Persistència de la memòria (o Òmnibus)[61a Crida de VullEscriure]

Després de rememorar el tret, a l'altiplà desert, fa unes passes enrere i s'amaga dins de la cova de nou. Als narius li persisteix l'olor de pólvora, també la memòria, que costarà d'esborrar. Tant allò que ha captat la pupil·la i ha quedat registrat en cada neurona com allò que han percebut les terminacions nervioses de la seva pell. Dins del cau, li sembla seguir escoltant la cridòria i les queixes, l'esclat de ràbia que no s'aturarà. Però se sent protegit en la concavitat de l'amagatall. A pesar de saber que aquella bala ha abatut un ésser viu, té son i dormirà sense cap problema, sense pesos ni rosecs a la consciència. Es mostra impassible, tan calculat que no hi ha res que l'aturi quan pren la decisió: supera qualsevol limitació física i s'enforteix psicològicament fins al punt de sentir-se invencible, infal·lible. Abans d'estirar-se al jaç, regira el farcell de les provisions i n'extreu una llauna d'estofat de vedella. L'engolirà sense escalfar, per no despertar sospites ni deixar més rastres dels necessaris. Sap que hi ha una recerca endegada, que qualsevol individu que el trobi i el reconegui pot disparar-li a boca de canó, sense contemplacions. Com ell mateix ha fet.

S'arrecera sota l'abric, que actua de vànova precària. No hi ha foguera per sentir el confort d'una llar, tampoc cap lot o llum d'oli que l'il·lumini quan el sol ha caigut. Hauria d'haver fugit, abandonar aquest paratge, on durant setmanes han estat planificant-ho tot. Però se sent exhaust. Només ha reunit forces per a la pregària del crepuscle. Té la convicció de qui actua sota els designis de Déu però la sang és més espessa que l'aigua de les ablucions. I l'esguard que demana misericòrdia fendeix més profundament l'ànima. Ho sap, per això tanta fadiga... Avui, 18 Rabî Al-Awwal de 1436 (*), dos dies després de presenciar la matança, en M. s'adona de l'estupidesa de voler aturar un llapis, que és la veu de tothom per a tothom, amb l'eixordador bram d'una arma. Perquè, com un dòmino gegantí, han aparegut milers, milions de nous llapis per recuperar la sang vessada.

(*) Data equivalent al 9 de gener de 2015, en el calendari islàmic.

Text dedicat als morts en la matança del diari satíric Charlie Hebdo

Claustrofòbia (o Dècades)(REC de la Cadena Ser. VIII; 015)

Immediatament vaig demanar que tanquessin la tapa del taüt i que em deixessin sol. Amb reticència i alguna queixa silenciada per la meva freda mirada amenaçadora, tothom va abandonar el recinte. Ja tindrien temps de lamentar la pèrdua i suportarien el dol tot passant les hores i els dies i els mesos. I arribaria el moment en què ningú recordaria aquesta cerimònia. Això em va fer somriure de forma macabra fins arribar a la rialla. Vaig imaginar els rostres lívids dels que desenterressin el taüt dècades després i veiessin les meves mans en forma d'urpa, intentant sortir del fèretre. Encara que fos voluntària, aquesta broma m'espantava, més per la claustrofòbia que per la mort en si.

Acrobàcies (o Sanguínia)(Disparador #12 d'Orciny Books)

L’he encertat de ple, mortalment. Allà on hi havia un nas, ara hi ha una rialla sanguínia, que horroritza aquell qui el mira. La ferida no esquitxa amb tanta força; abans que acabi el nostre número acrobàtic, haurà expirat. Per dissimular el trau l’hi col·locaré el nas de pallasso i, primerament, pensaran que s’ha endormiscat dins del canó de l’home bala accidentalment, amb el seu tarannà bromista. A dalt del trapezi, però, tindré la serenor més calculada. Per no despertar sospites. Qui la fa la paga… Desgraciat pallasso, que no sabia com les gastava el marit de la seva amant…

Orciny Books 

Pèrdues (o Sàpigues la presència...)(Niporepte134+RPV250)

Sigues avui navegant i solitari, barca que guia

La perdició cap a mars ignotes, la llum del dia,
El salobre i el llibre en blanc d'un cor sense metgia.

Sigues soldà i esclau, fustam que ofereix rumb
I resistència, corrent invisible i mudesa del grum,
Jaculatòria i encens quan s'hagi perdut el perfum.

Sigues pedaç i Univers perenne, nit estrellada
I misteriosa palpebra per a la puresa feta mirada,
Dalla que talla i silenci que calla, una altra vegada
Abans que l'horitzó sembli ferida, traç de la mort.

Sigues jo i nosaltres, alhora, la pell que és conhort
Tardoral i la clivella que et respira mentre t'asfixies,
L'esperança que resta i les nits després dels dies,
I seré l'espiral cap a enlloc, el romeu, el rou, les vies.

Artròpodes (o Glòria pretèrita)(RepteDLXXIX)

A Joan PERUCHO (In Memoriam)

El cel es prepara per a un nou capvespre. Tons blaus, turquesa, rogencs... Fins que l'obscuritat engoleix aquesta gamma cromàtica, i el sol. Entre les canyes, als aiguamolls, els ocells fa dies que no esvaloten, els que fa que estic vestit amb la mateixa roba que ja put. Ara suren, exànimes, per l'estany. Només resten mosquits i libèl·lules, i tots els artròpodes que em pugui imaginar. Segueixo famolenc, després d'ingerir un nombre fastigosament gran per mantenir les forces. Des de la catàstrofe nuclear, que em moc d'esma, explorant el terreny i comprovant que sóc l'únic supervivent.

La lluna que apareix rere els núvols m'ofèn, tan plena, tan lluminosa, com si es mofés de mi. Ara és inútil que m'influeixi perquè sols sento nostàlgia de les noies verges que he seduït, i que ja no tornaran. Em sento sol, perquè estic sol. Ningú pels camins que he recorregut, ni als llogarrets veïns, als turons i masies... Tanta desolació contrasta amb la munió d'insectes que trobo pertot arreu, que no s'han immutat de res, igual que jo. Tampoc les cases o els marges de les vinyes. Hauré de prendre una decisió i viatjar, aprofitant la nit i aquest pleniluni. Perquè no puc durar gaire temps amb la ingesta d'hemolimfa. La meva natura i el meu origen dual se'n ressenten. Ho noto amb el transcurs de les hores.

A la caror selènica gemego, respiro amb dificultat i descontrolo els meus membres, que s'encongeixen i es transformen. Sobrevolo, en qüestió de segons, els camps abandonats a contracor dels pagesos, i els deixo jo també. En favor de la meva supervivència. Em dirigiré a l'est, a Transilvània, al cor dels Carpats. Potser també hi hagi escassetat d'aliment però seré de nou a casa. Lluny de Pratdip, on ja m'havia habituat als perills i les persecucions.

Antagòniques (REC de la Cadena Ser. VIII; 014)

Sense saber per què, li vaig clavar un cop de puny. Enmig de la cara, amb precisió i sense titubeigs per part meva. A ella la va sorprendre tan inusitada acció; a mi em va descol·locar desconèixer-ne el motiu. Des de l'inici del curs acadèmic, amb prou feines ens dirigíem la paraula, i menys arran d'aquest atac de ràbia infundat. Pel que sembla, cap de les dues no notava l'existència de l'altra però, al seu torn, ens observàvem. Dies després, vaig descobrir les meves enveges i les nostres diferències. Jo era l'aplicada i delegada de classe; ella tot el meu jo antagònic, desordenada i plena de passotisme. Ser l'última de la classe també desperta la ira.

Indigència (o Misèria (o Nostàlgia))(31 paraules de VullEscriure; 25)

L'indigent s'adorm entre cartrons. Nadal sense galets.

Hipotèrmia (o Llúdrigues famèliques)(Repte ClàssicDLXXVIII)

Les llúdrigues famèliques s'abalancen de nou a la carn. Han canviat l'hàbitat i els costums alimentaris. No hi ha esgarips ara, els dos cossos són dos ninots sense consciència. La hipotèrmia ha fet el seu efecte. Però encara són vius. Ho veig en els seus ulls, esbatanats i plens de dolor i de pànic. M'han reconegut, finalment, sense caputxa. Els observo, ja no hi ha gens de rancúnia, més aviat amb pena i tristesa. Per les dates que són, per com ha hagut de concloure aquesta història, enmig del dinar de Nadal. Però des de fa mesos que maquinava aquest moment, en veure'ls follar salvatgement mentre jo era lluny del refugi de muntanya, cercant mostres per als meus estudis biològics. Llavors, a través dels vidres del finestral, era jo qui esbatanava els ulls, incrèdul, era jo qui els hauria estomacat fins a l'extenuació i que els hauria omplert de plom els cossos, era jo qui havia quedat congelat pel panorama glacial que m'oferien aquell parell. La meva dona i el meu millor amic, fins al moment. Els va salvar el gallet de l'escopeta, que va sortir defectuós, sortosament. Va ser allà, a la intempèrie, que saltà el ressort de la venjança freda i calculada.

Ara també m'adono que les llúdrigues famèliques, infal·libles mamífers carnívors, no enyoren els peixos ni els crustacis. Dins de l'aquari, el que construïa a casa enmig de la befa d'ells, que sempre es mofaven de la meva tasca de biòleg, no paren esment en la carn humana que ingereixen; sols sacien les seves necessitats bàsiques. Com jo. Entre el pampallugueig dels llums de l'arbre de Nadal, em descobreixo plorant i pensant en les properes festes, tan sol com sempre. Potser amb cava, cocaïna i els serveis d'una meuca professional, que no canviaran massa dels d'una d'amateur.

Demència (31 paraules de VullEscriure; 24)

Sol a casa, una rialla dement m'astora; espero...

Hipèrbole coronària (31 paraules de VullEscriure; 23)

Inclús Fes-me petons dels Manel l'afecta. És tan sentimental...

Adolescència i peripècies (o Històries ombrívoles)(RPV249+Niporepte133)

A tota Liesel Meminger anònima...

Perquè l'horror i la sang poden esborrar
El plaer més gran d'aquest món, llegeix-me
En somnis o en plena agonia, en l'holocaust
De l'ànima abans que sàpiga que et perdo.

Perquè la inquietud i l'esperit lliure peixen
El guariment i la cendra, el desànim i la por,
Guia'm entre línies i paràgrafs, cap al teu
Pit adolescent, tendre, alè gèlid de la boira.

Perquè ets influx i reflex, flum que transforma
Els meandres en siluetes per combatre la vetlla,
Omple'm els llavis d'històries ombrívoles i noves.

Perquè sóc lligam entre els teus braços, impuls
Abassegador i clam contracorrent, fàstic i goig,
Narra'm les peripècies de l'home; també l'horror.

En guàrdia (REC, de Cadena Ser Castelló)

Compartim moments però ningú no se n'adona. Sobretot perquè passem gairebé desapercebuts. No ens molesten, tampoc no pregunten. Ni tan sols ens parlen a tots dos. Per a aquests moments delicats, que requereixen una ment oberta i sense prejudicis, ja hi sóc jo, que replico davant qualsevol consulta, aldarull o insult. Fins i tot a la nimietat més banal. L'autocontrol, la sang freda mai no fallen, precisos com la punteria. Tant patrullant com en un atestat, som col·legues inseparables, la meva ombra i jo.

L'horror de Nadal (o Regalèssia)(Disparador #11 d'Orciny Books)

En despertar, la boca pastosa, amb un regust de regalèssia, em fa mal. No fou bona idea fer un ninot després de la nevada i la tempesta familiar del dia anterior, enmig del dinar de Nadal. Però era una forma de reconciliar-se entre germans. A més, tothom sap que aquestes dates propicien els conflictes de família. El que no esperava, però, era que, tot aprofitant que amuntegava neu per al cos, el meu germà, rancuniós, m'estampés la pala als morros. I menys que l'eina li servís per cavar la meva pròpia tomba, al meu jardí, sota les fabàcies, encara viu.

Orciny Books 

Pèrdua diària (o Paremiològica)(31 paraules de VullEscriure; 22)

Qui dies passa... perd la salut mentre minven les paraules...

Fúnebre (31 paraules de VullEscriure; 21)

Macabre de mena, sempre difon les bones notícies mitjançant corbs negres.

Domèstica (o Bibliòfila)(31 paraules de VullEscriure; 20)

Construí una llar de paper; lleixes plenes de llibres, el plaer absolut.

Àlgebra (o Càbales)(31 paraules de VullEscriure; 19)

Nous horitzons diaris, però com restar avui evitant el tretze, malastruc de mena?

Represàlies (o Sanguínies)(RepteDLXXVII)

Diuen que el somni americà és a l'abast de tothom. També diuen que conduir per la Ruta 66 és sinònim de llibertat, a pesar de fer-ho sovint a 60 mph. Fins i tot gosen dir que aquesta terra és cosmopolita, oberta al progrés i a les oportunitats. S'ho creuen amb canalla rebent un revòlver com a regal d'aniversari? Són bajanades, sobretot a Tennessee, on els ossos afroamericans pateixen de sol a sol a les plantacions de cotó. Inclús els meus, vinguts de terres filipines deixades de la mà de Déu, que ja s'han barrejat i criat amb ells. Aquí hi he trobat el plat a taula, gràcies a la suor i al sofriment, i a l'ajut de l'àvia, que viu amb mi. I també la marginació.

Em queixo amb la boca petita, perquè la sang africana és la mal parada aquí, per insignificant que sigui la fracció. Això ho saben prou bé els membres del Klan. Els oloren i els persegueixen quan es denuncia la desaparició d'una noia de raça blanca, pura. Aquesta nit hi haurà sarau, ho intueixo. Pel poble es rumoreja que l'Odette, la noia més liberal i poca-solta que es pugui conèixer, fa hores que ha desaparegut. Igual que l'Ava fa un mes, o la Patricia fa mig any. Hi haurà represàlies i creus incendiades als voltants dels habitatges dels negres. Sense preguntar.

Sort que l'àvia sordeja i no escolta la cridòria del carrer, ni els insults o les puntades de peu contra les portes i les tanques properes, on s'hi encauen famílies nombroses d'afroamericans. L'odi es respira pertot arreu, després de la llarga jornada laboral. I jo sols vull descansar, recuperar-me de l'esforç. Que ningú no em destorbi, tampoc la meuca del soterrani, o seguirà el mateix camí que les altres dues. Aquesta l'hauré d'emmordassar millor...

Eficàcia (o Inequívoca)(31 paraules de VullEscriure; 18)

 La trufa no l'enganya. Al jardí, trobats entre la neu, els ossos, sos tresors.

Àgrafa (50 paraules)

Àgrafa, mandrosa i pessimista, la dona imaginà córrer la tinta a les venes. Cercà personatges, recordà possibles diàlegs i embastà trames amb desenllaços sorprenents. Però sempre preferí no fer-ho.

 

Avui, en ferir la pròpia carn, es barregen plaer i dolor: dels seus canells oberts, sent brollar milers de pàgines, finalment...