deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

28/11/08

Calfred (Relat presentat al Xè Concurs Víctor Mora de l'Escala [2008])

Entrar al poble i sentir un calfred va esdevenir-se al mateix temps. La visió del mas als peus de la muntanya tampoc semblava alleujar-nos. La muntanya que ens havia engolit ja feia dies. I trobar un lloc on poder arrecerar-nos unes hores ens va deixar resquícies de pau inquieta al cos.

El poble era llòbrec, amb construccions típiques de la contrada, de parets gruixudes perquè el fred no penetrés endins de l’habitatge, finestrons minúsculs que es deixaven oberts durant el dia. Així el sol podia escalfar l’estança tímidament i els cors d’aquella gent que, a primera vista, semblava feta de glaç i que, quan es deixava conèixer, seguia donant la mateixa impressió. Almenys això ens havien dit.

En Pol (així s’anomenava el propietari del primer mas quen ens volgué obrir les seves portes) era rabassut i massís, un bloc que impressionava, amb uns ulls penetrants i petits, com de rosegador, i freds. No eren negres ni marrons. Tenien matisos d’una gran gamma cromàtica extensa i això feia estremir. Potser aquella era una sensació que no compartia amb mi l’Albert, el meu xicot. Després de preguntar-nos els motius d’haver trucat a la seva porta, l’home va dubtar uns instants abans de deixar-nos passar, amb un cert recel encara.

Al contrari que en Pol, l’interior del mas semblava el d’un lloc acollidor, càlid, casolà. Endreçat amb extrema delicadesa i cura, podia intuir-s’hi una mà femenina (la minyona o l’esposa). En canvi, la deixadesa d’ell, tant física com del vestuari, era més aviat típica d’un home solitari i d’un solter empedreït, sense cap altra companyia que la d’ell mateix.

Un gos bordava a l’exterior del mas amb nerviosisme. Com si notés la nostra presència, estranya per a ell. En Pol va pronunciar unes paraules inintel•ligibles a viva veu i immediatament el gos va aturar els lladrucs, que van convertir-se en sords laments com si alguna cosa l’hagués ferit en realitat i de sobte. La duresa de les paraules es va contraposar a l’amabilitat que mica en mica havia deixat entreveure. Sense esmerçar gests va indicar-nos on podíem deixar el nostre exigu equipatge: les motxilles i un parell de bosses de mà i els bastons qe ens ajudaven a avançar pels camins muntanyosos.

El xàfec persistia. No era abundant però el xim-xim continu havia xopat tota la roba que vestíem. En Pol va adonar-se’n i ens va oferir roba seca per poder eixugar la molla. La llar de foc escalfava la sala principal de la casa, alimentada amb grossos tions que cremaven regularment i crepitaven. Feia estona que el sol s’havia post i la calma nocturna envaïa cada racó d’aquell mas. Podria haver assegurat que aquella calma se sentia sempre dins d’aquelles parets i ho vaig poder comprovar en absentar-me uns minuts per canviar-me de roba: malgrat haver sortit de la sala mentre en Pol i l’Albert conversaven, en entrar al bany i ajustar la porta es féu el silenci més absolut que mai abans havia pogut presenciar. Vaig afanyar-me a canviar-me de roba i a fer les meves necessitats perquè aquella sensació m’aclaparava.

De nou vaig entrar a la sala, un cop llesta, amb la llarga camisola de color crema que en Pol m’havia ofert. En aquell moment es trobava sol i va fitar-me de cap a peus. Els seus ulls es van aturar en el meu canell esquerre: l’escurçó negre que hi havia tatuat semblava l’objectiu d’aquella mirada fixa. Vaig passar-me la mà dreta per la zona del tatuatge perquè sentia que aquella mirada feia bullir la seva tinta. Vaig preguntar per l’Albert, esmunyint-me d’aquells ulls.
-És a buscar llenya per passar la nit –va respondre en Pol amb rapidesa.
-No n’hi ha suficient amb tota aquesta pila? –una vintena de troncs s’amuntegava sota l’escala, a prop de la llar de foc.
-Pot ser que la pluja s’intensifiqui i serà més difícil sortir a buscar-ne si això ocorre. A més, Boira, el meu gos, no està acostumat a veure gent forastera per aquests indrets i no sé com reaccionaria si us deixo sols per anar-hi jo.
-Però... l’Albert... no coneix res d’aquí... Es perdrà...
-No pateixis per ell, se’l veu intel•ligent i espavilat. Acosta’t i seu aquí. Et portaré una tassa de brou acabat de fer i calent.

Vaig tranquil•litzar-me una mica i vaig fer-li cas. Vaig seure a la butaca que m’assenyalava. Podia servir-me de llit degut al seu tamany desmesurat, encarada cap a la llar de foc, i en Pol va desaparèixer tot seguit. En direcció a la cuina. Sentia sorolls d’estris metàl•lics al meu darrere mentre observava al meu voltant quan un objecte brillant al terra va interrompre la inspecció: era el rellotge de l’Albert? Si feia uns minuts el duia posat... Jo mateixa li havia preguntat l’hora en arribar al mas. M’hi vaig acostar i, ajupida, vaig preguntar:
-Escolti’m, de veritat que...
Un fort cop al cap no va permetre acabar la pregunta.

*


Desperta amb els llavis adolorits. Tres cops secs a la porta del dormitori l’han esglaiada i, tot incorporant-se automàticament, comprova que encara roman tancada. No sent res més en els instants posteriors i creu que ha estat part del malson que es repeteix dia rere dia. S’endormisca, inquieta però, amb el sord lladruc llunyà d’un gos, que imagina enorme.

Té una estranya sensació que la fa sentir-se observada. Quan s’ha convençut que està completament sola i pot seguir dormint, una llum intensa li crema les parpelles closes durant un interval de temps brevíssim però dolorós en extrem. En obrir de nou els ulls, els llums segueixen apagats i no hi ha resplendor que il•lumini la cambra. El més cert és el seu neguit creixent.

S’incorpora una altra vegada i, esforçant-se per distingir alguna cosa entre la penombra, es fixa en la fina escletxa de llum que es forma a la base de la porta. Uns peus semblen interrompre la seva continuïtat. Tres nous cops secs a la porta piquen, aquest cop, també en el seu interior i desperten el seu record. És el senyal, pensa. Cal respondre de la mateixa manera. Tres cops secs des de dins de la cambra i separar-se de la porta. La veu de l’home encara sembla pronunciar aquelles ordres.

La fogonada de llum ha estat visible ara. Il•lumina tota l’habitació però no és tan intensa com l’anterior vegada. Tampoc és tan breu. Això li permet orientar-se millor. Veu restes de menjar en un racó i excrements a la banda contrària. De fa dies, evidentment. L’olor enrareix l’ambient però ella ja no la nota perquè ha respirat aquell aire durant el seu captiveri. Ja ha perdut el compte dels dies: se li barreja tot dins del cap i no sap quan somnia o quan és desperta.

Gemega. La boca seca no deixa sortir cap paraula. Es dirigeix com pot cap a la llum, on hi ha la porta, tanca el puny i pica la fusta. Tres cops secs. I s’aparta uns metres. És hora de rebre el menjar? No té gana però ha d’alimentar-se per no morir allà dins. Té l’esperança que algú, tard o d’hora, la trobi i la rescati d’aquell home massís i rabassut. El recorda lleument. Pau? Pol? Un nom breu, tres lletres? Tres cops secs. Ja els ha fet. I espera, sense fer soroll. Només ha exagerat les passes en allunyar-se de la porta. Perquè ell tingui constància que se n’ha separat.

Els ulls s’han acostumat a la penombra quan la porta s’obre lentament. Amb sigil. És l’home. Per la silueta el reconeix. Però carrega alguna cosa a l’esquena. Un sac? Roba? No pot assegurar de què es tracta però, sigui el que sigui, l’home ho llença sense contemplacions. En caure a terra, s’escolta un lament d’entre la roba de color crema i un braç prim queda al descobert. Una altra noia? Abans que l’home tanqui la porta, ella veu un tatuatge en el canell d’aquell braç: un escurçó negre. Segueix captiva però acompanyada.

*


-Ja hem arribat, preciosa.
La meva veu et sobresalta i interromps la lectura del llibre que t’ha abstret amb cert neguit durant tot el viatge. Aixeques la mirada i veus les primeres cases del poble. T’agafo la mà i et noto tremolosa. No només per la meva interrupció, ho intueixo. Ara estàs freda. Sembla com si haver entrat al poble i haver sentit el calfred s’hagi esdevingut al mateix temps. La visió del mas als peus de la muntanya tampoc sembla alleujar-te.

* * *

Cap comentari: