deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

28/4/08

Tròpic de Càncer (Melorepte10)

[proposat per gypsy]

Tanco els ulls i noto que em somrius, que tornes a la meva memòria amb el més dolç dels somriures. Ple de llum i d'esperança. I et corresponc amb una abraçada d'aquelles que et deixen sense aire per uns instants.
-T'he enyorat, ho saps?

Tanco els ulls i tasto les llàgrimes que em recorren la pell de la cara per haver vingut. Per haver lluitat contra la corrent que arrossega els dèbils i les persones sense ambicions. I ressegueixo el teu cap mentre el beso.

-Has canviat, però segueixen brillant els teus ulls, ho saps?

Tanco els ulls i agraeixo que facis el mateix perquè el meu esguard em delataria la tristesa que sento en veure't. Com et vaig veure la darrera vegada, sense somriure ni mirar-me. Amb els ulls closos i sentint una abraçada diferent a la meva, gèlida i impàvida.

-T'estimo encara, ho saps?

Obro els ulls i les seqüeles de la quimioteràpia no han esborrat el somriure dels teus llavis, el que m'encisà la primera vegada en veure't. I encara no he canviat el meu pensament...

26/4/08

Aires de grandesa (Repte CCCXXI)

Estava ansiós d'aparèixer al mercat editorial. La comprovació de les galerades li havia semblat interminable, innecessària, avorrida.

Sabia que era perfecte, que assoliria la perfecció absoluta quan un rapsode pogués recitar cadascun dels seus versos. Viatjaria qulòmetres i quilòmetres despertant l'admiració del públic. Esdevindria popular, mesurant-se amb autors clàssics i contemporanis.

Sentia ja els afalacs dels crítics i dels erudits. O els sospirs de les joves lectores i de les més granades. O els ulls envejosos de la resta de col·legues, que eren inèdits o amb vendes mediocres.

Sabia del cert que un poemari no havia estat rentable. Fins llavors. Confiat en la seva qualitat, es mostrava ambiciós, il·limitat d'expectatives.

Un espetec va despertar-lo del seu somni, sobtadament: una guspira havia sortit a gran velocitat d'un dels quadres de distribució elèctrica i va caure molt a prop seu...


* * *


L'incendi va arrasar el magatzem de l'editorial amb rapidesa. Els bombers no van ser a temps de salvar res del seu interior. Només va quedar dempeus l'estructura de l'edifici.

Ningú no ho podia percebre. Però, barrejats amb l'aigua i les cendres, hi havia els aires de grandesa d'un exemplar del poemari que encara no havia vist la llum.

Aquell exemplar mai més no la veuria...

L'Úrsula (Repte CCCXVIII)

Els primers raigs de sol a través de les escletxes de la persiana il·luminen lleugerament l’habitació fosca. Els ulls glaucs de l’Úrsula són plens de dolor, a causa del plor al llarg de tota la nit de vetlla. No sap somriure. Ni tan sols és capaç de dibuixar un somriure fals que apaivagui la seva angoixa després de descobrir la crua realitat.

S’incorpora. Ha estat tota la nit asseguda al fred terra, després que ell abandonés l’estança tot just haver-la forçada. Fins llavors estava enamorada d’ell. Ara, només sent rancúnia i ganes de venjar-se.

Somica, sanglota i es dirigeix cap al bany i deixa caure l’aigua per a que surti calenta. Mentrestant, es despulla amb parsimònia. Es fixa que la roba interior té restes de sang. Es renta de cintura en amunt. Té el cos masegat, adolorit, sobretot les cuixes i el sexe. Observant-se en el mirall, descobreix sangtraïts i esgarrapades, deguts al forcejament inútil. Al coll, als pits i al ventre. Els podrà dissimular amb la roba.

Un cop vestida, endreça l’habitació amb cura. Així la mare no trobarà res estrany i no haurà de contestar les seves preguntes incòmodes. Guarda la roba interior tacada dins de la motxilla de l’institut i prepara els llibres de la jornada. Quan surti per la porta s’adonarà que el seu amor ja és impossible, que ja no podrà mirar als ulls la persona que, fins aquella mateixa nit, la feia tremolar d’emoció.

S’asseca el llagrimeig que encara li dura, es moca el nas i es renta de nou la cara. Res de maquillatge, avui no. Baixa ràpidament les escales, la mare és a la cuina preparant-se per marxar a comprar. L’Úrsula hi entra d’una revolada, agafa l’entrepà, besa la mare i s’acomiada, sense esmorzar. Avui tampoc.

En un principi, el camí que recorre és l’habitual per anar cap a l’institut. Però, quan està segura que ningú conegut la pot veure, gira en sentit contrari, en direcció al centre del poble. Ara comença a somriure, com si aquell núvol fosc que li emboirava els ulls glaucs s’hagués dissipat junt amb el dolor.

Davant de la comissaria sanglota de nou, plora abundantment i tremola. Per una banda sap que és a punt de denunciar el seu agressor, qui havia estat el seu company de jocs iniciàtics. Però, per l’altra, sap que estar enamorada del seu propi pare la durà pel pitjor camí possible.

25/4/08

Espera, desespera... (RPV34)

[proposat per boeing]

Pluja que cau i mulla l'espera,
Poca esperança que s'escola
Entre les llambordes d'una estació solitària.

Hàlit que neix on els somnis
No gosen començar, que ajuda
A respirar i poc més, sols és indici d'existència.

Quin tren la durà lluny d'ella mateixa?
Quin trajecte s'endinsarà per a trobar-se?

Llisca la llum i llepa la llunyania
On llaurar els llims de la lletania
Que es deixen modelar amb facilitat per la llàgrima.

Llença la llangor enllà però és llàntia
Que enlluerna el llast de la llàstima
Enmig de l'embalum de l'equipatge sobrer, ànim exigu.

I el tren no arriba encara, trist dia grisós per als núvols de la vida...

24/4/08

If You Just Smile (Melorepte10)

[proposta de gypsy]
Quan una brisa suau t'omple el cor
Amb paraules que mai no sabies
Que existissin;

Quan el sol truca als vidres fràgils
De la teva existència per a il·luminar
Cada racó fosc;

Quan les cares que trobes en carrers
Trepitjats per primer cop et retornen
L'infant que eres;

Quan el silenci és l'àmbit perfecte
Per a gaudir de les teves mirades
Fetes de tu;

Només llavors pots sembrar
Els teus somriures de clar de lluna
En el meu esperit cansat,

Inundar la meva boca
De besos tendres acabats de collir
De la flonjor de les hores,

Idolatrar el més ínfim dels plaers
Que et demostra que segueix la vida
Encara al teu costat,

Despertar-me del somni
Per a seguir somniant dolçament
Entre els teus braços de proximitat.

Recerca (Melorepte9)

[proposta de kispar fidu]
Cansat de vagar a través de les dunes de la solitud, m’he aturat i he dit:

Sorra per a deixar de somniar
I tenir-te al meu davant, zíngara,
Per a saber quant pesa la llunyania
Si els teus llavis no acaronen la por,
Si els teus dits no besen l'absència,

I reneixo en els teus moviments de vent,
En els teus malucs fets d’argila tendra,
I la penyora de l’estrèpit m’habita
Quan l’escalfor abandona la meva pell,
Quan la paraula no ressona en la teva gola,

I et sé absència que besa els meus dits,
Por que acarona els meus llavis
Mentre la llunyania pesa en la coneixença,
Gitana, al teu davant m’agenollo i em tens
Mentre somnio que em deixes enmig de la sorra.

I, entre llàgrimes amargues, he callat i he reprès el meu camí de recerca vana...

Lacrymosa (RPV 33)

Melangiosa, en va. Resta pensativa,
Com si el seu amor, que ja no l'estima,
Hagués de rescatar-la del seu captiveri
Voluntari, d'eterna tristesa.

les hores són negres corbs que roseguen
les entranyes si no véns, si no respires amb mi,
si no sento que agonitzes pels meus llavis,
si no em parles ni em dius paraules tendres

Melangiosa, en va. Segueix pensativa,
Capficada en el seu microcosmos de llàgrimes
Entre turbulències fetes esgarip, a través del dolor
De saber-se abandonada.

veus les meves mans com són òrfenes de la teva pell?
i saben esperar i arrossegar-se frenèticament
per a seguir-te fins a la mort, perseguir el teu record
que és esbós de la meva existència.

Melangiosa, en va. El pensament se l’emporta
A l’aïllament i al silenci.

31/3/08

Caramel

I sabràs què esperes quan la tendresa només té el nom de la impaciència,
Quan la teva vida s'escola entre missatges deixats en la tempesta?

I els teus llavis només dibuixen les siluetes dels núvols lliures,
La sorra dins del rellotge que marxa per a no aturar-se ni un sol instant.

I sabràs on guardar la teva pell quan la soledat és esmolada com l'absència,
Quan només hi ha esperança per a obtenir silencis de la requesta?

I el teu món és ínfim si esperes uns besos que t'omplin de somriures,
La llum t'escalfa l'ànima lleument mentre el dolor s'escampa al teu voltant.

27/11/07

Coneixença

Conec un desert que cerca amarar-se de llum
D'aigua, encara que sigui amb plors propis,
Encara que hagi de sacrificar la vida
Per trobar un oasi on deixar-hi el reliquiari
Dels seus besos, el rosari de les carícies
Que ha guardat durant anys i panys
I ja cremen en els llavis i en els dits.
Conec un oasi que ha sabut beure la set
De la sorra, i deixar créixer dins seu la duna
Bruna del somriure innocent de la jovenesa,
Encara que no es vegi mai la cara oculta
De la lluna, encara que pugui desvetllar el somni
Dels homes un cop més amb paraules senzilles
I plenes d'hermetisme que guarden la subtilesa
De saber anomenar les gotes de la pluja.
Conec un oasi perdut dins d'un desert amagat...

Taques tristes que entristeixen (RPV16)

[proposat per Francesc Arnau i Chinchilla]
Taques tristes que entristeixen
Les tenebres de la tinta,
I sols sé que seran la meva ombra
Que cavalca al meu costat,
Cavall de cabòries mai contades,
Mai comptades. Perquè en són moltes...
Taques tendres que junyeixen la joia
I el desassossec de no saber ser sols paper,
Enmig del trepig de la llum,
Que llisca en la llunyania
Del desig per trobar-la. Callades
Paraules quan les oïdes són escasses...
(Tinc tot el temps per trescar entre
Tendresa i tristesa i tractar de desentrellar
El tràfec de la troca transcendent
Del tràgic triomf del traç: traduir les taques
És un tram lleu o greu en el trajecte
Vital cap a la comprensió de l'ésser...)

LLENÇA LA BROSSA! (Síndrome de Diògenes)

Has acabat el tetrabick de llet
I les escombraries són massa lluny
Per a llençar-lo a dins. A terra, millor?
La mandra se't menja, devora per dins
Les teves entranyes i s'escamparà
Fins que moris sense mots.
Embruta la teva pròpia llar,
Diran que és orgull d'humà?
Trepitja les darreres resquícies
Oblidades de menges pretèrites
I traça camins de cavernícola
Cap al llaç on temps i memòria
Semblen lluitar en pugna ígnia.
Dorm, intenta fer-ho, íncube
De degradada presència fètida
Fins que t'evacuï la misèria.
Has acabat la teva gana?
O només descansa en un somni
Lleuger? D'eterna requesta?
O no abandonaràs mai l'ombra
Fosca que t'atrapa en la bogeria
De no saber quin és el color del terra
De la teva casa, de la teva cambra?
O en el nom de l'hel·lènic filòsof?

19/11/07

Ofrena silent

T'ofereixo el fang dels meus versos,
La nit dels segles, la por i la lluita
Per a tenir aquestes mans que lliures
A l'amistat, a la vida i a la germanor.

Abans de morir, deixa'm cosir-te els somnis
Als fils de l'argentada llum de la lluna
Amb batecs del teu cor esdevinguts porta que es bada.

T'ofereixo els meus mots, gens perversos,
La dolçor de l'albada, el mossec a la fruita
Prohibida que només ha pogut escriure's
En pàgines sagrades, a canvi de la tristor.

Aquesta tristor que amara els teus insomnis
Amb la sal de la llàgrima inoportuna
Que no em permet endinsar-me en la teva mirada.

4/11/07

Heu escoltat Cousteau?

Direu que sóc antic? Direu que no és novetat? Potser sí, però a mi m'ha meravellat la darrera descoberta discogràfica: Cousteau, el grup indie de Gal·les. Direu que ja els coneixeu? Direu que no us sonen? Dos discs per ara (que jo sàpiga): Cousteau i Sirena.
Personalment, només he pogut escoltar el primer i és una meravella vocal i instrumental.

1/11/07

Aquí, ara...

Et tinc al meu abast, he de fruir-te com qui devora amb avidesa la fruita acabada de collir, com qui esguarda la mar i desitja nedar-hi envoltat pel seu oneig. Duus la calma de la presència teva al neguit de l'espera, la pau als membres cansats de caminar i vagar.

Què duran aquests besos oferts? Què portaran aquestes carícies sembrades a la teva pell? El demà és un present que encara no ha passat, una pregunta que tard o d'hora es respondrà. Puc dir-te que t'estimo ja?

31/10/07

Cansat

He arribat fa noranta minuts de treballar, amb poques hores de son aquesta setmana, amb molt de cansament acumulat. Dormiré una mica, només una mica perquè aviat comença la vida (torno a veure la meva Beatrice particular, malgrat no ser capaç d'assolir la genialitat dantesca...). Una abraçada a tots els que em llegiu, fins aviat

Manufacturació

Aquests versos febrilment fervents per a que em recordis fins que arribis...:

Manufactura'm fins al fons l'ànima amb els teus malucs,
Amara'm entre el frenètic frenesí fabril del món el febril cor
I fon-lo junt al flagrant fragor de la teva fragància,
Fes-me fruir les mans que frisen per fantasiejar
En la finestra de la fidelitat infinita
Lluny de l'ínfim fil de la fi, de la vida fràgil (...)
Fins llavors esperaré per a dir-te el que guardo dins de la gola...

Pensaments insomnes

No dormo. Tampoc faig res de l'altre món. Només penso. Cal tenir una raó de pes per a escriure? Cal deixar fluir la ment o cenyir-se millor a uns cànons preestablerts?

Durant anys he anat escrivint i sempre ha estat per necessitat, no com a teràpia, sinó per a no deixar callada la veu que dictava dins meu paraules sense parar. Dement? Era en sentit metafòric, només, però de vegades la mà sembla escriure sola, els dits semblen teclejar el que volen i el cervell no s'atura a pensar. Una cançó, una melodia, un quadre, una escultura, un dibuix, una dona... Qualsevol element agradable a la vista o, millor dit, als sentits és plasmable al paper.

****
Silenci. Només això és el que m'envolta en aquests moments. Segueixo pensant, escric tal com raja, no vull perdre un bri de sinceritat en els meus pensaments. Potser així ho aconseguiré?