Tònica (o Plàcida delícia)(REC de la Cadena Ser IX; 005)

—I com és que mai no van canviar el pany si sabia que el lladre tenia un duplicat de les claus i que havia entrat en altres ocasions després del primer robatori? I si, no content amb robar-li tot, hagués abusat sexualment de vostè? Perquè les vegades que va perpetrar les seves malifetes vostè dormia plàcidament al seu domicili...

 —Miri, jove, quan s'arriba a la meva edat, l'absència d'emoció és la tònica en la vida d'una dona gran. Què hauria guanyat canviant-lo? Tornar a l'avorriment d'un passar les hores sense cap al·licient. A més, no es va fixar com d'atractiu era el lladregot? Si l'hagués enxampat in fraganti...

Música (o Excel·lència)(50a MiniCrida, de VullEscriure - «Cotxe»)

Mig endormiscat, escoltes la música, quasi com un ressò llunyà. Indubtablement, aquest so apaivagat és la melodia del teu telèfon mòbil. Et visualitzes en un embús ingent, que et reté gairebé al mateix lloc durant minuts llarguíssims. Has perdut la noció del temps al volant del teu cotxe. Per això, tens la sensació que arribes tard a la reunió de feina. La més important d'aquests darrers mesos, la que ratificarà la trajectòria descrita per l'excel·lència laboral que et caracteritza, la que premiarà la valentia en decisions puntuals i compromeses. Ho saps. Tens tots els números per aconseguir l'ascens tan cobejat.

Amb la mandra de la somnolència, l'escoltes de nou, insistent però ensordida. Perquè, malgrat poder assegurar-ne la seva ubicació exacta, et sembla com si s'allunyés a cada segon. Ara ja et veus tot pitjant l'accelerador perquè, en una llambregada dissimulada al telèfon, que el tenies a tocar fa uns instants, has comprovat que realment arribes amb un retard insalvable. A aquesta mandra, que tramet badalls continuats al teu cervell, cal sumar-hi la parsimònia de Morfeu, que t'atrapa lentament i et fa ballar al seu ritme silenciós, monòton, ple de fastig. I una cadena feixuga et lliga i t'immobilitza el peu al pedal del gas. És quan penses en telefonar a corre-cuita i quan experimentes que et manca la visió de cop, el tacte se satura de formes rugoses i doloroses, l'oïda no detecta l'estrèpit més impactant ni el vol d'un insecte.

Tot i així, la melodia no desapareix. L'escoltes un cop més, i voldries cridar però el xiscle emès no podrà superar la fressa inaudible del mòbil, que l'escoltes sonar sense parar. I t'astora una reminiscència més clara que aquesta melodia. Llavors t'adones de tot, mentre sents el dolor de l'accident, la fredor del frigorífic, l'olor dels ciris... Però, tranquil: dins del taüt és totalment impossible que hi hagi cobertura.

Llàstima (o Vigília)[72a Crida, de VullEscriure - «Nit»]

L'habitació és en calma. De cop i volta, sense cap motiu, ell esbatana els ulls. De nou s'ha desvetllat i s'espavila amb facilitat. Com últimament li succeeix, massa sovint... Cada nit, pensa, i no s'hi capfica més. Es lleva, com de costum, i s'adona que és fosca nit. Els dígits blavosos del mecanisme més diabòlic —immòbils vigies del bastió de la tauleta de nit— indiquen que falta molt fins a l'alba. Es deixondeix i camina cap a la cuina. No encén els llums, no els necessita: coneix bé el camí sense impediments del passadís. I així evita la feixuguesa del silenci o l'ofensa de les bombetes, que magnifiquen la malenconia. Sent dins seu la llosa d'un abandó, gèlida i pesada, que l'enfonsa sota les onades d'un oceà ingent que l'ofega nit i dia. No existeix el descans ni la peça blanca, innòcua i inofensiva, que onegi tot demanant la pau, la claudicació.

S'omple un got de llet, aguanta l'alè i l'engoleix d'un sol glop, amb les conseqüències de la ingesta violenta a la boca de l'estómac. La nàusea l'embolcalla i l'evita com pot. Sols li falta l'afegitó d'una tessel·la més a aquest mosaic desolat que mica en mica s'eixampla en la seva ànima. No es contempla enlloc, tampoc no gosa; ja sap que la seva fesomia és un espectacle nefast de tan patètic i no vol més desànim a aquest degoteig constant i continu de fel que no l'oblida ni se'l descuida. Inhala amb la màxima amplitud i exhala tot seguit, com si l'oxigen mateix l'asfixiés o li emmetzinés la sang, els pulmons, tot el cos. Divaga i llisca més enllà de la vigília que pateix, que li fa malbé els somnis i li ha desmuntat els plans del demà.

Fita la fosca nit, que tot ho emplena i ho buida al mateix temps, i somica. El somiqueig és una de les poques coses que no l'ha abandonat i tampoc no se'n desempallega amb facilitat. Li ha embetumat completament, inclús la pell i els ossos —així ho nota—, amb la pàtina llimosa de qui suma dies d'esma, Sísif al capdamunt de la muntanya quan veu que el passat se'n va pendent avall. I sols li queda l'enèsim intent abans que desisteixi definitivament.

Desfà el camí que ha dibuixat amb la demència del boig deixat de la mà de Déu o del seny, i s'allita. La luminescència dels dígits, que quasi bé no han canviat, l'assassina amb el cinisme més insensat, el de la immobilitat iniqua i la injustícia immutable. Tot el que veu li indica que continua agonitzant en vida. Amb els pedaços d'ella dins del magí, que no són enduts pel vent de l'est ni pels embats més salvatges de la tempesta més violenta. Acluca els ulls, els tanca i demana, amb llàstima o compassió, a un déu qualsevol que es faci aviat de dia o que li concedeixi uns minuts de descans. Tot i que sàpiga que no hi ha amnèsia possible ni dics que aïllin l'allau de malsons que l'envolta. Ja ha entès que ella no fuig del seu costat. Tampoc la melangia més nostàlgica.

Voluntàries (o Alquímia i èxtasi)(RepteDCX; 2)

Després d'uns dies d'espera, m'arriba Voluntàries, de Sebastià Bonet (LaBreu Edicions, 2013). A pesar de la dificultat, formal i lingüística, no em deixo espantar i l'endego. Desempallegant-me de disquisicions possibles o generades entre onzenes i matemàtiques combinacions infal·libles, xiuxiuejo i murmuro cada mot i cada vers, amb una cadència oculta que es descobreix sense adonar-se'n. En vull més. I llisquen dins meu sibilants síl·labes i mots rars, perles i safirs d'una llengua que s'esmercen en maltractar a diari, però les dècades no la malden perquè, com un Fènix, ella reneix d'entre els incendis alimentats per la ràbia i la fal·làcia.

Murmuro i xiuxiuejo sense evitar-ho pas, amb la boca tan plena d'èxtasi i de joia que no em faria res ésser catapultat cap a l'espai sideral, fins als confins de la darrera galàxia, si així puc seguir embolcallat pel gaudi de mots raríssims, que recupero gràcies a la carícia de la tinta als meus ulls. Llegeixo voraçment i m'endinso en la selva silvestre i virginal de la metàfora, en el pou irredempt i atziac de la frase tallant però sonora i calculada, i respiro aquest bàlsam abecedari on la fórmula exacta dels càlculs s'entortolliga amb la naturalitat poètica de l'oxigen.

M'endinso i llegeixo els rumbs diversos que pot tenir la combinatòria de lletres, somric l'orfebre invisible, que ha sabut separar llicorelles i còdols de la sorra, i tallar-los perquè esdevinguin gemmes i pedres precios(ist)es, em postro davant de l'arbre genealògic dels orígens de la meva llengua materna i al dels seus cognoms il·lustres i comuns. Recorro camins estranys i agraeixo el matern(al) ventre que m'ha fet d'alberg contra les inclemències, la biblioteca paterna, que va tenir cura de l'infant dubitatiu en la immensitat del món. En l'alquímia del poema, les porcions i les proporcions s'amiden en les pocions de l'estrofa.

Avui, després de l'espera, he sentit l'orgull del poble resistent en versos alletats per l'amargor de la bufetada contínua, i m'he esforçat per obrir els finestrons de viure contra la tenebrosa por. Que la claror inundi el trajecte recorregut i sofert i ens guiï cap al futur a punt d'endegar!

Termodinàmica (o Indústria metal·lúrgica)(RepteDCX; 1)

A Miquel ADAM.

En l'alberg silenciós que m'ofereix la matinada, engego l'ordinador i obro un document en blanc en el processador de textos. Cansat de tants relats mig perfilats amb una insípida Verdana, escullo la tipografia Gabriola. És un nom curiós i visualment suscita l'interès mentre convida a ser llegida. És una bona carta de presentació, si més no. Això em garantirà algun lector mig despistat. O també aquell que ja estigui fins als mateixos dels títols dobles se sentirà atret per la novetat estètica, com si aquest canvi anul·lés tanta cançoneria esdrúixola. Però el problema ja està en el tema del Repte. Què puc elogiar? O com ho puc fer perquè aquest elogi no sigui un cúmul de llagoteries i prou?

Amb aquestes preguntes retòriques a l'aire, consulto el comodí de la llista de paraules que, en cas d'incendi neuronal, cal tenir a l'abast. Almenys així m'asseguraré un títol amb cara i ulls per no ofendre la brins, que proposa aquest Repte. El seu periple relataire i reptaire és impol·lut i no es mereix el fruit de la manca d'inspiració. Les paraules que hi trobo, però, afegeixen sorra al feixuc embalum del full en blanc que estic carregant. I si, com afegitó, miro la convocatòria i hi veig les tres intervencions de rigor de la Mena Guiga —cadascuna millor que qualsevol que avui pugui redactar un servidor—, em desinflo com un globus i veig com es tanquen de cop els finestrons que s'entreobrien dins del meu cervell. I així és impossible desempallegar-se de la tenebra provocada per l'absència de les muses.

El pampallugueig del cursos, tan intermitent com inexorable, cronometra el temps que esmerço en rumiar. Seria més fàcil escriure de forma laudatòria sobre fissió nuclear o termodinàmica. Ho crec... però em rendeixo abans que claregi el dia. Premo la creueta blanca requadrada en vermell de la part superior dreta i, amb sornegueria, el sistema m'informa que

El document “Sense títol 1” s'ha modificat.

Voleu desar els canvis?

Torno al Times New Roman de la realitat més crua i premo Descarta amb certa amargor i desgana. Demà ho intentaré novament...

Brúixoles (o [Ne]Ces[s]ària)[#viernescreativo]

 ©Sydney Sie

Des de sempre, la dificultat d'escollir el camí correcte l'ha perseguit. Com un mal inevitable o a condició necessària per adonar-se de l'error. Inclús el part fou complicat i, per això, s'optà per la cesària. No hi havia forma que el seu cos agafés la direcció adient, que hagués facilitat tant la tasca de metges i infermeres. Ara, però, no es tracta de néixer ni de caminar. Sols ha d'estimar-la, sentir el seu cos com una part del seu Univers. L'escalfor li servirà de brúixola en l'absència de la llum. I, quan vulgui besar-la i no sàpiga com desempallegar-se de l'influx de les seves cames, les intentarà separar amb tendresa. Així, centímetre a centímetre, cediran terreny perquè les seves mans arribin a alguna banda. Encara que no siguin els llavis que, en un principi, desitjava trobar i torbar.


#viernescreativo 

Insòlita panoràmica (o Màgia)[Niporepte150]

La porta es bada

Al bell mig del paisatge.

De sobte, l'herba,

El vent, la llum... La vida

Màgica en travessar-la.

Renúncia (o Còlera)[Jamming Lounge Setembre'15]

En adonar-se que ja no la podria estimar com abans de l'accident, em mirà fixament amb ulls de còlera i d'odi. També, però, hi podia detectar la solitud i la pèrdua més tangible. Aquella mirada la reconeixeria a pesar que transcorreguessin dècades sense retrobar-nos. Era la claudicació que tot havia canviat entre nosaltres. No hi havia motius per al diàleg i el soliloqui tampoc no podria omplir la buidor que podia respirar-se en aquella habitació. Al fons, el llit enorme, gèlid, que encara ens vinculava. No desitjava ferir-la ni ser malmès en aquella renúncia però jo ja no li podia oferir el mateix. Per molt que me l'estimés, calia acomiadar-me d'ella, fos com fos. Així vaig mirar-la, tot reconeixent que seria la darrera vegada. I ho va entendre. Les seves pupil·les, exhaustes i inertes, llançaren una mirada crua i terrible i em travessà fàcilment. Vaig notar l'abandó i la nostàlgia extrema, el batec arítmic del meu cor, que pressentia la seva presència de la mateixa forma que jo. I, amb el fred a les entranyes i abans que me n'adonés, també travessà la porta tancada de l'habitació. Em costava creure que, per un descuit ínfim, s'hagués convertit en un espectre.

Parmènides i la màgia (o Síl·labes indòmites)(RepteDCVIII)

—...Aquella escala duia cap a les golfes —xiuxiuejo i, com si li haguessin premut un ressort, el nen atura el bellugueig i em presta atenció. Per increïble que sembli, és el primer cop que ho fa després d'haver exigit que li expliqués un conte abans de sopar. Exigència que ha guanyat per KO tècnic, amb la tàctica de repetir fins a l'extenuació la breu frase imperativa, una fórmula tan senzilla com efectiva.

—I què hi havia?

—On? —pregunto jo, com qui baixa d'Arbeca.

—Tieta... —remuga en Parmènides, perquè s'adona que li aixeco la camisa —, a les golfes!

—Ja t'ho he dit abans... Les joguines i les anècdotes d'aquella canalla. Perquè així som, que guardem i guardem i, tard o d'hora, hi ha un dia en què retrobem la màgia del temps passat.

—Bufff! Tieta, m'avorreixo...

—Llavors, no segueixo amb el conte?

—Sí però no. No parlis tan estrany i prou...

—Guaita el marrec... —exclamo i somric alhora.

—Vaaaa!

Ha arribat el moment que més m'agrada. Quan el petit Parmènides s'ha clavat a la cadira i no s'immuta per res del món. Només resta pendent de la història que li explicava a ningú perquè, a pesar del nom que, capriciosament, li posaren els seus pares, és tan mogut que sembla bessonada. Llavors farceixo d'elements fantàstics i màgics el relat que invento mica en mica, tot alentint-ne la velocitat i abaixant la veu quan el vailet novament comença a fer més cas a la mosca, que voleia per la sala.

—Dins del bosc, l'òliba reposà damunt d'una branca —anuncio sense esperar-s'ho.

—Quin bosc? No eren a casa, a les golfes? —pregunta, estranyat i descol·locat, en Parmènides.

—No pas, sòmines! En obrir el llibre, l'òliba ha alçat el vol i ha desaparegut a través del finestró de les golfes...

—T'ho acabes d'inventar, que no m'enganyes... Que t'escoltava... —replica amb poc convenciment.

Sabem que no ho pot assegurar, i seguirà el fil argumental com pugui, sense atrevir-se a demanar-me que repeteixi res. Dins del seu cap, el poti-poti és aclaparador, n'estic convençuda. Entre les golfes i el bosc, en ple conflicte si era la quitxalla o l'òliba qui protagonitzava el conte, els seus ulls em fiten i els peus, immòbils al principi, comencen a repicar al terra, amb un ritme aleatori i anàrquic. És el moment d'actuar un cop més...

—La bruixa —proclamo, quasi sense respirar, amb un atropellament de síl·labes i amb la màxima efusió— es desprèn de la berruga i es converteix en la reina perduda que cercava tot el país. Fi.

—Com? Ja? —s'escamna en Parmènides, mentre joguineja amb el rivet de les tovalles. No li ha fet el pes la història, ho sé.

—I tant! Què et pensaves, que havíem d'eternitzar el començament del sopar? A més, ja n'hauràs tingut prou, d'aquesta bagatel·la... Si creus i sopes ràpid, t'explico el conte de nou, abans d'allitar-nos, et sembla? —pregunto amb malícia.

Sé que, així, les bledes desapareixeran del plat en un tres i no res. Rentar-se les dents i posar-se el pijama serà bufar i fer ampolles. S'han aliat amb mi la màgia ancestral de les golfes, la bruixa berrugosa i l'òliba més sàvia que pugui imaginar...

Amnèsia (o Reminiscències bàsiques)(REC de la Cadena Ser IX; 001)

En obrir el contenidor, es va adonar que estava començant a oblidar el nom de les coses, fins i tot les més quotidianes i bàsiques. Quedava en el seu cervell el pòsit d'una reminiscència però sense un vincle concret. Tot i això, el seu estómac no deixava de queixar-se. La fam semblava un element més ancestral i costava perdre'l en un descuit qualsevol. Entre negres bosses i efluvis pestilents, trobava restes rebutjades que semblaven comestibles, cosa que corroborava en clavar-hi un mos. També semblava no recordar quin aspecte tenia el menjar. Per això, va defugir la dona que li oferia una ampolla de llet i un paquet de magdalenes. L'amnèsia també li havia esborrat la part de l'agraïment.

Efemèride (o De tècniques i brutícia)(divertimento)

Amb els anys, el seu perfeccionament en les tècniques emprades ha assolit nivells extraordinaris. Ara ja pot dir que, en la seva feina, no hi deixa ni un sol indici que pugui esser analitzat per desentrellar motius o mòbils que l'inculpin. A excepció d'avui, en què es veu imbuït per les conseqüències d'una celebració d'aniversari més etílica i entusiasta del que era d'esperar. El reguitzell de felicitacions i de fotografies, penjat a facebook per les seves amistats —sobretot la que el presenta en plena bufada de les espelmes del pastís—, seria inofensiu, inclús hilarant. Però les restes de crema cremada per damunt del cadàver contenen tanta deixadesa i tanta informació...

Misericòria (o Càrregues)(RepteDCVII)

Sempre repeteixo la mateixa mirada de misericòrdia i d'agraïment quan, a la palma, m'hi cau una moneda. Així, la persona que m'ha ofert, tímidament i fugaç, l'almoina se sent satisfeta per la bona obra i, en l'aixopluc d'aquesta bona obra, s'espolsa la culpabilitat de trobar tan a prop la indigència. Mentrestant, la veu de les campanes indica l'hora exacta. Cal començar a plegar veles abans que es faci més tard. Per avui ja n'hi ha prou, penso, tot sentint el pes de la xavalla arreplegada al fons de la bossa de mà. Ja tindré ocasió de desempallegar-me'n al llarg del trajecte cap a casa.

 

Avanço feixugament fins al riu —les llambordes no faciliten l'avanç del carretó— i, mig amagada pel canyar, m'ajupo al voral i em desprenc de la brutícia que em cobreix i desfigura el rostre, les mans, el coll. L'aigua gelada em provoca un calfred perllongat, tot i que m'afanyo a canviar-me de roba. Dissimulo l'embalum rere un reguitzell d'arbusts i desaparec d'allà amb passes àgils i decidides.

Alliberada de tota càrrega quan travesso el llindar i m'acull l'escalfor de la llar, encara no ha arribat el meu marit. Prendré un bany reconfortant mentre l'espero. Aquesta nit, com cada dijous d'hivern, toca òpera a la llotja particular del Liceu. Demà serà un altre dia per interpretar el paper més reeixit, el més convincent. Enmig del carrer, en un recés per a les ànimes, la pròpia i les alienes. Si no, seria tan avorrida la vida de renda...

Càpsula (o Eufòria)[LLMRC al carrer; Jamming Lounge Juliol'15]

A Manuel BAIXAULI

El whisky ajudà a augmentar la nostra eufòria. Els viatges a través del temps, segons la meva esposa, ja eren una realitat. A la tarda, entre fulls gargotejats, m'havia revelat la notícia d'haver enllestit la investigació. La seva ajudant i ella somreien, satisfetes. No entenia aquell galimaties de xifres i fórmules estranyes, però la proposta que jo fes la prova pilot m'excità. Seria una peça clau en l'experiment i passaria als annals de la història amb lletres d'or. La vanitat se m'enlairà tot imaginant un canvi de rumb en la nostra vida. Sobretot en la meva.

No ho vaig esmentar, evidentment. Sols un histriònic sí aparegué entre els meus llavis, entumits per l'alcohol.

Dins de la càpsula, l'atmosfera era claustrofòbica. Però deixar la ment en blanc m'ajudà a suportar-la, mentre a l'exterior veia, a través del vidre minúscul, les corredisses de les dues científiques. Llavors, arribà una sobtada somnolència. En despertar, un pressentiment fúnebre m'aclarí el perquè de les cares tristes de familiars i coneguts, que passaven davant del vidre. No podia xisclar ni moure'm.

M'adono que ara sé traduir els somriures còmplices, els fregaments accidentals, que atribuïa al nerviosisme de la recerca, quan les palades de terra ressonen rítmicament.

Ciència díscola (o Glàndules i memòria)(RepteDCVI)

Hipòfisi. Amb aquesta paraula al cervell, la consciència m'ha donat la benvinguda al món en despertar. No és per fer l'acudit fàcil. Era un ressò estrany i recurrent, que retornava a cada instant, un mot que semblava reclamar un espai protagonista en un cosmos que és caos i desordre des que l'amor ha esdevingut nostàlgia. Mentre s'escalfaven els motors d'aquesta andròmina que és el meu cos de vellard, he consultat el diccionari per ubicar-me

[del gr. hypóphysis 'rebrot, crescut per dessota', comp. de hypó 'sota' i phýsis 'el que creix o brota']
f ANAT ANIM/FISIOL Glàndula de secreció interna, en forma de mongeta, situada a la base del crani, sota l'encèfal, que regula la major part de funcions de l'organisme.

i només ha servit per perdre'm encara més amb tanta ciència a primera hora del matí. Ara em caldria un cafè, sobretot per oblidar-me d'anatomies i de fisiologies que em duen cap a records que no vull regirar. No podia haver-se'm aparegut, per la mateixa combustió espontània, alguna figura retòrica o la tornada apegalosa d'una cançó de Passenger?

Hauria esquivat la ciència i l'episodi tortuós d'una relació que ja havia passat als annals de l'oblit, de la que no hi ha ni tan sols fotografies per il·lustrar-ne una existència. Tot al contrari del cos dactilífer i datiler que nit i dia em martiritza amb carícies imaginàries i turgències que em fimbren l'ànima. O la nimfa d'Heliòpolis que, malgrat silencis i absències, em fa trontollar el sòl que trepitjo només intuint una única síl·laba del seu nom selvàtic i de sílfide. Per no parlar de la verònica que em cobreix el seny en rememorar la virginitat perduda en el llit patern entre els braços minúsculs d'unes sines joves i majúscules, allà on les dents hi deixaren rastres invisibles però permanents que han perdurat anys, lustres, dècades...

I la hipòfisi ha volgut estroncar tanta memòria inútil però satisfactòria, aquest reguitzell femení que no retorna el caliu als meus llençols però que ajuda a empènyer dies. La solució serà recuperar The Final Countdown per posar en guaret aquestes neurones díscoles. I xiular com un posseït durant una bona estona. Potser vinguin al record la blonda d'unes calcetes a parvulari, o la cigarreta que havia de ser fumada per aconseguir un exòtic petó suec, als meus tendres setze anys... I resar perquè la hipòfisi s'extirpi de soca-rel i es desterri del meu cervell...

Latència (o Concuspiscència i nostàlgia)(RepteDCIV)

S'ha dutxat amb parsimònia tot esmerçant-s'hi. Després de tota la tarda a les classes d'arts plàstiques, sols demana aquest ritual per treure's les restes de terrissa d'entre les ungles i per gaudir del silenci i de la calma amb ell mateix. Ja arribaran la cridòria de la quitxalla, les quatre frases comptades entre el matrimoni, el sopar frugal i les combinacions impossibles gràcies a qui tingui el comandament del televisor. Però cada vegada li costa més trobar-se a gust immers en aquest plaer solitari de la dutxa. Si no és una corredissa entre els germans, és una visita inesperada que l'apressa. Tot i que sembla més una justificació pel desencís gradual que se li ha acumulat any rere any, com una desídia incòmoda o un avorriment continu. Per no esmentar la tòpica i típica arribada del desencís, també a la seva llar.

Tem dir allò que sent. Perquè és crua la veritat. Però, d'un temps ençà, les seves mans no li desperten emocions, tampoc no s'esforça per arribar abans a casa i fruir d'una atmosfera relaxada. Inclús amb un cert grau d'excitació, quan existeix el perill de la descoberta, perquè els ulls dels infants sempre són curiosos... Per això, de vegades, davant tants imprevistos i filigranes circenses, prefereix esperar la complicitat nocturna, un cop que els fills ja són allitats i vençuts pel son, quan l'habitació s'impregna de la fragància de l'espígol, deixat a l'armari entre les peces de roba, o les ametlles del gel de dutxa d'ella, o quan les llistes del parquet registren qualsevol moviment. Aquests instants sagrats, però, no l'omplen ja. El que hauria de ser un cúmul de preliminars per suggestionar-lo esdevé un ambient gèlid que no convida a explorar aquell cos tan conegut. El desencís és tan tangible i latent, la química de la concupiscència tan inexistent, que s'olora la nova la derrota.

