deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

30/5/08

El rostre de la Glòria (Repte Clàssic CCCXXVII)

L’Arístides desperta al mateix lloc on recorda haver-se quedat adormit fa uns instants. No per tenir la sensació d’haver transcorregut un temps breu, sinó pels dígits del despertador que té just al costat del sofà. Mal de coll, regust de cafè i de llet agra a la boca. Però no recorda haver-ne pres encara. Migdia, segons el rellotge. Desordre, segons el seu tarannà de fa setmanes. Aixeca la persiana escassos centímetres i les escletxes s’omplen de llum que il·lumina el menjador. S’hi ha instal·lat indefinidament, no vol tenir cap contacte amb res que li recordi a ella. Fa dies que no es dutxa. Tampoc s’afaita ni es vesteix: duu un trist barnús que ja put. Humitat i suor juntes, restes de menjar ressec.

Es dirigeix al frigorífic però el panorama que hi veu no l’encoratja a buscar-hi un mos capaç de treure-li aquell gust estrany. Arrossega els peus cap al bany i al mirall del rebedor hi contempla la cara d’un desconegut. Les nits d’insomni i la deixadesa li han desfigurat les faccions. Sap que amb aquest aspecte no podrà reprendre la seva vida abocada al fracàs per no saber assumir les derrotes. Ha renunciat a la feina i l’única sortida que hi veu a aquesta situació és el suïcidi. Però és covard. Res a veure amb els ressons hel·lènics del seu nom, aquella glòria antiga que volien conferir-li els seus pares. S’asseu a la tassa del vàter i recolza el cap a les rajoles fredes. Vol silenci, res de l’eixordadissa que el desorienta constantment.

En Màrius se sobresalta per l’estrèpit de l’intercomunicador. Ja fa dies que els microsomnis l’envaeixen a qualsevol banda. És la Glòria, la seva secretària. Li recorda que ha de trucar el màxim accionista de l’empresa, de la que n’és el director executiu. Se sent esgotat; demana que s’anul·lin totes les visites de la jornada i que el deixin tranquil. En Màrius ho té tot però no és feliç. La feina l’estressa, el nou càrrec sembla exigir-li responsabilitats que no sap assumir. La preocupació per cometre errors es barreja amb els plors del seu primer fill de tres mesos de vida, que l’han fet insomne. Qualsevol decisió és embarcar-se en una aventura que pot deparar sorpreses. Això l’angoixa sense poder descansar. No s’ha avesat al fracàs: la idea el torba i dubta de tot.

Prem el botó de l’intèrfon i demana a la Glòria una tassa de cafè amb unes gotes de llet i qualsevol píndola que li tregui l’espessor del cap. Segurament, una infusió menys excitant li faria més favor però vol espavilar-se i aclarir-se els pensaments. Es repenja al respatller de la cadira del seu despatx personal. Contempla les esplèndides vistes de la gran ciutat, aquella extensió que voldria sobrevolar lliurement, sense la feixugor que l’aclapara. Llençar-se al buit i oblidar tot el que l’envolta...


L’Arístides desperta al mateix lloc on recorda haver-se quedat adormit fa uns instants. Com si fos un llast deixat caure des de molt amunt. Aquella dona enigmàtica que habita en els seus somnis breus, en aquest microcosmos que sembla haver creat per a ella sola. Glòria. Només sap això. I el desig per veure-la és vívid. Tant, que el desvetlla i el sumeix en una al·lucinació que no sap on comença ni on acaba. Només sap que la trobarà en el regust de cafè i de llet agra a la boca, aquell cafè que li demana sempre.

Se submergeix dins de la banyera desitjant que la porta del bany s’obri i hi aparegui el rostre de la Glòria, i cau en un son profund del qual no en despertarà.

Cap comentari: