deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

10/5/20

De vaixells i de pastanagues (#escripturaperalconfinament; 35)

A través de twitter la Carla Gracia Mercadé (autora de L'abisme [Ed. Univers]) ens proposa diversos exercicis per poder suportar el confinament d'aquests mesos. El trenta-cinquè ha provocat aquest relat, amb cinc paraules obligatòries (rata, parsimònia, perímetre, pastanaga i lapislàtzuli):



Diuen que els primers que abandonen els vaixells són les rates i també diuen que perquè un ruc avanci només cal triar una bona pastanaga, prou suculenta i deliciosa perquè l'animal perdi la noció de tot allò que l'envolta, i treballi amb parsimònia i sense aturar-se a reflexionar. Aquestes dues metàfores animalístiques semblen absurdes o simplement per encabir-hi tres paraules obligatòries, però, en temps de pandèmia, cadascú tria un bàndol. Entre els primers podria fer una llista interminable i avorrida d'individus que es metamorfosen en aquests rosegadors, sobretot amb uns números als comptes corrents força increïbles i exagerats. També podria fer una altra llista amb epítets malsonants que es mereixeria aquesta escòria terrestre.

Però és millor centrar-me en el segon grup de persones, les que segueixen les passes de l'èquid, sense menystenir-los per culpa de l'accepció sobre la poca intel·ligència. Sinó per la seva capacitat de treball i per la sofrença que són capaços de suportar. Jo no em posicionaria en cap dels dos conjunts, sinó que hauria de crear-ne un tercer per als mers espectadors que trien la paraula més bella per a temps de crisis sanitàries —en el meu cas, lapislàtzuli—, que escriuen relats amb unes condicions preestablertes o que llegeixen i escolten música en l'alberg de la llar, però que saben agrair la tasca ingent de continuar greixant l'engranatge del país a tot l'elenc que ho fa possible.

Si hagués d'esmentar cada sector i cada subbranca dels mateixos, cauria en el perill de descuidar-me algú i em sentiria com un traïdor de la pàtria, un delator o un dissident sense cap causa aparent. Per això, donaria les gràcies en general a qui és capaç d'assegurar un perímetre laboral com si fos particular, a qui té cura de les mesures d'higiene bàsiques i a les de prevenció, ja sigui regulant el trànsit o l'entrada de la clientela, massa confiada o descuidada per inconsciència, dins d'un establiment, a qui esmerça hores de descans i se sacrifica altruistament perquè hi hagi més recuperacions que infeccions —des de la dona de fer feines fins a la metgessa o la infermera que diagnostica o controla cada pacient al seu càrrec—, a qui és responsable de l'abastiment de supermercats i negocis que no han tancat al llarg d'aquestes setmanes, a qui hi despatxa com a caixera o vigilant o encarregada, a qui ha de recollir les escombraries i també desinfecta superfícies sensibles d'ésser tocades...

A més d'un llarg etcètera per a qui queda en el tinter, com aquells que treballen des de casa i per a qui supervisa els deures de la canalla, confinada des del primer dia, i la pròpia canalla, que suporta amb paciència aquests temps extraordinaris encara que no entenguessin al començament l'abast de tot plegat, o a qui té temps, enmig dels quefers quotidians i professionals, per a proposar, llegir, esperonar per fer efectiva la millora en l'àmbit creatiu, amb paciència i proximitat, amb germanor i complicitat. I segurament aquesta llista seria molt extensa, sortosament, i també esperançadora, perquè ens demostraria que els rucs imperen dins del sistema i que no s'atura malgrat de les rates, que són rèmores en el progrés i queden tan retratades com les xifres que emplenen les seves atapeïdes butxaques de buida humanitat.