deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

24/2/09

Desolació (Repte Clàssic CCCLXXII)

Solia gaudir de la Natura. M’agradava escoltar la piuladissa diversa dels ocells del meu indret preferit. I els canvis de tonalitats de l’horitzó, des de l’alba fins al capvespre, trobar les diferències entre els dies ennigulats i els assolellats. O, simplement, veure la gent passejar i la quitxalla entretenint-se amb qualsevol còdol o branca trobada de manera imprevista. M’era agradable sentir la brisa suau o la fredor del gebre en acabar la matinada. De vegades, fins i tot, m’endormiscava amb els raigs de sol esbiaixats de l’horabaixa, que em tocaven de ple, i em despertava la creixent activitat del bosc. Res no em preocupava ni m’era aliè perquè sabia que aquell llogarret albergava la pau i la tranquil·litat del món. I aquesta sensació feia que se m’apoderés la rutina i la quotidianitat de les meves accions. Però m’era agradable, com ja he esmentat més amunt, aquesta manera de fruir de la Natura en tots els seus aspectes. Solia, perquè ara ja no m’és permès.

El primer cop de destral m’ha desvetllat del meu repòs, i he sentit el dolor més gran que mai abans havia experimentat. No he tingut temps de queixar-me perquè una nova destralada m’ha fet perdre gairebé el coneixement. No s’ha fet esperar massa, just en el tercer embat i la fulla esmolada ha deixat la somnolència dins meu. No he sentit com he estat esquarterat, ni com m’han carregat matusserament dins del portaequipatges d’aquest turisme de color tabac que tinc davant meu. Només quan he recuperat el coneixement he notat com els llocs contusionats es ressentien dels cops rebuts.

La primera ullada em fa veure el turisme i l’atmosfera penombrosa que m’envolta. El clarobscur regnant dissipa certs detalls i d’altres els augmenta. Sento temor, la brisa ja no hi bufa dins d’aquest, diguem-ne, garatge. Enclaustrat, no puc assegurar si és de dia o la llum que entra a través de les escletxes de la porta és artificial. L’únic que sé és que aviat se m’acabarà l’existència. Soroll, que no és la piuladissa de cap ocell, sinó un lladruc sord i el fregament metàl·lic d’algun objecte empès. Una porta? Veus que parlen de coses banals i la llum d’un fluorescent pampallugueja damunt meu. Ara tot és més clar. Automòbil, dues bicicletes, estants plens d’eines, ferralla i estris per al jardí. I la destral, ja neta, que m’ha tombat. Un home enorme apareix, dues canalles el segueixen, i un gos pelut, lleig i amb la llengua fora corre cap al racó on m’han deixat. Noto com orina a prop meu, i m’esquitxa. Deurà ser aquesta la rutina que m’espera a partir d’ara.

Se m’han endut, entre els tres. Per sort, el gos no ha intervingut. Ja m’imaginava marcat per les seves dentotes i la seva saliva llefiscosa. Només imaginar-ho, se m’apodera l’angúnia. Què veig des d’on sóc ara? Cadires. Quatre. I una taula. Quadres a les parets, paisatges. Fina ironia. I les cortines corregudes, és a dir, els finestrals, que podrien deixar entreveure l’exterior, romanen coberts. I la llar de foc. Cendra i brutícia. Un atiador i una manxa, per avivar les flames. I els crits de les dues criatures. Suposo que a llur habitació.

Masegat i colpejat, trossejat i privat del meu indret natural, demà seré part d’aquelles cendres, que emplenen el terra de la llar de foc, per escalfar aquesta colla d’estranys que m’han tret del bosc. I, mentre les flames em llepin, cantaré els versos del poeta: Jo só l’esqueix d’un arbre, esponerós ahir,/que als segadors feia ombra... I ningú no respectarà mai més el meu tronc centenari ni recordarà l’ombra que oferia quan solia gaudir de la Natura. Mentrestant, seré l’observador de la rutina d’aquesta família de salvatges tot esperant el moment de la crema.

Cap comentari: