deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

12/2/09

Pesca fluvial (Repte Clàssic CCCLXXI; 2)

En Robert ha acceptat la proposta d’anar a pescar de l’Agustín. A Mequinença, a quasi setanta quilòmetres de Móra d’Ebre, el seu poble. Li fa mandra i sent un cert desànim en un principi, però finalment es transforma en pescador i s’hi apropa amb el cotxe. El cap de setmana serà esplèndid si segueix el temps dels darrers dies. Sol i un cel sense núvols. Esplèndid. Han quedat en el meandre de cada trobada, un lloc on el curs de l’aigua s’accelera i fa que la pesca sigui més abundant.

Quan en Robert hi arriba, l’Agustín ja ha estès la parada: dues canyes (en Robert no en té de pròpia), l’esquer, un cistell amb queviures,... I les mateixes pintes estrafolàries que ell. Mentre esmorzen lleugerament, xerren i s’expliquen les novetats que han succeït al llarg de les setmanes sense veure’s. En Robert i l’Agustín són amics des de joves. Morencs de naixement, el trasllat de l’Agustín a Mequinença els ha fet perdre el contacte diari, però puntualment es telefonen i es troben per pescar. Encara que l’Agustín és tot un expert, al costat d’en Robert.

Malgrat tot, el primer llançament d’en Robert és extraordinari: en pocs minuts, una estrebada el desequilibra i el fa avançar unes passes. El peix sembla gros, pensa. I s’endinsa en l’aigua mentre recull com pot la llinya. Cobert fins a la cintura, estira amb força de la canya mentre alguna cosa el fa caure endavant i el reté al fons.

Bombardeig, pànic, horror. Les restes d’homes morts al meu voltant, terra, llot, sangonoses mans que busquen. No sé què he de buscar, el meu company? Ha caigut en explotar el darrer projectil. A prop, massa a prop. Corren, els sento, són molts, hem d’escampar-nos, fer-nos invisibles. No puc, no en sé. Vine, Joan! On ets? He perdut el meu company! Vísceres seves, i un casc. J. C. G. Joan Cardona Garcia, el seu nom, inicials gravades al casc. Mort, sang dins del casc, i al voltant, i aquesta ombra, aquestes bales que busquen vides, aquests obusos que destrossen vides i famílies, aquests animals que ens fan córrer i amagar-nos on som presa fàcil. Avions, s’acosten, cel ennegrit, sangonós també. Roig, roig de sang, he de perdre la por i avançar. No en sé sense ell. Estrenyo el seu cos, el riu al fons. Bell fa mesos, ara un cementiri aquós. Corre, Joan! No pot sentir-me ja, on és el seu cap? Busco, cerco, regiro el terreny, un braç musculós, que no és seu, foc, noves bombes, ara incendiàries, reculo, no em deixa la decència, he de seguir, endavant, cap al riu, l’aigua no salva però protegeix, joventut desfeta, cadàvers allà on miri. He d’abandonar-lo, sense nom ni repòs, sense tomba on plorar-lo. Morirem, tots ho farem, són animals de la guerra, s’organitzen per massacrar-nos, per reblar el clau de l’odi que duen ben endins, bombes, granades, metralla, dolor a la cama, sagna, com el cel i la terra, tot és vermell de nou, coixejo, arrossego la cama ferida, a prop, la salvació del corrent, fujo com puc de la fam de l’artilleria pesada, al límit de la meva capacitat per lluitar, em rendiré, ho sento, no puc avançar, el fang m’atrapa, les botes pesen, són feixugues, em retenen al mateix lloc. He deixat en Joan, sense vida ja, i quina vida tinc jo si fujo? Bombardeig, pànic horror, l’aigua no apaivaga la set, la sang s’hi barreja, els primers cadàvers són enduts riu avall, cap a la mar, aliment de l’avidesa de morts. L’aigua no és salvació tampoc. La travesso, és plom, làmines de plom s’han entortolligat a l’aigua i no puc traspassar-la, creuar el riu, la sang que és aigua i m’embolcalla, pàtina que enverina la moral. El pont, no hi ha pont, desaparegut sota les bombes, avions a prop, motors, rotors, estridents, s’aproximen, són damunt de nosaltres, xiulen els projectils, em busquen i em trobaran; vine amb mi, al fons de l’aigua, és salvació, Robert, vine amb mi, soldat de fortuna, vine, acosta’t, t’explicaré la meva història, si vols escol...

Amb força, unes mans robustes l’estiren cap enfora, lluny de l’aigua. Segons que han semblat eterns. L’Agustín el bufeteja. Espavilar-lo perquè sàpiga que no s’ha empassat aigua. N’escup glops amb saliva i vòmit, es refà lentament. Aquella veu l’ha parlat i se l’enduia. Com quan, de petit, el pare li explicava la salvatge batalla de l’Ebre, on l’avi va perdre-hi la vida, segons els informes militars del bàndol republicà. Però mai no el van trobar. Per això cada cop li costa més acceptar les jornades de pesca amb l’Agustín. Els records de l’avi li han remogut sempre les entranyes a Mequinença. Però a partir d’avui serà més difícil que hi torni, a aquell meandre. Mentre s’eixuga i recull les seves coses, en Robert calla; ja se li han acabat les ganes de seguir pescant. I enmig d’aquell silenci, una pregunta se li repeteix: Era l’espectre de l’avi qui m’ha parlat?

Cap comentari: