Sort (A Hergè)

Si em dius adéu vull que sigui amb l'esperança de saber
Que et retrobaré quan les aigües de la desil·lusió
Tornin a la llera que les guarda, al cabal normal.

Si em dius adéu, vull que sigui un fins demà que obri portes
A l'amistat que ha nascut feblement per manca de temps
I a futurs escrits que pugui corregir i comentar.

He sabut que la condició humana és canviant i voluble,
Enmig de la tempesta de les paraules més sinceres,
Rebent les mans alienes amb mossegades de ràbia,
Galopant cap a un sol fet de les pròpies vanaglòries
Èpiques per falses, efímeres per buides.

Si em dius adéu, ho entendré però també m'entristiré...

I transitaré... (A ametista)

I transitaré pels viaranys que duguin a les darreres llums de la tarda.
I recorreré amb tu la llunyania de l'horitzó que ens delimita.
I sabré que en les teves palmes el sòl és sina de la llavor del demà.

I perdurarà la teva besada en el melic del món mentre el riu esdevé solc.
Enmig del no-res a través de les boscúries de la passió adormida.
I sabré un cop més que mirar-te és l'única penyora que demano al nou dia.

Imagina (A Ferran d'Armengol)

Imagina que un món sencer et cau endins dels ulls,
Que t'envolta amb novedoses clarividències d'un demà
Ple de pluja i de pau, on la polèmica sigui un somriure.

Imagina que les ales de la llibertat s'estenen pertot arreu
Sense distincions, que el somni és la realitat que ens alimenta
La il·lusió de seguir vivint entre la gent que sap imaginar.

Imagina que aquests versos són llum per a il·luminar
Les nits del cor quan el cor és batec embolcallat per la tenebra
I desperta, sense deixar de somniar, en el teu somni.

Naxos 2010 (Repte CCCXXIV)

Pot anomenar-se desdeny. Aquest sentiment cap al seu pare, un somniador que ha creat al seu voltant una ciutat pròspera i rica, on els valors individuals semblen ser preferits per la col·lectivitat. Però Teseu no sap encaixar-hi. I menys quan Egeu l’ha obligat a guanyar-se les garrofes i no esperar el plat a taula sense moure un sol dit.

Heroi. Així s’autodefineix per totes les contrades on atraca el seu iot aventurer. El darrer port on ha hagut de fer escala, Cnossos, ha estat ple de contratemps: haver d’acceptar l’ajuda de la princeseta cretenca li suposa haver de carretejar amb els seus ossos perquè la diplomàcia dels atenencs és així d’estúpida. Salvar l’aristocràcia és lligar-se al seu llast.

Però el que ningú no sap és que fins llavors sempre hi ha hagut fils proporcionats per personatges anònims. Personatges del seu entorn, que té ben controlats. La princeseta Ariadna li desmunta les glòries si arriba a Atenes. No la coneix i no se’n refia perquè sembla insubornable, feta d’una pasta diferent als seus col·legues de conspiracions. Naxos, a l’horitzó, pot salvar-lo. Qui coneix aquell illot perdut enmig de la mar? Decideix ancorar el iot a prop de la costa i un bot els servirà per a desembarcar-hi. Evidentment, amb Ariadna. Passaran la nit per a reposar i a migdia reprendran la travessia. El motiu és versemblant.

A l’albada, Teseu es lleva i agrupa tota la tripulació, deixant Ariadna amb un plàcid son a la intempèrie i a la sort. Lleven àncora i s’allunyen rumb a Atenes. Tota la nit ha cavil·lat com desempallegar-se d’aquell vell que presumeix de ser el seu pare. Com si fos un secret que ell és fill de Posidó! Mal llamp caigués damunt d’aquell agosarat! Sap que no acceptarà mai una derrota: les veles porten la notícia amb més rapidesa (negres per a la derrota, blanques per a la victòria; així havien acordat abans de partir amb el màxim secret), i si el velam no és el favorable voldrà ser protagonista malgrat haver fracassat. Tan modern i, alhora, tan tradicional.

Ja se l’imagina palplantat al capdamunt del penyasegat que corona l’ampliació d’Atenes, amb els prismàtics més potents que ha pogut aconseguir d’importació albirant tot l’horitzó. Ja se l’imagina estirant-se els cabells en veure aparèixer el ràpid iot amb els vents favorables dels quatre motors que ha fet instal·lar d’amagat. Egeu encara creu en l’ajuda d’Èol per a la navegació, ell en la potència del combustible. Ja se l’imagina llençant-se al buit en direcció a la mar que tant detesta, aquella mar que engolirà el seu pare postís i l’eregirà en el tron d’Atenes com un rei just i honest, amagant la seva ànima inhòspita i hipòcrita.

Riu i respira fondo. Se sap lliure de les cadenes de l’obligació, se sent alleujat d’haver de guanyar-se el pa amb esforç. Que en serà, de plaent, la vida quan els seus súbdits treballin per a ell! En record del vell, la mar durà el seu nom i podrà detestar-la doblement.

Infern personal (Melorepte12)

[proposat per Rita O'Neal]

"Quins són els dies ordinaris?", et preguntes en el racóMés fosc de la teva solitud: el silenci envoltaCada centímetre del teu cos, i la buidorSembla habitar el teu cor en eterna revolta. "Toca'm amb els teus llavis de paraules i llum",Demanes a l'àngel que fins fa ben poc t'acompanyava:Caure és lligar-se a l'esperit de l'embalum,Tastar el licor d'allunyar-se de la mar blava. I dorms, descanses sense obtenir l'anhelat repòs,Dins del sol que t'acull i lentament t'abrasaEls somnis i la il·lusió. "On ets, seny i demència?". I les preguntes resten suspeses mentre la rasaQue has aprofundit per a protegir-te contra els teus altres josNo retorna la inspiració de subsistir en la pròpia existència.

Nuesa (RPV36)

[proposat per Francesc Arnau i Chinchilla]

Nu. Nu dins teu. Nu com mai no he pogut despullar-me.
Per a ningú més. I aquesta carn que et provoca fàstic
És la pròpia imatge que intento amagar. Amb vestits i somriures.

Nu. Nu i sense màscares. Mira'm i bufeteja'm si vols.
Pagaré els meus errors amb escreix i cruesa,
Amb l'etern purgatori de qui no sap redimir les seves accions.

Nu. Nu completament. I cauré entre llàgrimes d'angoixa
Davant de la teva impavidesa, aliena al meu penediment,
Mentre esdevinc més humà i feble, hipòcrita com el vers més trist.

Cos repartit (Repte CCCXXII)

24 de març de 1949

Fa un mes que caminem. Set homes quasi desconeguts per a mi m’acompanyen. Què estranys i diferents són els Andes quan cal fugir, esdevenir anònim i haver de callar, malgrat ésser Pablo Neruda, el poeta consagrat, que defensa el seu país! Què estranys, quan no es tracta d’una visita diplomàtica i duc parracs i estic malmenjat i no m’aveso a la vida clandestina que m’obliguen a dur des de fa quinze mesos!

Ara, però, cal dormir. Abraçat a les alforges que guarden el meu Canto General, intentaré fer-ho.

26 de març de 1949

Jorge Bellet, el cap de l’expedició, sap el camí. Jo ja fa dies que em trobo a mans del seu coneixement, mentre ens obrim pas entre la selva de la serralada andina. Tots els cims ens semblen iguals, però ell no necessita mapes ni indicis de res. El camí dels contrabandistes és conegut pels traginadors de fusta. Demano descans, el cavall coixeja. La travessia també és dura per a ell.

Boca seca, peus adolorits, mans segades pel mànec del matxet. Enyoro els amics i Matilde, la comoditat de casa i el meu llit flonjo i amb flaire de netedat. Quan tornaré a fer-ho?

27 de març de 1949

He somniat que tornava a Xile, que acabava la fugida i la contínua recerca d’amagatall. Un bany reparador i afaitar-me aquesta barba que em canvia la fesomia i l’aspecte a primera vista. He somniat que de nou tenia davant les ruïnes de Macchu Picchu, que demanava ajuda a les divinitats inques. I elles accedien a facilitar-nos el camí. He somniat que somniava en la llibertat i això m’ha confortat.

28 de març de 1949

Creuem el riu, el cavall sagna i les aigües cobreixen el seu cos. S’han acabat els queviures, si la carn assecada i el pa dur poden anomenar-se així... Jorge Bellet pronuncia un nom que m’és familiar: San Martín de los Andes, el primer poble en sòl argentí, la salvació i l’exili.

Caic de genollons i dono gràcies en silenci. Ploro, abraçat a Víctor Bianchi, l’únic amic que ha gosat acompanyar-me en aquests temps difícils. Ploro perquè sóc lliure novament. Exiliat però lliure, després de mesos vivint en clandestinitat. Amb el cos repartit pels camins recorreguts fins aquí, com canta el folklore del meu país.

Era Pablo Neruda, el famós poeta. Des d’ara sols sóc un complet desconegut enmig dels Andes.

La mirada i la rosa (proposta al RPV35)

[poema fora de concurs]

L'esperança és al fons dels teus ulls
I saps com arribar a abastar
L'aire que t'envolta amb carícies
Que amanyaguen l'ànima de l'aigua.

I encara no t'he escoltat la veu
Però en somnis em visites per a gaudir
Amb la pèrdua de serenor que provoques
En sentir propera la teva presència.

L'esperança és rosa que desfulles i mires,
I en cada pètal queda l'essència
Del teu esguard, el meu desig per escoltar-te.

Tròpic de Càncer (Melorepte10)

[proposat per gypsy]

Tanco els ulls i noto que em somrius, que tornes a la meva memòria amb el més dolç dels somriures. Ple de llum i d'esperança. I et corresponc amb una abraçada d'aquelles que et deixen sense aire per uns instants.

-T'he enyorat, ho saps?

Tanco els ulls i tasto les llàgrimes que em recorren la pell de la cara per haver vingut. Per haver lluitat contra la corrent que arrossega els dèbils i les persones sense ambicions. I ressegueixo el teu cap mentre el beso.

-Has canviat, però segueixen brillant els teus ulls, ho saps?

Tanco els ulls i agraeixo que facis el mateix perquè el meu esguard em delataria la tristesa que sento en veure't. Com et vaig veure la darrera vegada, sense somriure ni mirar-me. Amb els ulls closos i sentint una abraçada diferent a la meva, gèlida i impàvida.

-T'estimo encara, ho saps?

Obro els ulls i les seqüeles de la quimioteràpia no han esborrat el somriure dels teus llavis, el que m'encisà la primera vegada en veure't. I encara no he canviat el meu pensament...

Aires de grandesa (Repte CCCXXI)

Estava ansiós d'aparèixer al mercat editorial. La comprovació de les galerades li havia semblat interminable, innecessària, avorrida.

Sabia que era perfecte, que assoliria la perfecció absoluta quan un rapsode pogués recitar cadascun dels seus versos. Viatjaria qulòmetres i quilòmetres despertant l'admiració del públic. Esdevindria popular, mesurant-se amb autors clàssics i contemporanis.

Sentia ja els afalacs dels crítics i dels erudits. O els sospirs de les joves lectores i de les més granades. O els ulls envejosos de la resta de col·legues, que eren inèdits o amb vendes mediocres.

Sabia del cert que un poemari no havia estat rentable. Fins llavors. Confiat en la seva qualitat, es mostrava ambiciós, il·limitat d'expectatives.

Un espetec va despertar-lo del seu somni, sobtadament: una guspira havia sortit a gran velocitat d'un dels quadres de distribució elèctrica i va caure molt a prop seu...


* * *

L'incendi va arrasar el magatzem de l'editorial amb rapidesa. Els bombers no van ser a temps de salvar res del seu interior. Només va quedar dempeus l'estructura de l'edifici.

Ningú no ho podia percebre. Però, barrejats amb l'aigua i les cendres, hi havia els aires de grandesa d'un exemplar del poemari que encara no havia vist la llum.

Aquell exemplar mai més no la veuria...

L'Úrsula (Repte CCCXVIII)

Els primers raigs de sol a través de les escletxes de la persiana il·luminen lleugerament l’habitació fosca. Els ulls glaucs de l’Úrsula són plens de dolor, a causa del plor al llarg de tota la nit de vetlla. No sap somriure. Ni tan sols és capaç de dibuixar un somriure fals que apaivagui la seva angoixa després de descobrir la crua realitat.

S’incorpora. Ha estat tota la nit asseguda al fred terra, després que ell abandonés l’estança tot just haver-la forçada. Fins llavors estava enamorada d’ell. Ara, només sent rancúnia i ganes de venjar-se.

Somica, sanglota i es dirigeix cap al bany i deixa caure l’aigua per a que surti calenta. Mentrestant, es despulla amb parsimònia. Es fixa que la roba interior té restes de sang. Es renta de cintura en amunt. Té el cos masegat, adolorit, sobretot les cuixes i el sexe. Observant-se en el mirall, descobreix sangtraïts i esgarrapades, deguts al forcejament inútil. Al coll, als pits i al ventre. Els podrà dissimular amb la roba.

Un cop vestida, endreça l’habitació amb cura. Així la mare no trobarà res estrany i no haurà de contestar les seves preguntes incòmodes. Guarda la roba interior tacada dins de la motxilla de l’institut i prepara els llibres de la jornada. Quan surti per la porta s’adonarà que el seu amor ja és impossible, que ja no podrà mirar als ulls la persona que, fins aquella mateixa nit, la feia tremolar d’emoció.

S’asseca el llagrimeig que encara li dura, es moca el nas i es renta de nou la cara. Res de maquillatge, avui no. Baixa ràpidament les escales, la mare és a la cuina preparant-se per marxar a comprar. L’Úrsula hi entra d’una revolada, agafa l’entrepà, besa la mare i s’acomiada, sense esmorzar. Avui tampoc.

En un principi, el camí que recorre és l’habitual per anar cap a l’institut. Però, quan està segura que ningú conegut la pot veure, gira en sentit contrari, en direcció al centre del poble. Ara comença a somriure, com si aquell núvol fosc que li emboirava els ulls glaucs s’hagués dissipat junt amb el dolor.

Davant de la comissaria sanglota de nou, plora abundantment i tremola. Per una banda sap que és a punt de denunciar el seu agressor, qui havia estat el seu company de jocs iniciàtics. Però, per l’altra, sap que estar enamorada del seu propi pare la durà pel pitjor camí possible.

Espera, desespera... (RPV34)

[proposat per boeing]

Pluja que cau i mulla l'espera,
Poca esperança que s'escola
Entre les llambordes d'una estació solitària.

Hàlit que neix on els somnis
No gosen començar, que ajuda
A respirar i poc més, sols és indici d'existència.

Quin tren la durà lluny d'ella mateixa?
Quin trajecte s'endinsarà per a trobar-se?

Llisca la llum i llepa la llunyania
On llaurar els llims de la lletania
Que es deixen modelar amb facilitat per la llàgrima.

Llença la llangor enllà però és llàntia
Que enlluerna el llast de la llàstima
Enmig de l'embalum de l'equipatge sobrer, ànim exigu.

I el tren no arriba encara, trist dia grisós per als núvols de la vida...

If You Just Smile (Melorepte10)

[proposta de gypsy]

Quan una brisa suau t'omple el cor
Amb paraules que mai no sabies
Que existissin;

Quan el sol truca als vidres fràgils
De la teva existència per a il·luminar
Cada racó fosc;

Quan les cares que trobes en carrers
Trepitjats per primer cop et retornen
L'infant que eres;

Quan el silenci és l'àmbit perfecte
Per a gaudir de les teves mirades
Fetes de tu;

Només llavors pots sembrar
Els teus somriures de clar de lluna
En el meu esperit cansat,

Inundar la meva boca
De besos tendres acabats de collir
De la flonjor de les hores,

Idolatrar el més ínfim dels plaers
Que et demostra que segueix la vida
Encara al teu costat,

Despertar-me del somni
Per a seguir somniant dolçament
Entre els teus braços de proximitat.

Recerca (Melorepte9)

[proposta de kispar fidu]

Cansat de vagar a través de les dunes de la solitud, m’he aturat i he dit:

Sorra per a deixar de somniar
I tenir-te al meu davant, zíngara,
Per a saber quant pesa la llunyania
Si els teus llavis no acaronen la por,
Si els teus dits no besen l'absència,

I reneixo en els teus moviments de vent,
En els teus malucs fets d’argila tendra,
I la penyora de l’estrèpit m’habita
Quan l’escalfor abandona la meva pell,
Quan la paraula no ressona en la teva gola,

I et sé absència que besa els meus dits,
Por que acarona els meus llavis
Mentre la llunyania pesa en la coneixença,
Gitana, al teu davant m’agenollo i em tens
Mentre somnio que em deixes enmig de la sorra.

I, entre llàgrimes amargues, he callat i he reprès el meu camí de recerca vana...

Lacrymosa (RPV 33)

Melangiosa, en va. Resta pensativa,
Com si el seu amor, que ja no l'estima,
Hagués de rescatar-la del seu captiveri
Voluntari, d'eterna tristesa.

les hores són negres corbs que roseguen
les entranyes si no véns, si no respires amb mi,
si no sento que agonitzes pels meus llavis,
si no em parles ni em dius paraules tendres

Melangiosa, en va. Segueix pensativa,
Capficada en el seu microcosmos de llàgrimes
Entre turbulències fetes esgarip, a través del dolor
De saber-se abandonada.

veus les meves mans com són òrfenes de la teva pell?
i saben esperar i arrossegar-se frenèticament
per a seguir-te fins a la mort, perseguir el teu record
que és esbós de la meva existència.

Melangiosa, en va. El pensament se l’emporta
A l’aïllament i al silenci.

Caramel

I sabràs què esperes quan la tendresa només té el nom de la impaciència,
Quan la teva vida s'escola entre missatges deixats en la tempesta?

I els teus llavis només dibuixen les siluetes dels núvols lliures,
La sorra dins del rellotge que marxa per a no aturar-se ni un sol instant.

I sabràs on guardar la teva pell quan la soledat és esmolada com l'absència,
Quan només hi ha esperança per a obtenir silencis de la requesta?

I el teu món és ínfim si esperes uns besos que t'omplin de somriures,
La llum t'escalfa l'ànima lleument mentre el dolor s'escampa al teu voltant.

Coneixença

Conec un desert que cerca amarar-se de llum

D'aigua, encara que sigui amb plors propis,

Encara que hagi de sacrificar la vida

Per trobar un oasi on deixar-hi el reliquiari

Dels seus besos, el rosari de les carícies

Que ha guardat durant anys i panys

I ja cremen en els llavis i en els dits.

Conec un oasi que ha sabut beure la set

De la sorra, i deixar créixer dins seu la duna

Bruna del somriure innocent de la jovenesa,

Encara que no es vegi mai la cara oculta

De la lluna, encara que pugui desvetllar el somni

Dels homes un cop més amb paraules senzilles

I plenes d'hermetisme que guarden la subtilesa

De saber anomenar les gotes de la pluja.

Conec un oasi perdut dins d'un desert amagat...

Taques tristes que entristeixen (RPV16)

[proposat per Francesc Arnau i Chinchilla]

Taques tristes que entristeixen

Les tenebres de la tinta,

I sols sé que seran la meva ombra

Que cavalca al meu costat,

Cavall de cabòries mai contades,

Mai comptades. Perquè en són moltes...

Taques tendres que junyeixen la joia

I el desassossec de no saber ser sols paper,

Enmig del trepig de la llum,

Que llisca en la llunyania

Del desig per trobar-la. Callades

Paraules quan les oïdes són escasses...

(Tinc tot el temps per trescar entre

Tendresa i tristesa i tractar de desentrellar

El tràfec de la troca transcendent

Del tràgic triomf del traç: traduir les taques

És un tram lleu o greu en el trajecte

Vital cap a la comprensió de l'ésser...)

LLENÇA LA BROSSA! (Síndrome de Diògenes)

Has acabat el tetrabick de llet

I les escombraries són massa lluny

Per a llençar-lo a dins. A terra, millor?

La mandra se't menja, devora per dins

Les teves entranyes i s'escamparà

Fins que moris sense mots.

Embruta la teva pròpia llar,

Diran que és orgull d'humà?

Trepitja les darreres resquícies

Oblidades de menges pretèrites

I traça camins de cavernícola

Cap al llaç on temps i memòria

Semblen lluitar en pugna ígnia.

Dorm, intenta fer-ho, íncube

De degradada presència fètida

Fins que t'evacuï la misèria.

Has acabat la teva gana?

O només descansa en un somni

Lleuger? D'eterna requesta?

O no abandonaràs mai l'ombra

Fosca que t'atrapa en la bogeria

De no saber quin és el color del terra

De la teva casa, de la teva cambra?

O en el nom de l'hel·lènic filòsof?

Ofrena silent

T'ofereixo el fang dels meus versos,

La nit dels segles, la por i la lluita

Per a tenir aquestes mans que lliures

A l'amistat, a la vida i a la germanor.

Abans de morir, deixa'm cosir-te els somnis

Als fils de l'argentada llum de la lluna

Amb batecs del teu cor esdevinguts porta que es bada.

T'ofereixo els meus mots, gens perversos,

La dolçor de l'albada, el mossec a la fruita

Prohibida que només ha pogut escriure's

En pàgines sagrades, a canvi de la tristor.

Aquesta tristor que amara els teus insomnis

Amb la sal de la llàgrima inoportuna

Que no em permet endinsar-me en la teva mirada.