Miríada (o Lúdica)(31 paraules de VullEscriure; 7)

Pell, ulls, coll, esquena, pits, melic... Davallar fins a l'infinit... Tantes opcions com plaers. Una miríada de jocs per als amants, que trien i remenen...

Distàncies (o Diferències)(31 paraules de VullEscriure; 6)

—Saps què és el trèvol de quatre fulles? Haver-te conegut, amor meu, i haver bastit somnis conjuntament, lluny de distàncies; és l'única sort —diu l'enamorat, embadalit.

Còmplices (o Ànimes simbiòtiques, èmules còrpores)(31 paraules de VullEscriure; 5)

[avellana]

Després d'una nit apegalosa, l'esmorzar segueix amb carícies, llepades i besos còmplices, plens d'amor... I no saben on acaba la pell i on comença la xocolata desfeta.

Retòrica (o Teòrica i pràctica)(31 paraules de VullEscriure; 4)

Tants versos memoritzats, tantes figures retòriques plasmades al paper i, a la primera cita amb la primera xicota, emmudeix aclaparat pel frec dels seus llavis, de veritable poesia.

Fàbrega (o Heràldica)(Niporepte130+RPV 246)

Igitur qui desiderat pacem, praeparet bellum


F. R. Vegeci.

Eixampla els teus braços, murades en les regnes
Del sol, que escampa campers de llum on el dia
I la nit se salven, s'agermanen en l'harmonia
Sense disputa de l'aliança de llurs regnes.

Gaudeix de l'instant, a glops llarguíssims, insaciables
Com l'esperança que mai no minva ni recula,
Entre els repics del ferrer que forja i vincula
Atzurs i gules, porpres i sinoples, erminis i sables.

Fendeix en el blasó l'esmalt, combina també el metall,
Peça per peça, com qui mobla la lliça i les armes,
Amb la força de l'embat i la mel del somriure.

I prepara-ho tot, inclús l'espúria nissaga del vassall,
Princesa, tingues-ho lligat, abans que les alarmes
T'avisin de la imminència d'un nou torneig.                      
                                                                       Això és viure.

Síntesi de l'experiència (o Sentències i celístia)(Melorepte259)

nunca
en ningún lugar
un deseo fue igual a otro


Cristina PERI ROSSI.

Silueta sinuosa on el so és sigil
I cristall, cos de dona fràgil i resistent,
Meandre quan el riu s'omple de desig fervent,
Quan la vida és àlgida en tot el seu estil;

Sentències polsades on l'equilibri humil
Del món esdevé veu per al silenci, vent
Del canvi que camina, amb passa amatent,
Vers la llum, d'esquena al passat més hostil;

Bocins tangibles de celístia mentre l'atzar
Recorda la remor materna de la mar,
Si la melodia és, alhora, llibertat i amarra;

Soliloqui per al pacte perfecte entre l'esguard
I la pell, l'exacta bellesa del captard,
Present en la femenina forma de la guitarra.

Gràcies! (o Emergència)(Repte DLXXIV)

Trencar el vidre en cas d'emergència. Ras i curt, aquest és el missatge que se sobreimprimeix a l'armari vermell que es troba a la consergeria. Abans de pensar en ell, ha regirat les prestatgeries i les taquilles, els vestidors del gimnàs i el magatzem dels mals endreços. El cor desbocat i la suor freda de l'angoixa l'aclaparen fins a la desesperació. Tot ha estat frenèticament accelerat i imprevist, mentre adobava les frontisses dels armaris de la cuina de l'Institut, per aprofitar l'estiu, abans del començament del nou curs. L'estrèpit, seguit de corredisses i d'espetec de cables, ha deixat l'edifici sense llum i el tornavís elèctric, que usava, s'ha aturat també.

Alerta, pel que pogués esdevenir, ha aguditzat l'oïda per detectar la intrusió. S'adona, però, que el mòbil no el duu a mà; empunya el martell i es dirigeix cap als despatxos, que sembla ser allà on escolta fressa. Tot ha estat acceleradament frenètic i imprevist. Els dos encaputxats regiraven paperassa en calaixos i lleixes; sense opció de preguntar-los res, els ha empès cap al mobiliari i els ha esberlat el cap amb dos moviments precisos i plens de celeritat. Han caigut, exànimes, al terra. La caròtide, sense un bri de batec, li ha indicat que els dos joves eren morts. No ha gosat treure'ls els passamuntanyes; els cadàvers, però sobretot la sang, sempre li han fet molt de respecte... Gràcies! He nascut amb la flor al cul, collons!, ha renegat i ha corregut passadís avall, tot cercant alguna cosa en concret.

Trencar el vidre en cas d'emergència. I així ho ha fet, i les lletres s'han barrejat amb bocins de vidre, entre les rajoles. Ha empunyat la destral contra els incendis. Potser amb ella podrà esquarterar els cossos i amagar les proves de l'incident, abans del començament del nou curs.

Dràstica (31 paraules de VullEscriure; 3)

S'ha guiat durant anys per la intuïció del seu cor, tot suportant els errors, estoicament. La darrera relliscada sentimental li fa ser dràstica; d'entre les sines, se l'arrenca sangonós...

Àuria (o Família)(31 paraules, de VullEscriure; 2)

La cobejança de l'avar augmenta quan més or amuntega en el seu erari; encegat per la claror àuria, no s'adona que la major de les riqueses és la pròpia família.

La decisió de Manperel (o Efervescència)[Disparador#8, d'OrcinyBooks]

Ha estat nits sense dormir, amb el cervell en efervescència. Per això, fa un cop de cap, així ho sent. Ha de canviar la metodologia en el seu tarannà de creador boig. Després de tants invents, tots ells fallits, després de tants teoremes, fórmules, dissenys aerodinàmics i futuristes, que rebien bona acceptació però, a l’hora de la pràctica, no reeixien, ha de fer-ho, per força. Per no ser recordat com un fracassat en el seu camp. Serà millor que deixi de batejar cada nova idea amb una esdrúixola. No ho sap del cert, però, potser així la malastrugança li canviï…?


Orciny Books 

Eugènia (31 paraules, de VullEscriure; 1)

Ho té clar, l'Eugènia, mentre consulta el diccionari. De gran vol ser astrofísica, astròloga o astronauta. Tot ben a prop de les estrelles. Com diuen que sempre és a la Lluna...

Recurrència (o Psicoanàlisi)(Relats Conjunts)

— Llavors, senyor Freud, el somni recurrent de la desfilada de martells significa que, tard o d'hora, aconseguiré dur a terme de nou un clau satisfactori?

Relats Conjunts

Notícies (o Atònita)(Relats Conjunts)

L'esbroncada arriba mentre escura les restes de menjar dels plats del migdia. Tot està per fer, com pot ser possible?, li pregunta ell, escridassant-la, i ella queda atònita. La metralladora de la seva veu despòtica i tirànica la malmet com una terra desolada per la incursió d'un exèrcit bel·ligerant i cruel. Deixa caure el plat, encara brut, al terra, i es trenca en mil bocins. Una tasca més al reguitzell ampli que carrega a les espatlles. Tota sola, la casa i la feina que genera són una càrrega tan feixuga com desagraïda. Però ningú no la sap veure, excepte quan alguna cosa se li ha descuidat, ja sigui fregat del dia anterior, menjar que falta al rebost, roba neta però sense planxar...

Sempre és la mateixa cançó, amb la mateixa tornada, i interpretada per la mateixa persona. Com un martelleig incessant, infatigable, que la cansa i la fastigueja. Inclús ara, que recull apressadament el maremàgnum de porcellana esmicolada, i això la treu de polleguera, perquè aquesta monotonia queixosa la té fins al capdamunt. Per uns instants, s'abandona a la bogeria i agafa el fragment de plat més gran que troba. A les notícies del capvespre diran que són deu les ferides aparegudes al cos del seu marit difunt, una d'elles, la mortal, mentre ella passarà la nit al calabós, emmanillada i incomunicada.

Relats Conjunts 

Freqüències (Repte Clàssic DLXXIII)

Es desperta amb els efluvis eròtics encara presents en l'olor dels llençols. L'episodi de la nit anterior ha estat la conseqüència d'ingerir marisc i acompanyar-lo d'un vi blanc glaçat. El seu penis, però, resta flàccid com de costum, amnèsic de tot allò que ha experimentat fa unes hores. Gràcies a la porta entreoberta del bany, sent la Carmela, la seva esposa, taral·larejant una melodia ben animada, entre el xipoll de l'aigua en el bidet. Una altra cosa no tindrà, però ningú no la guanya en polidesa. Els anys de convivència no l'han embrutida. I la segueix trobant atractiva, sensual, allò que el va captivar, amb tanta freqüència, des del primer dia.

Com anit, que, per celebrar el seu aniversari de casats, va guarnir la taula d'allò més. Per acabar-ho d'adobar, la combinació que va deixar entreveure sota el vestit va desarmar-lo. La despullà i descobrí el seu cos ja conegut, els pits caiguts però bells encara, i tot un cúmul de sensacions provocat per la nuesa, que els dugué a l'èxtasi. A l'uníson, en pocs minuts. El son profund i reconfortant els atrapà, fins ara mateix. Es recorda endut per un corrent torrencial, previsible, anunciat per tants indicis. Es meravella encara de l'ímpetu de la Carmela en cada nou embat, folla i desbocada, galopant-lo com mai. Resta astorat pels records tan vívids.

El degoteig d'aigua s'atura, no pas la tonada entusiasta. Quan ella apareix al llindar de la porta, amb cara de reclamar un nou combat, sense ganes de signar un armistici encara, res no ha canviat sota els llençols. Se li abalança, amb la boca àvida de llengua i els mugrons demanant mossecs... i ell suporta el xàfec estoicament. És quan maleeix la mare Natura, que l'ha fet arribar a octogenari ple de salut però amb dèficit de vigor.

Aristocràcia (o Mel·líflua)[60a Crida de VullEscriure]

Els dits balbs ressegueixen la pell de la jove. La pal·lidesa, contraposada amb el carmí intens dels llavis, és un tret d'aristocràcia. La fita amb ulls de seductor, l'acaricia amb la perícia de qui ha resseguit milers de cossos, l'estudia centímetre rere centímetre i s'anticipa a les seves reaccions. Inclús pot percebre el ritme del seu cor, cada cop més accelerat, que cavalca en el pit. Les arèoles rosades sota la quasi transparència del vestit anuncien la seva virginitat. Aquesta nit la desitja amb frenesia, de tan dolça com se li ofereix, la devoraria a mossegades tendres i goludes, li tastaria la mel·líflua boca, xuclaria el nèctar que traspua del seu sexe immaculat. Però no gosa traspassar la frontera de la carn; cal servar el seny, controlar els desigs més baixos, perquè la flor del seu cos no es marceixi abans de gaudir-la.

La continua resseguint i els capcirons dels dits se li escalfen amb la flama que desprèn el seu cos, mel per als sentits, de tan perfecte que se li apareix. La boca entreoberta, els ulls mig clucs, la flaccidesa dels membres de la noia, lívids i bells, demostren que ja ha quedat a mercè d'ell, i el batec se li compassa en el coll fràgil, porcellana finíssima. L'excitació és tangible, i l'olor de dona fecunda el desarma, com la seva mirada, de pupil·les dilatades, que el travessa sense que ella se n'adoni. S'omple els narius amb aquesta flaire apegalosa, l'envaeix amb la seva presència plena de discreció, l'envolta i la llepa, la posseeix en la immobilitat extrema, quan ella ja és incapaç d'emetre ni un sol gemec ofegat.

És llavors quan, sense marge de reacció per part d'ella, se li abraona a la jugular i li esquinça la pell, la carn, en un festí de sang silenciós, indolor. El doll vermell calmarà per un temps breu la mil·lenària set del vampir.

Suspicàcia (o Hemorràgia)(Melorepte258)

Per què la vida ha de tractar-nos a cops de mall

I ens aclapara amb l'ombra clara de la tristesa,
Aquesta nostàlgia que ens llasta el dia i pesa
Un milió de tones, i ens arrossega pendent avall?

Per què no pot oblidar-se amb l'alquímia d'un ball
O amb uns llavis suspicaços, amb la fe de qui resa,
Silent, a un Déu, que provoca el fastig del badall?

Per què la vida ha d'obrir-nos les venes, i el mal
Ha de perpetuar-se després de l'hemorràgia,
I no serveix ni artifici ni truc perquè la màgia
Ha estat sembrada en un camp erm, ple de sal?

Per què no pot avançar enllà, i guarir com cal
Aquesta ferida que resta oberta i, presagi a
Presagi, em diu que no he de deixar el camí ral?

Convocatòria (o Poètica enigmàtica)(Repte ClàssicDLXXII)

La crida l'agafa a contrapeu i per sorpresa; en un principi, la refusa però, alhora, el captiva: dins seu, una munió de sentiments s'amalgama i batalla. Des de la nostàlgia a la desídia. I, des que és a l'atur, se sent més mandrós i insomne. Recorda els bons moments navegant per aquell espai cibernètic, tot creant textos a partir d'unes pautes. Avui, de nou, com qui ha desenterrat un fòssil, apareix una nova convocatòria, que farà trontollar la pàgina, ho intueix.

Es posa mans a l'obra per no perdre pistonada: amb un termini tan curt és fàcil descuidar-se'n. I les primeres línies vaticinen una feinada àrdua...

Silenciós com un diàleg de sord-muts,

Aixeco murs en el desert, beduí

Que cerca dàtils, aljaves i benjuí

A bon preu, enemic de les multituds

La nit el confon. Ara es posa a rimar i del que es tracta és d'escriure un relat, tres-centes paraules de màxim. Les bosses sota els ulls, pel cansament, cada cop són més malva. El cervell li bull, havent de treballar contra rellotge; se li ha rovellat la neurona, ho nota. S'aixeca i es dirigeix a la cuina. Potser un whisky l'ajudarà a aclarir idees. Es coneix, sap que no podrà beure sols una copa per calmar nervis. Tanmateix, s'amorra a l'ampolla, i engoleix sense respirar. Quan para de beure, ja ha consumit la meitat del contingut. Els ulls, carregats d'espurnes d'alegria, li brillen. En el trajecte de tornada al despatxet, ensopega amb la catifa col·locada al bell mig del passadís i cau tan llarg com és. S'adorm abans de topar amb el terra, inclús ronca. Es desperta, amb la sensació d'haver deixat alguna cosa penjada. Darrerament, li costa centrar-se. A la pantalla de l'ordinador, encara encesa, la presència de quatre versos enigmàtics el capfiquen per tot el dia.

Erràtica (o Distàncies)[Disparador#7, d'OrcinyBooks]

La noia camina, erràtica, per la carena coberta de neu. No hi ha rastres que l’ajudin a sortir del bosc. Sembla desorientada, dubitativa, amb la sensació de qui ha despertat en un lloc sense distàncies; no sap cap a on tirar. Es percep un lleu tremolor, quan les cames li fan figa i cau, també el barret. El recull i segueix endavant. Somica, al llindar del plor desesperat. Voldria xisclar… A escassos metres, l’escena queda ben enquadrada en el punt de mira del fusell d’assalt, observada pel franctirador, parapetat rere una roca, a punt de prémer el gallet. Espera instruccions.

Orciny Books 

Espècimen (o Coincidències)[59a Crida de VullEscriure; inici 3]

El científic va allunyar-se de la seva obra i va admirar el robot de tres metres d’alçada, espatlles d’armari i dents caiman que acabava de construir. Va prémer el botó d’engegada i va somriure, però el somriure li va quedar congelat els llavis quan els ulls de la màquina van semblar-li humans, massa humans. Hi havia esmerçat hores que es convertiren lentament en dies i en setmanes i en mesos. Se li havia encanudit la cabellera per tantes fórmules i equacions, cabòries diverses i més que variades, atzucacs enmig de la investigació i dels experiments. Havia treballat de forma incansable i dura durant aquell període, amb gargots en pissarres i llibretes, sota la llum dels quinqués, gairebé sense tastar un mos en hores, amb la dèria del seu projecte, amb la demència d'en Viktor Frankenstein. Havia regirant abocadors i reunit tanta ferralla com fos possible, havia soldat peces metàl·liques i empalmat cables i creat circuits interconnectats. Hi havia posat la seva ànima, la seva sang, l'esforç més ingent imaginat...

Per això, aquella mirada tan humana el va sobtar. El calfred transmès era quasi desagradable de tan intens, la suor, ja no freda sinó glacial, que li perlejava el front li gelava les idees i les neurones. Se sentia observat per uns ulls estranys però amb una reminiscència familiar. Esbufegava amb dificultats, com un peix que boquegés fora de l'aigua, en plena asfíxia, i l'oxigen semblava matar-lo lentament. El nerviosisme, l'estrès i les conseqüències de l'insomni corrien per les seves venes. I respirà alleujat quan, després d'una dolorosa ganyota de súplica, els ulls de la màquina van apagar-se durant uns minuts, que van corroborar que seria per sempre més. Era el seu experiment fallit però també el final d'aquella incòmoda sensació de viure amb la càrrega de consciència d'haver engendrat un monstre amb tantes coincidències i amb tanta humanitat. Tan paregut a ell que sentia terror per l'espècimen que odiava des del naixement, que era ell mateix, la vergonyant ovella negra de la família, l'insurrecte sorgit del ventre de la seva mare, el científic boig.

Somrigué mentre llençava els apunts utilitzats.

Galàxies (o Experiències)[59a Crida de VullEscriure; inici 2]

Corria pel mig de la selva. De pressa, més de pressa. Baobabs a la dreta. Guineus a l’esquerra. Un tigre de bengala enganxat al clatell. De sobte, els pètals vermells, intensos d'una rosa enmig del camí el meravellaren i s'aturà. Sabia, però, que havia de seguir endavant, sols podia olorar-ne el perfum exuberant i recordar-la amb un deix de tristesa, per sempre. Inclús quan visités asteroides en galàxies llunyanes. Fins i tot quan ja no recordés els anys de la pròpia infància, engolits per l'edat adulta, i hagués signat el vincle amb l'esposa i tingut fills, néts, besnéts...

Corria i no hi havia cap perill capaç d'esfereir-lo o de derrotar-lo a la més mínima oportunitat, ni les urpes dels felins ni l'extensió del terreny desconegut. Sabia que tot aquell món l'ajudaria a assolir totes les fites imaginades, les que li servirien per bastir l'existència, amb experiències diverses, amb records d'allò més versemblants. Gaudia del present, sense ancorar-se en el passat, encarat cap al futur. La troballa de la rosa li deixaria una petja profunda, n'era conscient, però igual de necessària. Com una família extensa i omnipresent, capaç d'emparar-lo a cada instant.

Corria, o la sensació de córrer encara romania en el seu cap, després de despertar-se. S'abocà damunt del paper i escriví tot el que havia experimentat en planetes remots, transcriví diàlegs i dibuixà amb frenesia cada bocí espars del que havia arreplegat en el seu periple. Oníric però tan vívid com la vida mateixa. Sabia que, en aquells fulls, hi restaria el petit príncep que habitava en els seus somnis, nit rere nit, aviador o explorador, nostàlgic o alegre, però sempre nen. Eternament, per no perdre ni un bri de la infantesa emmetzinada pel pas del temps i el creixement.

I, quan cregué que ja havia plasmat el que duia dins seu, l'Antoine caigué en un son profund, on corria i somniava pensant que vivia i sobrevolava la Terra, a la recerca de la rosa, de tanta bellesa com fragilitat. Perquè enmig dels somnis se sentia lliure i infant, innocent i pur. Aviador immortal en terra ferma mentre corria.