Bèsties (o Túniques gèlides)(Repte DXCI)

Des del llogarret s'olora la proximitat del desert i de les muntanyes i del llac. Una brisa humida i àrida alhora. Es pressent el pànic de les noies que, encaputxades, han estat transportades de forma rudimentària per camins polsosos, d'argila resseca. Són bèsties, menys valuoses que les de càrrega però. No valen res; a ulls dels seus captors són carn que els oferirà nous soldats per al seu exèrcit. Res més. El silenci envolta cada racó d'aquella extensió de terreny. Les quatre cases, construïdes amb materials que no garanteixen una durabilitat mínima, semblen delimitar l'espai per retenir-les sense massa esforç. El cap del grup, armat també com la resta dels membres, ordena encendre una foguera. Servirà per cuinar-hi les provisions que duen i alimentar aquelles desgraciades. Les tonalitats ocres del paisatge es barregen amb el caqui i negre de la indumentària dels homes, i aquesta uniformitat els camufla i els confereix un aspecte marcial, intractable. Són una canilla assedegada de sang i de mort, implacable com l'avanç de les dunes.

La fusta crepita, en encendre's, i trenca la quietud obligada i la tensió palpable. Les dues-centes setanta-sis noies somiquen entre murmuris desesperats, desorientades i vestides amb túniques negres, emmanillades en parelles. Amb aquestes condicions, l'escapatòria és impensable. Mentrestant, el cel canvia el cromatisme i dibuixa formes sinuoses amb l'enjogassament dels núvols. Fins que el foc encès és l'única font d'il·luminació en aquella contrada, juntament amb el pleniluni. Després de l'àpat —frugal per a les joves, copiós per als captors—, les rialles i els acudits s'alternen amb les insinuacions i les vexacions. Han de treure'ls del cap aquelles ínfules d'aprendre i d'investigar. En el nom d'Al·là. També en el seu nom, caldrà triar i tastar la mercaderia abans d'obtenir-la o de vendre-la. Al voltant dels narguils, la diversió està assegurada.

Diferències (o Minúscula grandària)[Lliga de Microrelataires; J6]

Finalment, l'Eva s'ha adormit aferrada al meu pit. Ara la bressolo entre els meus braços i li murmuro una melodia. Així m'asseguro que no es despertarà quan la col·loqui al bressol. Mentrestant, l'observo, encara bocabadada i embadalida. Les parpelles closes, la respiració pausada i tranquil·la, la delicada mà que m'envolta el dit índex. Se sent segura i jo, agraïda. Agraeixo, un cop més i en silenci, haver-se'm permès tastar aquest miracle de la Natura. Estic sola amb ella però, què hi ha de diferent en els anys de la meva existència? Sola durant el primer festeig, sola també en passar per l'altar. I aquesta soledat no va esborrar-se en sol·licitar el divorci, ni tampoc després de la febrada dels primers encontres amb un aspirant a lletraferit, ni tan sols amb el pare de l'Eva. Estic convençuda que trescaré per aquesta nova senda, amb dificultats però aconseguiré avançar i superar tot obstacle que se'm presenti. Trauré forces de sota les pedres, si cal, sense demanar almoina d'amor a qui ja no m'omple ni m'aporta res. Perquè el Cel també té tres lletres entre els meus braços, i és la minúscula grandària del fruit del meu ventre, l'Eva, la meva filla.

Càbales (o Misericòrdia)(REC de la Cadena Ser VIII; 023)

Tot estava dibuixat a la petita llibreta grisa que duia a la butxaca dels pantalons, i així no hi havia perill d'error o de descuit. Bric de llet, pa, formatge... només l'imprescindible. Tot traçat amb una visible cura. Ella, que era sordmuda, assenyalava els dibuixos que volia i la seva filla entrava al supermercat amb els diners necessaris, segons les càbales de la mare. Mentre la nena corria pels passadissos frenèticament per acabar ràpid l'encàrrec, la dona continuava al costat dels carros de la compra demanant a estranys una mica de misericòrdia, en forma de moneda, per apaivagar la seva fam i la de la seva filla.

Tònica (o Insòlites rosàcies)(RepteDXC)

En arribar de la feina, al racó del jardí on, fins al matí, hi havia l'extensió verda de la gespa, hi apareix un espès entortolligament de rosers, tots ells florits. Compto les poncelles i en faig un ram de vint-i-quatre roses de roig passió, que farà alegre la meva senyora. Les deixo en un gerro, al rebedor i em disposo a netejar aquell racó de plantes invasores. Poden ser precioses, però no les hi he plantades pas jo, aquelles rosàcies. M'esgarrinxo i m'embruto, m'hi esforço prou i, abans que la dona plegui i torni a casa, no hi ha indicis d'aquell desordre de tiges i espines i fulles i flors. M'és difícil explicar-li aquell insòlit episodi, que, desconfiada i gelosa, no creu i s'endega una acalorada discussió, al voltant de la infidelitat. Com que sóc de perdre els estreps amb facilitat, sobretot si se'm vol deixar amb la paraula a la boca, la segueixo escales amunt i replico els insults d'ella. Amb la malastrugança que, en aturar-la, rodola fins al començament de l'escala, on el cap li ha picat contra el terratzo. Puc assegurar, sense comprovar-ho, que se li ha esberlat el crani i ha mort. Penso amb rapidesa i, com que ja fosqueja, decideixo enterrar-la al lloc on ha aparegut la invasió vegetal. Si segueix la il·lògica tònica d'avui, demà tot quedarà novament cobert de rosers que no penso ni esporgar. Busco el pic i la pala al traster; més tard ja em capficaré per justificar la seva desaparició.

Insistència (o Contingència)[65a Crida de VullEscriure]

—Et ve de gust una xocolata desfeta amb xurros? Convido jo —diu ella, amb veu seductora, quan s'adona que els seus petons han estat efectius. No sé quants me n'ha repartit però la sé insistent, ambiciosa.

Contesto amb un murmuri que no se sap si és afirmatiu o negatiu. Encara no obro els ulls. Estic exhaust i matinar no m'ha agradat mai. Ella, aquesta faceta, la duu millor i, abans que col·loquin els carrers, ja està donant la murga a tort i a dret. Intento seguir-li el ritme però és quasi impossible. Per un esmorzar així sóc capaç de matar. L'únic problema és que gairebé hem vist clarejar fa escassos minuts. Per molt que ella em digui que hem dormit sis hores seguides.

M'endormisco de nou, i noto els seus llavis, que s'allunyen al mateix temps que m'abandona la consciència. És agradable flairar-la tan a la vora, sentir els seus dits com m'acaricien la pell suaument, fins al punt que em provoquen esgarrifances de plaer. La respiració es regula, segons els estímuls que rebo; el diumenge és sinònim de tranquil·litat i tot el cos se'm vol relaxar. Però no és fàcil quan una mà exploradora em ressegueix cada porus i aconsegueix que m'inquieti i fregui el llindar de l'excitació.

Sóc mal actor i ella ho sap. Quan fingeixo que dormo, el ronc deixat anar aleatòriament em delata. Per aquesta raó, la seva mà continua baixant i es dirigeix, amb malícia, cap a les cuixes. Vaticino la derrota si arriba a l'objectiu que es proposa assolir. Perquè el torrent de pessigolles generat en aquell punt és tal que em desmunten el decòrum fingit i, en part, controlat. A més, els meus budells m'abandonen als darrers instants i s'alien amb l'enemiga, tot emetent un so familiaritzat amb l'indici de la gana. Es tracta de tota una deserció en regla enmig de la contingència i, davant de la humiliació imminent, enarboro la bandera blanca amb una proposta millor:

—Menjar xinès al Wok de l'avinguda, rotllets de primavera i litxis inclosos? Convido jo. I a l'esmorzar també, si et deixes esmorzar...

Escapatòria (o Sentència monòtona)[Minicrida#040 - No puc més… Se’ns ha escapat!]

L'anciana troba el lloro a la barana del seu balcó. S'hi acosta i l'ocell no fa cap moviment per fugir. Se'l veu exhaust, deshidratat. L'examina i no li veu cap placa identificativa que li doni pistes de qui pot ser el seu amo. Amb una veu estrident, repeteix de forma monòtona unes paraules que no semblen regir-se per la lògica. No puc més… Se’ns ha escapat!, ho pronuncia amb una barreja de sorolls típics d'aquesta espècie d'animals. És la banda sonora que escolta mentre regira l'habitació dels mals endreços. Recorda que els seus néts hi van guardar una gàbia, després de la mort del darrer dels periquitos que tant li agradava de criar al seu marit. Però ni uns ni l'altre l'acompanyen ja. És per aquesta raó que la inesperada visita l'alegra, en part. La troba coberta per un llençol blanc, li treu la pols i, com que veu que l'animaló no s'espanta, li obre la portella per si li agrada la idea de ser-ne l'inquilí.

A la tarda, li anirà a comprar escaiola i una gàbia més adient per a la seva mida. Ara, entre la fruita i l'aigua que l'hi deixi, podrà passar-ne sense. El lloro continua repetint la seqüència de mots sense pausa ni variació, dins de la gàbia i sense trobar-s'hi estrany. Ella no sabrà mai que els anteriors amos maltractaven l'ocell per ser tan repetitiu i amb una dèria tan marcada per a l'emulació, ni que la dona, farta de la mascota, va pronunciar les tres primeres paraules*. Tampoc que l'episodi continuà amb un intent d'ofegar-lo dins de la banyera, que el lloro esquivà amb perícia i un bec resistent i bel·licós. I que, abans d'amagar-se sota el llit, l'home digué les tres paraules últimes**. El seu cervell les memoritzà i els seus ulls detectaren la finestra entreoberta. La via lliure per a l'escapatòria ja era servida.

Dins de la gàbia, que encara tufeja a periquito, es promet de mesurar aquesta gola seva i de canviar més sovint el seu repertori lingüístic, perquè l'anciana no s'afarti de la seva companyia. Per molt pacient que sembli...

Se sobreentén que els asteriscos corresponen a *=No puc més…; **=Se’ns ha escapat!

Ignomínia (o Angúnia)(Relats conjunts)

L'objectiu de la càmera sobrevola una esplanada de sorra i escasses palmeres, on una autopista, que és una ferida negra enmig d'aquesta mar de dunes, es dibuixa sinuosament. En ella, gràcies a un zoom extrem, hi trobem un tot terreny que circula a gran velocitat, dins dels límits descrits en el Codi de Circulació de Dubai. El vehicle, amb quatre ocupants, es dirigeix cap al Burj Khalifa, que es perfila clarament a l'horitzó. Si cerquéssim la ubicació exacta per a facilitar la tasca al navegador GPS incorporat en els complements extres de l'automòbil, sabríem que les coordenades són les següents: 25° 11′ 50″ N, 55° 16′ 26.6″ E. Per no fer feixuga la travessia i per no conversar de coses banals, com la meteorologia o la quantitat de camells que calen per comprar una dona, el fus ens fa ascendir amb celeritat els 828 metres d'alçada del gratacels en uns instants, no aptes per a aquells que pateixen de vertigen.

Un cop dins de la seva suite i amb un diàleg d'una càrrega més humorística que dramàtica, els tres integrants masculins del grup discuteixen sobre el desenvolupament de la missió a partir d'ara, amb entrebancs de darrera hora inclosos. Sense parpellejar, l'agent Ethan Hunt accepta el repte d'arribar al servidor central, onze pisos més amunt de la planta on s'allotgen, que és la 119. Mentre els agents Brandt i Dunn tallen el finestral amb un cúter làser, Hunt es col·loca i revisa els accessoris que l'ajudaran a grimpar sense problemes. El corrent generat per l'absència del vidre és enorme. Però ell inspira i expira amb decisió i, enmig de l'impuls inicial, una veu familiar li provoca aturar-se.

— Tomàs Creuer, vols parar de fer l'animal amb la finestra i tornar al llit? Ara mateix!

— Ara... Caramelet meu..., és que tenia calor...

— En ple desembre? En un hostal del Pirineu lleidatà? No em vinguis amb falòrnies...

En Tomàs, mesell, s'enterra sota la vànova i intenta seguir dormint. La missió haurà de seguir-se en silenci i amb més secretisme. És el que té el matrimoni... Quan acluca els ulls, en la seva ment es visualitzen unes noves coordenades, que no corresponen a l'edifici més alt del món en l'actualitat. Sinó a les de la ciutat d'Aleppo (36° 13′ 0″ N, 37° 10′ 0″ E). Les ràfegues d'aire han esdevingut quietud, alterada per la incursió d'un comboi militar. En Tomàs s'olora una nova missió per a la Força de Missions Impossibles, però es troba immers en el segrest de Steven Sotloff. La notícia de la seva decapitació l'ha trasbalsat i inquietat durant mesos i no es desempallega d'aquesta angúnia constant de recordar les ominoses imatges difoses per l'Estat Islàmic, en un clar desafiament ple d'ignomínia. Ni devorant tantes pel·lícules com li sigui possible.


Relats Conjunts 

Llàstima (o Litúrgia cíclica)(ARC a la ràdio)

Es lleva i s'empolaina per arribar a la primera pregària del dia. L'església quasi deserta l'espera amb una sorpresa desagradable. Al tauler de les esqueles hi apareix el rostre d'un antic col·lega i renega des de llavors, entre murmuris inintel·ligibles. Fins a dos quarts d'onze no se celebra el funeral, però no cal esgotar el temps. A la sortida de missa de vuit, esperarà en silenci uns minuts més i es dirigirà, xino-xano, cap al supermercat. Frega la cinquantena i les seves cames agraeixen l'exercici físic. Dins de la desgràcia ja inevitable, es convenç que se sent més còmode entre carretons, sincerament. I no li fa tanta llàstima trobar-hi gent del poble. Són altres circumstàncies, menys compromeses, amb el posat lax de qui està més pendent de la llista de la compra que de rostres familiars. Quan veu que l'estómac li reclama atencions, torna a casa amb la compra minsa —un tascó de formatge, una llauna de tonyina, una baguet—.

Devora en silenci l'àpat improvisat, a peu dret, tot recordant anècdotes del difunt. L'entristeix perquè era a les portes de la prejubilació i, en un tres i no res, ja cria malves. Se li han acabat els problemes, però. La tristesa que, fa uns segons, sentia pel mort ara se la personalitza interiorment. És millor que senti llàstima per ell, que segueix viu, i seguirà escoltant aquella frase, com un romanç cançoner, tan gastada: El seu currículum és extraordinari, llàstima de la seva edat..., una escena que es repeteix sempre que la gent de l'atur li concerta una entrevista de feina. Escup amb ràbia i torna a maleir el mort. Gràcies a ell, potser a la nit hagi de baixar al contenidor. La recaptació és millor amb les ancianes devotes que entre carretons empesos per persones capficades en llurs cabòries. Tot dependrà de les queixes dels seus budells, que no segueixen una litúrgia tan cíclica...

Parmènides (o La constància)[RepteDLXXXIX]

La llebre atura la seva cursa per abeurar-se davant de la font. No sent set però té temps i no detecta cap perill proper. El doll d'aigua flueix tranquil·lament, cau en el bassal que es forma dins de la pica i ella se'l mira amb la pupil·la inquieta i nerviosa. No ho pot evitar. Inclús quan el líquid cristal·lí acumulat forma ondes concèntriques en rebre el rajolí. Bada la boca però els ulls es mouen amb celeritat d'una banda a una altra. S'ha oblidat per uns segons del camí recorregut i del que encara resta per recórrer; es meravella d'aquell xipolleig encisador. Ara, per fi, s'adona que tot flueix i canvia. Això li dóna més confiança de la que té normalment. Es decideix a beure un glop llarg d'aquell fluid, que la refrescarà i li recorrerà pel cos sense aturador.

Acluca les parpelles i sent l'aigua inundant-li la gola, tot escoltant les rialles trapelles tan identificatives dels minairons, que joguinegen. Els imagina empaitant-se a través dels arbres, per caminois invisibles. Els reconeixeria si els trobés al seu davant, per les faules que tantes vegades li han narrat els pares. Però els seus peus són més ràpids i àgils i escàpols que els moviments del seus membres i musell i esguard. Prefereix seguir la tradició i heure-se-les amb la tortuga, de passes lentes. Aquest cop, però, gràcies a Heràclit, segurament la sort serà favorable al cantó dels lepòrids. Per tant, beu amb calma i afina l'oïda. Junt amb el riure dels diminuts éssers, el refilet d'ocells diversos s'agermana amb el so del ventijol entre les branques. Visualitza el final del camí, ja s'hi veu travessant la línia imaginària que han acordat i, a una distància considerable, el rèptil, carregat amb la closca, com esbufega d'esma. Aquest cop se sap vencedora, i aquesta victòria servirà de revenja per als seus avantpassats per tantes curses perdudes contra les tortugues.

La llebre, encara aturada a la font, enmig del somnieig ullcluc de superioritat, no aconsegueix discernir, d'entre els sons boscans, la crepitació constant d'unes potes lentes, que avancen sense pausa i que creuen, impassibles, la meta. Tampoc la fressa dels minairons, que no es cansen de perseguir-se, no l'ajuda a percebre que la història, una vegada més, es decanta en favor de la constància i de la lentitud. I, parafrasejant mentalment l'oblidada teoria de Parmènides, que el que és és immòbil, limitat i perfecte, plorarà llàgrimes amargues quan obri els ulls i s'adoni que, de nou, la seva espècie serà la riota dels animals.

Com que té mal perdre, es capbussarà a la pica fins que deixi de respirar. Potser així, i per reblar el clau, la derrota es veurà eclipsada pel seu ofec i l'honor de les llebres, aquesta vegada, quedarà intacte. Perquè, qui dóna importància a la cursa entre Aquil·les i la tortuga quan s'expliquen els fets i la seva mort a la guerra de Troia? No té color ni mèrit, al capdavall, guanyar aquesta cursa..., s'enganyarà al fons de la font.

[Il·]lògica (o Fórmules i mètodes)[Lliga de Microrelataires; J5]

Somriu tristament. Davant dels blocs de notes plens de fórmules, sent la buidesa del treball conclòs i la claredat de trobar-se en un atzucac encara més fosc que en començar les indagacions. És metòdic i, amb els reptes personals, s'aguditza la seva metodologia. Per això, ha respost els interrogants i les excepcions possibles, perquè cap equació no pugui ser refutada per l'auditori. Ara, però, empassa saliva mentre redacta la presentació del seu teorema sobre la lògica de la contradicció. Perquè s'adona que ha treballat endebades, al voltant del que ja no existeix, segons els seus càlculs exactes. Tota una paradoxa...

T[h]òrrida (Repte DLXXXVIII)

En entrar dins de la botiga, l'olor del vímet li porta a la memòria l'hermètic i personal record de la primera pel·lícula d'Emmanuelle, amb què les palles es garantien. No per la qualitat de la cinta sinó per l'ímpetu de l'adolescència. Ara, però, es troba en aquella botiga per evitar el mal tràngol de l'aniversari de casament i perquè és un regal perfecte per a la seva senyora, que tant li agrada guarnir la casa i fer-hi canvis quasi imperceptibles però que la satisfan quan se n'adona algú. L'establiment és buit quan ell hi entra, i el ressò del picarol penjat a la porta delata la seva presència. Llavors, del magatzem en surt una jove atractiva. L'afegitó d'aquest rostre angelical als records adolescents és la barreja perfecta perquè li vinguin pensaments impurs i tòrrids, que l'exciten. Es fixa en la brusa de la noia, la figura que se li dibuixa és exuberant i fina, alhora.

Després de la salutació inicial d'ella, el silenci que segueix és palpable, incòmode, amb un bon dia ancorat al fons de la seva gola. Perquè s'ha adonat que la dependenta no duu sostenidor i uns mugrons inflats i foscos es perfilen sota la roba. A l'alçada del ventre, un melic prominent és la prova que aquella panxa amaga un embaràs. Tant que ha fantasiejat amb vídeos i fotografies de prenyades visualitzats a la xarxa, ara també experimenta calor. Per dir-ho de forma suau. La tremolor de tot el seu cos es reflecteix en l'esbós de frase que emet. Una grolleria ben directa. És tard per rectificar l'estirabot pronunciat. L'expressió de la noia és de fàstic i de sorpresa. Abans que l'insulti, el picarol ressona de nou. Ell fuig amb una lleu taca d'humitat a prop de la bragueta. El regal haurà de ser un altre...

Clarividència (REC de la Cadena Ser. VIII; 021)

Seguia atrapat allà dins. Tot i haver trencat aigües hores enrere i de tenir una òptima posició per a un part sense complicacions, el fetus no avançava ni un centímetre cap al camí correcte, fora del ventre matern. Alguna cosa anava malament i tothom semblava adonar-se'n. Es va haver d'improvisar un pla alternatiu, tot estudiant la possibilitat dels fòrceps o de la cesària, però res no semblava funcionar en aquell atziac quiròfan. La dona, desesperada, mirava arreu aterrida. Com si pressentís, ella també, la clarividència del seu fill, que es negava a conèixer aquell planeta ple de caos que era la Terra.

Fosforescència (o Alienígenes)[65a Crida de VullEscriure]

Al bell mig de la pista d'enlairament, mitiga com pot la resplendor del quadre de comandaments perquè no sigui visible en plena nit. La missió ha de ser secreta, sense errors ni imprevistos. S'ha escolat dins de la màquina sense fer soroll i manipula palanques i pedals perquè el compte enrere ha començat en el precís instant que ha travessat la porta de l'hangar. La trucada ha estat concisa i breu, l'objectiu és actuar amb meticulositat i evitant deixar rastres i pistes que desvetllarien tot l'entramat, allò planejat subreptíciament. Ha memoritzat plànols i ubicacions, ha escoltat converses per imitar accents abans de trepitjar terreny enemic i espiar cada moviment efectuat i pensar estratagemes amb antelació. El factor sorpresa el sedueix i li provoca un somriure. Les guerres es guanyen així, amb plans executats a la perfecció, amb batalles al sarró. No cal vessar sang ni causar catàstrofes gratuïtes. Nota sota el peu dret el pedal de l'accelerador i agafa amb força el volant. No té temps d'engegar el motor que la fosforescència d'un feix de llum l'astora i l'abdueix. Els rumors que ha escoltat són certs i la invasió alienígena és una realitat... Els extraterrestres han descobert la seva presència i sap que s'ha acabat l'aventura abans de començar-la.

Davant seu, el groc llampant de la granota de feina, prou coneguda i familiar, el deixa clavat al seient. És tard per fugir, i per inventar excuses que no evitaran el càstig. Un cop més, el trapella del seu fill ha potinejat el cotxe, sense permís. Acluca els ulls i es provoca quatre llàgrimes perquè l'esbroncada del pare sigui més lleu. Almenys perquè aquesta vegada no li requisi la col·lecció de còmics de la Marvel...

Dècimes (o Fèretre)[Lliga de Microrelataires; J4]

Desperto en l'obscuritat absoluta i amb la fressa de vaixella esmorteïda per la porta tancada de l'habitació. Imagino l'hora, perquè el meu cos segueix essent un rellotge, mentre l'olor de cafè acabat de preparar m'arriba al nas. Imagino també la dona feinejant a la cuina, la visualitzo. En breu, vindrà amb la safata de l'esmorzar i evitarà el frec de la meva mà lívida en dècimes de segon. Com si es tractés de la d'un empestat. M'enumerarà el menú d'aquest matí amb la modulació monòtona, de desgana. I, per compromís, m'ajudarà a engolir aquell àpat amb celeritat, absent de diàleg perquè, tot seguit, em deixi sol de nou, amb el televisor inútilment encès.

Sé que ho fa amb malícia, i no li costaria res sintonitzar l'emissora de ràdio que m'agrada. L'adversitat l'ha refredada, també ho sé, i ara es troba lligada a un llast per un sagrament en què encara hi creu, amb visible fariseisme. Mentrestant, i gràcies a les meves cabòries, passaré les següents hores en l'obscuritat absoluta, privat de visió per un glaucoma, i imaginaré la propera safata que em porti, postrat al llit, com un mort en vida dins del fèretre, amb els ulls inútilment oberts.

Dissidència (o Justícia)[Minicrida #038 - I vosaltres no feu més que fer l’idiota]

La nevera s'espolia a diari i ningú no té la decència de reposar-la. Les escombraries s'acumulen en un sac industrial, de 170 litres de capacitat, i, fins que no empudega tot l'ambient, no hi ha ni una queixa perquè, evidentment, una servidora el llenci al contenidor. El dipòsit del lavabo sense descarregar quan s'ha acabat d'orinar i, tant sovint, rastres marronosos a la tassa, que vénen basques quan cal netejar-lo. Per molts productes desinfectants que utilitzi. I qui és el braç executor? Sí, ho podeu dir ben alt, que tothom ho sap. I ara m'escridasseu perquè el dinar no és a taula a l'hora? Avui que m'he hagut de jugar la integritat per no incendiar la cuina i la resta de la casa? Avui que, com sempre, em tornen a faltar dos parells de mans per arreplegar tota la merda que genereu? Vosaltres m'ho dieu, que preferiu escarxofar-vos al sofà i que gairebé us masteguin el menjar?

Ja n'estic fins al capdamunt de tot, que els maldecaps se'm multipliquen, i vosaltres no feu més que fer l’idiota. Socs, ganduls, dròpols, sòmines! Demà ja plorareu perquè us vingui el plat a taula, o la roba us aparegui per art de màgia, o la brutícia no se us mengi a mossegades. Desisteixo, plego, la mula ha dit que prou!

Nostàlgia (REC de la Cadena Ser. VIII; 020)

A ningú no se li ocorrerà que només va voler volar, com abans de l'accident. Tampoc que sentia nostàlgia dels núvols i del cel blau, dels llampecs tan propers en plena tempesta ni dels canvis de pressió en variar l'altitud. A ningú no se li passarà pel cap preguntar les raons per les que va tornar a l'hangar amb un uniforme de l'època en actiu. La seva presència era tan perillosa, tan lligada a la matança de civils a l'Afganistan, que s'havia d'esborrar rotundament. D'un tret precís, per exemple, escampant pel paviment la seva matèria grisa, tan grisenca com l'entramat del que incumbeix als militars.

Bèsties de càrrega (o Demència)(RepteDLXXXVII)

Quan cau la nit respira alleujat. Tanta feina amb l'aixada l'ha esllomat i desitja que tothom s'encauï, ara que els animals són tancats als llocs respectius. Després d'una setmana en aquella vall, sota les ordres del masover, ajocar-se al mas encara no li és permès, i ha de seguir dormint a la pleta, com una bèstia de càrrega més, envoltat d'olor de fenc, palla, fems... No ha perdut la ràbia i l'odi que el caracteritza i que tant li costa dissimular davant de la gent. Ara, en soledat, no cal interpretar cap paper i tanca els punys amb ràbia, tot recordant episodis del passat, que l'han fet fugir sempre. En aquesta contrada, però, les notícies no arriben amb massa rapidesa. Ni les bones ni les nefastes.

Amb la navalla a la mà, s'entreté amb una branca de faig. L'aprima i l'esmola, com si fos una estaca. Aquesta nit, la lluna vella il·lumina els camps acabats de sembrar i la fageda s'omple de siluetes fantasmagòriques, però a ell no l'espanten. El gos d'atura se li acosta remenant la cua. L'aparta amb una puntada de peu després d'escopir-lo. Sense cap raó. Igualment, de forma irracional comença a clavar-li l'estaca entre les costelles. Els xiscles llastimosos del ca són esmorteïts pels murs de la pleta. Els animals, però, s'agiten amb nerviosisme. Quan para d'enfonsar-li l'arma improvisada, el toll de sang és evident.

Flaira l'olor ferruginosa, i s'excita. Es dirigeix a qualsevol punt on hi ha animals i, un a un, els sacrifica, en silenci, amb un lleu gruny que acompanya cada nova estocada. Ha canviat la branca per la navalla esmoladíssima. Als seus peus cauen ovelles, vedells, cabres, poltres... La demència homicida no s'atura ni se sacia. Reconeix que necessita més cadàvers, com a mínim, abans que claregi el cel. Pensa en el corral, ple a vessar de conills i gallines, i una truja que gairebé compleix, amb un ventre descomunal. Surt a l'exterior; l'aire fresc l'espavila.

A l'abeurador es renta les mans, tenyides de vermell i adolorides. Se les eixuga a la samarra, heretada del primer pastor que va degollar anys enrere. Esguarda el mas i hi veu la claror d'una espelma en una finestra. Imagina que és la cambra de la filla del masover, de pell blanca i pits petits, perceptibles sota la roba. Aquesta imatge l'excita més encara. Després del corral, sols li restarà el matrimoni, abans d'emmordassar-la i desflorar-la.

Gàbies (o Càrrega genètica)[64a Crida de VullEscriure]

L'incendi s'inicia en plena nit, sense causes aparents. Al cap de breus instants, el recinte és una amalgama de brases i xiscles animals, excepte a la gàbia de l'últim ximpanzé arribat escasses setmanes enrere. Segueix mut, encadenat i ert. Les flames el lleparan aviat, li cremaran la pell i el deixaran en un estat crític, si és que algú arriba abans que l'estança sigui una massa incandescent. Tanmateix, sembla que l'únic final per al primat sigui el tràgic: perir, entre cadenes i barres d'acer, sense la llibertat perduda des que va néixer i que es va agreujar en ser atrapat pels humans que el mantenen captiu.

Distingeix el terra amb dificultat, degut al fum, que s'ha estès arreu. Es mareja, perd l'equilibri, es regira. Els seus ulls encara graven el que succeeix. I sent que el seu cervell es martiritza amb els fragments de frases dites entre aquelles quatre parets. Retalls de batusses dialèctiques que el dugueren a l'atzucac d'esdevenir peça clau d'un experiment. Des d'aparèixer milers de dubtes i ser desvetllats més tard a les paraules intel·ligibles per a ell quan discutien i dissertaven, en base als apunts d'un tal Darwin. Els primats eren el centre d'aquelles xerrades, peces clau pels gens, pels membres —mans i peus, palmells i plantes... i el reguitzell d'elements similars que es tractés— maneres de caminar i de menjar, de...

Tus, és l'única fressa que surt dels seus llavis. Ha après massa... Atura els pensaments i, amb apatia, ressegueix els espais que el circumden. Ha canviat res en tants segles? Estira el fil del que bull dins seu; idees massa elevades per preguntar-se sense fre el què i el quan i la manera. A pesar de l'incendi, sembla que se n'alegri. Si algú entrés endins del seu cap, pressentiria el que sent el ximpanzé ara mateix: alleujament, principalment. Ni pànic ni res. Se sent alleujat perquè s'alliberarà d'una vegada per sempre d'aquesta taca vital, que és esdevenir una baula en la cadena genètica dels humans, que el manté pres, tan similar als seus parents i familiars... I, ara, a més, dins d'una gàbia.

Mèdiums (o Dislèxia)(ARC a la ràdio)

No sé qui va posar de moda acabar les reunions de la colla amb una sessió d'espiritisme. Però, de ben segur que devia ser algú prou boig per ser amic nostre. Ara, amb els anys, seguim entaulant-nos com llavors. Fins i tot conservem el costum de la rudimentària ouija dibuixada a l'hule. Ens agradava fer el ruc amb un got qualsevol, mentre invocàvem l'esperit d'una rebesàvia difunta, tot intentant fer safareig de vides alienes. Sempre hi havia algú que el desplaçava dissimuladament. A mi em provocava respecte. Però, a mida de fer-ho, el sacrilegi acabava amb més rialles que patiment. Perquè, entre la beguda i la maria, l'ambient s'anava caldejant, i les respostes que obteníem eren més properes a la dislèxia que al xafardeig.

No teníem massa preocupacions en aquella època. Érem joves i les obligacions, escadusseres. En Màrius era el bufó de tots i entre pregunta i pregunta, explicava uns acudits suadíssims. Tothom s'exclamava però també esperava una nova intervenció graciosa. Els menús d'aquelles trobades eren pura improvisació, però ho deixàvem en mans d'en Màrius, que tenia la mà trencada davant dels fogons. Des d'un rostit fins a un pastís, passant per la salsa per als calçots, que mai no ens en va dir ni un sol ingredient. I això que el burxàvem i el subornàvem fins a l'extenuació. Potser era un altre motiu, però els tiberis del febrer i del març, quan devoràvem ceballots a manta, eren els més concorreguts.

Com avui, la primera calçotada de l'any sense en Màrius. No hi haurà acudits, ja ho sabem, perquè commemorem el primer aniversari de la mort d'en Màrius. Seguim essent joves i mèdiums d'anar per casa, que les penes no són tantes... Potser així desvetllarem les hipòtesis de l'autoria d'aquells gargots dislèctic. I ens cagarem vius, els més sensibles sobretot, entre respostes sense solta ni volta. Amb la pèrdua d'en Màrius, no només ens manca un amic i un humorista nat, sinó aquell aspirant a xef que ens estalviaria les corregudes al lavabo des de la seva absència.

Perímetres (o Sàtrapes)(Relats Conjunts)

Davant de Burj Khalifa, el xeic conclou l'entrevista, ufanós:

—Amb la inauguració d'avui, hem aconseguit ampliar el perímetre sota el nostre poder.
—Parlem de gratacels o de jous? —pregunta el periodista.


Relats Conjunts