Enigmàtica, críptica (RPV194)

La debilitat de la vida apareix quan l'amor és pèrdua?
Has sotjat de forma directa els ulls de la divinitat, avui,
I t'ha explicat històries dolces plenes de penúria, o el destí
Té la necessitat d'assolir una fita tan bella com els teus ulls?

Enigmàtica pupil•la, plaer de dona que ha de travessar
Llindars ignots per saber que, més enllà, no hi ha llavis
Ni avidesa folla per caure en el pou sense fons de la carn,
T'ha parlat la veu invisible de la desesperança, potser?

Calles, silenci del rostre més fràgil, porcellana i poncella,
Perquè les paraules són massa fosques aquesta matinada?
O, tal volta, has crescut per fugir després del comiat absent?

Mirada críptica, vetes cada pas que camino per aproximar-me
Al teu misteri i conèixer cada sentiment que et forma la figura?
O t'escudes en la mudesa perquè encara no tens les respostes a tot?

Poètica tòxica (Repte Clàssic CDLXXXIX)

Verrà la morte e avrà i tuoi occhi-
questa morte che ci accompagna
dal mattino alla sera, insonne,
sorda, come un vecchio rimorso
o un vizio assurdo.

[Vindrà la mort i tindrà els teus ulls
aquesta mort que ens acompanya
des del matí fins al vespre, insomne,
sorda, com un vell penediment
o un vici absurd.]

Cesare PAVESE.

En Serapi Fonoll vol ser poeta. Amb 18 anys i amb tals ínfules literàries, ha llegit i llegeix amb avidesa tot poemari que li cau a les mans. Només ha fet una excepció en topar amb Cesare Pavese. Perquè s'ha adonat que, enmig de la foscor depressiva d'una vida torturada, pot entreveure's la llum i l'èxtasi del Poeta majúscul, capaç de crear versos tan bell i emotius per interessar-se no només en la seva obra íntegra, sinó també en la seva biografia.

27 d'agost. Nit xafogosa i clara d'estiu en una contrada enretirada i aïllada penedesenca. En Serapi s'ha endinsat en el bosc solitari en què hi regna un silenci calmós només destorbat per la pinassa trepitjada i carrisqueigs de grills a la vora. Més enllà, el remor sord del trànsit d'una autopista no trenca la màgia del moment. Respira fondo i s'omple les pituïtàries de l'aroma silvestre de la resina i de la humitat provocada per la baixada de la temperatura. Ha pensat en tot, també en aquesta frescor nocturna. I s'ha endut, dins de la motxilla, una jaqueta de punt teixida per la mare, en ocasió del seu darrer aniversari.

També hi té els setze pots de somnífers que ha comprat en setze farmàcies diferents, fora del seu poble, per no despertar sospites. Els ha dissolt en aigua, a casa lentament, perquè sigui més fàcil la ingesta. Tot està ben calculat, pensa. També la data, en què es commemora el suïcidi de Cesare Pavese. Fins i tot ha escrit un últim poema per acomiadar-se dels seus, i demanarà disculpes en un full en blanc, igual que l'anotació final del poeta piemontès. No ho farà en un hotel sinó entre pins i bestioles diverses, en un paratge igual de solitari. Ni després d'una trucada desesperada a la seva amant, això perquè no en té. S'ha inventat un afer, un amor platònic amb la Marta Geneta, la noia més arrogant de la classe i la més oposada a les seves idees poètiques. I és a ella, alhora que també a un Déu en què no creu, però sempre queda bé esmentar-lo..., que li dedica uns versos, que deixa ben visibles perquè els trobin quan descobreixin el seu cadàver.


DÉU TOTPODERÓS

-A Marta Geneta, amb passió idòlatra-


Déu meu, totpoderós, cec, sord, mut,
mira'm, escolta'm, parla'm; ara
que moro vull el teu ajut,
el teu pit, que mai no m'empara.

De nou, l'Esperança he perdut,
mes veig la meva mort més clara.
Mor la flor de la joventut
i la senectut viu encara.

Fill de la tristor i del dolor,
he sembrat la morta llavor
de la vida en el camp de la recança.

Morirà el batec del meu pit,
omplert amb la veu de l'oblit,
avui que la fugaç Ombra s'atansa.


Dimarts, 27 d'agost de 1996


Està satisfet del dramatisme d'aquest sonet, de la rima i del còmput sil·làbic. De l'endreça ben visible i de les majúscules en paraules clau, que hi fan patxoca. Somriu i treu el pot amb la barreja tòxica i blavenca. La nit és clara, a la lluna li queda un dia per al pleniluni. I en Serapi s'adona de tots els detalls que l'envolten. Els pins formen figures fantasmagòriques que l'espanten lleument. Però comença a beure sense immutar-se. Els primers glops són amargs i ha d'aturar-se per evitar l'estossec. Però escura el contingut immediatament, amb ganyotes estrafolàries pel seu gust tan intens i violent.

S'ajeu i espera. L'efecte del contingut de les píndoles serà ràpid perquè la quantitat és important, una sobredosi diria ell... Pensa per distreure's i no tenir idees de penediment. Pensa en la Marta i en que, realment, no sent res per ella, ni un simple enamorament d'adolescència. És un afegitó per donar versemblança a l'emulació dels passos del seu poeta predilecte. Pensa en futbol, en la mala ratxa del Barça, que ja dura quatre temporades i en la possibilitat que acabi aviat. Han fitxat en Louis van Gaal... i tot pot ser...

Però no vol tenir cap idea de futur, que tot acabarà avui, en breu. Escolta els grills, cada vegada més apaivagats. No és que ells parin, sinó que la seva oïda comença a velar-se, com la resta de sentits. S'endormisca i se sent roncar, amb la ment en blanc, no vol recordar res més. I els versos de Pavese li tornen al cap. Vindrà la mort i tindrà els teus ulls... A quins ulls s'ha de referir ell, que no ha sentit amor per cap dona, encara? Ha fingit amors,però no ha sucumbit als braços de cap fèmina, ni als seus llavis deliciosos, tampoc a la flor del seu ventre. Plora, no se n'adona, però plora. Li cauen llàgrimes enmig de la somnolència provocada pels comprimits, un segon de lucidesa que l'astora i fa que obri els ulls de nou.

El cel fosc i poc estelat, degut al resplendor de la lluna, damunt d'ell. Se sent sol i crida. Xiscla el nom de la seva mare, però ningú no l'escoltarà. És lluny de qualsevol casa. Agafa aire de nou per tornar a xisclar i sent els llavis entumits. Els sons que surten de la seva gola esgarrifen i són difícils de reconèixer. Els grills han callat, els cotxes circulen amb la mateixa velocitat, però en Serapi ja no aconsegueix discernir els sons. Quan vomita sobre de la motxilla ho fa amb força i sense consciència del que està fent. El vòmit és calent i blavós, àcid i desagradable. El paper queda xop, la tela impermeable de la motxilla també. S'aixeca del terra i, al cap d'uns segons, un nou espasme l'encorba i treu més líquid blavós de l'estómac.

Es calma la violència d'expulsar tot el somnífer, i ara té ganes de tornar a casa, d'allitar-se i de sentir l'escalfor dels llençols i la suavitat del coixí. I despertar al matí amb el reny de la mare perquè és tard per mandrejar al llit. I somriurà en obrir els ulls i saber que, darrere de les persianes, s'hi amaga el sol. Tornarà a casa amb dificultats, sigil·losament perquè no el vegin amb aquesta fila. I potser escrigui sobre aquest episodi quan estigui preparat. Mentrestant, però, buscarà enamorar-se d'una dona que l'estimi, escriurà poemes sentits i intentarà gaudir de cada dia com si la vida li hagués ofert una segona oportunitat. Admirant Pavese, però sense obsessionar-se per cap altra biografia excepte la seva pròpia. Potser així esdevingui poeta de veritat...

Aromàtica (Relats Conjunts)

[m.j.e.b.]

Olor de codonys pertot arreu. Has sentit que la tardor costa que arribi enguany? Però, tot i així, prepares amb parsimònia i impassibilitat tots els ingredients per obtenir un codonyat deliciós. T'observo. Fa massa dies que som junts, en silenci, aquest silenci que arriba després d'anys de convivència, recolzat i reforçat pel puntal d'un amor que no s'ha esquerdat en cap moment.

Les teves mans. Àgils, destres, ràpides. Les taques del pas del temps, la magresa del teu cos, cada vegada més evident, els teus llavis que acompanyen els moviments del ganivet mentre pela i trosseja la fruita. Em vénen ganes d'envoltar-te la cintura i xiuxiuejar-te que et trobo preciosa, com les primeres vegades que ens reuníem, durant el festeig. Si em miressis ara, m'ho veuries a l'esguard.

S'impregna la pell de la fruita que manipules. Tota tu quedes plena de dolçor, aquesta confitura que els mesos no malmeten perquè la protegeixo i en tinc cura. A mitjan novembre i l'escalf del sol ens alegra els matins, malgrat aquesta frescor autumnal de capvespre. Llegirem al nostre sofà, després de sopar? Demana'm que et llegeixi, com sempre has fet, i la meva veu voldrà envoltar-te. I el teu rostre recull la fruita que has preparat al llarg de l'any. I hem menjat plegats, marit i muller, en la immobilitat del compromís sincer.

Olor de codonys pertot arreu, Aurèlia, i la tardor encara no arriba. Les acàcies segueixen formoses. I la nostra llar, com el primer dia, intacta.


Relats Conjunts

Impaciència (Minirepte19)

Ha recorregut amb impaciència el trajecte entre casa seva i l'hotel, tot escoltant música per no pensar en la trobada. Fa setmanes que desitja veure-la, comprovar que totes les paraules que s'han escrit entre missatges curts als mòbils i correus electrònics són certes. La seva dona no en sap res, d'aquest flirt, és evident. Ni tampoc no té constància de les nombroses trameses que ha fet en aquest temps.

Amb neguit però impassiblement, a la recepció actua amb discreció a l'hora de demanar l'habitació, que ha reservat uns dies enrere. Quan li lliura la clau, la recepcionista l'observa en silenci i amb un punt de complicitat. Deu estar acostumada a aquestes trobades...

L'habitació és acollidora. Senzilla però acollidora. Deixa les poques coses que ha dut amb ell i inspecciona tota l'estança. Dos llits, separats per una tauleta de nit, que no serà dificultós enretirar quan es vulguin ajuntar. Una taula i dues cadires i, al fons, la porta entreoberta del bany, amb banyera i bidet. Pensa en prendre una dutxa ràpida abans que ella arribi. Vol estar llest i impecable per a ella. Encara hi ha mitja hora de marge.

Es despulla i nota com els batecs se li han anat accelerant lentament i l'ha sobreexcitat. Cal que es calmi o, a la seva edat... I després de tant sense estar amb una dona... Va visualitzant els detalls que ella li ha anat dient mentre es despulla per complet. El desig per veure-la i per acariciar-la i penetrar-la l'astora. Sense adonar-se, cau a plom i pica contra la vora de la banyera. L'espectacle que es trobarà ella és dantesc. Queda estès damunt d'un toll de sang, al terra del bany, inconscient amb les conseqüències d'una aturada cardíaca i amb la desil·lusió del pensament que, avui tampoc, sucarà el melindro.

Gàbia

Sentinella de la teva boca,
Cicatriu de besos que no dol,
Que ha d'acompanyar-me en la vetlla
D'un delit que creix endins i no marxa.

Estella que em punxa quan evoca
La mar d'atzabeja d'un bri de sol
Que esdevé contrast i cosmos i escletlla
Per a l'estratega que ha caigut en la xarxa,

En l'emboscada d'una veu de vellut,
En la gàbia d'un esperit lliure que vol
L'aire i l'enclusa dels somnis, el temps tenaç.

I em pregunto, envoltat de solitud,
Mentre la cridòria del món em dissol
En la sang l'ombra del tedi, si demà vindràs.

Essència laberíntica (RPV193)

Arrela't com l'ànima de la selva al cor de l'ara,
L'altar que és present i instant perpetu,
I iguala la meravella mil·lenària de la terra.

Estima'm com un riu és capaç de desitjar els còdols.
Amb xarxes entortolligades d'arbre ingent i de liana,
Amb urpes tendres de fullatge divers que m'atrapin.

Obre'm les portes del Paradís, cap a la deessa
Que em redimeixi de l'argolla de la solitud,
I salvaré la meva carn -barreja de llim i de llàgrimes-
De l'ostracisme, de la distància al llindar dels teus llavis.

Arrela't a mi com la nafra a la sang, com la llum a l'ombra,
I en el crepuscle humit de l'arbreda frondosa sabré
Que hi ha una sortida a l'essència laberíntica de viure
Entre el desig del bes i l'anhel de la carícia: el teu temple.

Minúscules lluminàries (Melorepte168)

Has trescat per quietuds enceses,
Minúscules lluminàries que eixamplo
En l'ànima com garlandes efímeres
Que remouen la memòria de la infància.

M'has embolcallat amb dits inquiets
L'entorn limítrof de la pell malalta de tu,
I ara visc en l'insomni d'anhelar
La llum perpètua de la teva fragància.

Però cal que m'escolti el món el batec,
Que repeteix el teu nom en contínua
Ressonància, si sóc espera, ànsia, tendència?

Cal que vaticini la dependència diària,
Si ets la llar que m'ofereix abric quan el desfici
De l'absència esdevé indici de presència?

Carícies aèries (dibuixet)

I tindrem gabadals de carícies de brisa,
Tones lleugeres de tendresa al límit
De la pell, aire, més aire, com si fos tímid
L'intent d'esdevenir-te carn que frisa.

I sabrem les sendes d'un món que et pertany,
La solitud d'una deessa asseguda al tron
De la bellesa excelsa, mentre el sol es pon
En l'horitzó, vençut pel teu esguard d'estany.

I nedarem en la riba que, en el teu pit, ens deixes
Com si les queixes del desig que ens provoques
Arribessin a les teves oïdes, en la llera del riu

Dels teus sospirs -el vent dòcil i, alhora, esquiu,
Que desperta l'avidesa pel bes a les boques
Que et volen-, el meu cor i jo, mentre ens esqueixes.

Àngelus (Melorepte167)

Plores? O només tens l'aïllament com a penyora
D'una creença que s'endinsa al fons del cor
I no et parla ni et crida al seu regne invisible?

Somnies? O calles per ofegar l'angoixa dels esculls
Enmig d'una mar que fingeix l'embat del seu onatge,
Lluny de ponts i veus que uneixen i separen alhora.

Guaites l'horitzó? O alces la vista cap al cel on només
Els ulls saben distingir els núvols de la divinitat feble,
Miops, gairebé encegats, per si l'hivern t'atrapa al pou
D'un sentiment que no s'apaivaga amb res ni minva mai?

M'abandones? O pregues en silenci a l'hora de l'àngelus
Perquè el teu ventre engendri la vida i endegui el reialme
Més pur del món a la basílica del teu pit, als teus llavis,
Mentre el bes creix lentament a frec de la meva pell encara?

La notícia (Minirepte18)

Després d'anys de repressió amagats sota una bandera revolucionària i de llibertat, el dictador mor vell, empoltronat i amb els ideals perduts i oblidats. Els darrers anys, a més, la seva salut no ha ajudat a tornar el seu país a la normalitat: ha estat el seu germà Raúl qui ha agafat les regnes del poder per seguir l'estela castrista. I l'Hipólito se n'alegra silenciosament, a casa, sense eufòries.

És la tardor a Espanya, el país que l'ha acollit des de la seva decisió de marxar. Avui, però, hi ha un motiu de celebració. I quina millor manera que l'havà que va lliurar-li el seu pare abans de fugir de l'illa caribenya? Baixa al bar de més a la vora de casa seva amb l'estoig que ha mantingut el cigar en òptimes condicions.

Demana un rom cubà. I, quan es disposa a extreure el cilindre d'alumini per consumar la celebració, la seva vista topa amb el rètol de PROHIBIT FUMAR. ESPAI LLIURE DE FUM de la llei 28/2005, vigent a tot l'estat espanyol.

Hidrofòbia (RPV192)

[vaticini21112011]




negra nit i el musell al vent
esperant la tempesta olorant-la
amb les aromes del fred i de la tardor
que no espera el conjur

ni el ressò de la ràbia quan
es barreja entre les gotes d'aigua
d'un ofec d'una asfíxia d'un modus vivendi
hostil sense futur

negra nit i el lladruc s'escampa
enmig de camps de sordesa contra
l'invisible enemic

vaticini del mossec ferm
del pleniluni més buit -satèl·lit
que cerca un nou abric

Tònica (Repte Clàssic CDLXXXVII, 2)

La Clàudia es desvetlla. Al seu costat, el seu marit dorm i ronca. O ho fa veure. Es mossega el puny perquè ja no sap com posar-se per apaivagar aquest estrèpit. Tampoc vol anar-se'n al sofà a dormir, que seria la solució més eficaç. Avui no. Avui necessita el contacte físic del sexe contrari i unes mans damunt de la seva pell. Si es despertés ell, o deixés de fingir, s'adonaria que té a la vora una dona diferent, receptiva com mai.

Es gira cap a ell i se li arrapa descaradament. Els roncs augmenten gairebé de forma automàtica. I la Clàudia es desespera. Es lleva i entra al lavabo. Ha de refrescar-se la cara almenys. Amb cautela gira l'aixeta fins que brolla el mínim doll d'aigua per omplir-se mica en mica les palmes juntes. En mullar-se els ulls tancats i les galtes, aixeca el cap i observa el seu propi reflex al mirall. La camisola poc suggerent dissimula el seu cos, els cabells embullats també ajuden a treure-li sensualitat al conjunt. En silenci, escolta els roncs del seu marit a l'habitació i, a través dels conductes de l'aire, l'enrenou d'una discussió dels veïns. Una escena que es va repetint i és una tònica ja coneguda. Només li falta una butaca per ser millor espectadora que ara.

La Clàudia gira de nou l'aixeta i l'aigua ja no raja. Respira amb calma per mitigar l'excitació abans de tornar al llit. Es troba a la corda fluixa d'un matrimoni que ha quedat a la via morta de la rutina, que se suporta només perquè ja s'ha acostumat a la vida en comú amb poques alegries i gens d'obligacions extres. I perquè cap dels dos no es planteja marxar ni prendre la decisió del divorci. Es col·loca sota elsllençols, a una distància prudencial del cos del seu marit, per si s'anima a indagar sota de la seva camisola. Avui no li diria que no.

Lentament, la Clàudia es deixa seduir per la son, amb el dubte de qui va començar a fingir: si ella amb els seus orgasmes o ell amb els seus roncs. No ho recorda, avui tampoc.

Nostàlgies (Melorepte166)

(I. Metròpoli)

Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi, la trobarà.

Mt, 16:25


La ciutat desperta cap a les alçades d'una nova Babel?

Vine, trobarem els racons més oblidats de la Metròpoli
Per ajaçar-nos de la misèria i de les pors, d'allò que omple
Les nostres vides de temença, i caminarem amb sigil
Per graons de cristall, d'eben, de nacre, trencadís d'ànimes
Que, en corrua, vesteixen l'avinguda nua, que ha d'esdevenir
Caòtic desordre, apressat ritme quan l'ensonyament desaparegui.

El gratacel abasta els somnis dels núvols abans que retorni
La nit per escampar la seva vesta mil·lenària damunt de la badia?

Vine, tinc els ampits de totes les finestres del món per abocar-hi
Silencis i tempestes, solituds enllà de la multitud que duu un corrent
Invariable, amb la mirada a l'horitzó que no es veu, que, finalment,
Ha desaparegut engolit per xarxes laberíntiques d'asfalt i de ciment
On l'or i l'aram i el coure van de mà en mà i hi troben el seu santuari.

*

(II. Memòria Sabàtica [Efemèrides])

És que Jesús li havia dit: «Esperit maligne, surt d'aquest home!»

Mc 5:8


Breu, tan breu com un enlluernament que ha de ser recordat
Al fons dels ulls, perquè, en adonar-nos de la seva existència,
Ja ha desaparegut.
I hi haurà llàgrimes i oblits, amnisties sense rancúnia; quan la pèrdua
Succeeix, el llenç queda en blanc, tabula rasa, la memòria immaculada.

Efímer, com un esglai que és momentani, que acabarà barrejat
Entre efemèrides i rutina, oblidat també.
Com el sofriment i la malastrugança,
Com qui compta els dies amb sang.
Només en el tint vermellós d'un prec
Habita l'ànima que ens mou, comunitària,
L'isolament que ens tornarà humans, més humans
Que fins ahir ens feia inermes, freds, sense paraules per a l'estrany.

*

(III. Bullícia)

T'aniré donant amb mesura l'educació justa,
amb exactitud et transmetré el coneixement.

Sir, 16:25


La ciutat desperta cap a les alçades d'una nova Babel?

He escrit al vent missatges que no han d'arribar-te, derrotat,
Com qui ha de suportar l'embat de les onades en terra ferma.
En el sil·labari que he inventat per a tu i per a mi i per aquest
Sentiment que m'arrossega torrent avall, abandonat per la mar
I per la vida on la llum s'engendra i no coneix el ventre matern
Perquè s'ha allunyat de la llar. I segueixo essent herald del dolor.

L'edifici s'alça impassible, ignorant el batec de la vida al voltant,
I no hi haurà res que el freni ni l'enderroqui avui. Potser demà...

He emplenat fulls d'enigmes sense desxifrar, que deixo en mans
D'un déu que no m'escolta, i m'alleujo en vaticinar el retorn del dia
I de la claror. Enmig de la Metròpoli, i de la bullícia. Una tessel·la
Més en aquest mosaic tan eclèctic com homogeni, absent de calidesa.
I segueixo la meva senda, que havia dibuixat en la pell de la mar.

* * *

Ànima intrínseca (Repte Clàssic CDLXXXVII, 1)

Quin enrenou! Quantes rialles insuportables! I això per veure una obra de teatre en què no hi ha res que sigui real. El que és real és la feina que hi ha darrere dels decorats, entre les cordes de la tramoia. Aquí se sua de valent, ja ho veus, xicot, perquè el públic marxi satisfet de tantes falòrnies i mentides, després d'haver vist la seva actriu preferida, que tan desagradable es comporta fora de l'escenari. Marxen a casa havent estat còmplices d'aquest entramat que els fa riure o plorar, que reflecteix de vegades les seves misèries i, tot i així, aplaudeixen.

També en representacions que diuen que són tan importants i cabdals en la dramatúrgia. Com a Oncle Vània, de Txèkhov, el mestre d'aquest art. Això opinen els que no han vist res d'ell, també. Com que ho diuen els entesos... s'ho arriben a creure. I si véns al teatre com si fossis un més del ramat, què has de queixar-te després? Qui t'obligava a anar-hi, no? Mossega't els llavis, però calla i suporta el que veuràs, quiet a la teva butaca i sense mirar el rellotge perquè la funció et sembla avorrida.

Però avui et garanteixo que no hi haurà motius perquè la gent s'avorreixi. La causa serà Txèkhov. Encara que no per les seves trames i els seus personatges d'intrínseca psicologia. Només per una frase, tan genial com certa. Al llarg de les seves creacions. No l'has sentida mai? Diu així: “quan en una història apareix una pistola, en algun moment s’ha de disparar”. I a l'obra d'aquesta nit, n'hi ha una. Ho sabies? Estigues atent i seràs testimoni del meravellós espectacle d'un tret i de les seves conseqüències. Perquè les bales que es troben dins del tambor d'aquesta pistola no són de fogueig, sinó reals. Com la vida. Com allò que ocorre fora d'aquest teatre.

No em creus? Espera i ho comprovarem. El teló és a punt d'alçar-se i Oncle Vània començarà, un cop més, però amb sorpresa afegida... He esmentat la paraula pistola, oi?

Exànime (RPV191)

Dels pocs llocs on trobar-nos
un d'ells és la tristesa.

J. MARGARIT.


Als teus peus, com la pluja que mulla l'asfalt i l'ànima,
Amara'm, xopa'm, que esdevindré llim i vida humida
Quan pugui enyorar-te. Demà, potser, si retornes.

Entre els dolls del torrent que creix i s'escampa, exànime
Batec, en el xim-xim d'un ritme constant, sense brida,
Acaricia'm i torna'm flama en la foguera que subornes.

Als teus peus, com la rosada que resta en l'herba, arran
De pell, a flor de llavis, guareix-me la tèbia ferida
D'una gangrena que rau, inquieta, al fons dels teus iris,
Silenciosa com una tempesta llunyana però a la vora.

Entre els capvespres i les matinades que vindran,
Cerca'm un laberint directe al teu cor, sense sortida,
I cauré als teus peus mentre prego que no em miris
Si t'observo fit a fit: ets el núvol quan el cel plora.

Eficiència (Minirepte17)

L'avió s'enlairarà. No hi haurà cap atac terrorista imprevist que no permeti que el vol arribi a la seva destinació. Els escàners i els raigs X ho han comprovat tot perquè això no succeeixi. Tampoc hi haurà ràfegues de vent huracanat ni un nou Diluvi Universal que cancel·li les previsions aèries dels aeroports. Ni d'aquest. La documentació i la targeta d'embarcament són en regla i aquest tampoc no serà un motiu per retardar el viatge.

Ha tornat la timidesa de la infància, que provocava que no existissin paraules capaces de trencar el lacre del silenci que segellava els llavis. Però avui, fins aquest precís moment, hi ha hagut paraules suficients perquè no prosperi aquest silenci, aquesta absència de sons. L'únic que ha fallat ha estat la pólvora, la climatologia, la tramitació. Potser aquesta darrera ha actuat amb massa eficiència, tot al contrari que el valor que necessitava per retenir-te al meu costat. L'avió s'enlairarà sense preguntar res a ningú.

No hi ha Torres Bessones enlloc per enderrocar, la vida és massa complicada si la intentem solucionar sense cap ajuda. Fins i tot costa el moviment del propi cos si al voltant només ens creem obstacles. O callar aquest perdó que gairebé tenim a flor de llavis. El retenim, encara, i l'avió s'enlairarà. Amb el comiat més amarg de la vida al fons de la seva bodega, entre l'equipatge exigu que t'has endut. Una agència de missatgeria i de paqueteria ja s'encarregarà de la resta, que és a punt a casa.

Intempèrie (Repte Clàssic CDLXXXVI)

Els veig des de l'exterior. Acaben de llevar-se de la becaina i sembla que no només hagin dormit. M'acosto una mica més a la finestra i escolto les rialles d'ella quan ell li palpa els pits mentre es troba enganxat al seu cul. Preparen el sopar, l'enciam per a l'amanida en remull a la pica, el lluç descongelant-se al microones, i un bol de maduixes per a les postres. Amb els ànims que hi ha en la seva cuina però, crec que hi haurà d'altres activitats abans que sopar.

Ell es desenganxa de la seva esquena. L'erecció és notable i encara oculta pels pantalons curts. Ella tot just porta posada una samarreta llarga, i unes calcetes minúscules. Res més. Ni faldilla ni pantalons. Els mugrons han enviat senyals d'atenció, igual que el penis d'ell. Sento gelosia. Per força, aquest espectacle em sembla gratuït. Després de tant somicar per part d'ell, dels seus monòlegs de víctima acompanyats per la meva mirada compassiva i entenedora... Ara la que no entenc res del que veig sóc jo. Perquè és evident que aquest matrimoni no està en hores baixes ni en crisi. Una flor no fa estiu però és un entusiasme adolescent tan clar...

Em neguitejo en veure que ell s'ha despullat del tot. Sé cada part del seu cos de memòria, fins i tot abans de treure's la darrera peça de roba. Ella m'és desconeguda en aquest aspecte. Només l'he vista vestida en totes les ocasions. Els seus pits comencen a notar l'edat però es manté en un equilibri que envejo. Amb habilitat s'ha desfet, alhora, de la samarreta i de les calcetes. El seu pubis perleja de suor i de la pròpia humitat. Sense gens de pèl púbic em vénen nàusees d'aquesta nuesa tan clara. Davant de la pica, on l'enciam ja és en remull, demana amb gestos i paraules dolces que se li acosti més. Li engrapa el penis, completament erecte, i el masturba. La visió del seu sexe ens encén a les dues. Ella pel desig de sentir-lo dins seu i jo per l'enveja que em provoca que ella estigui empunyant el que més m'agrada del seu marit.

Dono un tomb sobre mi mateixa quan la penetra. Un gemec sord i ple de plaer anuncia la penetració enèrgica i plaent. Això ja em sembla que passa de taca d'oli i la ràbia em corre per dins. Em sento enganyada, la seva amant en els dies crítics de la parella i ara oblidada mica en mica. L'assiduïtat dels primers cops ja no és el que era i ara comprenc el motiu de tot plegat. També el punt d'abandó que sofreixo. Vull enviar-ho tot en orris, ja no vull seguir observant-los i tampoc vull que segueixin aquest espectacle tan mesquí. Amb ràbia emeto un lladruc que els faci despertar d'aquest estat eròtic i s'adonin que m'han deixat a la intempèrie del jardí durant tota la tarda.

Sínia (Melorepte165)

El meu amor desemboca en una mar antiga
De flors que es mustiguen
En la llera d'un riu que inunda
El cor de penúries.

I és aiguamoll i pou sense final,
Glacera que esdevé líquida
Amb l'escalf mínim d'uns dits.

El meu amor mou la sínia d'uns llavis
Que s'emplenen d'esperança
En pressentir el diluvi, la quarantena
De jorns per gaudir del foc.

I, mentrestant, m'enfonso en el llot
De l'espera, en l'abandó, en la llàgrima
D'una súplica contra el naufragi.

Zitzània (RPV190)

Al capdavall, amics, si em demanàveu...,
us diria a l’orella la secreta
ràbia que se’m menja l’alegria
i em dóna pas de vella, mans de nàufrag.


Maria-Mercè MARÇAL.


Emmetzina'm amb la zitzània de l'atzembla
Que sembla atzabeja en lloc de l'atzur de l'atzar,
El calze del bonze que no s'enfonsa mai

En la temptació de l'argent més viu,
I converteix-me en bronze, en atzeituní,
En aigua estancada, cisterna cercada pel saurí.

Emmetzina'm i no caldrà aconseguir descans
Per a les mans buides, per al foc que descuides
Encès quan la cendra aflora, i plora als afores
D'un llogarret que t'és foraster, metec, aliè

Com la il·lusió del miratge, com la duna
Que creix sense parar endins del cor,
Ofidi que és herald de l'homicidi fallit,
La nit, la vetlla i el dia que recomença, malgrat tot.

Penèlope (Minirepte16; íntegre)

El seu estómac es queixa. Dins de l'habitació, en silenci, la Penèlope pensa que tanta sorollada acabarà alarmant els veïns. Al bressol l'Úrsula respira fortament, i a l'altre llit, la Lídia parla en somnis. No hi ha cap de les seves germanes que s'adoni que el got de llet amb quatre cereals comptats, que ha pres abans d'allitar-se, no li ha fet passar la gana. Elles, que són més petites, en tenen prou amb això. Però la Penèlope ja ha complert els set anys i menja més.

Es destapa i deixa que la flassada caigui al terra. Es gira i intenta dormir. L'estómac, però, emet sons exagerats. No gosa llevar-se i dirigir-se al menjador, on els pares discuteixen o no es parlen amb el televisor sempre encès. Perquè la darrera vegada que va preguntar què hi havia de sopar, a banda del got de llet, el pare li va respondre amb un clatellot i escridassant-la. I ella sense comprendre la seva reacció.

Mica en mica aconseguirà adormir-se. Ho farà, com sempre, si no pensa en el menjar o en les reclamacions de la seva panxa. Ja ha après a callar. Demà ja es barallarà per un tros d'entrepà a l'hora de l'esbarjo, quan tampoc tingui esmorzar. Encara que no sàpiga de què li parlen els pares quan li esmenten paraules com crisi, pobresa o retallades. Són paraules que mai no havia escoltat i no en sap el significat concret. Ella només entén quan el seu estómac es queixa de gana.