deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

27/4/14

Deferència (o Confidències)(Minirepte95)

Ho reconec, sento enveja d'un cinquantí. Des del passat Divendres Sant, el dia que la cartera del poble veí trià per sortir a sopar. L'alegria primera, després d'anys sense saber d'ella, va anar desinflant-se mica en mica al llarg de la vetllada. Riures nerviosos, que s'apaivagaven en servir-los cava o dur-los el sopar encomanat. Per deferència, suposo. O per amagar-se d'alguna cosa que era tan clara de veure's. Aquell home de cinquanta anys era la seva nova parella, sens cap mena de dubte. I jo, amb l'ànim esdevingut un eccehomo, palplantat allà entre confidències que afegien una nova estació en el viacrucis personal i interior, directe al mont Calvari, en què seria crucificat.

L'inesperat contacte dels seus capcirons va clavar-me el primer clau al palmell dret, i en entrellaçar-se els dits còmplices, el ferro va esqueixar l'altre palmell, rudement. Fins a les postres, els xiuxiueigs i les rialles van alternar-se. I no sabia del cert, encara que ho intuïa, que la part dolça de l'àpat vindria en la comunió de les seves boques, delitoses i neguitoses, que van lluitar de forma pacífica entre mossecs i saliva. Arribava així el darrer clau, que ajuntà els turmells en una amalgama d'entranyes i sang i pell desencaixades, i, amb un esbós de ganyota que volia semblar un somriure hipòcrita, vaig respondre l'entusiasta “Bona Pasqua!” amb què es va acomiadar la parella. Sol, sense lladres, em vaig sepultar en silenci.

Fins que avui, Diumenge de Glòria, he tingut esma d'escriure aquesta confessió plena de ràbia i d'enveja, de persona gelosa i fatalista, amb el seny enterbolit per aquest imprevist. Potser no concordin les dates, ho reconec també. Això ja no serà culpa meva, sinó del que tardin els corrents de la mar en retornar el meu cadàver, sense estigmes ja, a la platja.

Cap comentari: