Que dibuixen els teus ulls, la seda, el viàtic
Cap a l'horitzó desconegut d'una besada
Que cal guardar en àmfores contra el temps.
Avarar el veler del teu ventre en la mar isolada
Del desig i desfer-se en gotes de pluja -recerca
Incansable del núvol- que retornen ensems
Per inundar el país d'una fam il·limitat, extàtic.
Imaginar que els vèrtexs que t'emparen són
Immensitat, immaculada matèria que aboco
En la balustrada de la meva ànima d'explorador.
Infondre valor als meus membres, en l'abandó,
Sense rumb, i seguir endavant, mentre em confon
La broma que ens separa, pregar mentre t'invoco.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada