Apàtica parsimònia

Es lleva apàticament. Més ben dit, s'incorpora. Sense esma però obligat per la intensitat d'un raig de sol que l'enlluerna des de fa estona. Ha dormit vestit, es grata i s'adona que torna a ser dilluns. Els dos dies del cap de setmana només han servit per canviar de postura a la butaca. Fa setmanes que no marxa cap a casa després de finalitzar l'horari laboral. No hi troba res que el distregui ni que el motivi. Per tant, transcorre les hores amb la mínima activitat possible. Fins i tot, a la feina segueix amb aquesta apatia que el mou. No s'esmerça per anar cap al bany privat dels empleats del despatx. Arrossega els peus fins allà i, en encendre el llum, en un moviment més reflex que meditat, s'adona que el seu rostre apareix reflectit al mirall. Unes ulleres visibles i la barba que no para de créixer-li. Preferiria que no fos així però d'això sí que ell no pot decidir-ne res. La camisa encara resistirà la jornada d'avui, a pesar de les marques de suor al voltant de les aixelles. Els pantalons haurien de canviar-se. De la roba interior ja no pensa res. Put i ho nota. L'americana mig rebregada ho dissimularà tot.

Es queda estàtic i extasiat davant del mirall. Els ulls fixos en els ulls reflectits però sense mirar res en concret. La vista se li ha ennuvolat i no capta res d'allò que té enfront. Sap què ha de fer i espera que el cervell es decideixi a ordenar els moviments. Finalment, sense cap ressort aparent, gira l'aixeta i el doll d'aigua freda cau amb intensitat. Col·loca al desguàs el tap de goma i, mentre s'omple la pica, busca la pastilla de sabó i la navalla. Feixugament. S'afaitarà, amb parsimònia i lentitud, amb la mateixa apatia que tot el que fa. Darrerament s'ha descuidat força en la higiene personal però labarba li pica massa quan la deixa més de dos dies. Si no fos per això, preferiria no fer-ho. Perquè això no evitarà que, tard o d'hora, el cap prescindeixi dels serveis d'en Bartleby.

Excel·lència (Itineràncies poètiques IV,)

Dringadissa de fulles,
Mentre l'arbre, que habita
Cada instant nostre, creix
I ens conforta amb la copa.

Brindis a la Natura
Que ens ha omplert de bellesa
Les mirades i els cors.

Demà ens estimarem
Amb el foc viu, intacte
De qui no coneix llavis
Més excelsos que els teus.

Dringadissa de fulles,
I els somnis restaran
A recer nostre, avui.

Tragèdia (Relats conjunts)

La brisa s'escolta més distant que ahir.
I no es desboquen els plenilunis buits
Que ens turmenten en vèrtexs fets atzucacs
De l'atzar.

Malgrat tot, miratges irreals entre dunes i dunes
Fan que avancem, en ziga-zaga, enmig del no-res
A la recerca de temps millors envoltats
Per la mar.

Sona llunyà el timbal del cim de la muntanya
Que serva -i no veiem- la nívia blancor dels núvols
De l'espera.

Malgrat tot, sabem que hem d'amidar la tragèdia
Nocturna que ens vol devorar la flor del lilà,
La darrera.

Relats conjunts

Argúcies (dibuixet)

Perquè no cal l'obtús llenguatge de la clarividència
Jamai assolida per saber que hi haurà apèndixs
Que creixeran sense fre ni pausa, abans del previst;

Perquè amb oïdes sordes es pot avançar quilòmetres
Fent desaparèixer entrebancs i negatives a balquena,
Ja que la tos aliena no afecta a aquest avançament;

Perquè, per moltes queixes que vinguin, les argúcies
Mouran fils cabdals per esdevenir des d'ara erts titelles
A mans d'un putxinel·li que creu zetes i esses iguals
I no té vergonya d'un estrabisme agut en l'eloqüència;

Perquè, en la involució, hi ha malalties més benèvoles
Que un càncer que s'expandeix i no deixarà cap treva
Per a la millora i, encara menys, per a la recuperació total,
Haurem de ser sords, ces, muts, davant del Gepet hipòcrita.

Esclòfia (Niporepte17; 2)

El vent clivella
El fruit de les entranyes
Del fecund cràter.

Ardència (Niporepte17; 1)

Àvid balç, cendra
Que desferma el paisatge
En la mirada.

Diòptries caòtiques (Relats conjunts)

—La veritat és que no sé per què has hagut de triar la nit de Cap d'Any per estrenar les lentilles, estimada...


Relats Conjunts

Càrdigans (Relats Conjunts)

Per celebrar les 50 propostes de Relats conjunts, una pintura d'Edward Hopper, com a l'inici. La meva aportació:

Els raigs de sol de la tardor entren pel gran finestral del cafè. Potser aconseguiran escalfar les dues dones o, almenys, la cara pàl·lida i impassible de la que ell fita. L'altra està d'esquena. Però no modifiquen la idea que l'artista vol copsar en el seu quadern. Els traços àgils i ràpids, per no allargar més del compte l'execució de l'escena, indiquen que l'home ja té experiència en el dibuix i en la pintura. Mentrestant, la parella del fons, aliena a la resta de clientela, no para de discutir per qualsevol raó, que a ell no li incumbeix però que l'estan desconcentrant. Ràpidament, esbossa aquella part i segueix endavant. No té massa temps per perdre en els complements.

Li costa, però. Les dues dones gairebé idèntiques, dues gotes d'aigua ben bé. I la conversa que deixa amb la mínima expressió una d'elles. No en sap massa coses, de la fesomia de l'altra. El que sí tenen és elegància. Càrdigans llustrosos, barrets que segueixen l'última moda de Nova York. Sent els xiuxiueigs de la dona que parla més són audibles des d'on ell seu. A la barra, ningú no s'adona del que està fent. Només dirien que és un nou aspirant a ser pintor a la gran ciutat. Els donaria la raó, ell. Però no es proposa res d'això. Vol plasmar la vida quotidiana de Nordamèrica, aquella gent que respira i menja com la resta del món, que pateix i és feliç com qualsevol persona d'un altre continent.

Per no mantenir la mirada tan fixa en les dues dones, demana un altre cafè amb llet ben carregat i llegeix, per damunt de l'espatlla del seu veí, el titular de la pàgina del diari que aquest està llegint. El present és negre. I del futur tampoc en diu massa coses favorables. L'especulació creix, l'economia s'infla i és massa estrany actuar amb tan poc seny. Que no ho hagin de pagar en uns anys... Però, en arribar la seva consumició, ho agraeix al cambrer i observa de nou les dues dones. Imagina de què parlen. Desenganys amorosos, les seves cabòries, receptes de cuina o potser el darrer viatge a la costa del Pacífic. Riuen i es mantenen serioses, segons el to de la conversa. Ell ho veu reflectit en el rostre de la noia que li queda davant per davant. De l'altra, la més enigmàtica, no en sap més que la seva forma de gesticular. Tot això ho anota mentalment i al quadern.

Des del gran finestral, les grosses lletres del local queden ben visibles, encara que a aquestes hores els llums de l'enorme rètol no estiguin encesos. L'estrèpit de la porta en tancar-se anuncia la presència d'una noia totalment melangiosa. Els seus ulls d'observador la segueixen. Per uns instants, abandona l'escena que esbossava. Aquells ulls plens de tristesa, aquella soledat que traspua cada gest fins a arribar a un racó solitari. Ha demanat un cafè, que li han dut immediatament. No es treu el seu càrdigan. I no és perquè faci fred a fora. Sembla que una mala notícia l'hagi glaçada per dins i necessita escalfar-se amb elements externs. L'artista gira el full i comença a traçar amb la mateixa rapidesa que el seu ull analitza qualsevol detall de la noia. El present és negre. I el vol personificar amb aquesta escena. Ja seguirà amb les dues noies idèntiques més tard; farà treballar la memòria, si fa falta. Ara vol que el seu braç segueixi les ordres del seu cervell, com un autòmat. No sap quant de temps tindrà abans que la noia solitària desaparegui del seu món. I cal aprofitar-ho.


Relats conjunts

Per veure els dos quadres junts: Hella Heaven

Bèl·lues aquàtiques (Itineràncies poètiques IV, 26)

Tornarem a néixer bèl·lues aquàtiques
Per solcar mars maternals, per domar
Onatges hostils i que ens arrecerin
A la costa, a prop de la sorra blanca,

La platja del teu pit, sirènida fam,
El teu cant que sembra dubtes dins meu
I em desperta el delit de masegar-te
Els llavis, l'ànima, el racó més ocult.

Tornarem a créixer en el jaç preparat
Perquè la nit esdevingui claredat i pira,
El sol que ens guiï per sendes obscures,

El paratge conegut quan el cos sigui reclam
Del teu esguard, dels teus dits, dels somnis
Teus, avui que l'escuma emana de la teva veu.

Lluminàries (Itineràncies poètiques IV, 25)

Estels que lluen
En el camí de molles
Cap als teus llavis,
Faula que em meravella
De principi a fi sempre.

Paràmetres (Itineràncies poètiques IV, 24)

Sol a raig damunt les pells, en la nuesa.
I l'escalf neix als capcirons dels dits,
A la boca àvida de llavis aliens, en mi.

Un bes, una carícia, un món que deixa estesa
Tota una galàxia de plaers per a les nits
En què els paràmetres de la vida siguin el destí
Compartit, albergant-me en la llar dels teus pits...

Diferències (Repte Clàssic CDXCVIII)

Des del carreró fosc i mirant cap a la costa, es veu el vaixell amarrat a port. M'he decidit les darreres setmanes, consirós i encaparrat més del compte. I, a darrera hora, el neguit no em deixava seguir amb la família. Vull marxar lluny, he dit mentre menjàvem. La mare ha estossegat en sentir la notícia i, tot seguit, ha començat a somicar. Sóc el seu fill predilecte, ho sé de bona tinta, i se li farà dura aquesta separació. El pare, més sever, m'ha fitat en silenci i m'ha dit que ja tinc edat per saber què faig. Lacònic, sobri i concís. Com tot el que ha fet des que el conec. He encabit ràpidament les meves quatre pertinences dins d'un farcell malgirbat i la mare, sense que la veiés el pare, m'ha lliurat un paquet ben embolicat. Queviures per al viatge, m'ha dit entre sanglots i ha marxat amb més llàgrimes encara, amb un No t'oblidis de nosaltres, fillet tan dramàtic que m'ha entelat els ulls també a mi al final.

Ara, el vapor de les xemeneies és ben visible. Les grues segueixen carregant les mercaderies a les bodegues del vaixell però cada vegada amb menys assiduïtat. Aprofito la foscor per avançar cap al meu objectiu abans que les amarres siguin amollades. Encara hi ha piles de sacs per carregar-se i trio amagar-m'hi entremig; això serà més segur que escalar una de les amarres amb el farcell amb mi. M'hi ajaço i espero. Fins que l'estrebada de la grua en alçar el paquet em sobta i el batec del meu cor s'accelera. Estic a punt d'aconseguir la primera part del meu pla, el que he anat ordint d'ençà de la visita de la tieta de la mare. L'individu més estrany que mai he trobat i que em va portar a un racó per xiuxiuejar-me paraules poc entenedores per a mi, que va anar explicant-me fil per randa. Tot un secret, el de viatjar lluny de casa, que he guardat fins a l'últim moment. Tot i així, en marxar ella, vaig córrer cap a la mare. Per què és tan estranya la tieta? Perquè ve del país dels gitanos, fillet, em va respondre ella. Però dels veritables, no com ara, que s'han escampat per tot el món... Dels Càrpats, les muntanyes més enigmàtiques que puguis imaginar. Totes plenes de llegendes i personatges estrafolaris... Som família de Dràcula, vols dir?, vaig preguntar innocentment. Déu me'n guard, fillet. No pas! La tieta és estranya però no beu sang ni seria capaç de matar ningú.

La por dels dies posteriors a la visita de la tieta ha desaparegut del tot. Només em queda el nerviosisme de la travessia, del que em depari aquesta aventura que s'endegarà quan salpem, de mantenir-me amagat el màxim de temps possible... Així arribaré al nou continent, el que anomenen Amèrica. Les històries dels pares corroboren que allà també hi tenim família, més escampada potser o més llunyana, però són família nostra. M'acollirien si estigués en moments difícils? No hi pensaré fins que no arribin. La sirena del vaixell, greu i potent, indica que els motors es posaran en marxa i l'embarcació abandonarà el port. Estic content, el neguit ha desaparegut lleument i ara sento el rau-rau de l'estómac. Obro el farcell amb el paquet que m'ha preparat la mare. Una poma mossegada i un tros de peix són el que veig en primer lloc i ja em desperten la gana. La mare sap els meus gustos... Quan ataco el peix, uns miols comencen a sonar ben a prop de mi. Els intento localitzar i veig l'enorme gat en un cantó fosc. Sembla famolenc i espantat. Deixo el peix i el llanço a la vora del felí. Espero que ho trobi com a mostra de pau i d'amistat. Si no és així, el trajecte se'm farà etern. El miol cessa i el gat s'abalança damunt del peix, que cruix entre les seves mandíbules. Sembla un bon començament... Però, no s'ha adonat de la meva presència o la por no li fa veure que sóc una rata?

Espero que siguem companys de trajecte, malgrat les nostres diferències i hostilitats de sempre... D'això no me'n deia res, el vaticini de la tieta...

Panòplia (Itineràncies poètiques IV, 23)

I retornaré al blanc, a la policromia
Del cor, al sentiment que és penell
Quan el vent de la vida bufa, atzarós.

I arribarà el dia en què les pors
Puguin deixar-se enrere, aquell dia
En què la vida sigui gaudi, plaer, pinzell
Curull de vius colors per pintar l'alegria.

Vigília (Itineràncies poètiques IV, 22)

Esllanguir-se, desfer-se, potser existir.
Perquè viure també és decadència si el sol
No lluu per a la joia i el pleniluni futur
Ni desferma els somriures al fons dels llavis.

I la pupil·la, que vigila cada moviment indecís
Dels núvols, s'apressa a lligar rere els parpres
Els somnis que escapen amb ells -cotó fluix
De fluïdesa per omplir els mots- per a la vetlla.

I ja no hi ha nits en què manqui la plenitud del dia,
Malgrat l'absència i el silenci, ni la platja calma
De la infantesa que m'ha vist créixer i em recorda.

Desfer-se, esllanguir-se, potser morir lentament.
Perquè l'ànima que s'esfilagarsa no pot suportar
L'ímpetu d'un embat violent, rabiüt amor convuls.

Íncube (Itineràncies poètiques IV, 21)

Creix a l'obaga
El fred humit de l'íncube,
La melangia.

Amb passes gèlides,
Que tot ho vencen sempre,
Cap a mi avança.

Parrac, nuesa,
En el record de l'alba
M'esfilagarso.

Bel·ligerància (Itineràncies poètiques IV, 20)

Amb la bel·ligerància pacífica de qui defensa
El territori del silenci entre mots i xiuxiueigs,
Canto a l'horitzó que davant meu es bada.

Tindré els mil·lennis en la gorja i la mirada
S'omplirà de lluita contra les injustícies que veig:
Cal repetir la revolta envers la recompensa
D'haver suportat l'enèsima bufetada.

Balsàmiques carícies (Itineràncies poètiques IV, 19)

Balsàmiques i oloroses,
Com un riu clar que s'enduu
Penes i traüts enllà
Quan em parles, les paraules,

I les ombres doloroses
Fugen subtilment amb tu
Present i et voldré demà,
Per descobrir un món de faules.

Balsàmiques, com les fraules
En el punt just de madur,
Les teves suaus carícies.

I seré errant viatger
Fins que trobi les delícies
Del teu bes, al teu recer.

Letícia (Itineràncies poètiques IV, 18)

Comença el dia
Amb una brisa fresca,
El teu somriure.

Pentina el núvol,
Omple la mar d'onatge;
Tanta és la joia...

Fúria (Niporepte16)

L'horitzó sembla
Un ample i vast reialme.
Rugit i fúria.

Nòmade (Itineràncies poètiques IV, 17)

L'esquema del desert
És l'horitzó i la duna,
La set, la solitud, jo.

I em desvetlla el ressò
Del temps, em manté despert
Fins al nou canvi de lluna:
Viure en enyor per besar-te.