Ètiques efímeres (Acròstica itinerància II) (Itineràncies poètiques, 102)

Cull de la lluna
Ètiques que, d'efímeres,
Llisquin per somnis
I silencis: paraules
A l'alba per parlar-nos.

Nostàlgia (Itineràncies poètiques, 101)

Hi ha cap encanteri
Per a seguir amb vida
Després del pleniluni?

Engolit per la llum,
Sóc falena i lluerna,
Delit de nou per l'alba.

Tinc paraules, un cove
Ple, per voler abastar
Allò que he perdut: tu.

Legítima renúncia (Itineràncies poètiques, 100)

[seguiment extraoficial de Mentre esperem de Carme R]

Perquè la millor albada
És la que ens queda prohibida,
També desitjo una vida
A un jou encadenada

I poder reclamar una nova
Forma de viure, renunciar
Constantment a un legítim demà
Per tenir llunes en un cove.

Perquè la millos de les albes
És la contemplada furtivament,
Amb brins de lluita i de turment,

I poder sentir les mans balbes
Per arrencar estaques i arrels
Que ens claven els somnis rebels.

Dependència (Itineràncies poètiques, 99)

Entre dos llostres.
Així és la meva vida
Sense poder-te
Estimar amb avidesa,
Lluna i sol i carn meva.

Minúcies (Itineràncies poètiques, 98)

Sobreviure per sempre,
Reinventar-se dia a dia,
I ser fidel als principis.

Collar a nosaltres la joia
De començar una nova alba
Amb minúcies per somriure.

Parlar i beure, gaudir de tot
Allò que ens ofereix la vida,
Mentre esperem la llibertat.

Màcula (Itineràncies poètiques, 97)

La galerna i el llamp, i també el torb,
Com deia el poeta enmig de la demència
D'esdevenir orb malgrat la clarividència
De les paraules, burxada pel bec del corb.

Potser hem escollit la màcula del destorb
Per clamar contra la inclement dependència
Vers una terra que és desferra abans que país.

I sóc tornaveu de cridòria, eco de lluita
Lassa del trepig constant, desig d'esdevenir
Aire pur alliberat en la tempesta. Tot just ahir
Era cadena i jou, fletxa en buirac sense fuita.

Potser hem escollit l'estretor de l'ardu camí
Per aprendre a viure amb la dolçor de la fruita
Pròpia, llibertat abastada pel pensament concís.

Vivències

[per saber com començaria, de ser meu al 100%, el poema, aneu aquí]

...I perpetuar la dolcesa
Dels cants de les orenetes,
De les prunes collides i macades
Pel sol de la flama de l'amor.

Perquè les vivències també
Deixen petges i solcs a l'ànima,
I la modifiquen per sempre més...

{Gràcies, fanal blau, per deixar-te manllevar sense permís}

Plètora solitària (Itineràncies poètiques, 96)

[seguiment extraoficial de L'espill de Francesc Mompó]

Has fet que el mirall
Esdevingui companyia
Meva, contra l'estrall
I contra la malenconia.

Perquè, en el fred reflex
Que em sotja, reprenc
L'esforç de viure, perplex
Com la quietud del fenc

Que sap que espera endebades
La brisa que pugui endur-se
La solitària tija enllà,

Perplex perquè no conec el demà
Ni quan acabarà l'eixorca cursa
Per trobar les teves mirades.

Acròstica itinerància (Itineràncies poètiques, 95)

Estira les hores que plores,
Llangor d'instants que has de viure,
Vida de paraules i gestes, congestes
Inútils que emmudeixen els teus llavis:
Rabent, oblido la tristesa quan restes
Al recer dels versos que, com glavis,
Fenen els membres em duen als afores
Rònecs de la solitud, buscant-te el somriure.

Màscares (Itineràncies poètiques, 94)

La vida estira
Cap a enfora les ànimes.
No em salven màscares
En aquest ball d'insomni
On no paro de moure'm.

Tinc el miratge
D'una gesta passada
Sense conèixer
El mal i els seus orígens.
Desorientat, callo.

Pàtina (Itineràncies poètiques, 93)

Quan les foteses
S'acumulen en l'ànima
I aixequen torres
Contra el món, de defensa,
Sols has de fer-te enrere:

No hi ha paraules
Per desfer l'encanteri
Amb què el silenci
Ha cobert el cor, pàtina
Ferma i indivisible.

Libèl·lules (Itineràncies poètiques, 92)

L’equilibri era tan fràgil
Que el vol de les libèl·lules
Ha destruït les arestes
Que el sostenien dins meu.

Només queda la caiguda,
Després del desori relliscós
En l'amalgama de cordes,
Que són sogues per a l'enforcat.

I avui sóc jo, patibulària
Ànima, qui escolta la sentència,
Qui acata la condemna i desisteix.

Poques respostes per a abundants mots
I el vent se'ls enduu, sud enllà:
Quedarà la requesta pendent per sempre.

Acròbata (Itineràncies poètiques, 91)

Acròbata entre les línies
Que traces per indicar
Els límits del bé i del mal,
De l'amor i de la llunyania.

I lluito contra l'equilibri
Fràgil que costa de trobar,
Contra l'huracà i el senyal
Fals interpretat pel cor cec.

I llepo el llim de les sínies
Per si han quedat resquícies
Del teu nom en la meva follia.

I sagno perquè el cos vibri
En escoltar les vils notícies
Del teu adéu, i la veu sigui gemec.

Anàbasi àgrafa (Itineràncies poètiques, 90)

Això és el que havia construït
Per a tu, tota una vida al meu recer.
Però no he sabut oferir-te
Paraules contra el teu silenci.

Massa tard, ho sé. Ara, la negativa
Es presenta amb cadenats a les portes.
I he d'empassar-me les promeses,
En una anàbasi àgrafa, mentre em lamento.

Mediterrània (Itineràncies poètiques, 89)

Amb tentines em temptes i tinc,
Després del frec subtil, la sang
Del color dels teus somnis, blanc
Oneig que bategues endins del cos.

I pronuncies paraules mentre vinc
Al teu jaç d'escuma i de sorra, càlid
Bressol que m'ha vist encetar l'hàlit
I em veurà acabar-lo entre flors i plors.

Blau immens, m'encens el delit de restar
Al teu costat, dia rere dia, fins al final:
És blava la ferida, igual que la cicatriu

Que, des de la naixença, em recorda el caliu
De l'origen, el dolç vaivé que sempre em cal
Per seguir, blava mar brava, cap al demà.

Bitàcola (Itineràncies poètiques, 88)

I la memòria,
Em cal quan sols navego
Per mars pretèrits
Sense cap més ajuda
Que el desig per delir-te?

Mentrestant, clamo:
Sóc record que recorda
Que la tristesa
Comença amb els teus llavis
I l'intent per besar-los.

Calcària renúncia (Itineràncies poètiques, 87)

seguiment extraoficial de Calla, no em despertes de La xica que va fugir a Reykjavík:

Tot just ara s'acaba la treva.
La treva de paraules que, mentre
Podia escoltar-te, han estat centre
D'un món particular, on eres meva.

I no he pogut bressar-te el ventre
Amb la llum d'un nadó que no manlleva
Ni la joia ni la vida; i et sé hereva
Dels somnis, on em convides. Entra!,

M'ordenes amb la veu suau i el cor descalç
I lliure de subtileses. I et segueixo, com
Qui reconeix la llum en la llunyania, i els mals

Desapareixen si em parles. Sento el trasbals
De pronunciar, mentre dormo, el teu nom
On naufraga el delit i esdevé pou de calç.

Palingenèsia (Itineràncies poètiques, 86)

Caderneres o orenetes.
Ofereix-me les plomes
I la piuladissa, ser lliure
I conèixer els límits
D'un cel que no cal mostrar-te
Perquè és teu, perquè el naufragi
Creix també dins seu.

Necessito l'ajut d'un déu,
Que se m'amaga per on vagi,
Per buidar-me l'ànima farta
De dolor, de mars de plors tímids
De veure món. Necessito sobreviure
Al vellut de les subtils aromes
Del teu cos i cercar noves metes.

Ràfegues (Itineràncies poètiques, 85)

Paraules epidèrmiques, xiuxiueigs
Que sembro en el camp del silenci
Fins que creixin com ràfegues de vent
Contra la pútrida quietud de l'espera.

En el carrer desert t'espero, i busco cada mot
Que et dibuixava, dies enrere, un somriure
Als llavis en escoltar-lo. Així t'imagino
Càlida, com quan tenia la joia d'estimar-te.

Has escampat les flors clares dels teus pits
En el meu record, i desitjo la teva nuesa
Encara, el premi de la distància que recorreria

Si sabés que el teu nom guarda les seves lletres
Perquè et cridi, amb àvida veu. Potser la balustrada
És massa alta; no s'acaba, però, la paciència.

Somnolència (Itineràncies poètiques, 84)

Encara ets meva
A la terra dels somnis
I jo segueixo
Teixint-te versos tendres
A l'amor pels teus llavis.

Sóc teu encara
A la terra dels somnis.
I en somnolència
Vull seguir: si desperto
La veritat m'acora.

Dormo per sobreviure.