la vetlla, de súcubes el pensament.

I així he esdevingut esclau sense presó,
Presoner sense mestressa en la límpida cadena
D'uns ulls on la mar s'eixampla i s'hi escola.

I he sabut que el cel és part de l'horitzó
De l'infern quan la passió m'abrusa, em sobrevola
En l'enclusa dels somnis, entre uns pits de carena.

Constància (Itineràncies poètiques II, 35)

[seguiment extraoficial del poema Quan el sol es despista, de la Isabel]

En el paisatge
Perdo les orenetes
De la memòria,

Obscures ales
Que han de sobrevolar-me
Perquè et recordi

Amb la constància
De qui sent l'agonia
Massa a la vora.

Tèbia ànsia (Itineràncies poètiques II, 34)

[seguiment extraoficial del poema Lligada a tu, de Cèlia]

Per a la llengua,
Salobre del teu ventre
-La mar que em lliga
A la inquietud tèbia
De sentir el teu onatge-.

Orogènia (Itineràncies poètiques II, 33)

Per no fer tard, m'avanço al sol
I als núvols i als estornells
Que aixequen el vol amb temor antic,
I deixo el senyal d'haver-te encimbellat
Als teus llavis -el dolç bressol
Per als besos furtius-, als palmells
-On neixen les carícies-, al teu melic.

Per no fer tard, estenc pel teu esguard
Els somnis, abans que claregi l'horitzó
I despertis, abans que el teu cos nu
S'adoni que el miro amb l'ànima de bat a bat.
I deixo el desig i la set en una mar
Calma i silent, nàufrag de la claror
Que desprèn la teva pell, lligat a tu.

Impaciència (Itineràncies poètiques II, 32)

Pressents carícies
Sobre la pell? T'espero
Amb fam magnànima.

La travessia
Vers el teu ventre em sembra
D'impaciència

-Mar argentada
On naufragar seria
La fi més plàcida-.

Misèries i llàgrimes (Itineràncies poètiques II, 31)

Misèries i llàgrimes per a l'ànima
Marinera que m'arrossega per l'exànime
Penya-segat d'uns llavis que coneixen
Cada racó del meu cos, fam magnànima

Que em vol devorar lentament el record
I em lliura a cants sirènids que ofereixen
L'ensucrat enigma del rumb cap a un port
On trobar-hi pau i calma i besos i dissort.

Potser cal que ancori el fràgil veler
Abans que em senti a recer de les roques
Lligat a un esguard ple de mar... Potser
Cal que rebutgi la vida que, amb deler,

He desitjat, sirena, però que mai no retindré.
En l'abís entreveig la perdició quan em toques.

Inèrcia geomètrica (dibuixet)

Carrer avall, que esdevé cristall,

Geometria de la calç
A l'encalç del dia
Que comença

Amb mestria, i descalç
Estén llum i semença
Que ens creix i ens guia

La vida, el sol que ens amida.

Ràfegues (Itineràncies poètiques II, 30)

Caldrà que reescrigui la història
Esborrant els tatuatges de saliva
Que encara resten a la pell, al cos.

O saber fins a quin punt em captiva
La línia divisòria entre el repòs
I el tràfec, i descansar la memòria
Per recordar els raïms del teu esguard.

Calvalcar a lloms del fosc vertigen,
Com qui reté la vida entre els dits,
Amb ràfegues huracanades al voltant.

O conèixer els porus per on l'oxigen
S'escola de la teva pell, la brava mar
Que em bressolava càlidament durant
El somni, port per a les meves nits.

Memòria eòlica (Itineràncies poètiques II, 29)

El teu record, una frase al vent
Que bat contra les finestres
De la llar buida sense tu.

I he d'acostumar-me al dejú
De no poder parlar-te en el lent
Transcurs de dies i de minestres.

I no apareixeràs enmig del turment.

Forària (o Zoofília bàltica)(Itineràncies poètiques II, 28)

No és per la quotidiana paella
Que m'ullprèn i m'altera la son,
Ni per la seva veu de mascle cepat
Vingut de conquerir països exòtics.

No és perquè sigui capaç de suportar
La ingesta de litres de sangria
Amb estoïcisme, ni que faci gests
Per parlar i em costi un segle entendre'l.

Tampoc pel seu accent de foraster,
O la seva pell envermellida pel sol
De la Mediterrània que m'embadaleix.

Crec que l'única raó que em facin figa
Les cames quan apareix al meu davant
És la mida i el pelatge del seu Gran Danès.

Ferroviària eminència (Itineràncies poètiques II, 27)

Sé de tu per boca d'altres
I pels teus trenets excelsos
Que van carregats de mots
Sempre planers però savis.

Sé de tu per la teva mirada,
Silenciosa calma que esguarda
El seu voltant i tot ho registra,
Que desprèn bondat pertot arreu.

Sé de tu, Anton, pels camins
Que s'obren en cada nou seguiment,
Pel que guardes i ens ofereixes.

Sé de tu perquè allò benèvol
Acaba aflorant, ferroviària
Eminència que ens permets llegir-te.