Per a la matèria orgànica
Del país veí, cabra púbica
Que fa pública la vergonya
D'ésser rèptil i poll alhora,
I saber que, tard o d'hora,
Arribarà el desguàs impassible,
La crua realitat de parrac de bonze.
I el malalt terminal
És cadàver en potència, agònica
Ombra que s'arrossega.
Deu punts sense usura,
I la ferida no arriba a sagnar
Però la cicatriu és profunda.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada