Còlera (o De[m{A}]lícia)[Disparador#6, d'OrcinyBooks]

En mossegar el mugró, s'atura amb els ulls encesos en còlera. El que era una delícia fins llavors esdevé fastig, avorriment. Plega, es rendeix. Apaga el foc i serà fred amb ella a partir d'ara perquè ha actuat amb malícia. Tot el món pertany a tot el món, però ella és pertinença exclusiva d'ell. Per això, el pírcing que travessa l'arèola no hauria de ser al cos d'ella. Nits de cobejança per devorar-la s'han anat en orris. Prem el commutador i la cuina queda a les fosques, amb el cos exànime de l'Alícia damunt del marbre. Avui s'ha acabat l'àpat.

Orciny Books 

Comèdia (o Tragèdia)[59a Crida de VullEscriure; inici 1]

Es van jurar amor etern i amb les mans entrellaçades, amb la lluna com a únic testimoni, els seus llavis es van cloure després del darrer bes. I, conscients que aquell jurament els suposaria problemes de família, rivals des de temps immemorials, per anar contra els estaments estipulats, van exhalar la desesperació. Lentament, la pell se'ls va endurir al mateix temps que s'arrelava el sentiment mutu al terreny on els seus avantpassats havien nascut, crescut, sofert i mort. A trenc d'alba, en el punt exacte on s'havia escenificat aquella abraçada, hi aparegué una olivera entortolligada al tronc d'un roure robust. Com ja es deu haver endevinat, aquells dos arbres eren els cossos dels dos amants, vinculats per sempre. No podien menjar anissos per raons òbvies, però cada dia una pluja fresca i cristal·lina xopava aquelles arrels que havien estat peus.           

Dubta uns instants abans d'eliminar el document amb el text carrincló, de faula infantil. Mai no ha cregut en el romanticisme ni en literatures edulcorades fins a extrems insuportables, però és el que ven. El relat té tant regust de tragèdia com de comèdia, en el seu parer escèptic i amargat, amb tanta referència a amors impossibles i finals feliços que li provoca nàusees. I més ara, que li ha arribat la demanda de divorci, el trontoll final en aquest castell de cartes que era el seu matrimoni, a pesar de la família formada. Dues nenes precioses que són la seva il·lusió, una feina estable i una felicitat aparent. Tanta obsessió per plasmar en paper trames i contes no li ha permès centrar-se en la seva pròpia història i escriure-la amb lletres daurades. El cursor pampallugueja entre el tel que es produeix per les llàgrimes, que ja no pot aturar. Ni amb l'aval d'un jurament, els finals no són feliços, sinó dolorosos. Almenys en la vida que li toca viure...

Falòrnies (o Icterícia)[Relats Conjunts]

Han passat els anys i sembla que ningú ja no recordi totes les falòrnies creades al seu voltant, sobretot per qui havia confiat en ella. La memòria també li deixa el regust amarg de les vexacions sofertes per qui havia de guiar el poble amb els seus discursos d'un Paradís promès, d'obrir la terra i allunyar el mal, de tantes creences esmicolades per murs d'incontinència. Avui, l'hortet és la seva única preocupació des que es lleva. D'hora, ben d'hora. Com havia fet al llarg d'aquest període il·lusionant. Les tomaqueres, prenyades de rojor, les bledes, les pastanagues, i cols i carxofes, quan arriba el fred, i unes gallines remouen els quatre pams de corral de les minses pertinences que encara conserva.

Han passat els anys i encara recorda els ulls aliens atacats per la icterícia dels somriures, tanta fel acumulada no podia ser bona... I la ràbia i la rancúnia, tantes plantofades en tan poc temps... I la barca, que duia bon vent, que coneixia el rumb, i el naufragi d'una negació rere una altra, i les amenaces, fosques com l'atzabeja... Demacrada, ara sols espera que la terra es clivelli, que esdevingui lliure i que es desempallegui de jous i de buiracs, amb fletxes ensangonades, i les àligues que sobrevolin el cel siguin nobles, pures, mai estampades en draps que segueixen hissats per embrutir i llastar el camí al futur.

Han passat els anys i ressonen els clams d'Ítaca a les oïdes de Joana, la dels Ortega de l'Eixample, la mateixa. La que va recolzar la valentia d'un poble, de tot un poble, que continua lluitant. Amb entusiasme i alegria. Tan a tocar... que ja no és un somni, sinó la realitat.

Relats Conjunts 

Liliàcies (o [des]Gràcies)(dibuixet)

Saps? També l'hivern era calidesa i llavis fervents
Per un bocí de pluja promès al camp i a les flors,
Als ulls que demanaven eternes nits per al repòs
I per a la batussa en pau dels amants, i nous intents.

Saps? També l'Infern s'esborrava amb les liliàcies
D'un pit fet batec i badia i port, i esdevenir Cel era
A l'abast, a frec de pell, per arribar a la primavera
Amb l'ànim renovat havent esquivat dol i desgràcies.

Saps? També el gèlid hàlit d'un àngel pàl·lid podia
Ser distant i proper alhora, i avui esperem el dia
Com qui anhela l'alba d'un inici plàcid sense final,

Perquè, aimia, el bes i la carícia són el pebre i la sal
D'aquest rebombori contra el desori, i la companyia
És desordre i horari en l'erari de l'amor, ver camí ral.

Dècades (REC de la Cadena Ser. VIII; 008)

Començà a pensar en un nou teorema. I, després de dècades d'investigacions i proves fallides, avui pot dir que tot està a punt perquè el seu experiment es faci realitat. Ja no recorda les nits en blanc ni  els atzucacs en topar amb l'error. És enorme la seva joia i satisfacció: ser pacient i perseverant ha donat els seus fruits. L'únic que li manca per aconseguir l'èxit és la tempesta, anunciada dies enrere. Aviat, el llampec serà l'origen dels seus malsons, dels seus temors més ocults, en tornar la vida al monstre. Però ho ignora encara Viktor Frankenstein, que dorm plàcidament.

Mètode d’astúcia i de fal·làcia [Disparador#5, d'OrcinyBooks]

La guineu, ha estat caçada. Seguint el mateix. Mètode d’astúcia i de fal·làcia, amb què ha enganyat, a tots els seus socis. La timba, era bon esquer, infal·lible i llépol. L’afegitó de les prostitutes, de l’alcohol i del tabac, amanit amb tot un reguitzell d’estupefaents prou assortit, garantia que, el parany anés com la seda. Els cent trets a, boca de canó, l’han cosit per complet. I el foc, ha suposat la cirereta i el punt final, a la feina. Excel·lent propaganda, per mantenir a ratlla, els enemics. S’escriu Taïaut? El sicari respira; té sort de disparar millor que redacta.

OrcinyBooks

Plèiades (o Estratègia: ràbia)[Minicrida #018 - Tot fosc]

L'apagada definitiva l'enxampa enmig de la retransmissió de la pantomima, en la parafernàlia que ha seguit des de la distància com a setciències de l'estratègia subtil de no dir res malgastant tones de vèrbola. Ara, més cec que mai, a causa de la ceguesa afegida d'aquesta absència de llums, ha de menester el comodí de la trucada per apujar els diferencials: aquests ploms que han saltat són massa complexos per al seu cervell de visionari miop. Sort en té de la seva Soraya, que, en realitat és qui mou els fils i el té lligat amb la corretja de la ràbia i del despropòsit d'anul·lar-ho tot, inclús el mal hàbit de respirar. Perquè, ho sap i ho sabem, ella és la més brillant de les Plèiades, la princesa destronada d'aquest Reino que cau a trossos sense que se'n vulgui adonar. Demà, encara a les fosques i entre mots de demagògia, farà cau i net d'aquest rebombori botifarrer tan insurrecte com il·legal.



PS: per entendre millor... penseu en el 9N i en Soraya

Gèlida (REC de la Cadena Ser. VIII; 007)

Però ja res no seria igual. Ni les seves joguines ni les seves amigues. Ni tan sols la seva llar ni els seus vestits. La primavera va desaparèixer gairebé sense haver-la gaudida, al costat de l'almesc dolç de les llaminadures. Ni l'estiu es va aturar a la porta. Ni la tardor. Va arribar l'hivern de cop, gèlid, cruel. Un hivern perpetu, que li va marcir les paraules entre els llavis en flor, que li va fer avançar el rellotge de la vida i passar de la infància a l'edat adulta sense adonar-se'n, en el silenci de la nit. En veure's envaïda. A mans del seu pare i de la seva nuesa tan violenta com inesperada.

Perícia (o Influència selènica)[Disparador#4, d'OrcinyBooks]

En Melquíades és qui posseeix una perícia inaudita en el vetust art de l’astrolabi. Per això, ell és l’encarregat de guiar el rumb de la nau quan cau la nit i les estrelles titil·len per deixar-se desxifrar. En canvi, el pleniluni no ajuda a desenvolupar la tasca, però l’únic que ho sap és ell, que intenta controlar la luminescència selènica perquè no el distregui. Inútilment. La metamorfosi s’esdevé sense adonar-se’n. La sort de la tripulació és a les seves urpes, als seus ullals, tot i que intueix que ningú no arribarà a bon port, degut a la seva fam d’home-llop.

Orciny Books 

Màscares (o Indumentàries fantasmagòriques)[Disparador#3, d'OrcinyBooks]

Sempre ho fan tot els quatre plegats. Inclús les entremaliadures. Aquest cop, a les golfes de la casa abandonada, on la llegenda hi situa un reguitzell de misteris dignes de les millors històries de terror d’Edgar Allan Poe. Però la troballa els decep: pols i desordre i cap dels fantasmes que tant es rumoreja que emplenen l’estança, amb l’excepció d’una bola de cristall. Per immortalitzar el fet, es fotografien al voltant de la bola. El revelat els farà canviar de parer, quan es vegin abillats amb màscares i indumentàries fantasmagòriques. Serà millor dir que eren en un ball de Carnestoltes…

Orciny Books 

[Super]Vivència (o Gasòfia)[58a Crida de VullEscriure]

A pesar que ja fa estona que s'ha desvetllat i que és testimoni del dia assolellat que s'intueix a l'exterior, es deixa endur pel plaer llépol de somniar una mica més. Perfila dins del seu pensament ingents muntanyes i valls gerdes i verdes, que es poden escalar i recórrer sense preocupacions ni pors. Dibuixa paisatges temptadors de ser descoberts amb la inquietud de l'explorador i els ulls de la criatura que encara habita dins seu. Recorda fruits i baies, arrels i herbes comestibles per alimentar-se tot jugant a aconseguir sobreviure en situacions extremes. Repta la seva memòria per si encara és capaç d'orientar-se amb les constel·lacions o amb la flaire del vent. Sense artefactes mecànics tan enrevessats com les ments que els han creat. Així es consola entre els feixucs barrots que l'atrapen en aquesta gàbia amb el perímetre limitat, just per fer quatre passes dubitatives i circulars. Aquesta presó la fa viure entre somnis, que són vivències del passat, i sap que ha perdut la delícia de ser lliure, com la resta d'individus que emplenen les altres cel·les. No tenen massa coses en comú, també ho saben, però la manca de llibertats és un vincle fort, molt fort.

A pesar que fa estona que és desperta, aquestes cabòries i imaginacions, amb tints de melangia per allò viscut i usurpat, l'ajuden a seguir endavant i no esfondrar-se en el desànim de veure transcórrer el temps sense intuir possibilitats de canvi ni d'alliberament. Espera la plàtera de gasòfia i d'aigua que ratlla la potabilitat, que engoleix dia rere dia àvidament per no sentir fàstics i vòmits. I, de tant en tant, la propina d'uns esparsos fulls de diari, que devora amb goig. Encara hi troba resquícies d'alegria en aquests trossos de paper. I fan que retorni la salvatgia i la tossuderia, tan característica del seu caràcter temps enrere. Perquè reconeix que cap presó ni gàbia ni tancat ni filat podrà robar-li la seva naturalesa cabruna. Perquè, en el fons, segueix essent una cabra a ulls del món.

Bullícia (o Sàvia ignorància)(Minicrida #015.5, de VullEscriure)

Al convent, de rònegues parets ancestrals, no hi ha qui la guanyi a romàntica i a llatinòfila. Sor Àngela és la monja més instruïda i lletraferida que algú es pugui imaginar. I, després d'excel·lir amb el cant del Magníficat, a cada ofici de Vespres, es recull a la seva cel·la i s'immergeix en les seves lectures, tot gaudint del temps d'esbarjo abans del sopar i de les Completes. Darrerament se li inflama el cor amb les paraules i els versos de Dante Alighieri, inspirades per Beatriu, equiparables a la passió que ella sent per Maria i per Jesucrist. Es perd en els passatges melangiosos de la mort de la dama, en el dolor tangible de sonets tristíssims, i en les explicacions redactades personalment pel poeta florentí. Inclús es veu capaç de flairar les ribes de l'Arno, de contemplar la bullícia de Florència en el segle XIII, de plorar per una pèrdua tan aliena a ella. I gairebé no menja i sospira sense raó aparent i pateix una angoixa tan versemblant que la farà caure malalta. Sort que la lectura s'acaba i se sent beneïda, com aquell «qui est per omnia secula benedictus», com conclou el poeta.

Avui, però, 19 d'abril de 2005, la bullícia impera al convent. Perquè, després de dues fumates negres, finalment la blanca ha aparegut a la xemeneia de la Capella Sixtina. Habemus Papam, exclama tothom. Però dins de la ment de Sor Àngela s'alimenta un dubte que la rosega: per què la satisfacció de rebre el nou Pontífex, Benedictus XVI, amb la solemnitat del llatí, ha de veure's eclipsada per la vulgaritat del seu nom en català? Benet és un nom a l'alçada de sa Santedat? Per què no podia ser Benedicte? I, amb tantes preguntes, tem que l'angoixa li arribi realment, i que caigui malalta enmig de l'escenari dantesc del convent. Preferiria haver crescut ignorant...

Resiliència (o Sàpigues el lapislàtzuli de la còrpora de l'íncube)(Nipo127+RPV243)

Desperta, dona,

I espolsa't la peresa.

L'espill t'espera.

Fins i tot la poncella

Tem el temps que mustiga.

Piràmides (o Efímera estètica)(Minicrida #015.4, de VullEscriure)

Les dunes del desert són testimoni de la parsimònia amb què Cleòpatra segueix l'estricte ritual estètic per evitar el pas del temps i per conservar la seva perfecta bellesa completament intacta, perenne, immutable, mentre pentinen les piràmides, que suporten el fueteig de la intempèrie. Solcs que clivellen els blocs de pedra calcària en són la mostra. Però ni hi ha res que pugui enlletgir la grandesa d'aquestes estructures funeràries. Potser la clau de tant esplendor siguin aquests defectes, aquestes tares que, lentament, s'apoderen de la idea original i la modifiquen de forma natural, quasi imperceptible. Tot i així, la darrera reina d'Egipte continua la seva rutina i, impassible, barreja el suc dels porros amb la llet de cabra i el sucre, com si això li oferís la immortalitat del cos. Mentrestant, l'àspid es recargola entre el cistell de fruites, esperant en la calma i el silenci el moment precís per inocular el seu verí mortal al braç que se li apropi.

Paciència (o Memòries d'Èrica)(Minicrida #015.3, de VullEscriure)

Dues de les grans passions de l'Èrica són llegir i viatjar. El seu pare, orgullós que la seva filla sigui una devoradora de llibres, la premia molt sovint amb passatges cap a països diversos, que sempre són una sorpresa. S'ho pot permetre; amb el sou de diplomàtic, cap membre de la família no ha de preocupar-se per tenir un plat a taula o l'armari ben assortit. Aquesta vegada, però, el pare li deixa decidir la destinació de les següents vacances:

— Puc Kenya? —pregunta la noia tímidament. Després de llegir Memòries d'Àfrica, d'Isak Dinesen, aquest és el lloc que omple els seus somnis.
— Ja ho veurem, senyoreta. Paciència...— afegeix el pare i aquesta resposta la deixa força capficada.

Al llarg dels dies que segueixen, el pare parla poc amb ella, com si l'evités, i el veu més murri i seriós del que acostuma. L'Èrica es penedeix d'haver estat capriciosa en la seva elecció. Potser sigui perillós aquest continent o massa àrdua la gestió. I encara recorda l'anterior caprici que se li va passar pel cap el darrer aniversari, a pesar d'aquesta paciència que li reclamen. Totes les novel·les juvenils de Lisbeth Werner, que tant havia gaudit el pare en la seva adolescència. A data d'avui no hi ha hagut cap notícia del seu desig. Per això, el viatge a Kenya li sembla igual d'inabastable, i encara més cada dia que transcorre perquè el seu aniversari és a tocar.

Amb un sopar frugal i escàs, la vigília del seu natalici es presenta trista i grisa. L'Èrica, amb l'estómac completament minúscul, quasi no menja res del seu plat, decebuda per tant desànim. Arrossega els peus cap a la seva habitació, després d'haver desitjat bona nit a tothom, inclòs en Goliat, el seu chihuahua. La sorprèn un enorme paquet damunt del seu llit, que la fa xisclar d'emoció i d'alegria. Estripa el paper de l'embolcall i hi apareixen els vint-i-nou exemplars de la col·lecció que havia demanat un any enrere, tots els títols de “Puck” ordenats correctament. Al capdamunt de la pila de llibres, un sobre que conté els bitllets per viatjar cap al país africà. Les llàgrimes que omplen els seus ulls no permeten que s'adoni que els seus pares són ben a la vora, que l'abracen també emocionats i somrients. L'espera ha valgut la pena...

Misericòrdia (o Pregària a la fèmina poètica)[Melorepte256]

A Mercedes SOSA i a Alfonsina STORSI

Quan la vida és la mar i la poesia i la mort
I els nous senders que menen a la platja
Ignota d'un futur on la llàgrima és paratge
Incert i tan perenne com el xiprer i el record,

Quan l'oratge és el rumb que segueix l'onatge
I la lletania d'un clam ple de parsimònia mor
En cada batec absent de ressò, orfe de cor
Perquè la dona camini vers l'obscur pelegrinatge,

Quan les roques són més blanes que les penes
I l'horitzó és escull per al cant d'antigues sirenes,
Llunyà i inabastable com el somni de la felicitat,

Desperta, ànima, pregària, rosari d'exànimes denes,
I agafa'm la mà i esborraré els traços per on menes
Aquest hàlit teu, flonjo i pàl·lid com la negra obscuritat.

Tragèdia [eufe]mística (o Gèlida dramatúrgia)(Minicrida #015.2, de VullEscriure)

Desperta amb la desorientació provocada pel reguitzell de malsons massa vívids, després d'una nit de luxúria i sexe desenfrenat, amb regust de comiat definitiu. Encara recorda qui l'ha deixat aquí, a l'hotel Lo peix, al bell mig de la ciutat d'Amposta. I aquesta mateixa persona és qui l'ha dut també a un deliri de gelosia i d'obsessió mai abans viscut. L'amor també empra camins inescrutables, com Déu. No li calen Bíblies ni Isaïes que li recitin versicles apresos a cops de mall. Ara només vol servir en plats de porcellana fina la gèlida venjança, com un nou Otel·lo, però sense reclamar cap lliura de carn ni cobejar germanes daneses ni desembarcar en terres egípcies. Perquè això és un bocí de vida, no pas una dramatúrgia shakespeariana. Respira fondo, amb dificultat, per l'angoixa de saber-se enganyat i utilitzat, perquè és el segon plat en aquest àpat, perquè s'ha sentit perseguit com un lladre. Ell no ha estat qui ha usurpat la dona d'altri, ni ha ocupat el llit aliè; tampoc no ha desfet cap aliança ni cap lligam. Ell és qui ha dormit a la intempèrie i ha conduït amb la frenesia per retrobar uns llavis goluts; ell ha estat l'inflamat per la foguera de la passió i per l'insomni. No li calen Yagos que li omplin el cap de falsedats, ni còmplices ni estratagemes. Sap que ella encara no ha deixat el pare de la seva criatura, la forma més eufemística de dir que encara folla amb el seu marit. Abandonarà el Montsià sense fer soroll, hi deixarà i oblidarà, tard o d'hora, la Desdèmona que l'ha entabanat, perquè enganyi el personatge que triï o que la vulgui suportar. Ja n'ha tingut prou d'aquest drama, amb tints tan barroers, així evitarà que acabi en tragèdia, sigui qui sigui la víctima...

Fórmula dràstica (Minicrida #015.1, de VullEscriure)

Sens cap dubte, ho ha decidit i no recularà en la decisió presa. Encara que, miraculosament ara, obtingués el millor esquer o el més eficient ham. L'etern misteri, que és l'amor, segueix essent un secret velat per a ell. Als quaranta anys roman verge, sense haver tastat dona, ni femella. Però és home, i les ganes no es mitiguen ni amb amb dutxes d'aigua freda i, darrerament, gelada. Avui ha arreplegat els quatre estalvis i el valor espars i ha conduït fins als afores de la vila. Perquè avui és el gran dia de ser o no ser, com recitava amb feixuc dramatisme aquell danès anomenat Hamlet. Ser fidel a la seva natura masculina i tirar pel dret o seguir essent un pixa-freda onanista tement qualsevol contacte íntim degut a la seva manca de bellesa exterior. A les portes del sex-shop, repassa la fórmula per demanar una nina inflable sense perdre les maneres. Perquè reconeix que el làtex no el refusarà, almenys.

Dèria (o Intel·ligència irídica)[57a Crida de VullEscriure [alternativa]]

Ja ho ha dit algú altre, cap plural per no utilitzar la lletra prohibida. Força cada neurona per compondre un text coherent i poc limitat, tot i que pateix perquè no troba la feina fàcil. Així, però, quan encimbelli el repte, obtindrà el deliri extrem, la fita cobejada: narrar aqueixa dèria que el turmenta, muntar una trama i contar-la per provocar l'admiració en ella, que l'ha lligat a la mirada profunda barrejada amb la intel·ligència. La Diada del llibre en té la culpa, i cada nova idea que té, de bombera diuen... Ha claudicat, la cerca però no la trobarà mai. Forma part del delit i del martiri de voler allò que fa fruir, que ofereix vida i amor. Lletra rere lletra, Crida rere Crida, per arribar al conte, l'únic fruit útil i aprofitable d'aquella flama que avui encara el crema. I la raó de fer-ho únicament per (a) ella, tot i parèixer ficció la tramoia que imagina en cada nou enunciat.

Nigromànzia (o Eloqüènzia)[57a Crida de VullEscriure]

Text inspirat en el conte "Zerafina" de Mercè Rodoreda (inclòs en La meva Cristina i altres contes)

Zí, zi zóc atractiva i amb zentit de l'humor. Ullz blauz i profundz. Zomriure extrablanc, intel·ligent...Tot el que vulgueu. Però la perzona que eztimo ni em mira ni em correzpon. Com zi foz invizible, inexiztent i una minúzcula partícula de polz aliena al zeu món. I això que éz interezzantízzim i ben plantat, tot un home com zi l'haguézzin tret delz zomniz de qualzevol dona, incloza jo mateixa. Un bon pare per alz meuz fillz, el dia que vinguezzin. I zento la zeva mirada zorneguera cada cop que he de veure'l. Ja em veig petitízzima al zeu davant quan aparec de zobte i quazi no em fa caz. Perquè éz rematadament perfeczionizta i ptot un profezzional que z'avergonyiria de tenir una parella com jo, de ben zegur, que no zap ni pronunziar el zeu nom i cognom. Ja me l'imagino, tot ben enrojolit, i tan formóz que ez veuria...

Ja he renunziat a compondre-li zonetz d'amor, amb metàforez ferventz i rimez d'allò méz treballadez. A banda que zurtin edulcoradez i apegalozez, que em conec... i a romàntica no em guanya ningú, que això, en definitiva, no éz el problema méz groz... Zinó, que em pregunto: I zi elz haguéz de rezitar en veu alta i, en lloc d'inflamar-li el cor, li provoquéz un ezclafit de riure zenze parangó...? No, no i no, que ja he renunziat a ell, que zé que el meu deztí no z'ha ezcrit amb lletrez d'or al coztat d'ell, això ja ho tinc clarízzim. Però cada vegada que li demano zita i el zol fet de flairar el zeu perfum, em deztarota i oblido que éz un maleït logopeda perepunyetez. I, prezizament, el MEU! I jo una zimple zerventa, com la meva mare, la Zerafina, que ez perdia camí de Zant Gervazi. Zí, la que immortalitzà la Merzè Rodoreda...

Algú que em rezpongui, no ez quedin en zilenzi com murriz, zenyorz! Què hi puc fer, zi zóc papizzota i no ze'm treu aquezta tara en la pronunziazió? Hauré de recórrer a la nigromànzia per tenir el do de l'eloqüènzia zenze viziz ni defectez, curulla de virtutz?