Pólvora (Itineràncies poètiques III, 61)

Rastres de pólvora i projectils
En la paret callada. I el setge
Que no se separarà de la pedra
Encara que passin cinquanta segles.

I imaginem l'hostilitat de la brega
I la sang. Mentrestant, els llavis
Acullen el foc d'uns besos tendres.

Sàpigues (Itineràncies poètiques III, 60)

Sàpigues que l'obstacle i el límit
Són fites que tu mateix t'imposes,
Àngel del cel que m'empara, tímid
Reclam de la llibertat que avui encara disposes.

Sàpigues que el forrellat i la clau
No encadenen l'ànima de les aloses
Perquè són els somni de qui no se sent esclau.

L'andròmina (o Màxima rellevància)[Repte Clàssic CDLXXIV]

 


23 de juliol de 2011

Avui he provat la Màquina. L'experiment, al meu parer, ha esta tot un èxit. Però, ara per ara, he de treballar amb el màxim secretisme possible. He estat observant un nombre cada cop més elevat de persones estranyes pels voltants del laboratori. Espies en potència que intenten robar-me aquesta idea genial! Aquest quadern anirà sempre amb mi fins que tot funcioni a la perfecció.

(...)

17 de setembre de 68

L'emoció m'envaïa en trepitjar una calçada romana. En aquell cas, la Via Augusta al seu pas per la ciutat de Tàrraco. Eren temps convulsos, enmig de tensions i de conspiracions contra el govern de Galba. Segons els estudis que vaig poder consultar, la principal causa d'aquell començament de malestar era pels tributs recarregats a les ciutats no favorables a l'emperador. A més, la seva avarícia era tan famosa i anava de boca en boca de tal manera que no era d'estranyar els fets del 15 de gener de 69. Vaig haver de tornar al present perquè la meva intrusió no despertés sospites entre els ciutadans de Tàrraco, ja de per si sobreexcitats.

(...)

25 de juny de 2031

Una nova prova (la sisena ja) em farà aterrar en una zona gairebé desèrtica. No hi haurà massa moviment humà terrestre, només m'hauré creuat amb alguna andròmina voladora molt semblant a les vistes en pel·lícules de ciència-ficció. No sabré amb exactitud quina serà la meva posició, malgrat que les coordenades que hauré assignat a la Màquina correspondran a la planícia que, en el present, comprendrà els municipis de l'Ampolla i l'Ametlla de Mar. No hi haurà rastres de zones portuàries amb activitat ni de vida aquàtica a simple vista. Demanaré una anàlisi exhaustiva al minilaboratori que es trobarà en la Màquina. No tindré esperances, però, que es tractarà d'una casualitat. Creuré que el futur serà això, un èxode cap a altres terres o planetes. Qui ho sabrà.

(...)

22 d'agost de 2011

Dos mesos de proves i la tornada del futur em deixava en un estat d'ensopiment depressiu força acusat. No sabré per quin motiu però havia pensat que hi haurà alguna cosa que no rutllaria bé del tot. Vaig revisar cada peça del motor de la Màquina i calibrés de nou els quadres de xifres i busques per si de cas fou una errada del sistema calendàric i cronològic. No entengués què em passarà, és una sensació estranya. Un sisè sentit em faria pensar en divagacions que no hauré arribat a copsar i hi hagué un desordre dins del meu cervell d'ençà del primer experiment. Plegava per avui; demà vaig tornar a intentar-ho (escollí el segle XV).

(...)

10 de setembre de 1485

(…) Molts veritables i fidels cristians, per culpa del testimoni d'enemics, rivals, esclaus i altres persones de baixa condició i encara menys apropiades, sense prova de cap mena, han estat empresonats secularment, torturats i condemnats com a heretges relapses, privats dels seus béns i propietats, i lliurats al braç secular per a ser executats, amb perill de llurs ànimes, donant un exemple perniciós i causant escàndol a molts.

No és el cas d'aquest individu anònim que ha estat capturat extramurs de la ciutat, amb símptomes clars de deliri. El quadern que hem trobat entre les seves pertinences semblen clars indicis que ha tingut tractes amb el Diable en persona. I l'artefacte, també trobat mitjançant les indicacions gesticulars d'aquest home, serà estudiat pels membres del tribunal de la Inquisició.

Per tant, jo, Domènech de Vilabona, declaro que, en el termini de tres dies, siguin presentades les proves pertinents i de màxima rellevància per al cas que ens reuneix avui. Fins llavors, l'individu, que anomenarem Expòsit, serà retingut en les dependències inquisitorials amb l'extrema vigilància que es mereix qualsevol heretge i seguidor de Satanàs. I per això signo aquest Acte de Fe a la ciutat de Tarragona el 10 de setembre de l'any del Senyor de 1485.


* * *

Càtode (Itineràncies poètiques III, 59)

Desperta'm l'ànima,
Activa-la amb l'espurna
D'una alba nova
-El vers inquiet llisca
Pel laberint dels dies-.

Rapsòdia marítima (Itineràncies poètiques III, 58)

Imatge: E. Chillida [Yunque de sueño X]


Destrossa l'enclusa dels somnis,
La gabarra de les il·lusions
Conjuntes mentre la musa emmudeix
I deixa en el paper el vers aigualit.

Insisteix fins a l'extenuació
En allò que té importància a la vida,
Agonitza, si cal, pel bot que t'ofereix.

Porta'l a la drassana dels despropòsits,
Refés cada escletxa oberta per la vetlla
Amb son i llençols intactes, guareix-la
I sabràs com canta la rapsòdia marítima

Que habita en les seves entranyes mudes.
Potser demà seràs capaç de retrobar l'estrofa,
El ritme, la rima. Fins i tot, la vera Poesia.

Desídia pecuniària (Itineràncies poètiques III, 57)

[segiment extraoficial del poema Abstracció i empatia, de l'Helena Bonals]


Duré xavalla
Sense valor a l'ànima
Per a aquells dies
En què la vil desídia
Em faci negar els besos.

El cor és eco,
Quan no troba paraules,
Ple de buidesa.

Nostàlgia (o Metròpoli idíl·lica)

[microconte per celebrar el quart aniversari del blog Antaviana, de l'Arlequí]
arran d'aquesta imatge:


Els troba d'esquena. Agafats, com dos enamorats novells. Però sap que ja no en són, de joves. Se'n senten, això sí. Parlen. En lloc de xiuxiuejar, parlen a viva veu. Entre rialles i comentaris còmplices. Es coneixen de fa tant de temps... La vorera, des de primera hora de la matinada, és humida i els fanals ja s'han apagat. El matí és grisoi però l'entusiasme de la parella l'omple mica en mica d'alegria. I crida l'atenció de les persones que caminen soles, a escasses passes dels dos enamorats.

Els arbres, siluetes fantasmagòriques, gairebé no es distingeixen. És la màgia de la tardor, i el seu misteri. I aquest enigma tardorenc és qui la fa aparèixer més sovint i fer allò que més li agrada: embolcallar la gent i confondre-la. Excepte quan troba una parella plena d'amor a vessar. I alenteix el seu avanç solitari i els observa. Tothom la veu, però no para esment dels seus ulls sotjadors, que dissimula a la perfecció. A més, sempre és idíl·lica una metròpoli amb la seva boira. I convida a la nostàlgia del primer amor...

Insol(v)ència (Itineràncies poètiques III, 56)

En el mar del desig, he pagat amb versos
Allò que m'oferies amb carn, amb vida,
Amb ànima i amb entranyes, insolvent
Com qui ha escurat les butxaques del tot.

I he fracassat, m'he ofegat en la buidor
Que embolcalla cada racó del meu cos,
Que ja no sap com caminar per la senda
D'una albada per als llavis famolencs.

En el mar del desig, l'embat insolent
D'un cop de vent, el llagut d'un amor flèbil
Naufraga, cau al fons on res no reviu.

I m'he adormit en el bressol d'una mare,
La mar de la solitud, en el silenci
Que m'amara i que necessito, cor meu.

Renúncies (Itineràncies poètiques III, 55)

Renunciar a tu
Per sentir-te més propera
I amanyagar-te amb els dits
De l'amor veraç.

Oblidar-me de la vetlla
I del vil insomni
Que tot ho enfosqueix
Per somniar-te de nou.

Quedar sense nom
Perquè no me'l pronuncïis
En el reclam del caprici,

Sent-te necessari
Abans que em cremi la flama
Del record en enyorar-te.

Incògnites (Itineràncies poètiques III, 54)

Tu, foc pur que m'asfixia,
Aire que em crema per dins,
Aigua que m'enterra mentre
Ets terra que m'ofega lentament.

Llum i foscúria i gel i lava,
Incògnita i solució, paraula
Plena de silenci i mudesa.

Deixa'm les preguntes respostes
I cercaré en cada interrogant
Una nova requesta per recomençar
El joc dels enigmes que t'engendra.

Deixa'm en l'abisme més alt
I en la muntanya més pregona,
En el caos ordenat d'estimar-te.

Mel·líflua (Itineràncies poètiques III, 53)

Ventre de mare.
La mirada més dolça
Dins seu s'empara.

Cleptòmana transparència (Itineràncies poètiques III, 52)

[seguiment extraoficial del poema Riu, de lolita lagarto]


A les palpentes,
Permeto que el silenci
Em robi l'ànima.

I la mirada.
I allò que més desitjo
(Tu, el riu, la calma...)

Pronúncies poètiques (Itineràncies poètiques III, 51)

Achiam [Danse du ventre (Albâtre)]


(En cada plec del jaç on has reposat
O en el somriure clar que t'acompanya.
Potser en el silenci entre les paraules
Que pronuncies o a flor dels teus llavis.

En l'arbre que t'ofereix la seva ombra
O en el núvol que travessa el cel en silenci.
Potser en la forquilla que ajuda a alimentar-te
O en el matí que et roba el son dia rere dia.

En la quietud de la nit que ens empara
O en la distància que separa les estrelles
Dels teus ulls. Potser en el refilet de l'alosa.

En l'horitzó del capvespre o en la mar materna.
Potser en cada gra de sorra de la nostra platja.)
Per què penso en el teu ventre quan ubico la Poesia?

Màgia aquàtica (Itineràncies poètiques III, 49)

Navega el somni
Per les mars que són nostres
Des que vam néixer.

La pell antiga
De l'onada el bressola
I s'endormisca.
El somni dins del somni,
Somniant que desperta

I veu la màgia
Fins a l'horitzó -blava
Sina de l'aigua.

Lapislàtzuli (II)[Itineràncies poètiques III, 48]

Paraula blava de la mar,
I servirà per recordar-nos
El bressol i la naixença,
El dia que comença i l'ocàs.

M'omplo els llavis d'atzur,
I l'horitzó de nou sobreïx
D'onatge i de quietud
Amb la mansuetud del seu cos.

I no oblido que en sóc fill,
Deixeble de la seva sal,
Mentre admiro el lapislàtzuli
I l'ivori del vaivé constant.

Paraula blava de la mar,
Eterna baula que a ella em lliga.

Lògica horària (Itineràncies poètiques III, 47)

Fora d'horari,
Amb la precisa lògica
De la Natura.
No existeix el rellotge
Per al cos que agonitza.

El bleix retorna
De nou a l'atmosfera,
Clam del silenci.

Poètica pacífica (Itineràncies poètiques III, 46)

[en commemoració del 75è aniversari del començament de la Vergonya]


Fotografia d'Agustí Centelles

Als caiguts per defensar la terra i la causa justa.
Ara i sempre.

Lluitarem contra
La guerra i la vergonya
Amb poesia,
Donant la pau als llavis;
Al mort, la sepultura.

Legítima victòria (Itineràncies poètiques III, 45)

[en commemoració del 75è aniversari del començament de la Vergonya]

Fotografia d'Agustí Centelles

Als caiguts per defensar la terra i la causa justa.
Ara i sempre.

Setanta-cinc anys de la primera punyalada.
Però, tanmateix, volen els mots...
Amb una llengua que ens agermana,
En una terra que acull la nostra cultura,
La primigènia veu que mai no ha de callar
Ni oblidar-se. I la sang crida al fons del riu,
I el cadàver insepult roman lligat a la memòria.

Setanta-cinc anys de dur l'odi en la mirada
I encara empassem el bassal de llots
Estranys que són gangrena que emana
De la ferida oberta, el llast de la usura
De manllevar allò que no se sap guanyar
Treballant. I ressona el còndor, que continua viu,
En les temples, mentre reclamem la legítima victòria.

Dependències (Itineràncies poètiques III, 44)

[seguiment extraoficial del poema Escriba, de la Isabel]


En l'intrínsec camí de l'alba,
El pensament escriu en els fulls
En blanc dels núvols i els carrega
D'una pluja de mots per xiuxiuejar-te.

I, en despertar, pronunciaré
Cada paraula clara, tot verb precís
I preciós que necessitis escoltar
Perquè et germinin somriures al rostre.

Depenc de l'ham de les teves carícies,
Contracorrent del món i de la vida
Si em pots emparar entre les sines.

Depenc dels tebis llençols amarats
Amb la teva flaire per respirar
I saber que viure és pronunciar-te el nom.

Somnolència (Itineràncies Poètiques III, 43)

[seguiment extraoficial del poema Més enllà..., de la Isabel]


Blanca atzabeja
Per aclarir-me els somnis
Mentre desperto
En una somnolència
Que acaba quan comença.