Els darrers mesos ha suportat estoicament que les costellades setmanals de la mare hagin hagut de ser substituïdes per les píndoles proteiques insípides però amb major aportació calòrica (Aquesta afirmació la deixa en dubte). També ha sabut reprimir les carències d'activitat sexual amb artefactes que no sabia que existissin per no estar pensant en el mateix les vint-i-quatre hores del dia. O no enyorar els espais oberts del llogarret salmantí on va neixer quan es veu envoltat de passadissos freds i assèptics, en un indret de poc més de setanta metres de longitud.
Fins i tot ha arribat al punt de deixar passar el descuit de la seva dona (en la darrera videotrucada, l'aparició d'un negre mastodòntic que sortia del bany de la seva pròpia casa només abillat amb una minúscula tovallola) per no haver d'endegar una discussió interespacial. De començar-la, de ben segur que seria la riota dels astronautes. I sofreix en silenci per callar, i cal sumar la proliferació de morenes per aquesta autorepressió (sense Ruscus, de Llorens, és difícil controlar-les).
Però ja n'està fins al capdamunt. Aquesta nit ha capitulat definitivament.
Sap com acabar amb aquesta angoixa que augmenta dia rere dia. Obre unes escotilles i en tanca unes altres per no posar en perill cap més membre de la tripulació de l'Estació Espacial Internacional. Es llençarà a l'hiperespai, ho té assumit. Serà ràpid, indolor i efectiu. Abans d'obrir la darrera escotilla que el separa del final, treu el carnet de soci, l'esguarda, el besa i el retorna a la butxaca d'origen.
És l'orgull de l'Astronàutica Espanyola i un madridista de soca-rel. Però hi ha coses que no es poden suportar. Sobretot quan es tracta d'una maneta de l'etern rival...
Relats conjunts
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada