Sibèria (o Inexistència)

[aprofitant les circumstàncies de dues visites gratificants]
[A Anna Garrido, companya de l'ànima, i a Siberia, desconeguda amiga de lletres] 

Tancat dins aquest pis em dedic a prendre apunts del natural que Ciutat em mostra

Biel MESQUIDA.

En la inexistència, m'adono que no tinc res en comú
Amb el món que m'envolta ni amb la gent que em parla,
I faig recompte de minuts, escolim d'un esperit nu,
I la vida perduda ja no tinc esma de recuperar-la.

T'escric des de Sibèria, gairebé al teu recer però,
Amb el gebre de desitjar la teva febre en acariciar-me,
I el vent udola, i la pluja cau com la nit, buit ressò
En la buidesa, i el matí és llunyà i l'espera em desarma.

En la teva absència, furgo entre el silenci i els sorolls
I no reconec, dins del pit, el batec que em sustenta,
Constant com la tempesta, diapasó de les temples.

T'escric amb la dèria dement de qui troba lenta
L'agonia del jaç fred i soliu, i un fugaç joc de folls
La celeritat del temps quan em respires i em contemples.

Gènesi diària (Sant Jordi 2013 amb BSO)

[Sant Jordi sense princesa a prop, envoltant-la dracs presents]

Prepara la drecera perquè s'aproximi l'hora

En companyia, el cristall de la veu del vent,

Les passes callades de la tardor a les mans,

I seré romeu cap a tu, pelegrí de les paraules.

Un cop més, em tens i em retens, amb baules

I ritmes ancestrals, el batec d'un cor tan mans

Com dolç, captaire del jaç on no hi ha turment

Entre tu i jo, la llar, i la tempesta resta enfora.

Aplana el sender perquè arreli en el nostre pit

La gènesi diària, el riu, la naixença incendiària

De la rosa, que ens mostra la bellesa de la vida.

Una vegada més, sóc núvol per a la mar humida

Del llaç que ens vincula amb la vall necessària

Per perseguir l'escolim cap al record, sense oblit.

Fosforescència (o Eclèctica)(RDQ)

Com un ceptre que capta la llum i l'ombra,

Com una frase que repeteixo fins al final,

Com un nom que sé que respira dins meu,

Et visc per perpetuar-te, Anna, en la memòria.

I ets la mare i l'amiga, aquest amor terrenal

Que no entén llenguatges estranys, d'un Déu

Allunyat dels nostres somnis, sense nombre

Ni veu, tan aliè com qui esborra la història.

Com un calze ple dels teus ulls, com ser teu

En el basar eclèctic dels besos, que escombra

Tristor i languidesa, com sentir-se immortal

Amb el risc d'oblidar, en gaudir-te, l'escòria,

Il·lumino el rètol vívid de les teves pupil·les

Amb el neó de la vetlla d'hores intranquil·les.

[la fotografia és de Jeremias Soler]

Tendríssima Olívia (Minirepte73)

Sua de valent per aconseguir quatre tristes llonzes d'aquella peça de carn. Ja ho sabia que això de la crisi havia de fer-lo patir de valent. Amb les retallades pertot arreu i els preus que augmenten tant, només ha pogut arribar a aquesta solució. Ben mirat, no les fa sofrir gens, que tot acaba en un tres i no res. Cap mena de dolor. I, el més important: cap relació amb ell, que després no li vinguin amb interrogatoris. Amb aquests sistema, però, s'ha adonat de la gravetat de la situació econòmica del país. Anys enrere s'hauria refiat del turisme, però això no és el que era i ha hagut d'idear aquest pla B. La gent gran, que sap que té més dèficit de companyia. Malgrat l'inconvenient de l'edat, que dóna duresa al gènere que solia tenir. Pels barris perifèrics, per evitar clientela en potència, sempre hi ha dones soles i ancianes prou autònomes que li facin servei. I entre la càmera frigorífica i el congelador conserva el superàvit que arribi a tenir, quan s'engresqui i la demanda no pugi. Empaqueta les quatre llonzes per a la senyora Antònia, que paga i marxa.

Ell s'eixuga el front, perlejat de gotes transparents. Però no té massa temps de relaxació, que torna a suar, aquest cop d'emoció. L'Olívia es dirigeix a la seva parada, amb la intenció de fer-hi la compra setmanal. El carnisser maleeix la peça de carn que tallava, i, alhora, somriu la noia. El batec se li accelera, tot i dissimular els nervis de notar la seva presència. Ella el saluda i li demana mig quilo de carn per al fricandó, però, sobretot, que sigui tendra, tendra. La fita, lascivament, un xic ofès i la menteix amb un dissimul que astora: És tendríssima, Olívia, com els pits d'una joveneta!

Tèrboles (o Síl·labes)

[intent de seguir la Sílvia i en Jeremias, companys de relatsencatala.cat]

I he pronunciat
Totes les síl·labes
Del teu nom de mar
I d'atzur en calma
I he sabut renéixer
Enmig de la fosca
A empentes, gemecs
Per abastar l'aire.
 
I he llaurat la sal,
Trescant per camins
Sempre indefugibles,
I la set comença
En despertar, amiga,
En el clar desig
De nedar dins teu
I de capbussar-hi
El somni, el demà,
Noor, la pau, tu i jo...
Obsedit, potser,
Amb pupil·les tèrboles.

Pletòrica (Melorepte221; 4)

  I ets llépola com la paraula i la mar d'enyors

Quan et penso, com la tarda que sap que aprenc
Dels teus somriures noves llengües, el tardorenc
Idioma nascut dels capcirons en fregar-te el tors.

I ets intrèpida com la boca que ofereix l'avenc
D'aferrar-se a la fressa dels adolescents, amors
Furtius i endolcits pel temps de rampells gords
I dements, fets de pluja que cau i parla i l'entenc.

I ets pletòrica com la fam d'entortolligar les mans
En la febre de la teva pell, que m'espera, el desig
D'enamorar-te en cada nou dia amb ulls galants.

I ets cíclica com l'espiral on m'has empresonat,
Entre els pits i el melic, i esdevinc esbós i pastitx
De l'home que hauria de ser, si em mires, i nounat.

Paciència (Melorepte221; 3)

I només em resta agrair a la vida i a la follia
Sense remei el glop i el doll d'aigua fresca
En la sequera d'un camí que, invariable, tresca
Cap als braços del desert i de la llunyania.

I sentir la gratitud de la mà que rep la llesca
De pa reconfortant, tan necessària com el dia,
I l'almoina d'una boca que parla i engresca
El cor amb el desig del bes, que dins seu nia.

Diràs que és amor, això que ens mou, amiga,
Aquest terratrèmol que des del despertar fustiga
Els membres i els obliga a avançar i fer drecera?

Diré que ets meva si em sento teu, camp i espiga
Sota la llum d'un sol que ens vigila, i l'ull se'm lliga
Al teu iris, i, pacient, sé que demà acabarà l'espera.

Gràcies (o Quilòmetres)[Nit de Lletres; 5 {Gratitud}]

 [Nit de Lletres, de VullEscriure]

Plou. De nou plou. Com la matinada en què la va conèixer. Aquells llavis sota la pluja, agraïts i tan tendres, es deixaven besar i mossegar, amb la gratitud de qui ha esperat tota una vida per ser feliç, amb l'alegria de tastar aquella carn amollada de la persona que l'havia fet trontollar minut rere minut d'ençà de conèixer-se. I es deixava conquerir per dits, fins a aquell moment, aliens a la seva pell, embolcallar per ulls que detectaven els detalls de la seva silueta sota la roba, oferint-se al desig d'aturar els rellotges perquè el temps hi quedés empresonat. No volia pensar en el moment del comiat; li venia la recança de la tristesa més extrema, de la ràbia més aguditzada. Pensava en els quilòmetres que els separaven i que encara els separen, que els havia recorregut amb un rampell foll i incontrolat, perquè no hi havia llera que pogués engolir aquella torrentada de ganes de devorar-se amb tots els sentits, de totes les formes. Avui plou, com aquella matinada en què, dins de la memòria, van deixar-hi aquells minuts d'amor i d'altruisme, de gratitud cap a la persona capaç d'encendre fogueres d'entusiasme que, mesos després, encara resten enceses, i sense indicis de voler-se ni de poder-se apagar. Mentrestant, aquesta pluja segueix apareixent, renovant el record d'aquella primera matinada. I sols els queda donar-se les gràcies. Si és que hi ha coses a agrair quan dues persones se senten connectades pel sentiment, que és la gratitud de l'amor pur.

Efímera (o Botànica de la ràbia)[Nit de Lletres; 4 {Ràbia}]

 [Nit de Lletres, de VullEscriure]

Això és tot. La buidesa de la nit em porta
Records de tu i glops de ràbia continguda
Sabent que avui, una vegada més, la rude
Ortiga que creix en la sang no se suporta.

I l'escalf d'aquesta gelor és la brisa morta
Que mou veles immòbils de la veu muda
D'un món, que envolta i enteranyina l'ajuda
Vital per atènyer-te el cos, que em conhorta.

Això sóc jo. Un rabiüt intent d'aproximar
Els meus llavis a la teva pell, aquest solitari
Llop estepari que gemega i udola al pleniluni.

I la rigidesa dels freds llençols fa que s'enruni
El somni, i el futur sembla tan efímer com llunyà
Mentre em flagel·la l'erma heura d'aquest calvari.

Essència d'adolescència [Nit de Lletres; 3 {Alegria}]

 [Nit de Lletres, de VullEscriure]

I has baixat al bar de sota de casa per fer un mos lleuger, sense entaular-te. I arriba la frase que tant anheles. Em vols trucar? I et neguiteges i mires per totes bandes i fas mans i mànigues per arribar a palpar el manyoc de claus dins de la butxaca i regires tot el contingut, que, encara que minso, sembla caòtic i ingent, i detectes un objecte metàl·lic, que ja visualitzes en el cap, i l'arrapes amb totes les forces entre l'índex i el polze i, tremolós i nerviós, no aconsegueixes que entri la clau corresponent al pany i esbufegues, amb aquesta barreja d'excitació i de joia, vols córrer escales amunt, perquè l'ascensor resultarà massa lent per a la rapidesa que necessites, i arribar al següent obstacle, que és la porta de l'apartament, amb el pany de màxima seguretat i pateixes de nou, una suor freda que et recorre l'esquena i un calfred que et ressegueix l'espinada sencera, sembla que hagi passat una eternitat des que has rebut el missatge de text al mòbil, i quan despenges l'auricular i prems el botó de retrucada i el primer truc sona i no arriba el segon perquè ella contesta saltes d'alegria perquè l'escoltes una altra vegada. Com te trobes, et pregunta, on ets? A casa, esperant-te, menteixes, per amagar aquestes papallones que sents quan ella apareix, de la forma que sigui, en el teu dia a dia, que és esperar-la perquè la distància us separa i encara no podeu estar junts...

Absència [Nit de Lletres; 2 {Tristesa}]

 [Nit de Lletres, de VullEscriure]

Amb tristesa, accepto haver deixat escapar la primera minicrida d'aquesta Nit de Lletres: l'activació del compte no ha arribat a temps. Tinc 60 minuts per plorar la teva absència, ara, Anna, per adonar-me que et vull com a amiga i companya, confident i còmplice, font de tot l'amor que engendri. Avui, però, he de fer que aquesta tristesa no aflori massa enfora per no fer-te sentir pitjor. És trist haver de caminar sols i separats, ho sé. Però no hi ha premi sense sacrifici, diuen els savis plens de saviesa. Potser no s'equivoquen, o potser sí. Sols sé que la necessitat és això, pensar-te les vint-i-quatre hores del dia i no defallir. Estimar fins i tot el silenci que hi ha en els intervals de no poder-nos parlar. Mentre t'espero, amb tant d'amor, amb tanta tristesa...

Idòlatra (o Demència)[Nit de Lletres; 1 {Tendresa}]

 [Nit de Lletres, de VullEscriure]

T'he llegit els versos escrits per a tu, amb la veu

Que pot acariciar-te com si fossin dits de vellut,

Amb la calma cadència que mereixes, com la deu

Que brolla del desglaç, com el vent, com un bes golut.

T'he enyorat amb l'espera de qui perd seny i salut

Entre els teus braços, metgia i demència a bon preu,

I només vol recuperar els ulls per esguardar el mut

Ídol crescut en el teu ventre, trontoll del meu cor ateu.

I cerco la basílica del teu jaç en les meves nits, soliu

Somni d'abastar-te i no deslligar-te més del meu recer,

I et xiuxiuejo versos infinits per alleugerir-te el repòs.

I dormo amb la inquietud de les teves carícies, que viu

Al fons del cor i em peix aquest amor perenne, sincer,

I les paraules esdevenen lianes al voltant del teu cos.

Òrbita (o Geòrgica)(RDQ)

Hi ha una mar que ens recorda, amiga,
Brava com la nit més curta entre els teus braços,
Que entén de llaços invisibles, d'escassos
Moments per al foc, que res no mitiga.

I orbito al teu voltant, satèl·lit que es lliga
A la influència de seguir-te els passos,
I visc en el paisatge, fet de pedaços
De somni, on la vida és roca, ona, espiga.

Hi ha una mar, amiga, que ens recorda,
Penyasegat abocat a la bellesa
I a la veritat, i els teus llavis són corda,

Ploma i núvol que fins a l'horitzó no pesa.
Guaito el teu repòs, la brusa que es descorda,
I allibero el drac que anhela la princesa.




[la fotografia és de Jeremias Soler]

Pluviòmetres (Melorepte221; 2)

[A Anna Garrido Causapé, sens cap dubte]

 

I potser no cal cap més paraula per adonar-te que t'estimo,
Que no hi ha camí més precís cap al teu ventre que la vida
Viscuda a recer de l'eloqüència del teu nom, amb què llimo
El silenci, l'absència, la distància i l'amargor, fruita prohibida.

I potser respectar-nos és part del joc d'estimar-nos nit i dia
Amb la pregonesa del bes sincer, del jaç impol·lut que espera
El lligam dels nostres cossos, l'abraçada tan plena de melangia
Com l'amor que en despertar no puc oferir-te, Anna fugissera.

I potser el dubte és el verí que m'empasso perquè els llençols
Guardin i retinguin el teu perfum de pluja i de matinada, d'amor
Tan perenne com l'esguard que em mirava i m'anhela i em desitja.

I la fidelitat supera quilòmetres i nits eternes si sóc el que vols,
Si reconeixem que la fita és a frec de les nostres pells, si l'enyor
És l'únic far que crea ombres en el camí claríssim que es trepitja.

Feréstega (Melorepte221; 1)

Feréstega, m'has assilvestrat els somnis dins teu

I ara només puc adormir-me bressat pel malson,
Per aquest silenci que, a les preguntes, em respon
Amb síl·labes buides, lasses com l'espera d'un Déu.

I bec glops d'aquesta passió que apareix tan breu
Com encesa, amb la particularitat que el record
S'emplena dels teus ulls, encara que no em miris,
Amb l'exacta follia que el món és en els teus iris.

I respiro l'oxigen de pronunciar-te el nom, el port
Que m'amarra l'esperança, en la distància, i el cor,
El feble batec que sap que les teves mans són vetlla.

I m'endinso en el bosc de la pèrdua, del dolor greu,
D'aquesta forma d'estimar-nos, que l'ànima escletlla.
I espero, ateu i escèptic, de nou la vinguda d'un Déu.

Cad(Intermit)ència (RPV250)

Recordes el so de la meva veu, camp d'espigues

Que creix al fons del teu esperit nit i dia i et vol
Xiuxiuejar fins a l'extenuació l'art de mirar al sol
Mentre deixes els dits a la teva pell i els hi lligues?

Recordes l'ull que et mira ballar rere la finestra,
Llengua que cerca la dolçor del nèctar i de la mel
En tots els porus del teu cos, on pecar és tocar el cel
Sense morir, i és cadència d'un ritme natural, destre?

Recordes la pluja i l'estiu, la suau brisa que et pentina,
Les formes primigènies del desig abandonades a la sort
De caure derrotat entre el mossec i la saliva, en combat?

Recordes el quadre que viu en la nostra memòria, l'embat
I el rampell, la foscor feta ronda i intermitència de la mort,
La lluna, caliu del migdia, quan la teva boca muda deia vine?

Impudicícia (Misèria VI)

Brills de subtils paranys,
de clams freds de la por.
No tolerem enganys
ni vosaltres ni jo

Salvador ESPRIU.

...Però allunyo
La metzina
De l'escorpí,
Perquè en oasis
D'enyorança
No vull sofrir
Son turment.

Sóc l'oblidat
Verm, una altra
Vegada mut.
El silenci
Serà ma llar
I el meu ajut
Contra el vent

Infectat
Per l'impúdic
Alè del Drac.
Guardo la verda
Esperança
En el buirac
Del lament,

Perquè em torni
Quietud fèrtil
En el repòs.
No desitjo
L'escarit
Drac ni el seu cos
Decadent

Si desfulla
L'alegria
Que arrela en mi.
Sent lacai
De l'enveja,
Cerco el verí
Sense fi

I travesso
En silenci
L'última llum;
Esdevinc
Frigidesa
De l'etern flum
Del morir

I agonia
De ma vida,
Foc que es consum
En la metzina
Del fals Drac.
Sols sóc el brum
Del meu crit

En va intento
Allunyar
El desconsol
Que m'emplena
L'esperit
I que no vol
-Pur despit!-
Deixar-lo lliure.
S'eclipsa el meu sol
I seré nit.

Ànima de bèstia (Misèria V)

Allibera'ns dels nostres
pecats
d'avarícia i enveja,
del drac

Salvador ESPRIU.

...I no seré
La feble ànima
Del respirall,
Perquè metzina
D'escorpí
Em faci estrall
Vanament.

És epuló
Que no atura
La seva fam.
Leri-leri,
Equilibrista
Só del seu bram:
El turment.

El catau
De la bèstia
És el greixum
Dels meus artells,
Reravera
De l'embalum
Del seu crit.

l'ínfim guimbarro,
Gori-gori
Del meu esguard,
Fa que el meu goll
Sigui enorme,
Gegant bastard
Del saïm,

Que, novament,
Es querava.
Seré rasclum
Del món insmone,
Fals saltiri
Entre el reblum
Del resclum,

Ans que la xinxa
La sang xucli
De tot el folc
Que es tornava
Ferma defensa,
Envers el solc,
Del perfum?

El Drac torna
A demanar
El dring d'argenç.
Però l'arlot,
En silenci,
No en tindrà gens.
Del quartí,

El corc n'obté
Gotzos somnis
De l'embriac,
Del xaruc quídam,
Que ha volgut
Enganyar el Drac,
El setí
Enterc i flac,
Tornat vell parrac
Pel seu verí.

Tàcita dialèctica

Com qui s'avesa al solil·loqui,
Persegueixo ombres sense llum,
Allà on la vida és l'embalum
Que pesa malgrat que no toqui.

I ofego el crit, perdent el flum
Que s'escola, fins que em col·loqui
Enmig del desig pel perfum.

Desídia (Relats conjunts)

Arriba i gairebé no la mira. Està capficat barrejant pigments per aconseguir les tonalitats desitjades. En cada moviment seu s'hi pot endevinar el perfeccionisme que confereix a tots els seus quadres. Des d'un traç cartogràfic difuminat als brodats d'una cortina, passant pel reflex de la ciutat de Delft al canal o la més ínfima finestra d'un edifici qualsevol, enmig d'un paisatge. La seva mà és l'herald d'allò que veuen els seus ulls, i la seva genialitat es basa en aquesta plasmació. No el destorbarà, per tant. No vol rebre els seus retrets d'artista ni que la seva fesomia alteri els traços ja fets damunt del llenç. Ella, per la seva part, gaudeix observant-lo també. S'estimen, i ho saben. Almenys ella ho intueix, amb els silencis incòmodes que li provoca en esguardar-lo tan directament. Per què no aprofitar-se de menjar-la, llavors, quan la fruita és tan a l'abast?

Agafa el llibre i el trombó. La seva indiferència de geni és palpable. Avui, però, és més aviat barreja d'altres sentiments. El coneix, d'altres vegades que li ha servit de model. I li costa reconèixer-lo en aquelles mirades de desgana i desídia, sense desig per ella com a dona, sols com a objecte per retratar, per inspirar-se en una al·legoria, per més ironia, de l'art. S'impacienta, aquesta recerca del color exacte l'avorreix. Examina la seva roba, que tot estigui en ordre, que els plecs del vestit dissimulin aquest ventre que dia rere dia costa més d'amagar. No vol que la seva mirada, que tot ho distingeix i tot ho escruta, l'hi descobreixi, que perdi aquesta nova oportunitat de ser famosa gràcies al renom i a la fama de Johannes Vermeer. Sobretot que no l'estimi més, com ella es pensa.

Relats conjunts