Vine amb mi i recorrerem junts els viaranys de la memòria,
On el racó més ombriu és també ple de llum,
On la remor de l'aigua parla clarament
Amb els porus de la pell que enyora.
Recordes la mar i les onades quan crèiem
Que podríem conquerir aquell reialme
De pau i sal amb l'ajuda dels braços solament?
O els còdols que trobàvem colgats en la sorra
I que féiem saltironar damunt de la superfície
De l'aigua, trencant la calma entre onada i onada?
I arribàvem arrebossats a casa.
I la mànega del jardí servia de preludi
A la dutxa vigilada per l'esguard matern?
I rèiem i no sabíem res encara de la falsedat i l'engany,
De la hipocresia i la solitud, de la guerra;
En resum, dels mals de la humanitat?
I pensàvem que tothom era tan feliç i innocent
Com nosaltres, que ens conformàvem amb aquells minsos
Diumenges platgers per somriure a la vida?
Vine amb mi, vols?
Recordes quan dormíem a la mateixa cambra,
Perquè no hi havia diferències aparents entre els nostres cossos,
I no naixien vergonyes d'adults? I vas fer-te dona,
I no volien que veiés la teva nuesa formosa,
I van separar-nos? En florir les freèsies. Recordes?
Vine amb mi, acompanya'm un cop més. Flaira, omple't
D'aquesta olor que tot ho envolta. Avui, germana,
També floreixen les freèsies. Malgrat no ser-hi tu.
La mort no ha volgut que gaudeixis de l'embriaguesa
Dels seus pètals aquesta primavera...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada