Brúixoles (o [Ne]Ces[s]ària)[#viernescreativo]

 ©Sydney Sie

Des de sempre, la dificultat d'escollir el camí correcte l'ha perseguit. Com un mal inevitable o a condició necessària per adonar-se de l'error. Inclús el part fou complicat i, per això, s'optà per la cesària. No hi havia forma que el seu cos agafés la direcció adient, que hagués facilitat tant la tasca de metges i infermeres. Ara, però, no es tracta de néixer ni de caminar. Sols ha d'estimar-la, sentir el seu cos com una part del seu Univers. L'escalfor li servirà de brúixola en l'absència de la llum. I, quan vulgui besar-la i no sàpiga com desempallegar-se de l'influx de les seves cames, les intentarà separar amb tendresa. Així, centímetre a centímetre, cediran terreny perquè les seves mans arribin a alguna banda. Encara que no siguin els llavis que, en un principi, desitjava trobar i torbar.


#viernescreativo 

Insòlita panoràmica (o Màgia)[Niporepte150]

La porta es bada

Al bell mig del paisatge.

De sobte, l'herba,

El vent, la llum... La vida

Màgica en travessar-la.

Renúncia (o Còlera)[Jamming Lounge Setembre'15]

En adonar-se que ja no la podria estimar com abans de l'accident, em mirà fixament amb ulls de còlera i d'odi. També, però, hi podia detectar la solitud i la pèrdua més tangible. Aquella mirada la reconeixeria a pesar que transcorreguessin dècades sense retrobar-nos. Era la claudicació que tot havia canviat entre nosaltres. No hi havia motius per al diàleg i el soliloqui tampoc no podria omplir la buidor que podia respirar-se en aquella habitació. Al fons, el llit enorme, gèlid, que encara ens vinculava. No desitjava ferir-la ni ser malmès en aquella renúncia però jo ja no li podia oferir el mateix. Per molt que me l'estimés, calia acomiadar-me d'ella, fos com fos. Així vaig mirar-la, tot reconeixent que seria la darrera vegada. I ho va entendre. Les seves pupil·les, exhaustes i inertes, llançaren una mirada crua i terrible i em travessà fàcilment. Vaig notar l'abandó i la nostàlgia extrema, el batec arítmic del meu cor, que pressentia la seva presència de la mateixa forma que jo. I, amb el fred a les entranyes i abans que me n'adonés, també travessà la porta tancada de l'habitació. Em costava creure que, per un descuit ínfim, s'hagués convertit en un espectre.

Parmènides i la màgia (o Síl·labes indòmites)(RepteDCVIII)

—...Aquella escala duia cap a les golfes —xiuxiuejo i, com si li haguessin premut un ressort, el nen atura el bellugueig i em presta atenció. Per increïble que sembli, és el primer cop que ho fa després d'haver exigit que li expliqués un conte abans de sopar. Exigència que ha guanyat per KO tècnic, amb la tàctica de repetir fins a l'extenuació la breu frase imperativa, una fórmula tan senzilla com efectiva.

—I què hi havia?

—On? —pregunto jo, com qui baixa d'Arbeca.

—Tieta... —remuga en Parmènides, perquè s'adona que li aixeco la camisa —, a les golfes!

—Ja t'ho he dit abans... Les joguines i les anècdotes d'aquella canalla. Perquè així som, que guardem i guardem i, tard o d'hora, hi ha un dia en què retrobem la màgia del temps passat.

—Bufff! Tieta, m'avorreixo...

—Llavors, no segueixo amb el conte?

—Sí però no. No parlis tan estrany i prou...

—Guaita el marrec... —exclamo i somric alhora.

—Vaaaa!

Ha arribat el moment que més m'agrada. Quan el petit Parmènides s'ha clavat a la cadira i no s'immuta per res del món. Només resta pendent de la història que li explicava a ningú perquè, a pesar del nom que, capriciosament, li posaren els seus pares, és tan mogut que sembla bessonada. Llavors farceixo d'elements fantàstics i màgics el relat que invento mica en mica, tot alentint-ne la velocitat i abaixant la veu quan el vailet novament comença a fer més cas a la mosca, que voleia per la sala.

—Dins del bosc, l'òliba reposà damunt d'una branca —anuncio sense esperar-s'ho.

—Quin bosc? No eren a casa, a les golfes? —pregunta, estranyat i descol·locat, en Parmènides.

—No pas, sòmines! En obrir el llibre, l'òliba ha alçat el vol i ha desaparegut a través del finestró de les golfes...

—T'ho acabes d'inventar, que no m'enganyes... Que t'escoltava... —replica amb poc convenciment.

Sabem que no ho pot assegurar, i seguirà el fil argumental com pugui, sense atrevir-se a demanar-me que repeteixi res. Dins del seu cap, el poti-poti és aclaparador, n'estic convençuda. Entre les golfes i el bosc, en ple conflicte si era la quitxalla o l'òliba qui protagonitzava el conte, els seus ulls em fiten i els peus, immòbils al principi, comencen a repicar al terra, amb un ritme aleatori i anàrquic. És el moment d'actuar un cop més...

—La bruixa —proclamo, quasi sense respirar, amb un atropellament de síl·labes i amb la màxima efusió— es desprèn de la berruga i es converteix en la reina perduda que cercava tot el país. Fi.

—Com? Ja? —s'escamna en Parmènides, mentre joguineja amb el rivet de les tovalles. No li ha fet el pes la història, ho sé.

—I tant! Què et pensaves, que havíem d'eternitzar el començament del sopar? A més, ja n'hauràs tingut prou, d'aquesta bagatel·la... Si creus i sopes ràpid, t'explico el conte de nou, abans d'allitar-nos, et sembla? —pregunto amb malícia.

Sé que, així, les bledes desapareixeran del plat en un tres i no res. Rentar-se les dents i posar-se el pijama serà bufar i fer ampolles. S'han aliat amb mi la màgia ancestral de les golfes, la bruixa berrugosa i l'òliba més sàvia que pugui imaginar...

Amnèsia (o Reminiscències bàsiques)(REC de la Cadena Ser IX; 001)

En obrir el contenidor, es va adonar que estava començant a oblidar el nom de les coses, fins i tot les més quotidianes i bàsiques. Quedava en el seu cervell el pòsit d'una reminiscència però sense un vincle concret. Tot i això, el seu estómac no deixava de queixar-se. La fam semblava un element més ancestral i costava perdre'l en un descuit qualsevol. Entre negres bosses i efluvis pestilents, trobava restes rebutjades que semblaven comestibles, cosa que corroborava en clavar-hi un mos. També semblava no recordar quin aspecte tenia el menjar. Per això, va defugir la dona que li oferia una ampolla de llet i un paquet de magdalenes. L'amnèsia també li havia esborrat la part de l'agraïment.

Efemèride (o De tècniques i brutícia)(divertimento)

Amb els anys, el seu perfeccionament en les tècniques emprades ha assolit nivells extraordinaris. Ara ja pot dir que, en la seva feina, no hi deixa ni un sol indici que pugui esser analitzat per desentrellar motius o mòbils que l'inculpin. A excepció d'avui, en què es veu imbuït per les conseqüències d'una celebració d'aniversari més etílica i entusiasta del que era d'esperar. El reguitzell de felicitacions i de fotografies, penjat a facebook per les seves amistats —sobretot la que el presenta en plena bufada de les espelmes del pastís—, seria inofensiu, inclús hilarant. Però les restes de crema cremada per damunt del cadàver contenen tanta deixadesa i tanta informació...

Misericòria (o Càrregues)(RepteDCVII)

Sempre repeteixo la mateixa mirada de misericòrdia i d'agraïment quan, a la palma, m'hi cau una moneda. Així, la persona que m'ha ofert, tímidament i fugaç, l'almoina se sent satisfeta per la bona obra i, en l'aixopluc d'aquesta bona obra, s'espolsa la culpabilitat de trobar tan a prop la indigència. Mentrestant, la veu de les campanes indica l'hora exacta. Cal començar a plegar veles abans que es faci més tard. Per avui ja n'hi ha prou, penso, tot sentint el pes de la xavalla arreplegada al fons de la bossa de mà. Ja tindré ocasió de desempallegar-me'n al llarg del trajecte cap a casa.

 

Avanço feixugament fins al riu —les llambordes no faciliten l'avanç del carretó— i, mig amagada pel canyar, m'ajupo al voral i em desprenc de la brutícia que em cobreix i desfigura el rostre, les mans, el coll. L'aigua gelada em provoca un calfred perllongat, tot i que m'afanyo a canviar-me de roba. Dissimulo l'embalum rere un reguitzell d'arbusts i desaparec d'allà amb passes àgils i decidides.

Alliberada de tota càrrega quan travesso el llindar i m'acull l'escalfor de la llar, encara no ha arribat el meu marit. Prendré un bany reconfortant mentre l'espero. Aquesta nit, com cada dijous d'hivern, toca òpera a la llotja particular del Liceu. Demà serà un altre dia per interpretar el paper més reeixit, el més convincent. Enmig del carrer, en un recés per a les ànimes, la pròpia i les alienes. Si no, seria tan avorrida la vida de renda...

Càpsula (o Eufòria)[LLMRC al carrer; Jamming Lounge Juliol'15]

A Manuel BAIXAULI

El whisky ajudà a augmentar la nostra eufòria. Els viatges a través del temps, segons la meva esposa, ja eren una realitat. A la tarda, entre fulls gargotejats, m'havia revelat la notícia d'haver enllestit la investigació. La seva ajudant i ella somreien, satisfetes. No entenia aquell galimaties de xifres i fórmules estranyes, però la proposta que jo fes la prova pilot m'excità. Seria una peça clau en l'experiment i passaria als annals de la història amb lletres d'or. La vanitat se m'enlairà tot imaginant un canvi de rumb en la nostra vida. Sobretot en la meva.

No ho vaig esmentar, evidentment. Sols un histriònic sí aparegué entre els meus llavis, entumits per l'alcohol.

Dins de la càpsula, l'atmosfera era claustrofòbica. Però deixar la ment en blanc m'ajudà a suportar-la, mentre a l'exterior veia, a través del vidre minúscul, les corredisses de les dues científiques. Llavors, arribà una sobtada somnolència. En despertar, un pressentiment fúnebre m'aclarí el perquè de les cares tristes de familiars i coneguts, que passaven davant del vidre. No podia xisclar ni moure'm.

M'adono que ara sé traduir els somriures còmplices, els fregaments accidentals, que atribuïa al nerviosisme de la recerca, quan les palades de terra ressonen rítmicament.

Ciència díscola (o Glàndules i memòria)(RepteDCVI)

Hipòfisi. Amb aquesta paraula al cervell, la consciència m'ha donat la benvinguda al món en despertar. No és per fer l'acudit fàcil. Era un ressò estrany i recurrent, que retornava a cada instant, un mot que semblava reclamar un espai protagonista en un cosmos que és caos i desordre des que l'amor ha esdevingut nostàlgia. Mentre s'escalfaven els motors d'aquesta andròmina que és el meu cos de vellard, he consultat el diccionari per ubicar-me

[del gr. hypóphysis 'rebrot, crescut per dessota', comp. de hypó 'sota' i phýsis 'el que creix o brota']
f ANAT ANIM/FISIOL Glàndula de secreció interna, en forma de mongeta, situada a la base del crani, sota l'encèfal, que regula la major part de funcions de l'organisme.

i només ha servit per perdre'm encara més amb tanta ciència a primera hora del matí. Ara em caldria un cafè, sobretot per oblidar-me d'anatomies i de fisiologies que em duen cap a records que no vull regirar. No podia haver-se'm aparegut, per la mateixa combustió espontània, alguna figura retòrica o la tornada apegalosa d'una cançó de Passenger?

Hauria esquivat la ciència i l'episodi tortuós d'una relació que ja havia passat als annals de l'oblit, de la que no hi ha ni tan sols fotografies per il·lustrar-ne una existència. Tot al contrari del cos dactilífer i datiler que nit i dia em martiritza amb carícies imaginàries i turgències que em fimbren l'ànima. O la nimfa d'Heliòpolis que, malgrat silencis i absències, em fa trontollar el sòl que trepitjo només intuint una única síl·laba del seu nom selvàtic i de sílfide. Per no parlar de la verònica que em cobreix el seny en rememorar la virginitat perduda en el llit patern entre els braços minúsculs d'unes sines joves i majúscules, allà on les dents hi deixaren rastres invisibles però permanents que han perdurat anys, lustres, dècades...

I la hipòfisi ha volgut estroncar tanta memòria inútil però satisfactòria, aquest reguitzell femení que no retorna el caliu als meus llençols però que ajuda a empènyer dies. La solució serà recuperar The Final Countdown per posar en guaret aquestes neurones díscoles. I xiular com un posseït durant una bona estona. Potser vinguin al record la blonda d'unes calcetes a parvulari, o la cigarreta que havia de ser fumada per aconseguir un exòtic petó suec, als meus tendres setze anys... I resar perquè la hipòfisi s'extirpi de soca-rel i es desterri del meu cervell...

Latència (o Concuspiscència i nostàlgia)(RepteDCIV)

S'ha dutxat amb parsimònia tot esmerçant-s'hi. Després de tota la tarda a les classes d'arts plàstiques, sols demana aquest ritual per treure's les restes de terrissa d'entre les ungles i per gaudir del silenci i de la calma amb ell mateix. Ja arribaran la cridòria de la quitxalla, les quatre frases comptades entre el matrimoni, el sopar frugal i les combinacions impossibles gràcies a qui tingui el comandament del televisor. Però cada vegada li costa més trobar-se a gust immers en aquest plaer solitari de la dutxa. Si no és una corredissa entre els germans, és una visita inesperada que l'apressa. Tot i que sembla més una justificació pel desencís gradual que se li ha acumulat any rere any, com una desídia incòmoda o un avorriment continu. Per no esmentar la tòpica i típica arribada del desencís, també a la seva llar.

Tem dir allò que sent. Perquè és crua la veritat. Però, d'un temps ençà, les seves mans no li desperten emocions, tampoc no s'esforça per arribar abans a casa i fruir d'una atmosfera relaxada. Inclús amb un cert grau d'excitació, quan existeix el perill de la descoberta, perquè els ulls dels infants sempre són curiosos... Per això, de vegades, davant tants imprevistos i filigranes circenses, prefereix esperar la complicitat nocturna, un cop que els fills ja són allitats i vençuts pel son, quan l'habitació s'impregna de la fragància de l'espígol, deixat a l'armari entre les peces de roba, o les ametlles del gel de dutxa d'ella, o quan les llistes del parquet registren qualsevol moviment. Aquests instants sagrats, però, no l'omplen ja. El que hauria de ser un cúmul de preliminars per suggestionar-lo esdevé un ambient gèlid que no convida a explorar aquell cos tan conegut. El desencís és tan tangible i latent, la química de la concupiscència tan inexistent, que s'olora la nova la derrota.

En la foscor absoluta, amb una certa nostàlgia, palparà el perímetre on descansa la seva dona, detectarà la camisola i les corbes sinuoses de la seva figura i, per uns minuts, fingirà una flama que ja li fa el pes. L'egòlatra prefereix això que acceptar que realment existeix el desamor per ell mateix.

Aprenent de geni (Repte Clàssic DCI)

Té tantes ganes i desigs d'esdevenir poeta que s'ha impregnat dels clàssics amb lectures fins a altes hores de la matinada, quan gairebé despunta el dia. Emula les rimes de Carles Riba i els decasíl·labs de Miquel Martí i Pol; l'amor furtiu i cortès d'Ausiàs March o la perfecció dels sonets de J. V. Foix; el sentiment tísic de Joan Salvat-Papasseit o les imatges plenes de simbolismes de Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Li ronda pel magí el croquis d'un amor que pot esdevenir musa dels seus versos, i n'esbossa qualitats incomparables, extretes de tantes bandes que no hi reconeix cap noia real o que s'hagi creuat amb ell al llarg de la seva vida però ja li fa el pes aquest disseny tan estrafolari com platònic. A més, qui sabrà si existeix o és una invenció de l'artista quan estigui a la palestra, en qualsevol fira del llibre mentre signa exemplars a tort i a dret? No hi ha cap figura en l'escampall retòric que inclogui l'al·legoria o idealització? Haurà de consultar el seu manual d'estil... I engolir un cop més el Diccionari General de la Llengua Catalana de Pompeu Fabra, i rellegir els versos de Josep Maria de Sagarra per polir vocabulari i expressions.

Ara, però, l'aprenent de deixeble de geni dorm com un soc amb el llum de la taula on feineja a diari, després de la jornada estudiantil, entre voluminosos llibres, assetjat per fulls i fulls que ha omplert d'estrofes i que sempre acaben enterrats al fons d'un calaix en el moble més apartat de tota l'estança. Sense destorbar el seu son ni el seu somni de convertir-se en un autor de renom, llegim la darrera composició, tota una filigrana d'alexandrins amb una rima interna que gairebé no és plausible...

Narcís

On s’amaga la Veu que crida l’aigua efímera
En el si de la Fosca amb paraules lacòniques?
Mentre la nit s’embosca en l’urc de la seva ànima,
El llim paga l’alt preu de l’àvida supèrbia.

On s’oculta la Veu que clama l’aigua agònica,
Que es perd en la flor tosca, pètals de carn diàfana?
En el seu cor creix l’osca del malefici, errívola
Set que asseca la deu de l’eterna innocència.

Lluny dels somnis acaba amb la mentida aquàtica
El feble espill trencat d’esperances incrèdules,
Fill de la soledat sense misericòrdia.

Es gelarà la lava que el crema amb flama ígnia?
El pètal, del fang nat, mor per la imatge pròpia:
En el cor s’ha sembrat l’agonia de Màrsies.

El cert és que la mitologia o les rimes no estan massa en voga però és el perill que té haver-se deixat impressionar pel cercle homèric i, sobretot, per poetes que deixaren de banda la quotidianitat i feren que els seus mots fossin massa inaccessibles per al poble que podia llegir-los i comprendre'ls. Però no li restem mèrit a aquest vailet que, entre la vetlla i l'endormiscament, teixeix el seu Univers particular...

Eufòria (o Equívoca)(#hemcrescutjunts #tweetrelat; 5)

 

Fulleja'm, vas dir-me, i entre la calor i el plaer de ser enmig de la biblioteca del Museu, el seny m'abandonà.

Competència (o Essència)(#tweetrelat #hemcrescutjunts; 4)

 

Digues, quina competència té l'arbre davant de la grisor del mur, per molt d'art que aculli en el seu interior?

Velocímetres (#hemcrescutjunts #tweetrelat; 3)

La taula parada, cadires incloses, és un cop de puny d'ençà que l'accident canvià la nostra realitat per sempre.

Celístia (o Brúixola)(#hemcrescutjunts #tweetrelat; 2)

Calia trobar l'atzur enmig de la celístia, o viceversa. Mentrestant, els teus ulls ja em servien de brúixola.

Perímetre (o Escapatòria)(#hemcrescutjunts #tweetrelat; 1)

Cada llamborda és en el perímetre vital que ens tria, inclús en l'escapatòria que delata l'engany o l'adulteri.

Ingerència (o Diplomàcia)(Repte DC)

En arribar a la carena, comprovo que el riu encara és al seu lloc. Tot i els dies que han transcorregut, a pesar de les penúries sofertes, el traç sinuós i el cabal abundant segueixen allà, immutables, impassibles. M'aturo uns segons per l'emoció que m'aclapara ara mateix; noto com si hagués canviat les espardenyes per tones de plom i els peus no gosen avançar ni un mil·límetre fins que l'ànima no els ordeni moure's de nou. Observo els meandres que em varen acollir durant els llargs estius de la infància, que amagaren les primeres trobades amb un amor adolescent i esbojarrat de tan fervent, que m'acompanyaren inclús quan vaig decidir deixar el poble per sempre, rendit i sense cap altra sortida que l'abandó i la fugida per no saber enfrontar-me a l'imprevist...

Ara, en interrompre el meu trajecte, m'adono del cansament i de la fadiga que m'envolten, i la fam i la set són indescriptibles. Enyoro la mísera engruna de pa que desitjaria, el glop d'aigua fresca del càntir. Però no tinc ni aquest ínfim consol. Ni un gos que m'acompanyi en la soledat del camí, que s'arrauleixi a la meva vora per fer més càlides les nits i menys llargs els dies. Ho he entès prou bé: aquest tràngol l'he de passar tot sol, sense l'ajuda dels records ni de les persones conegudes al llarg d'aquests anys. Com si fos una segona oportunitat per trobar-me amb mi mateix, per complet. Per això, malgrat el tràmit dolorós i "diplomàtic", tornar al poble és necessari. Sobretot reaparèixer allà on el riu em va ser ajuda per llevar-me la vida amb covardia i deixar-hi senyals desxifrables, indicis que sóc a prop, que em deixo trobar. Tot sigui per acabar amb el vagareig perpetu i perquè el meu cos no segueixi perdut enmig de la mar, devorat pels peixos.

Idèntiques (o Ànima oceànica)[#viernescreativo]

 ©Shae DeTar

No calia haver explorat les lleres per desconèixer encara més qui érem. A pesar del llot i de la vegetació pútrida, dels hectolitres engolits i de la sal gemma, pressentíem que, tard o d'hora, el riu desembocaria en un delta, enmig de la mar. Mentrestant, però, el cervell se'ns doblaria, tot desestructurant-se en mil bocins idèntics, amb l'ànima oceànica de la deu que, sempre en degotís, s'escolava cèl·lules endins. Ens sabíem d'atzur, lapislàtzuli on el somni blavós de la vigília eterna suplica clemència i repòs, i només el més feble avançaria entre l'huracà sense esforç. Potser per això, ella xisclà abans d'albirar la fita, aquell horitzó que, al final del bucle, ens agermanaria abans de començar un nou cicle vital.


#viernescreativo 

Parsimònia (o Brutícia)[La paraula que et menjaries a petons {serenor}]

Amb tota la serenor del món, esbandeix un cop més el pal de fregar, que ja no recull res més. Aviat també caldrà canviar de nou l'aiguabarreig i repetir el procés d'omplir el cubell d'aigua calenta perquè, juntament amb el detergent d'essència de llimona i pi, la brutícia i les taques desapareguin i no impregnin més el terra del rebedor i, quan ja es trobi en l'horari per poder llençar les escombraries, baixarà els dos sacs en què hi ha encabit a corre-cuita tot l'embalum generat. La infusió de rooibos es refreda al marbre de la cuina, aquesta no la perdona mai, ni quan rep les molestes trucades al porter electrònic o al telèfon fix. Llavors sap que és el moment més relaxant que pugui imaginar, quan s'asserena del tràfec de la vida de jubilat i quan respira fondo, arrepapat a la seva butaca preferida.

Avui, però, han gosat destorbar-lo, fins al seu replà d'escala, aquells testimonis de Jehovà amb els fascicles pamfletaris que tant detesta i que tantes vegades els ha repetit que no vol ni veure. I un rampell és un rampell, inclús quan el mastegot deixat caure n'ha desnucat un, i la traveta per interceptar la fugida de l'altre ha provocat una confabulació de l'atzar perquè el seu cap hagi topat amb el voraviu esmolat del moble mirall i el desenllaç hagi estat fatídic. Per no esmentar l'escampall llefiscós que ara ha de recollir. Amb tota la serenor del món, perquè ell, de tranquil·litat i de parsimònia i de calma, en sap un tou...

Cobdícia (o Piràmide herètica)(Relats conjunts)

Allà, sobre l'esplanada, construïda amb grans carreus de pedra de la zona, hi havia la principal mostra de la gosadia i de la cobejança il·limitada, de l'absència de pors i, alhora, l'amulet de les mil supersticions. En resum, la piràmide herètica de la cobdícia humana. I davant seu, dissimulàvem que badàvem les boques en un inútil intent de no deixar-nos aclaparar per la sorpresa i per la magnitud d'aquella obra magnífica.

Imaginàvem els rituals celebrats en aquell recinte piramidal, amb les figures tallades en blocs uniformes i ingents. Serps emplomallades, deien els més llegits, Kukultan o com s'escrivís, murmuraven els salvatges. I resàvem, crucifix en mà, per no ser contaminats per aquella raça inferior, que havia estat subjugada sota el poder del nostre Déu, l'únic i el verídic. Sentíem menyspreu per ells, i aquest sentiment era recíproc, sens dubte, perquè les seves mirades així ho demostraven.

Interiorment, però, inclús nosaltres, que salvaguardàvem la puresa de la fe amb les nostres oracions i manllevàvem pensaments pecaminosos de les ànimes del ramat, ens meravellàvem del que havia estat capaç de fer una civilització primitiva i tan poc desenvolupada com aquella. La visita durà ben poc, just després d'inspeccionar cada trapa i cavitat, tot compartiment i accés al que anomenàvem El Castell, perquè no ens venia de gust ni ens rotava anomenar aquella estructura profana d'una altra forma més divina. A més, aquell munt de pedres perdria el nostre interès en qüestió de minuts.

En tornar, el camp de les mil columnes resultava menys impressionant. Ens havíem mentalitzat que allò només era una extensió pètria en plena decadència. L'or, l'argent i les pedres precioses caldria trobar-los en altres llocs. Durant el sopar, ja decidiríem quines indígenes dur-nos al jaç. Al dia següent, ens desplaçaríem cap al sud-oest, després de sacrificar alguns homes per sembrar el pànic i com a mostra de respecte d'aquells incivilitzats cap a nosaltres.

 Relats conjunts