Descans mutu

No sé els noms de les coses
Quan les pronuncien els teus llavis
Lumínics, deessa del verger on reposo.

No sé les hores que han transcorregut
Des que el delit és delicte irreparable,
Silenci que marca el so d'una llàgrima en caure.

I sóc dins teu sense ser, i ets la meva totalitat
Sense conèixer-te, dolça quietud que gosa
Abraçar-me els membres per al descans mutu.

Món lila del teu cos

Món lila del teu cos;
Libar-lo m'és necessari
Com la llum del sol
Que desapareix quan et vesteixes.

I en el teu melic hi guardo
La rosa dels vents que guiï
Les veles del meu llagut
Fet de somnis per conquerir-te,

I en el teu ventre hi tindré
El port calm per albergar-me
De totes les galernes futures.

Món lila del teu cos;
I el capvespre m'atrau
Com el desig cap als teus llavis.

Vímet (RPV71)

[proposat per Helènic Glauc]

Quan la natura és Natura a mans de l'artista,
Quan l'aresta dels silencis recorre cada punt
Estratègic del teu melic de rosa florida,
Torno a la vida i la visc per a tu.

Quan les ombres són pesombre de tanys intangibles,
Quan la solitud és escarni del caigut en combat
I sap que del no-res sorgiran els rumors que el fiblen,
Retorno al desig per besar-te els llavis amb feredat.

I sóc home cansat de lluitar contra espectres lassos,
I sóc romeu que deambula pel món amb peus descalços,
I aniquilo les hores que transcorren sense destinació prevista.

I ets núvol que defuig les meves carícies sinceres,
I ets pètal que ja ha desesperat de cercar noves primaveres
On el vímet és somni de la natura quan és Natura a mans de l'artista.

Quatre paraules (Repte Clàssic CCCLXVII)

El missatge és breu però concís, d’una claredat categòrica. La notícia de la ràdio l’agafa quan es disposa a sortir en direcció al Cafè, on hi passa les tardes entre partides de mus amb els amics de tota la vida. Tanca la porta lentament però ferma. Sap que la cita d’avui quedarà anul·lada. L’afer permetrà saltar-se la rutina per un dia. A més, ja té una edat per ser sermonejat per vells xacrosos com ell.

Recorre el passadís de nou, cap a la cuina. La Gertrudis frega els plats del dinar i s’estranya de trobar-lo palplantat i embadalit a la llinda de la porta: -Avui no tindrem partida –pronuncia ell per respondre aquella mirada indagadora. Quatre paraules justes, com les de la notícia, que segueix sent ampliada amb més detalls. La Gertrudis no replica mai en Gabriel; és la seva esposa i cal que es mostri submisa. La deixa endreçant els fogons i torna a l’habitació de matrimoni.

Dins de l’armari busca el vestit dels funerals i dels casaments. Gris neutre, que no indica ni alegria ni dol, camisa blanca, corbata negra llisa, fermalls daurats als punys. Són obsequi dels seus amics, que van combatre al seu bàndol durant la Guerra Civil. D’això ja fa molt, però encara viu esclavitzat per les consequències de ser fidel a la República. Ara és l’antítesi d’aquell jove lluitador i emprenedor, resignat a la derrota i sotmès al jou dels vencedors. Necessita afaitar-se i ranqueja fins al bany, degut a l’artrosi i a les seqüel·les dels treballs forçosos de la Repressió.

Davant del mirall i amb el tors nu, treu la brotxa, la pastilla de sabó i la Gillette de doble fulla mentre s’omple la pica amb aigua freda. El pare li va ensenyar a afaitar-se així i no ho ha canviat mai. És un home de costums, diu qui el coneix i l’ha tractat des de sempre, i amb els anys ha accentuat més aquest aspecte. També és una excusa per descórrer el fermall dels records. La seva infantesa feliç, la seva adolescència al front, els anys de fam i misèria posteriors, d’esclavatge i de malaltia mentre buidava de roca aquella muntanya maleïda, la incerta recuperació de la llibertat, vigilat d’aprop pels grisos... I la Gertrudis sempre fidel, al seu costat, pujant els seus fills. Fins al dia d’avui.

Quan acaba d’afaitar-se, s’aplica el massatge per la zona tosa. Li cou, però és part del ritual. Es ruixa amb colònia fresca el pit i les aixelles, es pentina el cabell canós i curt. I es disposa a vestir-se. Cada moviment és parsimoniós, amb una elegància categòrica malgrat la seva edat. Pausadament agafa les peces de roba del galant de nit, on les hi ha deixades amb cura, i es vesteix sense presses. De l’armari del rebedor, en treu la gavardina, se la posa i se la botona. –Marxo, ara torno, Gertrudis –de nou quatre mots, que són respostes amb un gest del cap.

Matí fred però assolellat. Som a finals de la tardor, és normal. A mig trajecte, en Gabriel compra el diari i es deixa embadalir per la seva portada. La notícia l’ocupa quasi per complet i el seu rostre és seriós, l’antítesi d’allò que sent per dins. Ranqueja però no agafarà cap taxi. Només ha de caminar deu minuts fins a la seva destinació. Allà se cerciorarà que la notícia no és falsa. I surt del quiosc.

És 20 de novembre de 1975. Matí fred però assolellat a Madrid. En Gabriel es dirigeix cap al Palacio Real amb el diari sota el braç i les mans a les butxaques de la gavardina, per veure la capella ardent de l’amo dels seus darrers quaranta anys subjugat per la mort. Abans que ell, un sotmès anònim.

Oda marina

Pot ser el dolor bell? O necessari?
O un bocí de nosaltres mateixos
Mentre esperem que acabi la vida?

Mar i jonc,
Heura i calamarsa
Que esfilagarsa
El jorn que ha de venir.
I el penya-segat devora
L'escuma de l'onada
Quan retorna al seu bressol
Aspriu, de calmosa tempesta.

Grisor de l'ànima,
Respecte de la pluja
Com la petja de les hores
Damunt de la pell cansada,
Com la llàgrima que ressegueix
El camí solcat pels plors pretèrits.

Pot ser el dolor bell quan la melangia
T'omple de llum l'esguard de dona enamorada?

Devoració

Dent per a la dent,
Carn per a la carícia,
I sóc teu, i ho saps.

Guspira per a la pira
Del desig extrem,
El teu esguard de mar.

Fins on cal caminar
Quan la senda és el propi
Plaer per estimar-te?

Dent per a la carn,
Carícia que encén
El foc dels mil·lenis,
Em deixo devorar...

Poema visual de Mónika Muskaria

No he pogut evitar la temptació de penjar aquest poema visual en castellà de Mónika Muskaria (no sé el nom real, però...). Llegiu i opineu, si voleu:



La imatge no apareix completa, però si hi cliqueu al damunt, us enviarà directament a l'àlbum corresponent.

Pluja

Sembla que el teu somriure sigui de pluja,
Que la llum el carregui de pau i de joia,
De paraules per a ser parlades a cau d'orella,
De llum, de puresa, de tu.

I corro rere el teu rastre de llambordes oblidades
Allà on el temps s'arrecera del pas de les hores,
On la lluïssor d'uns ulls és el més preuat dels béns
Per restar en el món un dia més.

Adenium obesum (Repte Clàssic CCCLXV)

En Josep li ofereix el dinar –un minso plat de carn de xai, verdures i patates, amb un crostó de pa- i li sembla adient parlar-li del seu país. Per agafar confiança amb el nen pot ser eficaç. Li comença a parlar de les festes nadalenques. No sap ben bé per què. Fa anys que en Josep no té l’esperit nadalenc. Però vol transmetre-li aquesta pau del Nadal, que en el camp de tendes és absent. Li parla de la tradició del tió, que caga llaminadures quan és tustat pels nens. O del pessebre i de les seves figures: el nen Jesús, el caganer, el bou i la mula –o era un ase? No ho recorda bé-, els tres Reis Mags... O de l’enllumenat especial per aquelles dates. Però en el desert aquest dia no existeix, el desert és la llar d’Abdirizak. Des que va néixer. Per tant, desconeix tot allò que li diu en Josep.

L’Abdirizak només coneix la sorra i les inclemències, la fugida dels seus familiars del poble, la guerra i la fam. I aquest crostó de pa i el ranxo. No sap res d’Europa, ni del dia de Nadal. Coneix amb certesa les pluges a Somàlia, quan s’acompleix el miracle de l’aigua, la que fa que floreixin les roses del desert. Aquelles flors que tant li agraden, que són tan breus com belles.

A la llunyania, els trons ressonen mentre en Josep, que desconeix el significat d’aquell so per a l’Abdirizak, segueix parlant amb el nen.

Resposta a Anna Sant i Ana

Deixaré el bes en el penya-segat de les hores,
Allò que desitges i anheles, mentre les veles
S'omplen de brisa i els ulls de llàgrimes que plores
On l'horitzó esdevé ferida i la besada enyorada vida.

Pergamí que es deixa tenyir per la sang feta tinta,
El meu cor batalla contra la resiliència que badalla
Enmig del no-res de la matinada massa succinta
Per encendre la flama més gran, la que el cos reclama.

[resposta a uns versos d'Anna Sant i Ana]

Grindaknívur (Repte Clàssic CCCLXIV)

Any rere any, la invasió de les costes de les illes Fèroe per milers de balenes pilot és una excusa que utilitzen els adolescents per demostrar que ja són capaços de ser considerats adults. Aquesta tradició, la grindadráp, quasi una cerimònia ritual, es remunta a l’època dels víkings. Fins i tot s’utilitzen les mateixes eines que fa un mil•leni: la força de l’home, una corda i el Grindaknívur. Res més per aturar aquesta invasió quasi obligada dels cetacis, inofensius fins al darrer instant, malgrat nedar en una aigua ja vermella per la sang dels exemplars ja sacrificats.

Hákun desperta i es vesteix. Avui és el dia de la invasió de les balenes. I aquest any també compleix els divuit. Ha de ser a la platja ben d’hora per aturar els insults i els cetacis. Des de petit tots els companys de l’escola l’han titllat de covard i d’homosexual. Sobretot Pauli Ellefsen, el fill de l’alcalde. Avui, però, s’adonarà que ell ja no és un mocós que només sap plorar i demanar ajuda.

Després d’esmorzar, Hákun s’abriga i es dirigeix cap a la badia de Nes, on la munió de mamífers s’aplegarà. Allà, tot sol damunt de l’arena molla, sense familiars per recolzar-lo, haurà d’aconseguir la seva proesa: matar amb les pròpies mans un d’aquells animals, que invadeixen les seves costes i fan perillar les reserves de peix per suportar el llarg hiverns. Cal demostrar-los que la sang víking també corre per les seves venes.

En arribar a la platja, el primer que veu en Hákun és en Pauli somrient amb el seu posat burleta, que se li acosta i li etziba un clatellot sense dirigir-li cap paraula. Esclafeix a riure mentre s’allunya i retorna al grupet format pels seus companys d’insults, tots ells segurs que en Hákun serà tan covard com sempre i es farà enrere. Les rialles s’aturen sobtadament perquè les balenes pilot comencen a omplir la badia. Darrere seu, dues barques tanquen el cercle que barra el pas a una possible escapatòria dels animals, conduïts a una mort més que segura.

El senyal és estrident. El xiulet engresca els homes i els adolescents, que corren vers l’aigua escollint la seva presa. En Hákun s’endarrereix –serà l’últim a entrar a l’aigua- per allunyar-se el màxim d’en Pauli. Tria el cetaci, se li apropa i topa amb ell suaument, amb una candidesa que no sembla real. Se’l mira i per uns instants dubta de fer-ho. Aquella balena té cor, encara que li hagin dit que és un invasor perillós, i no es mereix que li facin mal. Un nou clatellot, més fort que l’anterior, li retorna el valor que li havia fugit, amb més força en sentir de nou els insults d’en Pauli. Ara ja sap que la mirada càndida del cetaci no l’aturarà. Amb el Grindaknívur ben agafat, el clava fondo i el degolla sense cap mirament.

Ara poden seguir titllant-lo de covard i homosexual, però almenys ha estat capaç de matar un home amb les seves mans.

Rastres (Repte Clàssic CCCLXIII)

Els primers flocs de neu cauen lentament, però la negror del cel augura una nevada considerable. Els alts cims no deixen veure la posició exacta del sol perquè els núvols en difuminen la llum i l’horitzó quasi és imperceptible. El grup d’homes, un total de sis, avança per l’esplanada de la vall, coberta per la neu la nit anterior, tot rastrejant el terreny però serà dificultós perquè les petges possibles s'han anat esborrant de forma natural. El primer de tots ells, suposo que el cap de l’expedició, treu un objecte (pot ser una brúixola) fosforescent cúbic; el consulta i el guarda de nou a la butxaca esquerra de l’anorak. Ara sembla haver-se orientat millor.

Gesticula i el grup es divideix, tres homes segueixen el camí que duia el grup sencer i els altres tres es dirigeixen al viarany que s’endevina entre dos cims. Busquen sense esperança de trobar allò que busquen, però ells no ho saben. Els manca aquell sisè sentit per donar-se per vençuts quan els esdeveniments ja no es poden aturar. Però cap d’ells no pronuncia ni un sol mot, només caminen i observen al seu voltant. Silenci. I el vent, que escampa totes les olors pertot arreu, fins i tot la de la por. Temen la nit, desconeixen aquestes muntanyes en pondre’s el sol, com la canalla que busquen. Agosarats fins que l’adversitat apareix.

Són massa a prop encara, cal actuar amb prudència i amb calma. Encenen les torxes abans que la foscor faci que qualsevol arbre es torni ombra macabra o ésser desconegut en la seva imaginació. I la neu ara ja és abundant. Els homes no tardaran en desistir i reagrupar-se.

Potser un d’ells trobi el guant colgat entre la neu, proper al pendent per on han rodolat els quatre nens, potser siguin capaços d'endevinar les petites petjades o els indicis d’arrossegament, que s’esborraran per complet si neva més. Però el que no podran aconseguir serà salvar-los la vida perquè, quan algun animal cau en les urpes d’una llopada, difícilment en surt viu. I menys quan els nostres ullals ja han destrossat la gola de les víctimes. Fins i tot quan es tracta d’humans.

Dues respostes a dues dames (Ho saps? i Dona romanesa al metro-Reloaded)

I
Què penses mentre t'adones que et fito?
Què passa pel teu cap que, enmig de la boira
Del món, esdevé bressol per al pensament,
Cendra viva per apagar la foguera del rancor?

Què penses, zíngara formosa, enmig del no-res
Deixat al teu voltant pel silenci?

[resposta a una prosa poètica de gypsy]

II
Ho he agafat tot?
El passaport? Les claus?
L'agenda telefònica?
La bufanda també.
Per si de cas.
Espanya no és
Tan freda com Romania
Però cal abrigar-se.
Esbufego, el fred
és humit i s'endinsa.
Fins on els records
Del fill deixat a Cluj,
Amb els avis, resten.
"Àngel Guimerà", la meva parada.
He de baixar abans que les portes...

[resposta a una improvisació de Dolça Parvati]

*fòrum de Relats en Català (26.XI.2008)

Temps per a l'estiu (Càntic d'esperança i d'espera a dues veus) [Melorepte41]

[proposat per Carme Cabús]

És temps per a l'estiu.
I la calor besa els teus llavis
De cirera madurada on la veu
És paraula de la companyia eterna,
De l'eterna companyia que desitjo
Al teu costat, llum, aigua, terra
Per arrelar-hi i construir-hi la llar.

(Cansada d'esperar,
Corpresa per l'allau
De melangia
Si la foscor és
Hivernal sense
El caliu del teu alè
Quan em parles
A cau d'orella,
Ben endins de mi.
Però espero.)

És temps per a l'estiu.
I m'apropo a les teves parpelles
Que somnien en el retorn,
I sóc gravetat i enclusa,
L'amant que t'estima calladament,
El foc i l'espiga, la corrent on l'argent
Fet peix fereix i engendra l'escuma.

(S'alça la flor del cotó,
I ell no torna; el sol es pon,
I el marit no arriba.
I em sento desolada
Com la darrera
Fulla que resta
A l'arbre de la vida,
Quan els anys
Són tardor perpètua.
Però espero.)

És temps per a l'estiu.
Perquè el gebre cal que desaparegui
Del camí obert cap a la teva boca,
De la senda directa als teus braços,
De la sang que flueix cap al ventre
Preparat per a l'acollida del nadó,
I torno per fecundar allò que reposa
I espera i sap que tornaré, malgrat tot.

(Torno a la llinda
On el vaig acomiadar,
I el sento,
El seu batec que són passes,
Els seus ulls plens de delit,
I sé que, tard o d'hora,
La seva ombra impregnarà
L'horitzó amb la seva presència.
I el balancí m'amanyaga,
Amb el bres cadenciós
De qui espera
Amb esperança intacta.)

És temps per a l'estiu dels teus besos...

Ciutat perduda

[Rèplica al poema homònim de Jimbielard]

He vist la mort i la destrucció i les hores que no transcorren
Quan la sang s’escola i embruta amb dolor les llambordes
Del més enllà d’allò que la derrota ens pren i la victòria
No serà capaç de retornar-nos i plorem i escorxem el cel
Amb esgarips d’animal vençut i degollat abans d’oblidar-se
De respirar l’aire enrarit per les cendres i l’anhel de les bombes.

He ensumat la putrefacció del ferum i les titelles esfilagarsades
Que reposen per sempre damunt de la brutícia i del llot
On la nit mai no gosarà existir per vergonya on la carronya
Només duu el nom de qui decideix vessar sang inútil
Per una bandera que cal repintar amb el valor d’homes humils.

[El poema d'en Jimbielard al seu espai a RC o al seu blog]

Destruir la destrucció

Quan el desert és l'àmbit a conquerir
Amb els somriures d'un ocàs acabat de néixer,
I el cor tendre de l'aigua malmet la gola,
Salparé cap a nous paratges de transparència
Per desaparèixer i guarir les ferides
De l'ahir, les masegades de la subsistència
En la selva obscura de la humanitat,
Gossada que mai no acabarà la seva fam,
La fam més destructiva que vol destruir la destrucció.

The Brightest Flame Burns Quicker

Lament del rovell,
La bellesa és trencadís
Que agrupa tot el dolor
Capaç de guarir la felicitat.

Esgarrapa el cel,
Esquinça'l amb la veu
I coneixeràs l'origen
De l'angoixa extrema.

I sóc gaudi mentre et pateix
La paraula dins de la gola
I el deliri sap per on camina.

I travesso les portes que, de bat
A bat, obres al teu pas, flama
Que, de tan breu, ets brillantíssima.

Ave, Dama (RPV64)

[proposat per ione]

I
Aquí i ara, la teva pell florida
Amb tot el que em manca
Per seguir vivint en el desig
De mossegar-te l’ànima àvidament.

Ròssec i carícia, tremolor i besada,
I els teus ulls s’endinsen
On la mirada parla amb l’allau
Del silenci i la perla de l’amor.

Fruita madura que cullo entre els malucs
I sé que la foguera és la part més
Gèlida del teu ésser, i l’avenc,
La profunditat més supèrflua dins teu.
I em cremo, amada, m’enfonso.

2

Part meva, dent, penya-segat, lluna pàl·lida...
Obro la pell perquè hi deixis la llum àlgida,
Suro enmig de la mar de la saliva, a la intempèrie
D’allò que temo per sentir-me protegida per l’ànsia
De voler-me devorar amb la fam tèbia
D’aquell qui espera tot de la fèmina,
I sé que no existeix cap distància
Entre els meus pits i els teus llavis; la mínima
Mol·lècula oblidada en el cos no em pertany, centímetre
A centímetre em rendeixo, mentre la flama és nostra, fúlgida.

III
Aquí i ara, l’home i la dona com si s’esdevingués
El naixement del món, i no s’hagués perdut
El Paradís, que creix al racó més amagat
Del teu melic sublim, de la teva boca desperta.

Porus i lletania, gropada i saviesa,
I els meus dits inspiren l’oxigen que roman
En la teva esquena construïda amb el somni
Del desig, amb la delicadesa de l’aigua.

Salina que descobreixo a través de la dolçor,
I em fonc on la calor és gel per sentir que visc,
I moc les muntanyes de l’ànima, que és ja teva,
Fins que sóc insomne en els teus braços de vetlla
Silenciosa, ventre ofert, fruita que ens mira.

4

Part meva, home i ombra, perfecció de la clarícia...
Sobrevola’m, rendida als teus parpres en calma òbvia,
Avui que sóc cel clar adient per a la Gènesi
Que hem creat allà on els llençols senten la clarividència
Dels amants només amb el fregadís de la passió noctàmbula.
I m’amago i usurpo la vocació de la víctima
Que no sóc en ser besada i alimentada per la voràgine
Que mai no acaba dels teus iris fets papil•les per a la caòtica
Jerarquia del cor, que no vol ser regit per cap democràcia.
Sentiment i cendra enamorada, com la ja inventada metàfora.

V
Ara i aquí, despullo i t’amido el cos ingent,
Enorme bellesa que apamo i que delimito
Amb les fites imaginàries de la llepada,
I em sento minúscul entre els teus pits de bressol.

Terrer i garlanda, dàvia i sarment enfiladís,
I sóc apàtrida si no m’aculls dins de les fronteres
De la cambra on poden créixer les flors tendres
De no voler aturar-se per cap motiu, sense temps.

Debanell entre les teves mans, m’esfilagarses
Cada batec apassionat i m’inundo i vull ser moaré
I flor del lli en el resseguiment de la llengua
Teva, la cruïlla cap al teler des del cotoner
De descobrir-te, un cop més, la mirada.

6

Part teva, serralada, esplanada, lletra, sang, clemència...
T’albiro i canto la deu que no desitja l’alba elegíaca,
La que separa i ens retorna al món, i guarda les famèliques
Armes dels amants, pètals de rosa encesa, pacífiques.
I no existeix l’amargor ni la tristesa, la por ni la llàgrima
En la unitat que som, en la indivisible celístia
Que ha renascut, au fènix dels mots plens, on la indigència
Del bes rep l’almoina dels teus llavis, i la rèmora
De les hores ja no és llast en l’existència mútua.
Part meva, sóc un fragment teu, i acceptem la poma pèrfida.

La Llúcia (Repte Clàssic CCCLXII)

El parc quasi en silenci mentre la Llúcia juga a pilota amb amigues imaginàries al costat del gronxador. Mitja tarda i, a prop d’ella, la seva mare llegeix. Immersa en la lectura però alerta dels lleus sons que fa la petita, sent una esgarrifança perquè el sol ara ja no escalfa tant. I aquest calfred s’endinsa fins al lloc més intrínsec del seu interior, on la darrera terminació nerviosa encara conté la informació elemental del fred. La Lídia deixa amb cura el llibre i agafa la jaqueta de punt d’ella i l’abric de la nena. La crida i immediatament ressonen cada cop més a prop les passetes de la Llúcia a la sorra del parc.

La palpa i s’adona que s’ha despentinat i que entre els cabells hi ha grans de sorra, que haurà de treure sota la dutxa. La coneix, més ben dit, la reconeix amb el contacte dels dits. La Lídia és cega, però no de naixement. Recorda els colors lleugerament, pot veure la realitat que l’envolta gràcies al seu tacte o a la seva oïda. Fins i tot pot distingir la maduresa de la fruita o el punt de salat o de dolç del menjar amb el gust. Amb l’ajuda desinteressada de l’Associació de Dones Maltractades ha pogut instruir els seus sentits per solventar la manca de visió. Per això sempre parla com si hi veiés. Mentre s’allunya la petita, ja més abrigada, la Lídia reprèn la lectura després de corroborar amb el dit índex la xifra en Braille de la pàgina que llegia.

S’ha post el sol gairebé per complet però la lleu escalfor del fanal la tranquil·litza: no li agrada ser a aquelles hores al parc i menys sense gos pigall. Espera la solidaritat de l’Associació per tramitar amb major agilitat l’adopció d’un. Mentrestant, la Llúcia l’acompanya. Però és encara una nena de quatre anys i mig, massa responsabilitat per a ella... I tampoc la pot dur amb ella a les sessions de teràpia per oblidar les seqüel·les de l’agressió. La que va patir ja fa cinc anys, en ple embaràs de la Llúcia. El seu marit , un desgraciat alcohòlic i drogoaddicte que només sabia humiliar-la i anar-se’n al llit amb meuques...

Mentre la Lídia cavil·la, la Llúcia ha xutat massa fort la pilota que segueix el seu camí tot disminuint la seva velocitat fins que topa contra els peus de l’home que, malgrat anar ben vestit, put a alcohol, el mateix home que va ruixar els ulls de la Lídia amb àcid, el mateix àcid que va cremar-li per complet els globus oculars i les pituïtàries, amb què ella podria percebre la presència del seu exmarit que ja fa estona que observa els seus moviments. Davant del desconegut, la Llúcia somriu i demana amb educació que li retorni la pilota...

Amor orfe

Véns on l'escuma sigui besada?

Onatge i perfum, horitzó i presència,
Mar que creixes endins dels meus porus
Pensats per tu i per a tu, febrils i remorosos.

Véns on els meus braços t'abracin?

Mirada i segle perdut, món minúscul
Que ordena el caos de l'evolució
Que hi ha en mi en no veure els teus llavis.

Véns on la pell esdevingui terra per a la sembra?

Espectre que em visita de nit, en somnis,
Que rau on l'aigua regalima fins a la meva gola,
I la bec i et devoro amb els ulls, ànsia eterna.