deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

4/8/09

Comèdia (Repte Clàssic CCCLXXXIX)

La mare entra a l’habitació en penombra sense fer soroll. Distingeix el cos del nen sota els llençols, que el cobreixen fins a la cintura. Res no ha canviat des d’anit. Tampoc des de fa dues setmanes. A la tauleta de nit, intacta, la safata amb tot el sopar. Ni aigua no ha begut..., pensa ella. El saluda amb un bon dia xiuxiuejat, però no rep cap resposta. Això tampoc no ha canviat. Però, malgrat no haver estat corresposta amb una salutació, s’acosta més al llit i s’asseu en un exigu racó.

Observa el seu fill, mentre li acarona el cabell embullat. L’esquena nua és plena d’una constel•lació de pigues. Fins i tot, dissimulen la presència dels sangtraïts de color morat que també omplen la seva esquena. Sap qui és l’autor d’aquests blaus perquè és aquell home marxa a primera hora del matí i arriba a darrera hora de la matinada, sense saber quina activitat diürna hi ha en aquella casa. Perquè el té sota el mateix sostre que ella i el seu fill. Perquè també és el fill d’ell. Encara que l’alcohol no li permeti reconèixer-lo quan la ira l’aclapara. Perquè l’escolta arribar i fingeix que dorm. Així evita els seus punys. I sent els crits de l’home borratxo i els cops que proliferen a l’habitació del costat, la del seu fill. Nit rere nit, la mateixa comèdia.

Sap, també, quin dolor provoquen aquests cops perquè els ha patit durant anys. Se sent culpable perquè no intenta evitar les agressions nocturnes del seu marit al seu fill. Sembla que s’hagi aïllat en passar el relleu al seu petit de vuit anys.com si l’instint maternal se li hagués anul•lat per moments. Potser per això acarona els cabells del nen, contempla els efectes de les batusses continuades, puja pacientment, tres cops al dia, la safata perquè el nen mengi, cosa que mai no aconsegueix que succeeixi.

S’enduu la safata del sopar, i la canvia per la de l’esmorzar. Amb l’esperança que, en tornar a migdia, hi manqui un glop de llet o una cullerada de cereals. En abandonar l’habitació del nen, abandona també aquella atmosfera que put cada vegada més, immunda. Travessa el passadís i veu la porta entreoberta de l’habitació de matrimoni, que també put. Però de manera diferent. A suor i alcohol. Des de fa anys. Baixa les escales i, en deixar la safata, agafa el telèfon. Avui també trucarà a l’escola i dirà que el nen avui tampoc no es troba bé, que aquesta febre misteriosa, que ja dura dues setmanes, li impedeix de llevar-se.

Sap a la perfecció que el nen no es llevarà. Però encara no renuncia. La comèdia de les safates s’allargarà fins que els veïns denunciïn la pudor de descomposició que surt de casa seva. La mare, mentrestant, portarà safates de menjar al seu nen mort, autoenganyant-se inútilment.

Cap comentari: