Carnaval al Garraf. La mascarada amb carta blanca... La gatzara s'ha allargat, ha acabat tard; a l'alba, la mar calma, blava, ampla amanyaga la canalla (la Sara, l'Adam, la Clara, la Natasha, la Jara, la Carla, l'Aran, la Gal·la, l'Abraham, l'Ada, l'Àgata, l'Amanda, l'Anna, l'Armand, la Blanca, la Jana, la Marta, la Sandra...). Tanta carn blana tan a l'abast, tanta cachaça barata amalgamada amb massa ball [txa-txa-txà, batxata, salsa...] ara, abracadabra!, clapa a la platja. Al capdavall, la cala. Allà, l'Àlvar acapara la Bàrbara: sap cardar la llana, la fama d'anys; galant, parla amb la Bàrbara (al llarg d'anys l'ha calada, l'ama, fa tant ja...; tarannà cast, capaç d'anar d'Arlt a Kafka, d'Adams a Sagarra, d'alabar Praga, Chagall, Damasc, l'art càtara, la raça dàlmata...) garla, dansa, balla, s'arrapa arran —la carn amb la carn, la mansa sang abrasada, gland alçat tal fava afamada, arma clamant batalla fa capmàs amb arcana art—, pas a pas, la Bàrbara bada, la badada arranja l'arrambada, l'abraça, traspassa la ratlla al mapa d'amants gallards, marca la mancança a la babalà l'assalta. Carall! la Bàrbara acaba aclaparada. Cap clam, cap alarma; La mà alçada para la Bàrbara, la fa callar. Car tant bla bla bla l'atabala. Amb passa clara, l'Àlvar la glaça, l'atrapa, l'acara cap a la part apartada, la tracta amb mala gana, amb mala bava; l'arbram amaga la magna baralla, cara a cara. Cap alarma, cap clam. L'atzar malda la carn arrabassada a la marjal, la trama nada amb pla malsà s'afanya a manar, pacta la mamada; la Bàrbara acatarà tan rar tast. Crac! Catacrac! La sabata aplana l'atzavara, pas mal dat amb la planta: la Bàrbara llança la cama al davant, aplaca la barrabassada amb la gran gambada. Acatxada, cara agra, s'alarma. Ara cal bramar alt, clar català; la canalla s'alçarà, la salvarà: la taca blanca al camal tan clara la damna, plasmarà l'atac. Carnaval al Garraf, val tant la màscara, Àlvar amat?
Es desclou la tenebra...
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@deomises [twitter]
11/5/20
Màscara/Bàrbara (#escriureésviure; 1)
La Carla Gracia Mercadé, autora de L'abisme (Ed. Univers) ens segueix esperonant la neurona amb exercicis setmanals. El resultat del primer (presència només de la vocal A) és el següent:
Carnaval al Garraf. La mascarada amb carta blanca... La gatzara s'ha allargat, ha acabat tard; a l'alba, la mar calma, blava, ampla amanyaga la canalla (la Sara, l'Adam, la Clara, la Natasha, la Jara, la Carla, l'Aran, la Gal·la, l'Abraham, l'Ada, l'Àgata, l'Amanda, l'Anna, l'Armand, la Blanca, la Jana, la Marta, la Sandra...). Tanta carn blana tan a l'abast, tanta cachaça barata amalgamada amb massa ball [txa-txa-txà, batxata, salsa...] ara, abracadabra!, clapa a la platja. Al capdavall, la cala. Allà, l'Àlvar acapara la Bàrbara: sap cardar la llana, la fama d'anys; galant, parla amb la Bàrbara (al llarg d'anys l'ha calada, l'ama, fa tant ja...; tarannà cast, capaç d'anar d'Arlt a Kafka, d'Adams a Sagarra, d'alabar Praga, Chagall, Damasc, l'art càtara, la raça dàlmata...) garla, dansa, balla, s'arrapa arran —la carn amb la carn, la mansa sang abrasada, gland alçat tal fava afamada, arma clamant batalla fa capmàs amb arcana art—, pas a pas, la Bàrbara bada, la badada arranja l'arrambada, l'abraça, traspassa la ratlla al mapa d'amants gallards, marca la mancança a la babalà l'assalta. Carall! la Bàrbara acaba aclaparada. Cap clam, cap alarma; La mà alçada para la Bàrbara, la fa callar. Car tant bla bla bla l'atabala. Amb passa clara, l'Àlvar la glaça, l'atrapa, l'acara cap a la part apartada, la tracta amb mala gana, amb mala bava; l'arbram amaga la magna baralla, cara a cara. Cap alarma, cap clam. L'atzar malda la carn arrabassada a la marjal, la trama nada amb pla malsà s'afanya a manar, pacta la mamada; la Bàrbara acatarà tan rar tast. Crac! Catacrac! La sabata aplana l'atzavara, pas mal dat amb la planta: la Bàrbara llança la cama al davant, aplaca la barrabassada amb la gran gambada. Acatxada, cara agra, s'alarma. Ara cal bramar alt, clar català; la canalla s'alçarà, la salvarà: la taca blanca al camal tan clara la damna, plasmarà l'atac. Carnaval al Garraf, val tant la màscara, Àlvar amat?
Carnaval al Garraf. La mascarada amb carta blanca... La gatzara s'ha allargat, ha acabat tard; a l'alba, la mar calma, blava, ampla amanyaga la canalla (la Sara, l'Adam, la Clara, la Natasha, la Jara, la Carla, l'Aran, la Gal·la, l'Abraham, l'Ada, l'Àgata, l'Amanda, l'Anna, l'Armand, la Blanca, la Jana, la Marta, la Sandra...). Tanta carn blana tan a l'abast, tanta cachaça barata amalgamada amb massa ball [txa-txa-txà, batxata, salsa...] ara, abracadabra!, clapa a la platja. Al capdavall, la cala. Allà, l'Àlvar acapara la Bàrbara: sap cardar la llana, la fama d'anys; galant, parla amb la Bàrbara (al llarg d'anys l'ha calada, l'ama, fa tant ja...; tarannà cast, capaç d'anar d'Arlt a Kafka, d'Adams a Sagarra, d'alabar Praga, Chagall, Damasc, l'art càtara, la raça dàlmata...) garla, dansa, balla, s'arrapa arran —la carn amb la carn, la mansa sang abrasada, gland alçat tal fava afamada, arma clamant batalla fa capmàs amb arcana art—, pas a pas, la Bàrbara bada, la badada arranja l'arrambada, l'abraça, traspassa la ratlla al mapa d'amants gallards, marca la mancança a la babalà l'assalta. Carall! la Bàrbara acaba aclaparada. Cap clam, cap alarma; La mà alçada para la Bàrbara, la fa callar. Car tant bla bla bla l'atabala. Amb passa clara, l'Àlvar la glaça, l'atrapa, l'acara cap a la part apartada, la tracta amb mala gana, amb mala bava; l'arbram amaga la magna baralla, cara a cara. Cap alarma, cap clam. L'atzar malda la carn arrabassada a la marjal, la trama nada amb pla malsà s'afanya a manar, pacta la mamada; la Bàrbara acatarà tan rar tast. Crac! Catacrac! La sabata aplana l'atzavara, pas mal dat amb la planta: la Bàrbara llança la cama al davant, aplaca la barrabassada amb la gran gambada. Acatxada, cara agra, s'alarma. Ara cal bramar alt, clar català; la canalla s'alçarà, la salvarà: la taca blanca al camal tan clara la damna, plasmarà l'atac. Carnaval al Garraf, val tant la màscara, Àlvar amat?
10/5/20
De vaixells i de pastanagues (#escripturaperalconfinament; 35)
A través de twitter la Carla Gracia Mercadé (autora de L'abisme [Ed.
Univers]) ens proposa diversos exercicis per poder suportar el
confinament d'aquests mesos. El trenta-cinquè ha provocat aquest relat, amb cinc paraules obligatòries (rata, parsimònia, perímetre, pastanaga i lapislàtzuli):
Diuen que els primers que
abandonen els vaixells són les rates i també diuen que perquè un
ruc avanci només cal triar una bona pastanaga, prou suculenta i
deliciosa perquè l'animal perdi la noció de tot allò que
l'envolta, i treballi amb parsimònia i sense aturar-se a
reflexionar. Aquestes dues metàfores animalístiques semblen
absurdes o simplement per encabir-hi tres paraules obligatòries,
però, en temps de pandèmia, cadascú tria un bàndol. Entre els
primers podria fer una llista interminable i avorrida d'individus que
es metamorfosen en aquests rosegadors, sobretot amb uns números als
comptes corrents força increïbles i exagerats. També podria fer
una altra llista amb epítets malsonants que es mereixeria aquesta
escòria terrestre.
Però és millor
centrar-me en el segon grup de persones, les que segueixen les passes
de l'èquid, sense menystenir-los per culpa de l'accepció sobre la
poca intel·ligència. Sinó per la seva capacitat de treball i per
la sofrença que són capaços de suportar. Jo no em posicionaria en
cap dels dos conjunts, sinó que hauria de crear-ne un tercer per als
mers espectadors que trien la paraula més bella per a temps de
crisis sanitàries —en el meu cas, lapislàtzuli—, que escriuen
relats amb unes condicions preestablertes o que llegeixen i escolten
música en l'alberg de la llar, però que saben agrair la tasca
ingent de continuar greixant l'engranatge del país a tot l'elenc que
ho fa possible.
Si hagués d'esmentar
cada sector i cada subbranca dels mateixos, cauria en el perill de
descuidar-me algú i em sentiria com un traïdor de la pàtria, un
delator o un dissident sense cap causa aparent. Per això, donaria
les gràcies en general a qui és capaç d'assegurar un perímetre
laboral com si fos particular, a qui té cura de les mesures
d'higiene bàsiques i a les de prevenció, ja sigui regulant el
trànsit o l'entrada de la clientela, massa confiada o descuidada per
inconsciència, dins d'un establiment, a qui esmerça hores de
descans i se sacrifica altruistament perquè hi hagi més
recuperacions que infeccions —des de la dona de fer feines fins a
la metgessa o la infermera que diagnostica o controla cada pacient al
seu càrrec—, a qui és responsable de l'abastiment de supermercats
i negocis que no han tancat al llarg d'aquestes setmanes, a qui hi
despatxa com a caixera o vigilant o encarregada, a qui ha de recollir
les escombraries i també desinfecta superfícies sensibles d'ésser
tocades...
A més d'un llarg
etcètera per a qui queda en el tinter, com aquells que treballen des
de casa i per a qui supervisa els deures de la canalla, confinada des
del primer dia, i la pròpia canalla, que suporta amb paciència
aquests temps extraordinaris encara que no entenguessin al
començament l'abast de tot plegat, o a qui té temps, enmig dels quefers quotidians i professionals, per a proposar, llegir, esperonar per fer efectiva la millora en l'àmbit creatiu, amb paciència i proximitat, amb germanor i complicitat. I segurament aquesta llista seria
molt extensa, sortosament, i també esperançadora, perquè ens
demostraria que els rucs imperen dins del sistema i que no s'atura
malgrat de les rates, que són rèmores en el progrés i queden tan
retratades com les xifres que emplenen les seves atapeïdes butxaques
de buida humanitat.
Hipocamp (#escripturaperalconfinament; 34)
A través de twitter la Carla Gracia Mercadé (autora de L'abisme [Ed.
Univers]) ens proposa diversos exercicis per poder suportar el
confinament d'aquests mesos. El trenta-quatrè ha provocat aquest relat:
La situació durant dos
mesos ha estat terrible. I només faltava un afegitó com el d'avui
en haver de sortir a comprar una setmana més amb tota la
parafernàlia higiènica i preventiva. Com de costum, la mascareta
m'asfixia i m'atabala, entre la llista, degudament omplerta perquè
no hi hagi cap descuit, i les lleixes en una ambivalència de buidor
i d'excés. L'apocalíptica imatge dels carrers es contraposa amb la
munió d'espècimens humans que emplena el supermercat, una mostra
que la situació s'està relaxant. Ressegueixo els passadissos a la
recerca del producte cobejat, tot esquivant persones en mode slalom,
i la bafarada d'una exagerada quantitat de perfum em bufeteja les
pituïtàries i l'hipocamp amb la mateixa contundència.
Aquesta fragància
m'esborra l'entorn i em fa perdre l'equilibri en un estrany estadi
que em deixa de bocaterrosa al bell mig d'una habitació massa
familiar. Quan m'alço de terra, reconec el llit de matrimoni dels
pares, i l'olor de resclosit provinent de l'armari on es guardaven
els llençols de l'aixovar entre pastilles de naftalina i sense ni un
sol ús. A cada banda, les tauletes de nit —a la dreta, la del
pare; a l'esquerra, la de la mare— i el capçal dels anys setanta,
a joc amb la banqueta, el balancí i la còmoda, i tot regentat pel
tapís d'un Romeu i d'una Julieta ben enamorats i sense mantenir la
distància social ni les mesures més bàsiques. La parella brodada
també es pot veure en el centre dels agafadors, com un medalló
nacrat i policrom. Les cortines mig corregudes permeten entrar un fil
de claror de l'exterior i, abans de veure'm reflectit al mirall de
damunt de la còmoda, veig la Verònica palplantada al llindar de la
porta, només amb un conjunt d'encaix blanc. El meu amor platònic
esdevingut real i tangible, finalment, després de plors i esforços.
És fàcil endevinar-li
el cos, inclús sota les dues minses peces de roba. Els seus pits
plens de divuit anys sobreixen de la presó del sostenidor; la
silueta del seu sexe s'intueix massa, atapeït dins del límit de la
calceta. La flairo en apropar-se'm i en destrio les roses i la
canyella, la llimona i la regalèssia; aquest poti-poti d'olors em
transporta al poble dels avis i em deixa agafat de la mà aspra del
pare de la meva mare mentre retornem del tros, uns pams de terreny de
secà on creixen quatre enciams, dues tomaqueres i unes pebroteres.
Les aromes que m'acompanyen són novíssimes, de tan naturals i de
tan intenses. La tarongina sura per l'ambient, les abelles dansen al
voltant de les flors, sense pausa i amb una pacient parsimònia que
m'astora i em meravella. Tornem cap a casa sense fer marrada, més
aviat allargant-ne el camí i aturant-nos en una taverna per fer un
most i una cervesa petita, l'excusa per presumir de net i d'avi,
respectivament.
Els gots perlats per la
xafogor de juliol i el glop dolcíssim, alhora astringent i
refrescant, del suc de raïm negre que segueix al fons del meu
paladar, són els aspectes que recordo d'aquelles visites de dos
mesos que feia per terres navarreses, i l'abraçada respirada que en
tot moment prodigava entre els dos ancians enyorats la desena de
mesos restants. Restes de suor i de pols agrícola, partícules
d'allò cuinat impregnades a la roba o a l'atmosfera de casa, brins
de sabó casolà i de farigola, de romaní i de sàlvia presents en
el suavitzant natural de l'àvia, inclús del cafè i de la llet de
l'esmorzar. I la reminiscència làctia em tornava als dies
d'incubadora i a l'escalfor artificial d'un refugi per al nadó
nascut abans de l'hora establerta.
La textura gomosa del
biberó enmig d'un caliu blanquíssim, que s'escolava a través dels
parpres closos, en la frontera del plor i del son, del cansament per
l'esforç de la naixença i de la desorientació inicial, junt amb la
calidesa d'uns braços i la dolça veu xiuxiuejant, familiars, em
bressaven en el vertigen desconegut i els perfums diversos d'un ram
proper mai no vist, entesos a posteriori, em calmaven sense saber per
quin motiu. I aquesta amalgama fragant ha restat dins del meu
cervell, a prop de les abraçades camperoles dels avis i del record
del primer cop que vaig tastar el cos d'una dona de forma més íntima
possible al llit dels meus pares. I aterro davant de les llaunes de
moresc amb els ulls plorosos, mentre algú m'esquiva de forma
automàtica, com si tingués un ressort d'alarma i jo fos un afectat
per una malaltia infecciosa com la nostàlgia.
8/5/20
Angúnia (#escripturaperalconfinament; 33)
A través de twitter la Carla Gracia Mercadé (autora de L'abisme [Ed.
Univers]) ens proposa diversos exercicis per poder suportar el
confinament d'aquests mesos. El trenta-tresè ha provocat aquest relat:
És gran. Gran i
fastigós. D'una mida incommensurable i d'un fàstic inenarrable. Amb
l'angúnia que, des de l'inici de la teva existència, t'aclapara,
te'l mires. L'observes i el fites, l'albires al capdamunt del sofà
amb la còrpora pudent i amb els membres encara llardosos de la
darrera menja que ha endrapat sense miraments ni delicadesa. Potser
és per això que aquestes ganes de vomitar et visitin cada vegada
que el sents a recer, que les nàusees siguin inevitables i les
basques t'ajudin a odiar-lo irremeiablement. Has deixat tota
activitat en el precís moment de veure'l aparèixer en el teu
entorn, com un intrús que arrabassa i no respecta la llei no escrita
de les possessions territorials i dels hàbitats diversos. Qui ha
xafat el terròs és qui es queda el tros. Ja ho deien els teus
ancestres, i és una llei d'or que apliques en la teva quotidianitat,
en el modus vivendi que et regeix a diari. Enmig d'aquesta reflexió,
acluques els ulls durant uns segons per esborrar la imatge de l'ésser
estrany, que saps que mai no t'acostumaràs a tenir-lo a prop.
És fastigós. Fastigós
i gran. D'un fàstic inenarrable i d'una mida incommensurable. El
record de la mosca de fa unes hores t'evita l'acció de regurgitar,
sobretot la facilitat amb què l'has caçada i les ganes que hi has
posat. Ni el sastre aquell del conte escoltat en tantes ocasions i
visionat en un rònec capítol de les Tres Bessones. Inclús les berrugues de la Bruixa Avorrida et feien recular, per insuportables,
menys que aquest espècimen. T'hi abraonaries sense dubtar-ho ni un
bri, li clavaries els teus ullals, el mossegaries amb tota la
potència de les mandíbules i acabaries amb ell, esclafant-lo amb el
pes del teu cos, si les circumstàncies et fossin més favorables. A
més a més, després de tants dies de confinament, sembles apàtica
i acostumada a la seva presència més present (valgui la
redundància).
És fastigós. Fastigós
i gran. D'un fàstic inenarrable i d'una mida incommensurable. I
sents la dèria de caçar-lo, l'obsessiu encalçament per fulminar-lo
en un tres i no res, amb aquelles suposades armes de destrucció
massiva que tanta afició tenen certs dirigents polítics, com aquell
grassonet d'ulls orientals, de rastret, que també et causa la
mateixa sensació de repulsa i de rebuig, però se t'acumularia la
feina si haguessis d'acabar amb tots els sòmines d'aquest bast món.
Ara, és millor centrar-te en aquí i en ara, abans que l'aliè
arrambi amb més terreny. D'unes setmanes ençà que tens la
impressió que alguna cosa ha canviat, perquè hi ha una inusitada
proliferació i una activitat inusual en aquestes quatre parets
teves, en el teu racó preferit, i això ja et toca el voraviu.
És gran. Gran i
fastigós. D'una mida incommensurable i d'un fàstic inenarrable.
Però el batec familiar et distreu del teu desig homicida i
misantrop, i les set lletres vermelles tot imitant l'art de la
papiroflèxia es reflecteixen en els teus ulls. T'embadaleixes amb el
televisor, com cada cop que s'engega, i se't passen les nàusees
sobtadament. Aparques l'instint assassí i et disposes a visionar un
nou episodi de Dark. Després, amb sort, un nou exemplar de dípter a
punt d'embolicar i xarrupar haurà caigut en el parany de la teva
teranyina de fils infal·libles, fent companyia a la mosca momificada
i mig ingerida. Almenys té bon gust en qüestions televisives,
aquest humà gran i fastigós.
5/5/20
58 (#escripturaperalconfinament; 31)
A través de twitter la Carla Gracia Mercadé (autora de L'abisme [Ed.
Univers]) ens proposa diversos exercicis per poder suportar el
confinament d'aquests mesos. El trenta-unè ha provocat aquest relat:
Després de
cinquanta-vuit dies sense poder anar a treballar i només sortint el
just per la compra i per passejar durant una hora les dues darreres
setmanes, finalment avui canvio l'escenari de la quotidianitat. Em
dutxo i m'afaito, em vesteixo i esmorzo en una esgarrapada. He de
pensar en el parell de guants i en la mascareta, el mínim per poder
començar bé la primera jornada postcrisi sanitària. Un cop allà,
les instruccions seran més específiques. En tinc ganes des de fa
setmanes. Els dies tan rutinaris i en un ambient tens i amb uns
horaris força laxos ajuden a aquest desig. Tantes limitacions també
minen la paciència del personal, i les dèries de cadascú al final
molesten i se'n fa un gra massa.
Agafo el manyoc de claus
i el deixo caure dins de la bossa de tela on hi ha el mòbil i un
parell de llibres per anar llegint durant el trajecte de deu minuts a
peu fins a la feina. El camí és recte i no cal prestar-li massa
atenció. Se'm fa estrany encara quan em creuo amb persones
emmascarades i apartant-se de forma exagerada en arribar a prop d'un
altre espècimen humà. Però això també caldrà anar-ho mitigant,
o polint aquesta distància social que tantes vegades hem escoltat
darrerament. També em costa imaginar les platges, d'aquí a quatre
dies, si hem de seguir certes mesures preventives. Serem una colla de
maniàtics i fòbics, i cinquanta adjectius més per etiquetar-nos a
la perfecció.
Però trec aquest
emboirament momentani i em centro en la resta de la plantilla. No els
podré abraçar ni petonejar-los, ni tan sols cruixir-li l'espinada
al galifardeu que m'ajuda en les tasques, com a mostra que els he
trobat a faltar. Sols una salutació a més d'un metre de distància
i a treballar com autòmats al llarg de vuit hores amb escasses
aturades. Les converses se centraran en aquest període convuls i
rar, extraordinari, típic de les distòpies d'alguna novel·la de
ciència-ficció que solc devorar, i refregirem anècdotes i totes
les trameses d'acudits i d'ocurrències absurdes però que ens han
fet dibuixar un somriure a la cara de tant en tant, entre
aplaudiments a tota la gent que ens cuida i espremudes de cervell per
intentar dur una dieta sana, equilibrada i hipocalòrica.
I sé que, enmig d'aquest
guirigall ampli, apareixerà el sòmines de l'encarregat amb la seva
típica cara de pomes agres, que aquesta no canvia ni havent passat
mil pandèmies seguides, tot passant l'adreçador a tota la
plantilla, com si haguéssim de recuperar les hores perdudes dels
darrers dos mesos. I soc conscient que m'apropo perillosament al
límit de la vorera i visualitzo la relliscada que em torçarà el
turmell de mantega i acabaré estès a terra amb els lligaments
esquinçats, mentre udolo de dolor i em salten quatre llàgrimes de
rigor. Vindrà la telefonada a casa i les corredisses per arribar a
urgències abans que la cama se'm refredi i se m'inflami, per tenir
un diagnòstic de la situació. I tot plegat, mossegant-me els llavis
per no deixar veure un lleu somriure de gratitud a l'inventor dels
carrers i tots els seus complements.
Les ganes de
reincorporar-me a la feina se m'han volatilitzat en pensar en aquell
tros de quòniam. Encara no estic mentalitzat de veure'l amb les
seves ínfules de treballador esplèndid però amb un caràcter
d'allò més denigrant, que costa tant d'empassar. Ni després de
cinquanta-vuit dies.
F. (#escripturaperalconfinament; 30)
A través de twitter la Carla Gracia Mercadé (autora de L'abisme [Ed.
Univers]) ens proposa diversos exercicis per poder suportar el
confinament d'aquests mesos. El trentè ha provocat aquest relat amb un xic de retard:
Els dos-cents euros que
ha rebut de mi i que ràpidament ha entaforat dins de la bossa de mà
no li permeten tenir la debilitat d'una ganyota de fàstic en veure'm
la cicatriu que em travessa en diagonal el tòrax. És exagerada,
sorprenent, gairebé barroca de tan recarregada de punts de sutura.
Les marques del rostre encara han estat fàcils de dissimular,
sobretot després del transcurs del temps. Si no hi hagués hagut
diners pel mig, ara seria una habitació plena de xiscles i de
penjaments, i no la'n culparia pas: és una línia rogenca que fa més
angúnia que una altra cosa. Però el meu destí prové, en part,
d'ella. És tot un recordatori de qui n'és el culpable, de la meva
dissort i del rebuig sofert per part de la humanitat. No soc
perfecte; més aviat semblo una perfecta imperfecció, una amalgama
de carn sense un propòsit preestablert, com un penell que gira i
gira segons com bufa el vent.
La ressegueix amb els
capcirons de l'índex i del cor, com si no li causés repulsió. La
superfície rugosa i irregular no és agradable al tacte. Continua
cap a la zona del melic, on un gran trau el regenta: el mossec de
l'anguila i de la descàrrega elèctrica ben planejada hi tenen una
reminiscència prou tangible per haver substituït la petja del cordó
umbilical de rigor. Però sembla que no hi para més esment que el
d'una fúlgida mil·lèsima de segon; veig clarament quin és el seu
objectiu en notar com la seva mà s'escola dins de la banda elàstica
dels calçotets i m'engrapa el penis. En aquest no tinc cap queixa en
el meu progenitor, tot i que hauria agraït un to menys fosc en la
pell que l'envolta. El pèl púbic dissimula una nova marca en el
recorregut que ha seguit la barjaula.
Mentre em remou el membre
amb fermesa i contundència lasciva, li agafo la trena pèl-roja i
l'estiro fortament cap endarrere. Aquest moviment i el xiscle emès
m'exciten sense saber per quin motiu exactament. No tinc constància
de cap estímul anterior, sols és un instint que deixo que aflori,
com tants d'altres. Abans que em despulli del tot i que em munti per
cavalcar-me de forma salvatge li allargo un bitllet més. La visió
d'uns cinquanta extres eclipsarà el dantesc espectacle de les cames,
aquest trencaclosques que suscitaria conjectures d'un suposat
accident, sense la mínima sospita d'una desgràcia com la que em
persegueix. Em deixa magrejar-li els pits generosos i plens, de dona
acabada de parir o de dida, amb l'única prohibició dels petons.
Però ja m'està bé: no sabria com evitar i dissimular l'alè
repulsiu.
Quatre embats de malucs
més enèrgics de les batzegades que fins ara s'esdevenien em causen
l'ejaculació abundant i dolorosa, d'haver-se retingut des del meu
despertar. I m'abandono als braços de la somnolència de la petite
mort mentre ella s'esquitlla cap al lavabo per rentar-se les restes
seminals que li he ofert. En tornar a l'estança i, mentre arreplega
les seves peces de roba, li murmuro un nom i un cognom, que la fan
aturar-se i demanar-me que repeteixi què he dit. L'astorament, però,
m'indica que aquell individu —el mateix que m'ha encolomat aquesta
agònica existència— li és conegut, i que inclús forma part de
la seva clientela. Sense desvelar un bri del desig de veure'l mort
que em mou des de fa mesos hi torno, tot remarcant-ne les síl·labes:
Viktor Frankenstein.
30/4/20
Xup-xup (#escripturaperalconfinament; 29)
A través de twitter la Carla Gracia Mercadé (autora de L'abisme [Ed.
Univers]) ens proposa diversos exercicis per poder suportar el
confinament d'aquests mesos. El vint-i-novè ha provocat aquest relat culinari:
Poses la cassola al foc.
Hi afegeixes sal i un rajolí d'oli d'oliva. Xiules mentre ho fas.
T'has llevat animada i amb ganes d'experimentar l'alegria de veure el
sol una dècada més. Selecciones dues cebes i tres dents d'all, les
peles amb cura i, abans que t'impregnis de la seva essència, les
lamines destrament i ràpida. Les aboques dins de a cassola, que
espetega en rebre els primers ingredients. I sospires en arribar al
tros en què la melodia és un xic romàntica i lenta. I recordes la
darrera setmana de passió i de disbauxa. Cossos suats i plens de
passió en batussa pacífica i ardent. Mossecs i petons, penetracions
i efluvis, sense descans ni quarter. I enmig de l'evocació, remenes
el contingut de la cassola perquè no es rossegi més del compte.
Busques en el prestatge de les espècies el comí, la cúrcuma,
l'alfàbrega, dues fulles de llorer i uns grans de pebre negre.
N'afegeixes les quantitats a ull, de forma generosa perquè t'agraden
les menges ben assaonades. En un got, hi tens el vi blanc i l'aigua,
a parts iguals i els inclous a la resta. El vapor que se'n desprèn
és fortament aromatitzat. Té reminiscències orientals, de l'època
en què vares descobrir tantes cultures diverses i et xopares de
coneixement. Recordes els carrers de Mumbai, el caos de les aigües
del Ganges sagrat, la munió de moviment en les metròpolis xineses i
l'hermetisme tailandès.
Abaixes la flama i, per
acabar, peles i talles a daus un parell de tomàquets ben madurs. A
foc lent faran xup-xup dins de la cassola, tot amalgamant-se amb el
reguitzell especiaire. Ventes el vapor amb el palmell de la mà i el
flaires en acostar-se't al nas. Un polsim més de sal no li farà cap
mal. Comproves que el gas sigui suficient perquè vagi coent-se tot
plegat sense aferrar-se al fons ni cremar-se. I agafes un ganivet
prou esmolat per tallar la carn de manera precisa. Els roncs del teu
amant són audibles inclús amb el soroll de l'extractor. Encara
dorm, i no és d'estranyar: després d'hores apassionades, arriba el
descans del guerrer. Aquesta somnolència el salva de no sentir cap
dolor. El tall en plena jugular és net; el cossi arreplega la sang
que n'emana, mentre ell, incrèdul, esbatana els ulls. Triaràs la
zona més carnosa perquè l'estofat quedi tendre i gustós, fidel a
la joventut del seu cos, i l'assaboriràs amb delit, gens penedida
d'haver caigut en el seu joc seductor de Dom Joan. Encara et queda
seny per separar els afers del cor de la teva condició de fetillera.
28/4/20
Hala(r) (#escripturaperalconfinament; 27)
A través de twitter la Carla Gracia Mercadé (autora de L'abisme [Ed.
Univers]) ens proposa diversos exercicis per poder suportar el
confinament d'aquests mesos. El vint-i-setè ha provocat aquest relat amb antagonista:
Imagineu-vos un veí
d'himne fàcil i amant del joc de vint-i-dos energúmens darrere
d'una pilota. Feu un esforç extra i afegiu-hi una indumentària
blanca i la fanfarroneria com a estendard d'aquest club més
monàrquic que la Sarsuela. Si a la recepta hi escampeu un polsim de
volum alt junt amb uns grams de nul·la capacitat per a la
diversitat, millor que millor. Però si, per acabar-ho d'adobar,
ubiqueu aquest sòmines just sota de casa meva, ja teniu l'home en
qüestió. La imaginació us ajudarà a perfilar un estat de
confinament extraordinari, com el d'aquests dos darrers mesos, per
exemple. Per tant, la forçosa condició de ser al domicili més
hores de les previstes en condicions normals, i sense cap torneig
tennista per fer-lo passar bé. Encara sort de Netflix i de la
televisió convencional, i de la música amb cara i ulls, un pèl
eclipsada per certa xavacaneria sonora vinguda d'uns metres més
avall.
Si, amb aquesta extensa
introducció cap al conflicte, els ploms neuronals encara no us han
saltat, us compadeixo. Perquè, creieu-me, la cosa sempre pot anar a
pitjor i allargar-se més. I sobretot si es tracta de dilluns. Aquest
tòpic no canvia ni tan sols en època d'alarma nacional i l'estat
d'ànim i el cos ho saben. I un “Historia que tú hiciste/historia
por hacer” a tot drap és una demència, inclús abans de l'”Hala
Madrid y nada más” a uns decibels que no hi ha déu que pugui
suportar, per si no n'havia tingut prou de merenga després de les
retransmissions de les finals de Champions de la “Séptima” fins
a la “Décima”. Seria fàcil amb uns taps de cera o uns
auriculars, però les tasques escolars a distància d'un parell de
marrecs de menys de dotze anys em converteixen en professor esporàdic
i en un constant reclam per a dubtes que es multipliquen més de
l'imaginable.
En resum, dilluns
confinat i bombardejat per un madridisme elevat a la màxima
potència. És a dir, en dies com avui és més fàcil que la
paciència t'abandoni com l'amor si la pobresa entra per la porta. I
en la tercera ració d'himne blanc i, amb la corresponent propina del
de la rojigualda —potser animat per la Feria de Abril, o pel
Ramadan, chi lo sa?—, he signat una treva amb els deures i he
deixat la canalla asseguda davant del televisor per plantar-me davant
de la porta de l'espècimen incívic i de mal gust. La diplomàcia
tàcita ja no és una opció a seguir, i cal un atac frontal i
directe. El truc amb energia i contundència ha estat un missatge
sense embuts, que ha tingut el seu efecte immediat en provocar un
silenci absolut, que m'ajuda a sentir unes passes que s'aproximen.
M'empasso la saliva, perquè tampoc no soc home de conflictes. Però
quan el got ja vessa...
El somriure i la flaire
que m'arriben als ulls i al nas em deixen sense paraules. I em
desarmen per complet, i els arguments que mastegava tot baixant els
graons que em separaven del seu replà em fugen d'immediat. —Són
llenties el que oloro des de casa? —dic amb una lluïssor de
nostàlgia al fons de les pupil·les. I soc conscient que ja he begut
oli. I que seré incapaç de queixar-me a la babalà després de
tornar a casa amb tres racions d'aquella menja divina en un tàper
improvisat. M'armaré de paciència dia rere dia i aguditzaré
l'olfacte, en detriment de l'oïda. Guanyaré en temes gastronòmics
malgrat la urticària que em provoca el mal gust esportiu i mesetari
d'un veí tan a tocar. A més a més, els meus fills ho agrairan,
sens dubte.
Nàusea (#escripturaperalconfinament; 26)
A través de twitter la Carla Gracia Mercadé (autora de L'abisme [Ed.
Univers]) ens proposa diversos exercicis per poder suportar el
confinament d'aquests mesos. El vint-i-sisè ha provocat aquest relat, sense adjectius:
Et conec prou per endevinar
el teu estat d'ànim en obrir els ulls. Com avui, per exemple. Et vas
emprenyar amb mi ahir, a l'hora de sopar, i vas allitar-te amb un
humor de gossos. Avui el teu silenci ha estat la mostra que em
faltava per entendre-ho tot i imprimir més claredat a l'assumpte. La
crisi que vivim és una evidència i no hi ha res que pugui redreçar
la situació. I menys encara amb aquesta convivència de
vint-i-quatre hores: les diferències s'augmenten, per desgràcia, en
lloc de mitigar-se. I ja no hi ha treva que et satisfaci. Aprofites
qualsevol conflicte per collar-me una vegada més els cargols de la
culpabilitat i del retret. Per tant, la lògica em deixa clarament un
panorama a seguir: canviaré el llit de matrimoni pel sofà i, quan
es pugui sortir de casa, llogaré un pis als afores, per abaratir-ne
la xifra. I, de mica en mica, trauré les meves coses d'aquí. Encara
rai que no vàrem passar per l'altar ni tampoc no hàgim tingut
fills. Això facilita l'assumpte. Però sols em queda un dubte: el
que no em perdones és haver descobert la infidelitat i que aquesta
fos amb el teu xicot de l'institut o la meva bisexualitat, que
trobes contra Natura i tan arran de la nàusea?
23/4/20
Vertigen (#escripturaperalconfinament; 25)
A través de twitter la Carla Gracia Mercadé (autora de L'abisme [Ed.
Univers]) ens proposa diversos exercicis per poder suportar el
confinament d'aquest març. El vint-i-cinquè ha provocat aquest poema santjordià:
Escolta el nom del vent
en cada xiuxiueig que et pronunciï l'esperit:
Sentiràs la flama més
pura —aquella capaç de deixondir-te la vida
Per recórrer junts tu
i jo, nit i dia, els viaranys de claror del delit—
Endins del cor, i serem
cavalls al galop, mai més menats per una brida.
Renuncia al plom de la
rutina, avui que em beses i fas que el crit
Acabi sucumbint en mans
del silenci d'una mirada exempta de mentida.
Neix en la meva ànima
i conquereix-la mentre siguis el meu neguit:
Zelosament, em mostres
el perill del laberint i, alhora, la seva sortida.
Abasta'm els somnis i
la vigília, crea'm nous mons on sembrar
Centenars de camps
fèrtils per a que el sol de l'alegria recordi,
Avui i sempre, la
llegenda de la rosa —el teu origen i el meu oxigen—.
Mulla'm amb la pluja
eterna i xopa'm la gorja sedegosa perquè demà
Abraci l'esperança del
teu glapir entre la noblesa del cavaller Sant Jordi:
Serem amants i amics,
baules sense cadena, per poder viure en ple vertigen.
22/4/20
Con(wi)finament (#escripturaperalconfinament; 24)
A través de twitter la Carla Gracia Mercadé (autora de L'abisme [Ed.
Univers]) ens proposa diversos exercicis per poder suportar el
confinament d'aquest març. El vint-i-quatrè ha provocat aquest conte infantil, o l'intent almenys...:
Hi havia una vegada una
nena confinada, de l'època fosca de la pandèmia, que comptava els
dies que portava dins de casa sense veure els seus companys d'escola,
ni les seves amigues, aquells dies en què no podia lliscat tobogan
avall o sentir el vertigen del vaivé del gronxador, just a tres
carrers d'on vivia. Ja s'havia ultrapassat el mes de mesures extremes
i la resignació era el sentiment més adient per no trobar a faltar
l'esbarjo o l'aire lliure. A més a més, la wifi, la tauleta i
Netflix ajudaven a passar els dies, entre monòtons deures i àpats
familiars. Fins que un dia, un president il·luminat i els seus
assessors van decidir i anunciar que era hora de permetre el plaer de
trepitjar de nou l'asfalt als més menuts de cada casa.
Gràcies a aquest anunci,
diversos sentiments convivien entre les quatre parets del seu
apartament. La nena pensava en la Júlia i la Paula, en l'Èric i en
el Martí, que vivien tan a prop d'ella que segurament els veuria
també tot passejant pel poble minúscul on vivien. Aquesta emoció
contrastava amb la indignació dels pares que, a la cuina, escoltaven
les notícies d'allò més astorats. Aquella mateixa tarda va
dutxar-se amb més ganes que mai, es va ensabonar tres vegades i es
va aplicar condicionador després de les dues passades de xampú sota
l'aigua més calenta que podia resistir. Gairebé no sabia com era
allò de vestir-se de carrer, i deixar a banda el pijama, l'amic
inseparable, la seva segona pell. Va passar-se tota la tarda
escrivint quartilles plenes de paraules boniques i sentides i
dibuixant-les després, perquè tinguessin l'aparença de postal. Hi
enganxava cors retallats i lletres per compondre el nom de cada
destinatari. Va sopar i, per culpa de l'excitació de l'endemà, va
girar i girar pel llit. Donava voltes com una baldufa i obria de bat
a bat els ulls, com si en la foscor pogués entreveure-hi els rostres
dels seus amics.
I tornà el matí, i
la nena es va llevar, i el bol de llet i cereals se li va fer etern,
enorme, atapeït. Encara mastegava quatre flocs que li feien bola
dins de la boca quan ja es posava la roba triada la tarda anterior.
Davant del mirall va canviar mitja dotzena de cops de pentinat i de
complements. La diadema li donava un aire massa infantil, les trenes o
el monyo de ballet li semblaven passades de moda i gens del seu
estil. Finalment, va optar pel cabell solt, i se'l raspallava mentre
cantava un tema dels One Direction. La cara d'estranyesa de la mare
en no haver de repetir tres vegades que es preparés perquè marxaven
—ja que la nena l'esperava al rebedor neta i polida i endreçada—
era un poema i una grata sorpresa. El mateix aspecte poètic que
tenia el rostre de la petita en sentir-se envaïda per una mascareta
i per uns guants de làtex. Però la cançó de la boy band va
esdevenir marxa fúnebre en veure que deixaven enrere el parc i es
creuaven amb diferents coneguts i els saludaven amb un lleu gest
acompanyat d'una estrebada de la mare.
El drama, però, va arribar en veure l'entrada del supermercat.
L'exagerada cua, amb una distància extremadament àmplia i
respectada, només era el preàmbul a allò que l'esperava dins del
local. Lleixes semibuides, esbufecs i penjaments de la mare en veure
els preus augmentats, per no parlar de l'avorriment que era anar
rere seu en mode gimcana tot esquivant d'altres emmascarats i capses
buides pertot arreu. El camí de tornada a casa fou de rècord i, un
cop dutxada i canviada, s'enclaustrà dins de la seva habitació:
preferia cremar-se les celles davant d'una pantalla. Ara veia clar
que un dos per cent de bateria l'angoixava menys que tornar a
respirar aire fresc al carrer.
20/4/20
Santjordiana (#escripturaperalconfinament; 23)
A través de twitter la Carla Gracia Mercadé (autora de L'abisme [Ed.
Univers]) ens proposa diversos exercicis per poder suportar el
confinament d'aquest març. El vint-i-tresè, mentre els unicorns i els extraterrestres es decideixen a col·laborar o no, ha provocat aquest relat amb aires santjordians:
L'atmosfera de la Diada
de Sant Jordi s'omple de llibres i de roses, un dia per a la llegenda
i per a l'amor. Si aquesta fos la tònica per sempre, ja seria una
fita memorable, però no sempre s'esdevé de la mateixa forma. I no
parlo d'enguany, en què un minúscul ésser ha estat capaç
d'ajornar i de suspendre dies assenyalats i festivitats ben
arrelades. Caldria recular uns tretze anys, per exemple. I el sol del
mes d'abril fereix uns ulls acabats de llevar, un badall oxigena les
cèl·lules encara mig adormides i les esperona, en ple estirament de
braços i de cames. I la primera micció amb totes les aromes de vuit
hores sense evacuar-ne ni una gota, i l'esmorzar a corre-cuita perquè
les classes no esperen però de pressa i bé no pot ser. Surto de casa
com un esperitat i de seguida veig com les roses comencen a guanyar
terreny en la grisor de l'asfalt i de les voreres i els cavallets i
els taulons acabats de treure d'un magatzem, són el germen de
l'exposició de llibres que, en uns minuts, es desplegarà davant de
l'aparador de la llibreria del poble. Respiro amplament. Eixamplo els
pulmons i somric.
He estat fent la llista
inacabable de llibres per tenir a la biblioteca personal, i sé que
el més voluminós serà demanat al pare. Per una vegada (deixant de
banda la cita nadalenca) no és dolent que es grati la butxaca per
comprar-me'n un. El neguit em visita durant cada assignatura i el
professor de torn m'enxampa revisant el rellotge massa cops seguits,
fins que acaben cridant-me l'atenció. Jo, però, penso en tots els
llibres que m'esperen quan soni el timbre de les 3 de la tarda, quan
sigui l'hora d'anar a dinar. Endraparé en un temps rècord i fugiré
cames ajudeu-me cap a la parada llibretera, a remenar i a sospesar
l'elecció segons el pressupost santjordià, sumant-hi l'afegitó de
la mare que, subreptíciament, m'entaforarà un bitllet dins de la
butxaca de la jaqueta.
De camí cap a casa,
penso en Joyce, en Gil de Biedma o en Gabriel Ferrater. Rumio en les
obres completes bilingües de Sylvia Plath o d'Anne Sexton, o també
em tempta deixar-ho a l'aventura de la coincidència. Hi ha troballes
extraordinàries de vegades, quan et poses en mans del destí i de la
fortuna. I, abans que me n'adoni, ja estic fregant-me les soles de
les sabates en el pelut de l'entrada de casa. Els ulls plorosos de la
mare em reben junt amb una abraçada ben ferma. Aquest panorama em
dona una mala espina suprema. Un gerro d'aigua freda al damunt és la
quitança d'aquesta Diada perquè cal afanyar-se per arreplegar
quatre coses i conduir fins al poble nadiu de la mare, a 400
quilòmetres d'aquí. La notícia de la mort de l'àvia provoca que
els autors i les poetes s'esfumin lentament i ara ja soc conscient
que hauré d'esperar-me uns dies per augmentar el nombre d'exemplars
de la meva biblioteca.
16/4/20
Fenilalanina (#escripturaperalconfinament; 21)
A través de twitter la Carla Gracia Mercadé (autora de L'abisme [Ed.
Univers]) ens proposa diversos exercicis per poder suportar el
confinament d'aquest març. El vint-i-unè ha provocat aquest relat amb aires de Western:
Per a la propera vegada,
cal tenir en compte que no és bona idea deixar de fumar enmig d'un
confinament. L'ansietat que s'experimenta és augmentada i les
solucions podrien ser diverses; els xiclets eviten al màxim la
nevera. Sense sucre, preferiblement perquè hi hagi un benefici a
l'hora de fomentar les càries. Així ho he fet jo aquesta vegada. És
fàcil trobar-los en les lleixes dels establiments perquè el lloc de
l'etiqueta on s'especifica que es tracta d'un producte edulcorat
queda prou visible. El que no es veu tant són les dues frases més
importants: “Conté una font de fenilalanina. Un consum excessiu
pot produir efectes laxants”. Algú dirà que aquest no és un
problema. Però la síndrome d'abstinència és fumuda. Per tant,
l'únic que et salva de no caure en la temptació, quan l'estat
d'alarma deixa oberts estancs i benzineres, són aquestes petites
dragees. Les endrapo de dues en dues, i inclús n'afegeixo una més
per intensificar el gust d'aquesta goma de mastegar. És fàcil
arribar a la conclusió lògica que, a partir d'un punt d'ingesta
considerable, les visites al senyor Roca siguin menys espaiades.
Després d'aquesta breu
introducció per justificar la meva nova anada al supermercat —amb
la corresponent cua i la indumentària adient (mascareta i guants)—,
em dirigeixo gairebé sense alçar la mirada, cap al meu objectiu. En
sé les característiques, almenys el que m'interessa ara mateix. La
quantitat de femta i la seva consistència més líquida que sòlida
han de ser contrarestades amb la millor de les defenses de contenció:
rotlles de triple capa en paquets de dotze unitats. No em cal res
més, ni llet ni llegums, ni iogurts ni cervesa. Tan sols la
cel·lulosa enrotllada per no encetar-me més la zona afectada per
tan assídua dejecció. A rodolons sense empentes, gràcies als dos
metres de distància entre compradors, deixo enrere passadissos de
queviures diverses i m'apropo, sigil·losament, a les lleixes
d'higiene personal. Són desertes com un saloon després de l'hora de
tancament: deu paquets de compreses sense ales, dues capses de
tampons rebregades, un centenar trist de tovalloletes de nadó són
el resultat d'una batalla sense quarter; al bell mig d'aquest
maremàgnum innecessari per a mi ara mateix, quatre minsos rotlles de
paper higiènic sobreviuen al costat d'un embolcall estripat i
llençat de mala manera. Me'ls miro amb una cobejança extrema.
Un estrany corrent d'aire
fa voleiar de dreta a esquerra un plàstic voluminós i és quan
percebo la presència de la dona de mitjana edat davant per davant
meu. La seva mirada és tan plena de desig com la que pugui tenir la
meva. Alhora, en un prodigi de sincronia insòlit, flexionem lleument
els genolls i avancem el tronc. La tensió es percep, entre la
postura adquirida i les gotes de suor que perlegen els nostres
fronts. El fil musical eleva la tensió del moment i soc conscient
que aquest assumpte l'he de solucionar tota sola, sense haver de
cridar l'encarregada ni cap dels seus sequaços. Dibuixo una ganyota
de dona dura i acostumada als embats de la vida, amb què m'he fet la pell dura
i he sabut criar quatre fills sobretot després d'enviudar. Tinc clar
que serà un duel a vida o mort, amb esgarrapades i insults, i
llançament d'objectes arreplegats de qualsevol banda. En aquest cas,
la zona de les conserves seria un millor emplaçament. Faig una passa
endavant, al precís moment en què ella també s'avança. Coneixem
les intencions de l'altra persona a la perfecció, amb aquest mínim
moviment, i la trajectòria dels ulls. Em balancejo en un vaivé
rítmic perquè qualsevol acció sigui contrarestada i anul·lada en
mil·lèsimes de segon.
“Penso que aquest
supermercat és massa petit per a totes dues...”, dic i faig veure
que arreplego la saliva dins de la boca i, amb un sorollós
histrionisme, llanço una escopinada inexistent als meus peus, tot
marcant terreny. El silenci que segueix es talla amb un ganivet, o
amb qualsevol fitada que ens brindem. Llavors, la dona de mitjana
edat davant per davant meu obre la boca i endevino que es prepara una
rèplica a la meva frase lapidària. I és quan, amb una agilitat
insòlita, una figura es creua davant nostre i ens arrabassa els
rotlles de la discòrdia. Sense marge de reacció, esguardem la pispa
bocabadades mentre fuig corrents. Potser ja és hora que demanem
ajuda en aquest infern sense llei ni ètica.
L'any u (#escripturaperalconfinament; 20)
A través de twitter la Carla Gracia Mercadé (autora de L'abisme [Ed.
Univers]) ens proposa diversos exercicis per poder suportar el
confinament d'aquest març. El vintè ha provocat aquest relat de gènere romàntic:
T'agafo la mà i la noto
glaçada, gairebé exànime. I el cap s'allunya i recula, torna a
l'any del confinament per culpa de la pandèmia. “L'any u de la
nostra història també”, dic i començo a pensar en veu alta.
“Després de l'aturada, caldria inhalar amb força per recuperar el
ritme i engegar novament la maquinària humana. Però m'avanço
massa. L'abril havia arribat de puntetes, gairebé com la primavera,
i les setmanes eren intuïdes perquè els canvis no eren
substancials. Tampoc les anotacions al calendari, completament
absents, no ajudaven. S'havia de prendre aire als balcons o obrint de
bat a bat les finestres. Una de les regles fonamentals va ser
rentar-se les mans durant trenta segons. Aigua i sabó i mig minut
sota l'aixeta. Ara seria impensable, i ens detindrien per malgastar
bens preuats. Les lleis s'han modificat tant, inclús sense poder-les
votar. Però això no s'ha d'immiscir en la nostra història.
El confinament provocà
fer treballar l'enginy per saltar-se'l. Qui no comprava una mascota
innecessària però recurrent, llençava la brossa a quatre xamfrans
de casa, comprava tres llimones al supermercat perquè eren queviures
o espigolava productes de primera necessitat en diferents
establiments i tan ample... Ja se sap que feta la llei, feta la
trampa. Jo vaig ser el més estricte possible, i com que la meva
feina no era de les etiquetades com “imprescindibles”, des del
primer dia de l'estat d'alarma que vaig enclaustrar-me a casa, sols
amb l'excepció de les sortides específiques i mínimes als llocs on
em calia anar. M'agradava llegir al balcó. M'estarrufava al lloc on
el sol feia acte de presència i aprofitava aquest temps per respirar
i obtenir vitamina D. Gaudia del refilet dels ocells, de la quasi
nul·la activitat al carrer —tant a peu com de vehicles—, de tot
el que el tràfec diari ens elimina. Tot i que el més important no
era això, sinó la melodia que taral·larejava una noia en un
edifici proper.
La cançó era sempre la
mateixa, però l'alternança dels fragments triats per cantar-ne el
vers corresponent em brindava l'oportunitat d'anar bastint aquella
peça musical mentre gaudia de la dolçor d'aquella veu. Cada dia,
com un clau, arreplegava un llibre, sortia al balcó i esperava amb
impaciència la veïna cantant i enigmàtica. N'imaginava l'aspecte o
l'alçada, pensava presentacions, des de ridícules i apegaloses fins
a seques i encarcarades, que desembocaven en diàlegs d'allò més
vergonyants. Era tímid per natura, i això no ho arreglava ni un
virus. En arribar el moment, tancava el llibre, que s'havia convertit
en un convidat de pedra, i aguditzava l'oïda. L'èxtasi s'acabava de
sobte i, com un nen davant de l'aparador d'una pastisseria, em
quedava bocabadat i desil·lusionat. Era tan breu el Paradís per a
un simple humà?
I com era d'esperar, en
un barri tan petit i amb la limitació de moviments, la princesa i el
gripau s'havien de trobar. L'horari habitual dels minuts musicals
entrava una franja inaudita, si prenia com a paradigma els darrers
deu dies. Jules Verne no em mantenia en tensió ni assegut a la
cadira, sinó més aviat amb ganes d'abocar-me a la barana del balcó
i escrutar-ne tot el carrer, fins on em permetessin la miopia i
l'astigmatisme dels ulls. Encara que aquesta acció em deixava al
descobert i la no compareixença de la dolça veu em feia mala
espina, vaig atrevir-m'hi. I davant per davant meu va passar una
sílfide, una deessa, el cos més perfecte que les diòptries al meu
haver havien copsat mai. Com un estaquirot, l'observava i l'admirava.
Fins que gairebé era a uns deu metres del meu habitatge, no vaig
tenir la genial idea de xiular la melodia ja arxiconeguda per mi.
L'anècdota sempre ha fet
gràcia en els nostres tiberis familiars. Els costa, a la canalla
sobretot, imaginar una època excepcional com la de la pandèmia.
Però també els és dificultós aquest aproximament a l'altra
persona, gens immediat ni fàcil, amb entrebancs i amb el perill de
fracassar. Cinquanta anys després la sílfide segueix encisant el
gripau que soc, i m'enorgulleix amb els cinc fruits del seu ventre,
que també ens han ofert diversos enllaços i descendència nombrosa.
Recordes els seus noms?” T'acarono el dors de la mà, glaçat,
gairebé exànime, i els ulls se t'omplen de llàgrimes. Avui almenys
sembla que he pogut entreobrir lleugerament la porta de la teva
memòria. I esdevens borrosa rere el tel del meu plor mentre et dic:
“Tranquil·la, inclús per a mi, que no visc eclipsat per
l'Alzheimer, em costa el meu temps.”
15/4/20
Cuca (#escripturaperalconfinament; 19)
A través de twitter la Carla Gracia Mercadé (autora de L'abisme [Ed.
Univers]) ens proposa diversos exercicis per poder suportar el
confinament d'aquest març. El dinovè ha provocat aquest relat que homenatja Shirley Jackson, Stephen King i Paul Auster (amb tota l'admiració):
“Saps quin so fan les
vèrtebres en trencar-se?” Després d'escriure aquesta primera
frase, sense haver-te empescat una trama ben definida ni uns
personatges prou perfilats en els aspectes bàsics, el cursor batega
en la pantalla. És la maledicció del full en blanc o serà que la
dama del terror ja s'ha estovat i no aconsegueix crear una història
en què el lector s'arrapi a la butaca mentre llegeix un paràgraf,
una pàgina, un capítol? T'agradaria descobrir-ho, igual que també
ho desitja el teu representant, editor i amic. L'anècdota que li
agrada explicar, a ell, és que l'aspecte de madur canut i
interessant és gràcies a haver llegit en primícia les teves
històries d'enjòlit i vísceres, la seva autora predilecta. Ara,
però, mires aquesta ratlla intermitent davant teu, com si se te'n
burlés. És l'horror vacui a la inversa. Tanta blancor et
terroritza. I, enmig de les teves cabòries, un brutal esgarip a
l'exterior ressona per tota l'avinguda. No en tens cap, de dubte: és
el xiscle d'una dona indefensa, desesperada i en perill. Abandones el
portàtil i t'atures en l'enorme finestral que presideix gran part de
la façana.
Des de darrere de les
cortines, entreveus la silueta d'un individu. Es protegeix amb un
barret d'ala ampla. La foscor del carrer, ajudada per un fanal fos,
s'alia amb l'estrany que, palplantat davant del teu xalet, fita en
direcció al punt exacte on et trobes. T'espantes en pressentir les
seves penetrants pupil·les que semblen capaces de detectar la teva
còrpora, inclús oculta per l'espessa tela, i t'enretires un xic.
Sents el calfred que et recorre l'espinada, i el desempar en què et
trobes ara mateix. No t'agraden els destorbs ni les distraccions i no
tens cap telèfon a l'abast per fer una trucada d'emergència. El
veïnat escàs entre setmana tampoc no és un factor a tenir en
compte: és l'inconvenient d'haver-te instal·lat en un llogarret de
tres cases i vuit-centes vaques i dos mil garrins, lluny de la
metròpoli, al bell mig del no-res. Però aquesta reflexió et
distreu del que ara mateix et té en alerta. I l'ensurt és majúscul
en adonar-te que no hi ha ni rastre de l'estrany.
El tabal del cor és
eixordador. A un ritme accelerat, batega amb força mentre respires
de forma descontrolada. Intentes no atabalar-te. Però no és fàcil
reprimir les ganes de fugir a corre-cuita d'aquí i conduir fins al
primer lloc més habitat que aquesta contrada. L'única cosa dolenta
és que tens el cotxe ben guardat al garatge i no és bona idea
moure's sense tenir constància de la ubicació de l'home. Mentre
escrutes a dreta i esquerra del carrer, dins de les limitacions de
l'escassa visibilitat que tens, el grinyol d'un pany essent forçat
et provoca un atac de pànic, que reprimeixes al fons de la gola. Tot
i que no evites frenar unes gotes d'orina, que et mullen les calces.
Pura ironia, o justícia divina? Tu, que has atordit tota persona
lectora amb sang i fetge i escenes truculentes, ara sofreixes el
correctiu de la pròpia medecina. Per això, corres cap a la cuina i
engrapes el ganivet més llarg i més esmolat que hi ha. Perquè ja
és urgent: unes passes, arrossegades i matusseres, sonen al
soterrani, ple d'andròmines que t'allarguen una mà en aquesta
batalla contra l'assaltant. Seran un radar per a les oïdes, ja que
els ulls et són inútils amb tan poca certesa de res.
“Qui hi ha, aquí?”,
crides, en obrir la porta d'accés cap al soterrani i sense encendre
el llum. Però el tap-tap d'aquests peus intrusos no s'atura. I la
següent frase amenaçadora, des del capdamunt de l'escala, no es fa
esperar: “Tinc un ganivet i una arma, i molt bona punteria. Així
que no jugui amb mi, sigui qui sigui!”. Gairebé te l'has cregut, l'envit en fals; has sonat convincent i decidida. I el rítmic so podal és
una concatenació amb la teva maquinària cardíaca. Tens la sensació
que algú t'està aixecant la camisa —un adolescent ociós o un
borratxo que ha de dormir la mona per ser persona de nou— i no en
té prou amb l'oferta de les plataformes de televisió en streaming.
Et promets que la broma li sortirà cara, al capsigrany que ha entrat
a la teva propietat. T'esperes uns segons perquè els ulls se
t'habituïn a la foscor. Aquest és el teu terreny i el coneixes
millor que ningú altre. Però no tens presents els grans d'arròs
que t'han caigut a l'hora de dinar i el sidral que s'ha muntat per
tota la cuina i voltants. I arreplegar-ho el millor possible t'ha
costat Déu i ajuda i qui sap què més.
És quan et falla el peu
esquerre que hi penses. I mentre rellisques i t'abalances endavant,
cap al buit, on l'escala descendeix, i mentre aferres bé el ganivet
i calcules la postura almenys per no clavar-te'l en aterrar, tens
clara la trama que vols explicar en la teva propera novel·la. L'únic
que queda clar és que podries respondre perfectament la pregunta
inicial, si t'aixequessis després de trencar-te les vèrtebres
cervicals. Però és poc probable. Afegiré, com a cloenda i
explicació alhora, que el soroll i el xiscle escoltats per tu han
estat emesos per personatges venjatius com una amalgama d'artificis
literaris, concretament aquells que més has fet patir en les teves
novel·les negres. Morta la cuca, mort el verí, oi? Premeré la
tecla de suprimir fins que els quaranta-cinc caràcters desapareguin
de la pantalla del teu portàtil, abans de tornar a la lleixa que em
correspon, amb un somriure de satisfacció, malgrat que la teva mort
no em recompongui el cos esquarterat i escampat per la cuneta d'una
carretera secundària d'un poble sense concretar, a la pàgina 37 de
la teva tercera novel·la, just abans que s'endegui la investigació
del meu crim tan mal resolt i agafat amb pinces, sincerament.
10/4/20
Esperança (#escripturaperalconfinament; 18)
A través de twitter la Carla Gracia Mercadé (autora de L'abisme [Ed. Univers]) ens proposa diversos exercicis per poder suportar el confinament d'aquest març. El divuitè ha provocat aquesta cançó esperançadora:
[cançó per ser tocada, durant el confinament,
amb melodia de "Quan es faci fosc", de Sopa de Cabra]
Digue'm que demà
Voldràs abraçar-me i trobar
El sol dins dels meus ulls.
Digue'm que vindràs,
Que seràs fragant com els lilàs
Per oblidar els traülls.
(pont 1)
En aquest món, la vida és molt millor
Si tinc el teu confort contra la
foscor.
T'enyoro i et dic, amor,
Que els problemes esdevindran llor
Quan els haurem vençut
I ens lluiran en el cap
Com una insígnia per a qui sap
Aixecar-se si ha caigut, sense
sentir-se perdut.
(pont 2)
En aquest món, la vida és escalfor
Si tinc el teu conhort, remei envers la
por.
(tornada)
Quan tornis amb mi, el malson més
mesquí
S'escolarà pel matí tenyit
d'esperança,
I sabrem que és la fi d'aquesta mortal
dansa.
(solo)
(pont 3)
En aquest món, nosaltres dos, només
tu i jo
I tot allò que no ens suposi dolor ni
plor.
(Tornada)
Quan tornis amb mi, el malson més
mesquí
S'escolarà pel matí tenyit
d'esperança,
I sabrem que és la fi d'aquesta mortal
dansa.
Quan tornis amb mi, el malson més
mesquí
S'escolarà d'aquí i tindrem
l'esperança,
I sabrem que és la fi d'aquesta mortal
dansa.
8/4/20
[Des]Aire (#escripturaperalconfinament; 17)
A través de twitter la Carla Gracia Mercadé (autora de L'abisme [Ed. Univers]) ens proposa diversos exercicis per poder suportar el confinament d'aquest març. El dissetè ha provocat aquest relat:
A la banyera, et
submergeixes dins de l'agua i aguantes l'aire en els pulmons.
T'agradava fer-ho per aclarir les idees i reflexionar de tot plegat,
des des traüts fins als assoliments. A l'instant, les imatges et
venen al cap com diapositives diverses de diferents episodis de la
teva vida. Recuperes el primer petó recolzat en la porta metàl·lica
d'un magatzem, just davant per davant del bar musical on es
congregava tot l'institut, i els crits d'ànim de la colla mentre
controlaves l'embat de la saliva i d'una boca aliena, que t'atacava
amb la viscositat d'una llengua humida. Tot un miracle sortir-ne
airós, d'aquest primer encontre, tant excitant com desconegut. Els
petons posteriors ja no causen la marca de foc de l'inicial, i no
regires el magí cercant-ne algun altre, excepte els deixats en
l'altar i en la sala consistorial en sengles enllaços, d'idèntic
resultat. Poques dates més són dignes d'ésser retingudes en la
memòria. El naixement dels teus fills, els butlletins d'EGB (oposats
als fracassos batxillers); o la jornada que iniciava la teva carrera
laboral, la compra d'un cotxe o la signatura d'una hipoteca, tot
gràcies als estalvis de tants estius treballant de sol a sol en una
caseta de gelats, en un restaurant, en un obrador de pastisseria, en
l'alumini, o arreplegant olives, ametlles, fruita a Lleida. El tràfec
de tantes feines esporàdiques deixava poques energies per fer colzes
i millorar la teva formació acadèmica i, ajudant la filosofia de
“qui dies passa, anys empeny” a base d'ampolles i mandangues
embolicades en falses cigarretes amanides, t'has plantat als quaranta
anys amb fills, dos divorcis i deutes amb el banc, que t'asfixien. Tornes a aparèixer
a la superfície i observes l'entorn, des de la banyera, i dibuixes
un somriure entre resignat i satisfet. De mica en mica,
t'embolcallarà Morfeu i esdevindràs lleuger i, finalment, tot
quadrarà. Mentre et mires els canells oberts i l'aigua vermellosa,
et convences que aviat se solucionaran els teus problemes.
7/4/20
Com en la infància (#escripturaperalconfinament; 16)
A través de twitter la Carla Gracia Mercadé (autora de L'abisme [Ed.
Univers]) ens proposa diversos exercicis per poder suportar el
confinament d'aquest març. El setzè ha provocat aquest relat:
He trobat el jersei de
l'avi fent endreça d'armaris. L'he olorat i les pituïtàries s'han
emplenat de la seva flaire, tan característica i, alhora, tan
peculiar. No és simplement la típica olor de vell, sinó també
d'herbes aromàtiques, la pols rica del tros, la flaire de la flor de
l'ametller, la ceba arrencada per incloure-la en un dels guisats de
l'àvia; totes les essències diverses de persona del camp. Les
borratges i els espàrrecs em venen a la memòria. Són menges
descobertes pel paladar gràcies a ell, en la meva infantesa. El
vellut de les primeres, l'estranya textura esfilagarsada dels segons.
I les hores estiuenques de mitja tarda mentre xarrupàvem i
pellucàvem les arrels dolces de la regalèssia; em provocaven cucs
intestinals però això no m'impedia demanar-n'hi més. Als marges
dels camps, la munió de plantes feia avorrir qui en conreava aquells
terrenys, i jo en fruïa prou, engrapant aquella mà sarmentosa,
encara amb restes de terra fèrtil, la mateixa que cobria la fulla de
l'aixada, recolzada a la seva espatlla dreta.
Inspiro de nou i l'aroma
m'embriaga els sentits. Tanco les parpelles i el visualitzo amb un
llibre entre les mans, al racó més il·luminat de la saleta de casa
seva, allà on es veu el televisor i es fa petar la xerrada, o té
lloc la batalla de les cartes o les riallades entre tirada i tirada
de daus. L'estratègia i la complicitat, l'actualitat i la història.
Tantes sensacions en tan poc espai... L'escolto quan em crida, i la
seva veu, totalment distorsionada a l'altra banda del fil, és càlida
i tranquil·la, la seva cadència em bressa i m'amanyaga. I
l'esgarrifança de plaer i de sorpresa m'embolcalla, palplantat
davant de les portes obertes de l'armari. El confinament provoca que
els sentiments aflorin, i és fàcil que el plor arribi als ulls.
Sobretot per la manca de contacte físic amb els éssers estimats. Si
em veiés ara així, segurament riuria amb ganes del seu net. Els
homes no ploren, ets un figaflor, hauries de passar una guerra i et
faria fort i ben mascle! Les frases que m'esperonen a tirar endavant
i a anhelar una abraçada ben ferma i prolongada.
Em poso el jersei i la
llana m'envolta en un refugi de pau i d'experiències. Em mentalitzo
per suportar aquests dies extres d'enclaustrament, per fomentar al
màxim la comunicació amb les persones més vinculades a mi. I
conduiré, quan ens permetin sortir al carrer, fins al poble dels
avis. Sigui el dia que sigui, ho faré. I l'abraçada arribarà, en
forma de ram de flors i de moltes paraules plenes d'amor. Davant de
la seva tomba, ploraré com una magdalena mentre li dic que l'enyoro
i que voldria un bon plat de borratges amb patata bullida i oli
d'oliva verge. Com en la infància.
6/4/20
Mones (#escripturaperalconfinament; 15)
A través de twitter la Carla Gracia Mercadé (autora de L'abisme [Ed.
Univers]) ens proposa diversos exercicis per poder suportar el
confinament d'aquest març. El quinzè ha provocat aquest relat:
Després de dues hores de
trajecte, em faig creus de la bona sort que arrepleguem, en plena
operació sortida. La velocitat s'ha mantingut constant en el
trajecte per autopista i, com que anem bé de temps, m'atreveixo a
sortir per brancal cap a la carretera nacional. En pagar el peatge,
la botzina del cotxe que em segueix és un presagi que la idea no és
tan genial, però ja és massa tard per recular i continuar invertint
diners en quilòmetres d'asfalt més que rendibles. Les males puces
del conductor del darrere i el reguitzell de befes que vindria de
part de la resta de família, si desfés el camí ja recorregut,
seria llegendari.
—Si es pot gaudir del
paisatge, per què cal la monotonia del traçat de l'AP7? —deixo
anar a un receptor incògnit.
—Quant falta? —la
pregunta més repetida de qualsevol dels nostres viatges apareix tan
preciosa com els ulls de la gran, i tan oportuna com certs moviments
intestinals.
—Encara una estoneta
més —responc lapidàriament.
—I això què vol dir?
—requereix ella sense treure el nas de la pantalla de la tauleta.
—Vols deixar de ser tan
plom? —l'ajuda arriba de la meva dreta, personificada en la figura
de la mare de les criatures.
—Mitja horeta, segons
el GPS —afegeixo esquivant el rondineig preadolescent.
—Aquest trasto falla
més que una escopeta de fira —el petit s'alia amb la seva germana,
un vincle ja temut pel més eficaç dels exèrcits coneguts.
—Veuràs que aquesta
vegada SÍ que funciona a la per-fec-ci-ó —recalco l'afirmació i
cada síl·laba del substantiu, tot marcant terreny i autoritat.
—Llavors, arribarem a
les set i tretze minuts? —pregunta la gran.
—A un quart de vuit, sí
—i em penedeixo d'haver sumat dos minsos minuts al càlcul inicial.
L'esperada reacció de
l'exactitud horària no tarda ni una mil·lèsima de segon i és
fidel al guió que sol mantenir aquesta polèmica, entre la precisió
helvètica i l'economia del llenguatge. I, enmig d'aquesta pugna
dialèctica, l'aparició d'un miliard de vehicles m'astora, desimanta
de les pantalles els nassos de les dues nenes i provoca un xiscle i
un penjament de la santa de la meva senyora, encara que l'ordre dels
factors no altera el producte, que és un embús del carall.
—Mitja què? —la
cantarella burleta de la suïssa em cau com un gerro d'aigua freda.
—No miraves un coi de
capítol d'aquesta rucada de sèrie japonesa?
—Lluís, et controles?
—m'amonesta l'auxili maternal del duet menor d'edat de darrere.
—Almenys el sòmines de
la pressa també s'ha hagut de fastiguejar.
—El del clàxon?
—pregunta el petit, i ell mateixa afirma: —Ha tornat a
l'autopista, el campió.
—Nou anys i pur cinisme
—murmuro entre dents.
—La mala llet et va
deixar créixer prou, eh? —escolto a la meva dreta.
—Coi, que no ho deia de
veres... —em disculpo de forma quasi automàtica. Sé que el
terreny per on camino és una era plena de pols.
—Les bromes també
serveixen per expressar els pensaments reals —reconeix ella.
—Entesos... —abaixo
els braços i la bel·ligerància. I, després d'uns instants de
silenci incòmode, suggereixo al no-res: —Si pogués maniobrar i
tornar a...
—És impossible ara.
Els dos sentits van plens de gom a gom. Tu no sabies que és el
pitjor dia de l'any per desplaçar-se?
—És clar que...
—Llavors, com se t'han
enganxat tant els llençols, precisament avui?!
—Com que sempre es
queda fins tard llegint... —hi fica cullerada el petit, que ara ja
és un membre més del trio que m'ataca sense pietat.
—Ahir eren les 4:39h i
encara hi havia llum al menjador —la delació arriba directament de
la Confederació Helvètica, del cantó alemany, sens dubte.
—Tres quarts de cinc de
la matinada? —s'escandalitza el sector copilot del cotxe.
—No... —em defenso de
l'embat: —Dos quarts i deu gairebé...
—Ets un desastre, amb
aquests llibrots sempre. I et preocupes pels ulls dels nens, tu que
et cremes les celles llegint durant... Quantes hores t'hi passes?
—Dotze, catorze...
—Ara em vens amb
sarcasme?
—Deixem-ho estar?
—És clar que sí,
reietó —m'etziba —, si ara ja no hi ha solució.
—Tens un carregador,
mami? el caganiu s'escola entre el foc creuat, eixamplant encara més
l'obertura de la caixa dels trons.
—I un endoll aquí
mateix també —respon sa mare mentre s'assenyala el nas.
—Perfecte. Final de
trajecte amb cirereta inclosa. No tindrem ni andròmines
electròniques per distreure la quitxalla.
—Jo encara tinc bateria
—treu pit la gran —, i el mòbil també. El vols? —li ofereix
el telèfon al seu germà.
—No la malgastis
—remuga la mare: —Potser ens servirà per amenitzar la Mona.
—Si és Diumenge de
Rams... —s'estranya el petit.
—Em referia a aquest
—puntualitza, mentre m'assenyala, i continua: —Encara que, amb la
caravana que hi ha, potser l'única opció que ens quedi serà
menjar-nos-la aquí.
Ja fa estona que els he
deixat xerrar i queixar-se de mi, i m'he centrat en els pedals
d'embragatge i de fre, combinats amb el canvi de marxes, per avançar
lentament i autofelicitar-me en posar la segona. Sobretot després
d'encendre's el pilot de la reserva al quadre de control. He
d'estalviar forces per a la carretada d'improperis que vaticino quan
estossegui el motor.
Vèrbola (#escripturaperalconfinament; 14)
A través de twitter la Carla Gracia Mercadé (autora de L'abisme [Ed.
Univers]) ens proposa diversos exercicis per poder suportar el
confinament d'aquest març. El catorzè ha provocat aquest relat {que forma el preludi del text que, al final del mateix, es carregarà, pacientment}:
—Benvingut a bord,
senyor Eldritch —la veu metàl·lica el sobta en travessar la
porta d'accés a la càpsula—. Asseieu-vos i acomodeu-vos, la
travessia serà llarga, però breu alhora gràcies a la
ultrahibernació programada. Arribarem a destinació en breus minuts,
si fem cas a les vostres percepcions sensorials, i en un parell de
cicles enters, si miréssim un calendari interestel·lar. El planeta
blau (“Terra”, si l'anomenem en la llengua vehicular 3d5tg,
subdialecte pàngic) és el paradigma dels errors que no hem de
repetir en els mons conquerits i repoblats. Aquesta experiència us
servirà per aprendre què cal mantenir i què cal eliminar en els
vostres dissenys, que ens vàreu facilitar en el darrer lliurament, a
l'hora de recrear les metròpolis de Theta-òmicron III. En el mòdul
1, us fixareu en la tònica generalitzada de les aglomeracions
arbitràries al llarg de terrenys més o menys fèrtils; també sereu
capaç d'adonar-vos de la ingent quantitat d'extensió deshabitada.
No caldrà dir-vos que aquesta és la gran raó del declivi d'aquesta
civilització. Gràcies al nostre dron indetectable, podreu
endinsar-vos en la quotidianitat dels seus habitants sense
immiscir-vos en els seus quefers o sense alterar les seves converses.
Caldrà afegir que la tecnologia ha absorbit el potencial d'aquests
espècimens autòctons i els ha privat d'aquesta socialització i sociabilitat
innates. Com a desenvolupament final del mòdul 1, us presentarem,
emperò, el model bBq, un model típic en què aquesta pràctica es
duia a terme prou sovint, sobretot en temps de lleure. En
l'actualitat, aquestes reserves informatives tan sols es fan servir
per a reforç de la teoria apresa, i ja s'han extingit del tarannà
dels nadius. Per això, també vàrem optar per extirpar-ne les
reminiscències que, tard o d'hora, podrien interferir al llarg de
l'existència de cada ésser, que ronda el cicle (15 dècades o 150
anys, si parléssim en termes terrestres, o “de la Terra”).
Aquestes reserves són colonitzades per subsactors [o subo] i
subsactrius [o suba](a partir d'ara, el plural abreviat com a
“subs”), que despleguen tot el seu potencial perquè les escenes
paradigmàtiques us siguin també versemblants. Us explico: veureu un
nucli habitat i traçat amb certa harmonia, però desaprofitat al
67,54% del total de la seva extensió. El dron sobrevolarà un
d'aquests focs (“llar” seria el mot terrestre; “habitatge” li
funcionaria de sinònim i “xalet amb jardí” hauria de ser la
nomenclatura per a l'exemple triat) i en sereu testimoni de les
accions que s'hi desenvolupen. Al dossier adjunt, i ja inserit en el
vostre hipocamp, trobareu el resum d'allò que experimentareu
(veureu, oloreu, palpareu, tastareu i escoltareu, per a més
especificació), que hem etiquetat com a “barbacoa”. Escampats al
llarg de la zona enjardinada i també dins de l'habitatge, s'hi mouran
els subs, realitzant cadascú una tasca ja predeterminada. El fil
conductor serà el contacte visual i el verbal, i en ells s'hi
afegiran secrets i enveges, ressentiments i aliances. Tots ells són
ingredients necessaris per a l'aprenentatge. En el dossier també hi
haurà la transcripció del guió perquè el memoritzeu i el recordeu
després de la travessia. Podreu descobrir els entrellats fraudulents
en qüestions econòmiques entre subo1 i subo4 a la vora de l'objecte
que dona nom a l'esdeveniment, mentre suba2 (parella de subo1) faci
una visita guiada a tota la casa (“xalet amb jardí” esmentat
abans) a suba6 i aquestes siguin sorpreses per suba7 (aficionada a
l'esport comú practicat per la branca femenina dels terrestres,
també conegut amb el malnom de “safareig”); dins del lavabo,
sub8 (parella de suba7, germana de suba2; i millor que us acostumeu a
aquesta pràctica sexual del gènere coincident per suportar les
condicions terrícoles) s'esquitllarà de les mirades per fomentar
l'activitat subreptícia anomenada “secret”. Si us ve de gust
descobrir-ne l'enigma, el dron us oferirà l'opció “zoom” per a
tals efectes. Tanmateix, la distància mitjana és prou propera per
tal de presentar la màxima eficiència i assolir el resultat òptim
en el mètode. No us podreu distreure massa perquè, enmig d'aquesta
incòmoda tranquil·litat (el contingut d'aquestes converses serà de
tensió i de murmuris còmplices, a parts iguals), subo3 i subo5
(parelles respectives de subo4 i suba6) apareixeran en escena amb
accessoris com gel i alcohol (ingredients indispensables en aquests
afers socials) i desplegaran un reguitzell d'improperis i de
desqualificacions que remouran l'ambient i la polèmica. Tot aquest
daltabaix (també batejat com a “sidral” en infrallenguatge o
argot) tindrà una falsa calma quan els dos darrers subs (subo9 i
suba10) travessaran la porta d'accés a “xalet amb jardí”
anterior. Per accelerar el procediment, enmig de l'entramat dialèctic
d'aquesta desena de persones, que s'alternarà de forma concatenada i
harmoniosa i que oscil·larà entre la summa bel·ligerància i
l'esperit pacificador, hem inclòs un polsim un xic més exagerat del
normal d'infidelitat i un descuit en forma de test d'embaràs
positiu. Així, la garantia de reflectir de la millor manera possible
un plàcid dia enmig d'éssers humans quedarà fidelment gravada en
la vostra matèria grisa, junt amb el dossier inserit al començament
d'aquest procediment. Després del mòdul 1, continuarem amb la
planificació. Però no us avançaré res més, ara mateix. No patiu
si us heu atabalat massa amb tanta vèrbola: en uns instants,
escoltareu tota la paràfrasi compresa en el model bBq. Sols us cal
esperar, mentre sentiu que us pesen les parpelles i us adormiu de
mica en mica, el document que tot seguit es carrega...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)