En la foscor absoluta, amb una certa nostàlgia, palparà el perímetre on descansa la seva dona, detectarà la camisola i les corbes sinuoses de la seva figura i, per uns minuts, fingirà una flama que ja li fa el pes. L'egòlatra prefereix això que acceptar que realment existeix el desamor per ell mateix.

Aprenent de geni (Repte Clàssic DCI)

Té tantes ganes i desigs d'esdevenir poeta que s'ha impregnat dels clàssics amb lectures fins a altes hores de la matinada, quan gairebé despunta el dia. Emula les rimes de Carles Riba i els decasíl·labs de Miquel Martí i Pol; l'amor furtiu i cortès d'Ausiàs March o la perfecció dels sonets de J. V. Foix; el sentiment tísic de Joan Salvat-Papasseit o les imatges plenes de simbolismes de Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Li ronda pel magí el croquis d'un amor que pot esdevenir musa dels seus versos, i n'esbossa qualitats incomparables, extretes de tantes bandes que no hi reconeix cap noia real o que s'hagi creuat amb ell al llarg de la seva vida però ja li fa el pes aquest disseny tan estrafolari com platònic. A més, qui sabrà si existeix o és una invenció de l'artista quan estigui a la palestra, en qualsevol fira del llibre mentre signa exemplars a tort i a dret? No hi ha cap figura en l'escampall retòric que inclogui l'al·legoria o idealització? Haurà de consultar el seu manual d'estil... I engolir un cop més el Diccionari General de la Llengua Catalana de Pompeu Fabra, i rellegir els versos de Josep Maria de Sagarra per polir vocabulari i expressions.

Ara, però, l'aprenent de deixeble de geni dorm com un soc amb el llum de la taula on feineja a diari, després de la jornada estudiantil, entre voluminosos llibres, assetjat per fulls i fulls que ha omplert d'estrofes i que sempre acaben enterrats al fons d'un calaix en el moble més apartat de tota l'estança. Sense destorbar el seu son ni el seu somni de convertir-se en un autor de renom, llegim la darrera composició, tota una filigrana d'alexandrins amb una rima interna que gairebé no és plausible...

Narcís

On s’amaga la Veu que crida l’aigua efímera
En el si de la Fosca amb paraules lacòniques?
Mentre la nit s’embosca en l’urc de la seva ànima,
El llim paga l’alt preu de l’àvida supèrbia.

On s’oculta la Veu que clama l’aigua agònica,
Que es perd en la flor tosca, pètals de carn diàfana?
En el seu cor creix l’osca del malefici, errívola
Set que asseca la deu de l’eterna innocència.

Lluny dels somnis acaba amb la mentida aquàtica
El feble espill trencat d’esperances incrèdules,
Fill de la soledat sense misericòrdia.

Es gelarà la lava que el crema amb flama ígnia?
El pètal, del fang nat, mor per la imatge pròpia:
En el cor s’ha sembrat l’agonia de Màrsies.

El cert és que la mitologia o les rimes no estan massa en voga però és el perill que té haver-se deixat impressionar pel cercle homèric i, sobretot, per poetes que deixaren de banda la quotidianitat i feren que els seus mots fossin massa inaccessibles per al poble que podia llegir-los i comprendre'ls. Però no li restem mèrit a aquest vailet que, entre la vetlla i l'endormiscament, teixeix el seu Univers particular...

Eufòria (o Equívoca)(#hemcrescutjunts #tweetrelat; 5)

 

Fulleja'm, vas dir-me, i entre la calor i el plaer de ser enmig de la biblioteca del Museu, el seny m'abandonà.

Competència (o Essència)(#tweetrelat #hemcrescutjunts; 4)

 

Digues, quina competència té l'arbre davant de la grisor del mur, per molt d'art que aculli en el seu interior?

Velocímetres (#hemcrescutjunts #tweetrelat; 3)

La taula parada, cadires incloses, és un cop de puny d'ençà que l'accident canvià la nostra realitat per sempre.

Celístia (o Brúixola)(#hemcrescutjunts #tweetrelat; 2)

Calia trobar l'atzur enmig de la celístia, o viceversa. Mentrestant, els teus ulls ja em servien de brúixola.