deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

9/12/08

Ave, Dama (RPV64)

[proposat per ione]


I
Aquí i ara, la teva pell florida
Amb tot el que em manca
Per seguir vivint en el desig
De mossegar-te l’ànima àvidament.

Ròssec i carícia, tremolor i besada,
I els teus ulls s’endinsen
On la mirada parla amb l’allau
Del silenci i la perla de l’amor.

Fruita madura que cullo entre els malucs
I sé que la foguera és la part més
Gèlida del teu ésser, i l’avenc,
La profunditat més supèrflua dins teu.
I em cremo, amada, m’enfonso.

2

Part meva, dent, penya-segat, lluna pàl·lida...
Obro la pell perquè hi deixis la llum àlgida,
Suro enmig de la mar de la saliva, a la intempèrie
D’allò que temo per sentir-me protegida per l’ànsia
De voler-me devorar amb la fam tèbia
D’aquell qui espera tot de la fèmina,
I sé que no existeix cap distància
Entre els meus pits i els teus llavis; la mínima
Mol·lècula oblidada en el cos no em pertany, centímetre
A centímetre em rendeixo, mentre la flama és nostra, fúlgida.



III
Aquí i ara, l’home i la dona com si s’esdevingués
El naixement del món, i no s’hagués perdut
El Paradís, que creix al racó més amagat
Del teu melic sublim, de la teva boca desperta.

Porus i lletania, gropada i saviesa,
I els meus dits inspiren l’oxigen que roman
En la teva esquena construïda amb el somni
Del desig, amb la delicadesa de l’aigua.

Salina que descobreixo a través de la dolçor,
I em fonc on la calor és gel per sentir que visc,
I moc les muntanyes de l’ànima, que és ja teva,
Fins que sóc insomne en els teus braços de vetlla
Silenciosa, ventre ofert, fruita que ens mira.

4

Part meva, home i ombra, perfecció de la clarícia...
Sobrevola’m, rendida als teus parpres en calma òbvia,
Avui que sóc cel clar adient per a la Gènesi
Que hem creat allà on els llençols senten la clarividència
Dels amants només amb el fregadís de la passió noctàmbula.
I m’amago i usurpo la vocació de la víctima
Que no sóc en ser besada i alimentada per la voràgine
Que mai no acaba dels teus iris fets papil•les per a la caòtica
Jerarquia del cor, que no vol ser regit per cap democràcia.
Sentiment i cendra enamorada, com la ja inventada metàfora.



V
Ara i aquí, despullo i t’amido el cos ingent,
Enorme bellesa que apamo i que delimito
Amb les fites imaginàries de la llepada,
I em sento minúscul entre els teus pits de bressol.

Terrer i garlanda, dàvia i sarment enfiladís,
I sóc apàtrida si no m’aculls dins de les fronteres
De la cambra on poden créixer les flors tendres
De no voler aturar-se per cap motiu, sense temps.

Debanell entre les teves mans, m’esfilagarses
Cada batec apassionat i m’inundo i vull ser moaré
I flor del lli en el resseguiment de la llengua
Teva, la cruïlla cap al teler des del cotoner
De descobrir-te, un cop més, la mirada.

6

Part teva, serralada, esplanada, lletra, sang, clemència...
T’albiro i canto la deu que no desitja l’alba elegíaca,
La que separa i ens retorna al món, i guarda les famèliques
Armes dels amants, pètals de rosa encesa, pacífiques.
I no existeix l’amargor ni la tristesa, la por ni la llàgrima
En la unitat que som, en la indivisible celístia
Que ha renascut, au fènix dels mots plens, on la indigència
Del bes rep l’almoina dels teus llavis, i la rèmora
De les hores ja no és llast en l’existència mútua.
Part meva, sóc un fragment teu, i acceptem la poma pèrfida.

Cap comentari: