deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

4/3/12

Coherència (Repte Clàssic DI)

Aquesta nit en què el pleniluni ho embolcalla tot, encara l'estimo. No hauria de ser així però l'estimo. No ho he pogut evitar i m'he saltat els principis bàsics d'un bon ciclòster (*), que són la disciplina, la insistència i la passió desenfrenada durant vint-i vuit dies, el cicle en què m'és permès de gaudir de cada amant. Després d'aquest període, cada espècimen masculí ha de ser abandonat i oblidat. Sense excepcions. I per segon cop he sortit carabassa, si he de ser primmirada. De no haver caigut en la temptació la primera vegada, a hores d'ara no estaria lamentant-me d'estimar-lo. És el meu fill, ho sé. Però ja no hi ha coherència en el meu cap d'ençà que vaig engendrar-lo. El fruit del meu propi ventre. Aquest ventre que havia de restar eixorc i sense deixar-hi créixer ni un bri de vida. I no només he violat aquesta llei sagrada, sinó que l'he seduït sense refrenar els meus instints. Per a això he estat educada, per assolir la perfecció en l'art de seduir. Ell també ha estat presa dels meus encants, malgrat ser mare i fill.

Malgrat que ho sembli, no em queixo pas. No ho dubtava, segueixo conservant l'esplendor de la joventut gràcies a cada nou amant. En la penombra, l'aquari em retorna el reflex d'un cos harmoniós, nu i desitjable. Entenc per què els homes han caigut rendits als meus peus. No només per la disciplina, la insistència o la passió desenfrenada. Escolto, enmig del silenci, el ritme constant del pèndol del rellotge. S'ha intensificat d'uns dies ençà. I avui sembla que s'alenteix per moments com si no desitgés, tampoc ell, que arribi l'hora. Amb els anys, enmig de l'alternança amatòria, he entès que ell seria el viu retrat del seu pare tard o d'hora, que l'edat em faria més difícil esborrar-ne la petja, deixada pel seu cos en el meu cos, del meu cap. Aquesta idea pèndula i imprecisa no va caure ni esborrar-se, sinó que va enfortir-se fins avui. El dilema m'aclapara, si més no. He estat bona mare o millor amant? L'he amanyagat entre els meus braços amb l'instint maternal i l'he acollit dins del meu sexe amb la flama ciclòstera que em crema endins. D'igual forma, amb la mateixa intensitat. Com si no hagués d'acabar-se mai aquest sentiment efímer des del començament.

I ara em sento culpable d'haver-me deixat endur per la passió més pura i primigènia. La de la Natura, que batega en cada porus de la meva carn. Plena de culpa però no penedida. És un goig oferir l'hàlit de la vida a un nou ésser. I inhalo lentament. Flairo l'aigua i el cos seu, la proximitat de la mar i la pluja que vindrà en un parell de nits. Les restes del sopar de comiat, les espelmes encara enceses, el rastre de la seva saliva en els meus llavis. Tot s'ha aguditzat. En extrem. Amb les sensacions a flor de pell, aquesta pell que s'eriça amb el simple contacte de la lleu brisa que s'escola entre els finestrals oberts. Sento el frec dels seus dits encara, damunt dels pits, en els malucs, les seves mans arrapant-se'm amb fermesa i suavitat alhora. Com si intuís el comiat. Enmig dels meus pensaments, veig la seva figura nedant dins de l'aquari. Amb una tranquil·litat nerviosa, amb la seva nuesa adolescent que m'encisa encara. M'espera, com cada nit des que vaig començar a seduir-lo. Però avui no em banyaré amb ell. He d'abandonar-lo. I no sabria com fer-ho si el mirés als ulls.

Quan la lluna plena apareix en un dels finestrals, sé que ara ja no puc desdir-me'n. He de tancar el cicle. Sense excepcions. La seva llum il·lumina l'estança i, amb els ulls plorosos, obro la comporta que tancarà el cicle. L'aigua es remou, l'estol de piranyes apareix d'immediat i envolta el cos que fa uns minuts m'havia posseït per darrer cop. Entre el tel aquós dels ulls, percebo com la sang tenyeix l'aigua. Com les altres vegades, però amb el dolor de perdre el fruit del meu ventre, que hi ha deixat la llavor de la vida, com el seu propi pare va fer en el seu dia. I sé que encara els estimo...

* ^ * ^ *



(*) ciclòster, -a és un mot que no existeix; és una de les condicions donada per a aquest Repte: calia dir què era i definir-lo. En el meu cas, és un espècimen regit pels cicles lunars, ni vampir ni licàntrop. Una amalgama, potser, de tots els 'bitxos' que he llegit al llarg de la meva vida..., tal volta...

Cap comentari: