Ignomínia (o Angúnia)(Relats conjunts)

L'objectiu de la càmera sobrevola una esplanada de sorra i escasses palmeres, on una autopista, que és una ferida negra enmig d'aquesta mar de dunes, es dibuixa sinuosament. En ella, gràcies a un zoom extrem, hi trobem un tot terreny que circula a gran velocitat, dins dels límits descrits en el Codi de Circulació de Dubai. El vehicle, amb quatre ocupants, es dirigeix cap al Burj Khalifa, que es perfila clarament a l'horitzó. Si cerquéssim la ubicació exacta per a facilitar la tasca al navegador GPS incorporat en els complements extres de l'automòbil, sabríem que les coordenades són les següents: 25° 11′ 50″ N, 55° 16′ 26.6″ E. Per no fer feixuga la travessia i per no conversar de coses banals, com la meteorologia o la quantitat de camells que calen per comprar una dona, el fus ens fa ascendir amb celeritat els 828 metres d'alçada del gratacels en uns instants, no aptes per a aquells que pateixen de vertigen.

Un cop dins de la seva suite i amb un diàleg d'una càrrega més humorística que dramàtica, els tres integrants masculins del grup discuteixen sobre el desenvolupament de la missió a partir d'ara, amb entrebancs de darrera hora inclosos. Sense parpellejar, l'agent Ethan Hunt accepta el repte d'arribar al servidor central, onze pisos més amunt de la planta on s'allotgen, que és la 119. Mentre els agents Brandt i Dunn tallen el finestral amb un cúter làser, Hunt es col·loca i revisa els accessoris que l'ajudaran a grimpar sense problemes. El corrent generat per l'absència del vidre és enorme. Però ell inspira i expira amb decisió i, enmig de l'impuls inicial, una veu familiar li provoca aturar-se.

— Tomàs Creuer, vols parar de fer l'animal amb la finestra i tornar al llit? Ara mateix!

— Ara... Caramelet meu..., és que tenia calor...

— En ple desembre? En un hostal del Pirineu lleidatà? No em vinguis amb falòrnies...

En Tomàs, mesell, s'enterra sota la vànova i intenta seguir dormint. La missió haurà de seguir-se en silenci i amb més secretisme. És el que té el matrimoni... Quan acluca els ulls, en la seva ment es visualitzen unes noves coordenades, que no corresponen a l'edifici més alt del món en l'actualitat. Sinó a les de la ciutat d'Aleppo (36° 13′ 0″ N, 37° 10′ 0″ E). Les ràfegues d'aire han esdevingut quietud, alterada per la incursió d'un comboi militar. En Tomàs s'olora una nova missió per a la Força de Missions Impossibles, però es troba immers en el segrest de Steven Sotloff. La notícia de la seva decapitació l'ha trasbalsat i inquietat durant mesos i no es desempallega d'aquesta angúnia constant de recordar les ominoses imatges difoses per l'Estat Islàmic, en un clar desafiament ple d'ignomínia. Ni devorant tantes pel·lícules com li sigui possible.


Relats Conjunts 

Llàstima (o Litúrgia cíclica)(ARC a la ràdio)

Es lleva i s'empolaina per arribar a la primera pregària del dia. L'església quasi deserta l'espera amb una sorpresa desagradable. Al tauler de les esqueles hi apareix el rostre d'un antic col·lega i renega des de llavors, entre murmuris inintel·ligibles. Fins a dos quarts d'onze no se celebra el funeral, però no cal esgotar el temps. A la sortida de missa de vuit, esperarà en silenci uns minuts més i es dirigirà, xino-xano, cap al supermercat. Frega la cinquantena i les seves cames agraeixen l'exercici físic. Dins de la desgràcia ja inevitable, es convenç que se sent més còmode entre carretons, sincerament. I no li fa tanta llàstima trobar-hi gent del poble. Són altres circumstàncies, menys compromeses, amb el posat lax de qui està més pendent de la llista de la compra que de rostres familiars. Quan veu que l'estómac li reclama atencions, torna a casa amb la compra minsa —un tascó de formatge, una llauna de tonyina, una baguet—.

Devora en silenci l'àpat improvisat, a peu dret, tot recordant anècdotes del difunt. L'entristeix perquè era a les portes de la prejubilació i, en un tres i no res, ja cria malves. Se li han acabat els problemes, però. La tristesa que, fa uns segons, sentia pel mort ara se la personalitza interiorment. És millor que senti llàstima per ell, que segueix viu, i seguirà escoltant aquella frase, com un romanç cançoner, tan gastada: El seu currículum és extraordinari, llàstima de la seva edat..., una escena que es repeteix sempre que la gent de l'atur li concerta una entrevista de feina. Escup amb ràbia i torna a maleir el mort. Gràcies a ell, potser a la nit hagi de baixar al contenidor. La recaptació és millor amb les ancianes devotes que entre carretons empesos per persones capficades en llurs cabòries. Tot dependrà de les queixes dels seus budells, que no segueixen una litúrgia tan cíclica...

Parmènides (o La constància)[RepteDLXXXIX]

La llebre atura la seva cursa per abeurar-se davant de la font. No sent set però té temps i no detecta cap perill proper. El doll d'aigua flueix tranquil·lament, cau en el bassal que es forma dins de la pica i ella se'l mira amb la pupil·la inquieta i nerviosa. No ho pot evitar. Inclús quan el líquid cristal·lí acumulat forma ondes concèntriques en rebre el rajolí. Bada la boca però els ulls es mouen amb celeritat d'una banda a una altra. S'ha oblidat per uns segons del camí recorregut i del que encara resta per recórrer; es meravella d'aquell xipolleig encisador. Ara, per fi, s'adona que tot flueix i canvia. Això li dóna més confiança de la que té normalment. Es decideix a beure un glop llarg d'aquell fluid, que la refrescarà i li recorrerà pel cos sense aturador.

Acluca les parpelles i sent l'aigua inundant-li la gola, tot escoltant les rialles trapelles tan identificatives dels minairons, que joguinegen. Els imagina empaitant-se a través dels arbres, per caminois invisibles. Els reconeixeria si els trobés al seu davant, per les faules que tantes vegades li han narrat els pares. Però els seus peus són més ràpids i àgils i escàpols que els moviments del seus membres i musell i esguard. Prefereix seguir la tradició i heure-se-les amb la tortuga, de passes lentes. Aquest cop, però, gràcies a Heràclit, segurament la sort serà favorable al cantó dels lepòrids. Per tant, beu amb calma i afina l'oïda. Junt amb el riure dels diminuts éssers, el refilet d'ocells diversos s'agermana amb el so del ventijol entre les branques. Visualitza el final del camí, ja s'hi veu travessant la línia imaginària que han acordat i, a una distància considerable, el rèptil, carregat amb la closca, com esbufega d'esma. Aquest cop se sap vencedora, i aquesta victòria servirà de revenja per als seus avantpassats per tantes curses perdudes contra les tortugues.

La llebre, encara aturada a la font, enmig del somnieig ullcluc de superioritat, no aconsegueix discernir, d'entre els sons boscans, la crepitació constant d'unes potes lentes, que avancen sense pausa i que creuen, impassibles, la meta. Tampoc la fressa dels minairons, que no es cansen de perseguir-se, no l'ajuda a percebre que la història, una vegada més, es decanta en favor de la constància i de la lentitud. I, parafrasejant mentalment l'oblidada teoria de Parmènides, que el que és és immòbil, limitat i perfecte, plorarà llàgrimes amargues quan obri els ulls i s'adoni que, de nou, la seva espècie serà la riota dels animals.

Com que té mal perdre, es capbussarà a la pica fins que deixi de respirar. Potser així, i per reblar el clau, la derrota es veurà eclipsada pel seu ofec i l'honor de les llebres, aquesta vegada, quedarà intacte. Perquè, qui dóna importància a la cursa entre Aquil·les i la tortuga quan s'expliquen els fets i la seva mort a la guerra de Troia? No té color ni mèrit, al capdavall, guanyar aquesta cursa..., s'enganyarà al fons de la font.

[Il·]lògica (o Fórmules i mètodes)[Lliga de Microrelataires; J5]

Somriu tristament. Davant dels blocs de notes plens de fórmules, sent la buidesa del treball conclòs i la claredat de trobar-se en un atzucac encara més fosc que en començar les indagacions. És metòdic i, amb els reptes personals, s'aguditza la seva metodologia. Per això, ha respost els interrogants i les excepcions possibles, perquè cap equació no pugui ser refutada per l'auditori. Ara, però, empassa saliva mentre redacta la presentació del seu teorema sobre la lògica de la contradicció. Perquè s'adona que ha treballat endebades, al voltant del que ja no existeix, segons els seus càlculs exactes. Tota una paradoxa...

T[h]òrrida (Repte DLXXXVIII)

En entrar dins de la botiga, l'olor del vímet li porta a la memòria l'hermètic i personal record de la primera pel·lícula d'Emmanuelle, amb què les palles es garantien. No per la qualitat de la cinta sinó per l'ímpetu de l'adolescència. Ara, però, es troba en aquella botiga per evitar el mal tràngol de l'aniversari de casament i perquè és un regal perfecte per a la seva senyora, que tant li agrada guarnir la casa i fer-hi canvis quasi imperceptibles però que la satisfan quan se n'adona algú. L'establiment és buit quan ell hi entra, i el ressò del picarol penjat a la porta delata la seva presència. Llavors, del magatzem en surt una jove atractiva. L'afegitó d'aquest rostre angelical als records adolescents és la barreja perfecta perquè li vinguin pensaments impurs i tòrrids, que l'exciten. Es fixa en la brusa de la noia, la figura que se li dibuixa és exuberant i fina, alhora.

Després de la salutació inicial d'ella, el silenci que segueix és palpable, incòmode, amb un bon dia ancorat al fons de la seva gola. Perquè s'ha adonat que la dependenta no duu sostenidor i uns mugrons inflats i foscos es perfilen sota la roba. A l'alçada del ventre, un melic prominent és la prova que aquella panxa amaga un embaràs. Tant que ha fantasiejat amb vídeos i fotografies de prenyades visualitzats a la xarxa, ara també experimenta calor. Per dir-ho de forma suau. La tremolor de tot el seu cos es reflecteix en l'esbós de frase que emet. Una grolleria ben directa. És tard per rectificar l'estirabot pronunciat. L'expressió de la noia és de fàstic i de sorpresa. Abans que l'insulti, el picarol ressona de nou. Ell fuig amb una lleu taca d'humitat a prop de la bragueta. El regal haurà de ser un altre...

Clarividència (REC de la Cadena Ser. VIII; 021)

Seguia atrapat allà dins. Tot i haver trencat aigües hores enrere i de tenir una òptima posició per a un part sense complicacions, el fetus no avançava ni un centímetre cap al camí correcte, fora del ventre matern. Alguna cosa anava malament i tothom semblava adonar-se'n. Es va haver d'improvisar un pla alternatiu, tot estudiant la possibilitat dels fòrceps o de la cesària, però res no semblava funcionar en aquell atziac quiròfan. La dona, desesperada, mirava arreu aterrida. Com si pressentís, ella també, la clarividència del seu fill, que es negava a conèixer aquell planeta ple de caos que era la Terra.

Fosforescència (o Alienígenes)[65a Crida de VullEscriure]

Al bell mig de la pista d'enlairament, mitiga com pot la resplendor del quadre de comandaments perquè no sigui visible en plena nit. La missió ha de ser secreta, sense errors ni imprevistos. S'ha escolat dins de la màquina sense fer soroll i manipula palanques i pedals perquè el compte enrere ha començat en el precís instant que ha travessat la porta de l'hangar. La trucada ha estat concisa i breu, l'objectiu és actuar amb meticulositat i evitant deixar rastres i pistes que desvetllarien tot l'entramat, allò planejat subreptíciament. Ha memoritzat plànols i ubicacions, ha escoltat converses per imitar accents abans de trepitjar terreny enemic i espiar cada moviment efectuat i pensar estratagemes amb antelació. El factor sorpresa el sedueix i li provoca un somriure. Les guerres es guanyen així, amb plans executats a la perfecció, amb batalles al sarró. No cal vessar sang ni causar catàstrofes gratuïtes. Nota sota el peu dret el pedal de l'accelerador i agafa amb força el volant. No té temps d'engegar el motor que la fosforescència d'un feix de llum l'astora i l'abdueix. Els rumors que ha escoltat són certs i la invasió alienígena és una realitat... Els extraterrestres han descobert la seva presència i sap que s'ha acabat l'aventura abans de començar-la.

Davant seu, el groc llampant de la granota de feina, prou coneguda i familiar, el deixa clavat al seient. És tard per fugir, i per inventar excuses que no evitaran el càstig. Un cop més, el trapella del seu fill ha potinejat el cotxe, sense permís. Acluca els ulls i es provoca quatre llàgrimes perquè l'esbroncada del pare sigui més lleu. Almenys perquè aquesta vegada no li requisi la col·lecció de còmics de la Marvel...

Dècimes (o Fèretre)[Lliga de Microrelataires; J4]

Desperto en l'obscuritat absoluta i amb la fressa de vaixella esmorteïda per la porta tancada de l'habitació. Imagino l'hora, perquè el meu cos segueix essent un rellotge, mentre l'olor de cafè acabat de preparar m'arriba al nas. Imagino també la dona feinejant a la cuina, la visualitzo. En breu, vindrà amb la safata de l'esmorzar i evitarà el frec de la meva mà lívida en dècimes de segon. Com si es tractés de la d'un empestat. M'enumerarà el menú d'aquest matí amb la modulació monòtona, de desgana. I, per compromís, m'ajudarà a engolir aquell àpat amb celeritat, absent de diàleg perquè, tot seguit, em deixi sol de nou, amb el televisor inútilment encès.

Sé que ho fa amb malícia, i no li costaria res sintonitzar l'emissora de ràdio que m'agrada. L'adversitat l'ha refredada, també ho sé, i ara es troba lligada a un llast per un sagrament en què encara hi creu, amb visible fariseisme. Mentrestant, i gràcies a les meves cabòries, passaré les següents hores en l'obscuritat absoluta, privat de visió per un glaucoma, i imaginaré la propera safata que em porti, postrat al llit, com un mort en vida dins del fèretre, amb els ulls inútilment oberts.

Dissidència (o Justícia)[Minicrida #038 - I vosaltres no feu més que fer l’idiota]

La nevera s'espolia a diari i ningú no té la decència de reposar-la. Les escombraries s'acumulen en un sac industrial, de 170 litres de capacitat, i, fins que no empudega tot l'ambient, no hi ha ni una queixa perquè, evidentment, una servidora el llenci al contenidor. El dipòsit del lavabo sense descarregar quan s'ha acabat d'orinar i, tant sovint, rastres marronosos a la tassa, que vénen basques quan cal netejar-lo. Per molts productes desinfectants que utilitzi. I qui és el braç executor? Sí, ho podeu dir ben alt, que tothom ho sap. I ara m'escridasseu perquè el dinar no és a taula a l'hora? Avui que m'he hagut de jugar la integritat per no incendiar la cuina i la resta de la casa? Avui que, com sempre, em tornen a faltar dos parells de mans per arreplegar tota la merda que genereu? Vosaltres m'ho dieu, que preferiu escarxofar-vos al sofà i que gairebé us masteguin el menjar?

Ja n'estic fins al capdamunt de tot, que els maldecaps se'm multipliquen, i vosaltres no feu més que fer l’idiota. Socs, ganduls, dròpols, sòmines! Demà ja plorareu perquè us vingui el plat a taula, o la roba us aparegui per art de màgia, o la brutícia no se us mengi a mossegades. Desisteixo, plego, la mula ha dit que prou!

Nostàlgia (REC de la Cadena Ser. VIII; 020)

A ningú no se li ocorrerà que només va voler volar, com abans de l'accident. Tampoc que sentia nostàlgia dels núvols i del cel blau, dels llampecs tan propers en plena tempesta ni dels canvis de pressió en variar l'altitud. A ningú no se li passarà pel cap preguntar les raons per les que va tornar a l'hangar amb un uniforme de l'època en actiu. La seva presència era tan perillosa, tan lligada a la matança de civils a l'Afganistan, que s'havia d'esborrar rotundament. D'un tret precís, per exemple, escampant pel paviment la seva matèria grisa, tan grisenca com l'entramat del que incumbeix als militars.

Bèsties de càrrega (o Demència)(RepteDLXXXVII)

Quan cau la nit respira alleujat. Tanta feina amb l'aixada l'ha esllomat i desitja que tothom s'encauï, ara que els animals són tancats als llocs respectius. Després d'una setmana en aquella vall, sota les ordres del masover, ajocar-se al mas encara no li és permès, i ha de seguir dormint a la pleta, com una bèstia de càrrega més, envoltat d'olor de fenc, palla, fems... No ha perdut la ràbia i l'odi que el caracteritza i que tant li costa dissimular davant de la gent. Ara, en soledat, no cal interpretar cap paper i tanca els punys amb ràbia, tot recordant episodis del passat, que l'han fet fugir sempre. En aquesta contrada, però, les notícies no arriben amb massa rapidesa. Ni les bones ni les nefastes.

Amb la navalla a la mà, s'entreté amb una branca de faig. L'aprima i l'esmola, com si fos una estaca. Aquesta nit, la lluna vella il·lumina els camps acabats de sembrar i la fageda s'omple de siluetes fantasmagòriques, però a ell no l'espanten. El gos d'atura se li acosta remenant la cua. L'aparta amb una puntada de peu després d'escopir-lo. Sense cap raó. Igualment, de forma irracional comença a clavar-li l'estaca entre les costelles. Els xiscles llastimosos del ca són esmorteïts pels murs de la pleta. Els animals, però, s'agiten amb nerviosisme. Quan para d'enfonsar-li l'arma improvisada, el toll de sang és evident.

Flaira l'olor ferruginosa, i s'excita. Es dirigeix a qualsevol punt on hi ha animals i, un a un, els sacrifica, en silenci, amb un lleu gruny que acompanya cada nova estocada. Ha canviat la branca per la navalla esmoladíssima. Als seus peus cauen ovelles, vedells, cabres, poltres... La demència homicida no s'atura ni se sacia. Reconeix que necessita més cadàvers, com a mínim, abans que claregi el cel. Pensa en el corral, ple a vessar de conills i gallines, i una truja que gairebé compleix, amb un ventre descomunal. Surt a l'exterior; l'aire fresc l'espavila.

A l'abeurador es renta les mans, tenyides de vermell i adolorides. Se les eixuga a la samarra, heretada del primer pastor que va degollar anys enrere. Esguarda el mas i hi veu la claror d'una espelma en una finestra. Imagina que és la cambra de la filla del masover, de pell blanca i pits petits, perceptibles sota la roba. Aquesta imatge l'excita més encara. Després del corral, sols li restarà el matrimoni, abans d'emmordassar-la i desflorar-la.

Gàbies (o Càrrega genètica)[64a Crida de VullEscriure]

L'incendi s'inicia en plena nit, sense causes aparents. Al cap de breus instants, el recinte és una amalgama de brases i xiscles animals, excepte a la gàbia de l'últim ximpanzé arribat escasses setmanes enrere. Segueix mut, encadenat i ert. Les flames el lleparan aviat, li cremaran la pell i el deixaran en un estat crític, si és que algú arriba abans que l'estança sigui una massa incandescent. Tanmateix, sembla que l'únic final per al primat sigui el tràgic: perir, entre cadenes i barres d'acer, sense la llibertat perduda des que va néixer i que es va agreujar en ser atrapat pels humans que el mantenen captiu.

Distingeix el terra amb dificultat, degut al fum, que s'ha estès arreu. Es mareja, perd l'equilibri, es regira. Els seus ulls encara graven el que succeeix. I sent que el seu cervell es martiritza amb els fragments de frases dites entre aquelles quatre parets. Retalls de batusses dialèctiques que el dugueren a l'atzucac d'esdevenir peça clau d'un experiment. Des d'aparèixer milers de dubtes i ser desvetllats més tard a les paraules intel·ligibles per a ell quan discutien i dissertaven, en base als apunts d'un tal Darwin. Els primats eren el centre d'aquelles xerrades, peces clau pels gens, pels membres —mans i peus, palmells i plantes... i el reguitzell d'elements similars que es tractés— maneres de caminar i de menjar, de...

Tus, és l'única fressa que surt dels seus llavis. Ha après massa... Atura els pensaments i, amb apatia, ressegueix els espais que el circumden. Ha canviat res en tants segles? Estira el fil del que bull dins seu; idees massa elevades per preguntar-se sense fre el què i el quan i la manera. A pesar de l'incendi, sembla que se n'alegri. Si algú entrés endins del seu cap, pressentiria el que sent el ximpanzé ara mateix: alleujament, principalment. Ni pànic ni res. Se sent alleujat perquè s'alliberarà d'una vegada per sempre d'aquesta taca vital, que és esdevenir una baula en la cadena genètica dels humans, que el manté pres, tan similar als seus parents i familiars... I, ara, a més, dins d'una gàbia.

Mèdiums (o Dislèxia)(ARC a la ràdio)

No sé qui va posar de moda acabar les reunions de la colla amb una sessió d'espiritisme. Però, de ben segur que devia ser algú prou boig per ser amic nostre. Ara, amb els anys, seguim entaulant-nos com llavors. Fins i tot conservem el costum de la rudimentària ouija dibuixada a l'hule. Ens agradava fer el ruc amb un got qualsevol, mentre invocàvem l'esperit d'una rebesàvia difunta, tot intentant fer safareig de vides alienes. Sempre hi havia algú que el desplaçava dissimuladament. A mi em provocava respecte. Però, a mida de fer-ho, el sacrilegi acabava amb més rialles que patiment. Perquè, entre la beguda i la maria, l'ambient s'anava caldejant, i les respostes que obteníem eren més properes a la dislèxia que al xafardeig.

No teníem massa preocupacions en aquella època. Érem joves i les obligacions, escadusseres. En Màrius era el bufó de tots i entre pregunta i pregunta, explicava uns acudits suadíssims. Tothom s'exclamava però també esperava una nova intervenció graciosa. Els menús d'aquelles trobades eren pura improvisació, però ho deixàvem en mans d'en Màrius, que tenia la mà trencada davant dels fogons. Des d'un rostit fins a un pastís, passant per la salsa per als calçots, que mai no ens en va dir ni un sol ingredient. I això que el burxàvem i el subornàvem fins a l'extenuació. Potser era un altre motiu, però els tiberis del febrer i del març, quan devoràvem ceballots a manta, eren els més concorreguts.

Com avui, la primera calçotada de l'any sense en Màrius. No hi haurà acudits, ja ho sabem, perquè commemorem el primer aniversari de la mort d'en Màrius. Seguim essent joves i mèdiums d'anar per casa, que les penes no són tantes... Potser així desvetllarem les hipòtesis de l'autoria d'aquells gargots dislèctic. I ens cagarem vius, els més sensibles sobretot, entre respostes sense solta ni volta. Amb la pèrdua d'en Màrius, no només ens manca un amic i un humorista nat, sinó aquell aspirant a xef que ens estalviaria les corregudes al lavabo des de la seva absència.

Perímetres (o Sàtrapes)(Relats Conjunts)

Davant de Burj Khalifa, el xeic conclou l'entrevista, ufanós:

—Amb la inauguració d'avui, hem aconseguit ampliar el perímetre sota el nostre poder.
—Parlem de gratacels o de jous? —pregunta el periodista.


Relats Conjunts

Presències (o Verbigràcia)[Lliga de Microrelataires; J3]

Tenim molts amics perquè seran necessaris les amistats. Jugues i salvaven el món i sóc imprescindible perquè ells estiguessin alegres i agraïdes amb vosaltres. Existeixen secrets, que sols sabré elles i tu, perquè així és les regles que hauria ideat ben consensuats. Té moltes amigues perquè hi hagués la necessitats de no sentir la soledat. En la immensitat il·limitada d'aquesta ínfima habitació, cada individu obtenim reverències meves i pronunciàveu discursos amb verbigràcia, i el temps transcorren ràpid. Només em tregui de polleguera que ens contradiguin i aquesta persona deixeu de ser amics i passés a ser enemic. Empraria l'hostilitat per lluitar contra la desunió, l'amistat són un tresor. El protegires amb dents i ungles i amb valor, abans que el vincle desapareguin. No vull escoltar més veus que t'inculcaran formes de viure tan diferents a com penséssiu. Tenen amics, tan necessàries... i em parlen sense parar, per no pressentir nova presències. Tresors sou. Per a ells també. Molts tindria... 

Els dos infermers entren a l'habitació incomunicada, enmig del deliri del pacient. Després de l'aïllament, potser els ànims i les al·lucinacions hagin disminuït. Almenys hauran calmat tanta ràbia continguda, tanta violència. Ho dubten, però, perquè té cara de pocs amics.

Faràndula (o Ignorància)(REC de la Cadena Ser. VIII; 019)

S'adreça a la gàbia dels lleons per demostrar quant s'equivoca. Farà que s'empassi les seves pròpies paraules, perquè la ignorància és molt agosarada. Ell, que sap tant sobre el circ, els seus tripijocs i els seus trucs. Perquè fins i tot aquest món de faràndula té goigs i ombres. A més, aquest gamarús és un simple pallasso, en el sentit literal. Què opinarà ell sobre les dietes dels grans felins, si ni sap desmaquillar-se? Qui s'imagina un lleó sent vegetarià? Pobre infeliç, murmura ja dins de la gàbia. I somriu en ratificar que ell té raó: són carnívors!, crida als quatre vents mentre se li abalancen les lleones amb els ullals esmolats.

Descendència (o Cèlebres)(Relats Conjunts)

Fa goig veure la gatzara i les rialles de tothom, avui, 12 de febrer de 2015. Les copes alçades, brindis a dojo, inclús l'avi, que tot just surt d'una pneumònia força greu... Aquesta reunió no sembla la commemoració anual de l'aniversari del naixement del meu quadravi, entaulades tan avorrides que desesperen la quitxalla com jo. Però, diuen que cal recordar-lo, inclús després de 133 anys de la seva mort. Perquè ell va ser el cèlebre naturalista Charles Darwin. I a ell li devem tantes coses... i tantes comoditats. El pare m'ha explicat aventures i dificultats, viscudes per ell a bord d'un vaixell. Bangle, Beagle, Beatle... Batallo per recordar-ne el nom...

...Però els meus pensaments es veuen destorbats pel crit de l'avi, que reclama l'atenció de tothom. Fins i tot de la canalla, que juga, allunyada de la taula, al jardí. Ara, però, no fa alçar les copes sinó que demana que s'engegui el vídeo de nou. Sembla que aquest trasto sigui el motiu real d'enguany, i no pas un aniversari. Segons m'ha explicat el pare, han aparegut un nou indici que la teoria de l'evolució és irrefutable i correcta: com va dir el quadravi, l'home descendeix del simi. Això en un llenguatge que no entenc massa. Jo només observo les imatges en la pantalla de plasma i ric, com si entengués tant...

...I hipnotitzada pel que veig, bado boca davant de l'escena que ja em sé de memòria. Els quatre homes palplantats en un escenari de gala; un d'ells amb un trofeu a la mà; agraïments amb un accent pastós que em provoca angúnia, com el cabell ple de fixador i les celles depilades. La part que més entusiasma als adults és el crit d'orangutan, emès pel guapot del trofeu en forma de pilota daurada, com un energumen. Brindo amb aigua entre les abraçades dels grans i també esclafeixo a riure, per no ser menys. Algú m'hauria d'explicar l'acudit, que no he entès. L'oncle Peter ha dit que és un personatge cèlebre, també. Però esperaré a complir els deu i preguntaré de nou...

Relats Conjunts 

Pàmfila d'indecència (o Peripècies)(RepteDLXXXV)

He submergit el cap sota l'aigua gelada, amb què he omplert la banyera, que gairebé sobreïx. Potser així els records es glacin i desapareguin una estona. Les oïdes encara capten el zum-zum de la xerinola de Cap d'Any. Els carrers són plens de gent i la cridòria i la gatzara augmenten la soledat que, com una allau en alta muntanya, arrosseguen avall el meu cor enamorat i abandonat. Ella mai no ho faria. I jo, el labrador retriever enmig de l'asfalt. Les dotze campanades enguany les comptaré amb alenades sota l'aigua, encara que m'ofeguin; ja no penso en la dissort. Deixo les restes del sopar més patètic: olives farcides, talls d'espetec, encenalls de pernil, patates xips, musclos en escabetx... Els pensaments suïcides no m'abandonen i això ja em Paro d'escriure. Aquest to melodramàtic no m'agrada gens. De vegades, la llibertat no és tan bona com es pinta. I heus ací l'exemple. Un text amb una extensió màxima que, per a alguns pot semblar exigua i per a d'altres excessiva. I la llibertat absoluta. Apa, busca't la vida i esprem-te la neurona; no et facilitaré la feina, xiuxiueja la musa... Ho esborro tot. No vull un tema suat sobre nostàlgia.

Bufa el vent i provoca espetecs en els finestrals mal ajustats. La pluja vindrà amb virulència, una pluja d'estiu en tota regla, un foc d'encenalls que, quan passi, multiplicarà la xafogor. Aquests núvols no aturen l'allau de calor que ens cau al damunt quan ja som en ple juliol, a les portes de la Festa Major, en què la xerinola s'allarga fins que despunta l'alba. I ningú no pensa en qui ha de matinar per anar a la feina. Tot i així, em tornen els dies que transcorríem a prop de la bassa. Intentàvem caçar granotes i gripaus que, amb perícia, restaven submergits mentre el perill era proper. Les mares, llavors, dictaven els horaris. I nosaltres M'aturo i pampallugueja el cursor. Segueixo sense arnesos ni cotilles, ni cordes ni lligams. I aquestes frases que comencen alguna cosa però no m'ajuden a continuar. Ho esborro tot, de nou, i m'allito. Em rendeixo, ho ha aconseguit aquesta pàmfila de la paraula, aquesta musa indecent.

Sota els llençols faré peripècies per incloure les cinc paraules clau com sigui, ja que la musa no vol garlar quatre-cents mots, els hauré de gargotejar amb ofici. Tot sigui que m'adormi i arribi quan s'hagi exhaurit el termini...

Còmode (REC de la Cadena Ser. VIII; 018)

Li faltaran, almenys, un parell de centímetres per arribar a la barra. Del trapezi no voldrà saber ni el seu aspecte. Ni parlar de les cames, que li faran mal fins al límit del que és suportable. I tot el reguitzell de músculs i ossos que ni sap anomenar, però que demanarà protagonisme. El simple fet de pensar-ho li provoca prémer la mandíbula i cloure els ulls. Abans de començar a omplir el formulari, deixa el bolígraf damunt del taulell i s'acomiada amb un somriure forçat. Ho consultarà, novament, amb el coixí: no veu clar que l'halterofília sigui un assumpte que mereixi tan precipitada decisió, i el sofà de casa és tan còmode, confortable...

Càbales (o Sòmines)(RepteDLXXXIV)

No ho hauria dit mai però, en adonar-me de la presència del seus ulls al volant d'un Hyundai Santa Fe, sé que la meva hora és arribada. Els fars m'il·luminen, quasi cegant-me, i la matrícula desapareix degut a l'enlluernament; no servirà per donar versemblança al meu relat, si resta algú per escoltar-me després. Em regiro les butxaques, sé que hi trobaré alguna moneda, com quan preparo la bugada. Somric en extreure una peça de dos cèntims, com si el meu cervell processés el cost del viatge. Li caldrà compassió, misericòrdia, si no vol marxar de buit.

El tot terreny s'aproxima i demano que no sigui dolorós l'atropellament. Per la velocitat que duu i la nul·la agilitat dels meus membres, d'aquesta forma deixaré el món. M'angunieja com em trobin els del servei sanitari, la guàrdia urbana, el maquillador de la funerària... Però, en definitiva, ells són desconeguts; pateixo més pels fills, néts i tota la parentela que es pugui presentar. Millors èpoques ha tingut aquest cos de vellard.

L'impacte és innocu, indolor. Però mortal. Sento com se'm sega la vida i desapareix trepitjada pels pneumàtics. La frenada és precisa, immediata. M'astora aquesta andròmina en tan bon estat. Mentre m'alço, amb elasticitat inaudita i deixant enrere dècades d'existència, la porta del copilot s'obre. Hi he de pujar, també ho sé. Fito, per darrer cop, el cadàver d'allò que he estat fins aquest moment. I reparo que la moneda segueix al meu palmell. L'hi allargaré abans que me la reclami. A pesar que se'l vegi amb fesomia de bona persona, hi ha límits que millor no aventurar.

El saludo i em correspon amb un somrís, quan m'adono que no estem sols. El gest d'oferir-li l'òbol queda a mitges. Em sembla que sis figures més ocupen els seients de darrere. O potser dues. En veure que no m'accepta el pagament, per ínfim que sigui, faig càbales i li pregunto.

—Caront? —s'estranya ell. I, amb ulls de mofa, afegeix: —I tant!, i ells unes Muses, oi? Au, passa, infidel! Inclús en el darrer sospir ha de tufejar el teu malaltís ateisme! Jo sóc Gabriel, sòmines!—. Ja tindrà temps a explicar-me la doctrina, la llargària de l'eternitat i altres detalls fins que arribem a la destinació. El Cel li diuen ells, i l'Altíssim m'espera, afegeix amb sornegueria un dels altres, que segueixen semblant dos o sis, serà la conseqüència dels nervis. Déu meu!