Després de la darrera entremaliadura, l'infant trapella s'acosta al pare, que ja l'espera amb posat seriós. Olora l'hòstia. Es defensarà de l'acció bruta i grollera amb mirades de càndida innocència. A l'estança, però, no evita recordar les altres tardes, que transcorren enjogassats i entretinguts amb els contes de Perrault o dels germans Grimm. Tampoc no oblida les escenificacions amb què sol acompanyar la narració. Aquests records li omplen els ulls de llàgrimes, penedit, perquè no sap ser sempre assenyat, com el pare li ensenya, amb paciència i tendresa. Li fugen del cap les seves paraules calmes, les mans suaus que modulen la seva veu cantaire, que li preguen de ser bon vailet, benèvol amb els altres, i tantes regles que li fa mandra seguir-les.
El pare, en adonar-se de la seva presència, li demana que se li acosti. El rictus seriós persisteix en el seu rostre, en els ulls amagats darrere de les ulleres. A part d'olorar més intensament l'hòstia, intueix el sermó particular. Perquè les paraulotes no li agraden, les detesta gairebé tant com que no agraeixi el menjar ofert o detectar-li restes de ronya sota les ungles o darrere de les orelles. El nen tremola quan el pare li indica la falda, amb mans quasi candials. Només resa perquè, aquest cop, no li faci tant de mal. Encara sofreix les seqüeles de l'últim càstig. Ara, assegut als seus genolls, olora l'hòstia. I el vi de missa de l'anterior eucaristia, quan els llavis s'entreobren. I la sotana també.
El pare, en adonar-se de la seva presència, li demana que se li acosti. El rictus seriós persisteix en el seu rostre, en els ulls amagats darrere de les ulleres. A part d'olorar més intensament l'hòstia, intueix el sermó particular. Perquè les paraulotes no li agraden, les detesta gairebé tant com que no agraeixi el menjar ofert o detectar-li restes de ronya sota les ungles o darrere de les orelles. El nen tremola quan el pare li indica la falda, amb mans quasi candials. Només resa perquè, aquest cop, no li faci tant de mal. Encara sofreix les seqüeles de l'últim càstig. Ara, assegut als seus genolls, olora l'hòstia. I el vi de missa de l'anterior eucaristia, quan els llavis s'entreobren. I la sotana també.
1 comentari:
Cándida inocencia (o Suciedad)
Después de la última travesura, el niño se acerca al padre, que ya lo espera con aspecto serio. Huele la hostia. Se defenderá de la acción sucia y grosera con miradas de cándida inocencia. En la estancia, sin embargo, no evita recordar las otras tardes, que transcurren jugueteando y entretenidos con los cuentos de Perrault o los hermanos Grimm. Tampoco olvida las escenificaciones con que suele acompañar la narración. Estos recuerdos le llenan los ojos de lágrimas, arrepentido, porque no sabe ser siempre sensato, como el padre le enseña, con paciencia y ternura. Le huyen de la cabeza sus palabras calmas, las manos suaves que modulan su voz cantante, que le ruegan ser buen muchacho, benévolo con los demás, y tantas reglas que le da pereza seguirlas.
El padre, al darse cuenta de su presencia, le pide que se le acerque. El rictus serio persiste en su rostro, en los ojos escondidos detrás de las gafas. Aparte de oler más intensamente la hostia, intuye el sermón particular. Porque las palabrotas no le gustan, las detesta casi tanto como que no agradezca la comida ofrecida o detectarle restos de mugre bajo las uñas o detrás de las orejas. El niño tiembla cuando el padre le indica su falda, con manos casi candeales. Sólo reza para que, esta vez, no le haga tanto daño. Aún sufre las secuelas del último castigo. Ahora, sentado en sus rodillas, huele la hostia. Y el vino de misa de la anterior eucaristía, cuando los labios se entreabren. Y la sotana también.
d.
Publica un comentari a l'entrada