Suspicàcia (o Hemorràgia)(Melorepte258)

Per què la vida ha de tractar-nos a cops de mall

I ens aclapara amb l'ombra clara de la tristesa,
Aquesta nostàlgia que ens llasta el dia i pesa
Un milió de tones, i ens arrossega pendent avall?

Per què no pot oblidar-se amb l'alquímia d'un ball
O amb uns llavis suspicaços, amb la fe de qui resa,
Silent, a un Déu, que provoca el fastig del badall?

Per què la vida ha d'obrir-nos les venes, i el mal
Ha de perpetuar-se després de l'hemorràgia,
I no serveix ni artifici ni truc perquè la màgia
Ha estat sembrada en un camp erm, ple de sal?

Per què no pot avançar enllà, i guarir com cal
Aquesta ferida que resta oberta i, presagi a
Presagi, em diu que no he de deixar el camí ral?

Convocatòria (o Poètica enigmàtica)(Repte ClàssicDLXXII)

La crida l'agafa a contrapeu i per sorpresa; en un principi, la refusa però, alhora, el captiva: dins seu, una munió de sentiments s'amalgama i batalla. Des de la nostàlgia a la desídia. I, des que és a l'atur, se sent més mandrós i insomne. Recorda els bons moments navegant per aquell espai cibernètic, tot creant textos a partir d'unes pautes. Avui, de nou, com qui ha desenterrat un fòssil, apareix una nova convocatòria, que farà trontollar la pàgina, ho intueix.

Es posa mans a l'obra per no perdre pistonada: amb un termini tan curt és fàcil descuidar-se'n. I les primeres línies vaticinen una feinada àrdua...

Silenciós com un diàleg de sord-muts,

Aixeco murs en el desert, beduí

Que cerca dàtils, aljaves i benjuí

A bon preu, enemic de les multituds

La nit el confon. Ara es posa a rimar i del que es tracta és d'escriure un relat, tres-centes paraules de màxim. Les bosses sota els ulls, pel cansament, cada cop són més malva. El cervell li bull, havent de treballar contra rellotge; se li ha rovellat la neurona, ho nota. S'aixeca i es dirigeix a la cuina. Potser un whisky l'ajudarà a aclarir idees. Es coneix, sap que no podrà beure sols una copa per calmar nervis. Tanmateix, s'amorra a l'ampolla, i engoleix sense respirar. Quan para de beure, ja ha consumit la meitat del contingut. Els ulls, carregats d'espurnes d'alegria, li brillen. En el trajecte de tornada al despatxet, ensopega amb la catifa col·locada al bell mig del passadís i cau tan llarg com és. S'adorm abans de topar amb el terra, inclús ronca. Es desperta, amb la sensació d'haver deixat alguna cosa penjada. Darrerament, li costa centrar-se. A la pantalla de l'ordinador, encara encesa, la presència de quatre versos enigmàtics el capfiquen per tot el dia.

Erràtica (o Distàncies)[Disparador#7, d'OrcinyBooks]

La noia camina, erràtica, per la carena coberta de neu. No hi ha rastres que l’ajudin a sortir del bosc. Sembla desorientada, dubitativa, amb la sensació de qui ha despertat en un lloc sense distàncies; no sap cap a on tirar. Es percep un lleu tremolor, quan les cames li fan figa i cau, també el barret. El recull i segueix endavant. Somica, al llindar del plor desesperat. Voldria xisclar… A escassos metres, l’escena queda ben enquadrada en el punt de mira del fusell d’assalt, observada pel franctirador, parapetat rere una roca, a punt de prémer el gallet. Espera instruccions.

Orciny Books 

Espècimen (o Coincidències)[59a Crida de VullEscriure; inici 3]

El científic va allunyar-se de la seva obra i va admirar el robot de tres metres d’alçada, espatlles d’armari i dents caiman que acabava de construir. Va prémer el botó d’engegada i va somriure, però el somriure li va quedar congelat els llavis quan els ulls de la màquina van semblar-li humans, massa humans. Hi havia esmerçat hores que es convertiren lentament en dies i en setmanes i en mesos. Se li havia encanudit la cabellera per tantes fórmules i equacions, cabòries diverses i més que variades, atzucacs enmig de la investigació i dels experiments. Havia treballat de forma incansable i dura durant aquell període, amb gargots en pissarres i llibretes, sota la llum dels quinqués, gairebé sense tastar un mos en hores, amb la dèria del seu projecte, amb la demència d'en Viktor Frankenstein. Havia regirant abocadors i reunit tanta ferralla com fos possible, havia soldat peces metàl·liques i empalmat cables i creat circuits interconnectats. Hi havia posat la seva ànima, la seva sang, l'esforç més ingent imaginat...

Per això, aquella mirada tan humana el va sobtar. El calfred transmès era quasi desagradable de tan intens, la suor, ja no freda sinó glacial, que li perlejava el front li gelava les idees i les neurones. Se sentia observat per uns ulls estranys però amb una reminiscència familiar. Esbufegava amb dificultats, com un peix que boquegés fora de l'aigua, en plena asfíxia, i l'oxigen semblava matar-lo lentament. El nerviosisme, l'estrès i les conseqüències de l'insomni corrien per les seves venes. I respirà alleujat quan, després d'una dolorosa ganyota de súplica, els ulls de la màquina van apagar-se durant uns minuts, que van corroborar que seria per sempre més. Era el seu experiment fallit però també el final d'aquella incòmoda sensació de viure amb la càrrega de consciència d'haver engendrat un monstre amb tantes coincidències i amb tanta humanitat. Tan paregut a ell que sentia terror per l'espècimen que odiava des del naixement, que era ell mateix, la vergonyant ovella negra de la família, l'insurrecte sorgit del ventre de la seva mare, el científic boig.

Somrigué mentre llençava els apunts utilitzats.

Galàxies (o Experiències)[59a Crida de VullEscriure; inici 2]

Corria pel mig de la selva. De pressa, més de pressa. Baobabs a la dreta. Guineus a l’esquerra. Un tigre de bengala enganxat al clatell. De sobte, els pètals vermells, intensos d'una rosa enmig del camí el meravellaren i s'aturà. Sabia, però, que havia de seguir endavant, sols podia olorar-ne el perfum exuberant i recordar-la amb un deix de tristesa, per sempre. Inclús quan visités asteroides en galàxies llunyanes. Fins i tot quan ja no recordés els anys de la pròpia infància, engolits per l'edat adulta, i hagués signat el vincle amb l'esposa i tingut fills, néts, besnéts...

Corria i no hi havia cap perill capaç d'esfereir-lo o de derrotar-lo a la més mínima oportunitat, ni les urpes dels felins ni l'extensió del terreny desconegut. Sabia que tot aquell món l'ajudaria a assolir totes les fites imaginades, les que li servirien per bastir l'existència, amb experiències diverses, amb records d'allò més versemblants. Gaudia del present, sense ancorar-se en el passat, encarat cap al futur. La troballa de la rosa li deixaria una petja profunda, n'era conscient, però igual de necessària. Com una família extensa i omnipresent, capaç d'emparar-lo a cada instant.

Corria, o la sensació de córrer encara romania en el seu cap, després de despertar-se. S'abocà damunt del paper i escriví tot el que havia experimentat en planetes remots, transcriví diàlegs i dibuixà amb frenesia cada bocí espars del que havia arreplegat en el seu periple. Oníric però tan vívid com la vida mateixa. Sabia que, en aquells fulls, hi restaria el petit príncep que habitava en els seus somnis, nit rere nit, aviador o explorador, nostàlgic o alegre, però sempre nen. Eternament, per no perdre ni un bri de la infantesa emmetzinada pel pas del temps i el creixement.

I, quan cregué que ja havia plasmat el que duia dins seu, l'Antoine caigué en un son profund, on corria i somniava pensant que vivia i sobrevolava la Terra, a la recerca de la rosa, de tanta bellesa com fragilitat. Perquè enmig dels somnis se sentia lliure i infant, innocent i pur. Aviador immortal en terra ferma mentre corria.

Voràgine (o Minúscula)(ARC a la ràdio)

En la penombra, en un ambient humit, en silenci es produeix l'eclosió de l'ou. La petita criatura que s'hi entreveu es mostra amb una frenesia exagerada, empesa per la voràgine extrema d'una fam insòlita. Però encara li manca l'empenta final, la més àrdua, per veure's alliberada completament d'aquesta massa gelatinosa i enganxosa, que és l'embolcall que la protegia. Les potes davanteres, encara dèbils, eixamplen la clivella i faciliten el traç imaginari del camí de sortida. Sense retorn ni marxa enrere. L'esperona l'instint, tot i el titànic esforç, i la lluita per la supervivència. Com si fos una salmòdia ancestral, antiquíssima, dins del seu cap ressonen paraules inintel·ligibles per a ella, però el significat de les quals resta gravat a foc en el seu cap. Només els més forts continuaran endavant, i l'aventura inicial no ha d'esdevenir un entrebanc per a ella. Sent cruiximents i rosecs, sorolls que la mantenen en alerta. El perill latent la terroritza, però no es deixa arronsar.

Continua amb el màxim sigil i, tot lluitant contra la membrana resistent de l'ou, s'adona que quasi ha sortit del seu interior. Els ulls detecten llavors la presència de minúsculs cossos, idèntics al d'ella, al seu voltant. Els reconeix a pesar de l'amuntegament i de l'activitat exasperada. Són els seus germans, els que han estat més espavilats i s'han avançat per aconseguir un bon lloc, el millor profit. S'encongeix i s'impulsa; l'embranzida darrera la deslliura de la clofolla transparent. Gairebé sense esma, es deixa guiar fins al caliu matern per les potes tremoloses, que amb prou feines responen coordinadament. És important ser agraïda, venerar qui li ha ofert la benedicció de la vida. I és important néixer, però també créixer i continuar el cicle vital. Agafar la part pel tot. Per això, s'abalança damunt del cos de la seva mare i n'arrenca un mos suculent. Se saciarà i ja podrà cercar un racó adient per teixir la seva primera teranyina. En la penombra, en un ambient humit, en silenci.

Oxímoron (o [Genea]lògica)(REC de la Cadena Ser. VIII; 009)

En realitat això de l'amor no tenia cap lògica. Ho reconeixia i, malgrat tot, es va capbussar cegament en les aigües turbulentes d'una nova relació. La noia, de bona família, era educada i atenta, igual d'encantadora que la seva mare. Van llimar les diferències que van sorgir i van gaudir dels períodes de calma, en consens i harmonia. I, encara que notés que el distanciament era ja palpable, va néixer una filla en comú; un àngel tan tendre, pur amor... Però sabia que, tard o d'hora, la paradoxa que l'unia a ella li portaria a la cruïlla de no saber si la dona que estimava era sogra, esposa o filla.

Còlera (o De[m{A}]lícia)[Disparador#6, d'OrcinyBooks]

En mossegar el mugró, s'atura amb els ulls encesos en còlera. El que era una delícia fins llavors esdevé fastig, avorriment. Plega, es rendeix. Apaga el foc i serà fred amb ella a partir d'ara perquè ha actuat amb malícia. Tot el món pertany a tot el món, però ella és pertinença exclusiva d'ell. Per això, el pírcing que travessa l'arèola no hauria de ser al cos d'ella. Nits de cobejança per devorar-la s'han anat en orris. Prem el commutador i la cuina queda a les fosques, amb el cos exànime de l'Alícia damunt del marbre. Avui s'ha acabat l'àpat.

Orciny Books 

Comèdia (o Tragèdia)[59a Crida de VullEscriure; inici 1]

Es van jurar amor etern i amb les mans entrellaçades, amb la lluna com a únic testimoni, els seus llavis es van cloure després del darrer bes. I, conscients que aquell jurament els suposaria problemes de família, rivals des de temps immemorials, per anar contra els estaments estipulats, van exhalar la desesperació. Lentament, la pell se'ls va endurir al mateix temps que s'arrelava el sentiment mutu al terreny on els seus avantpassats havien nascut, crescut, sofert i mort. A trenc d'alba, en el punt exacte on s'havia escenificat aquella abraçada, hi aparegué una olivera entortolligada al tronc d'un roure robust. Com ja es deu haver endevinat, aquells dos arbres eren els cossos dels dos amants, vinculats per sempre. No podien menjar anissos per raons òbvies, però cada dia una pluja fresca i cristal·lina xopava aquelles arrels que havien estat peus.           

Dubta uns instants abans d'eliminar el document amb el text carrincló, de faula infantil. Mai no ha cregut en el romanticisme ni en literatures edulcorades fins a extrems insuportables, però és el que ven. El relat té tant regust de tragèdia com de comèdia, en el seu parer escèptic i amargat, amb tanta referència a amors impossibles i finals feliços que li provoca nàusees. I més ara, que li ha arribat la demanda de divorci, el trontoll final en aquest castell de cartes que era el seu matrimoni, a pesar de la família formada. Dues nenes precioses que són la seva il·lusió, una feina estable i una felicitat aparent. Tanta obsessió per plasmar en paper trames i contes no li ha permès centrar-se en la seva pròpia història i escriure-la amb lletres daurades. El cursor pampallugueja entre el tel que es produeix per les llàgrimes, que ja no pot aturar. Ni amb l'aval d'un jurament, els finals no són feliços, sinó dolorosos. Almenys en la vida que li toca viure...

Falòrnies (o Icterícia)[Relats Conjunts]

Han passat els anys i sembla que ningú ja no recordi totes les falòrnies creades al seu voltant, sobretot per qui havia confiat en ella. La memòria també li deixa el regust amarg de les vexacions sofertes per qui havia de guiar el poble amb els seus discursos d'un Paradís promès, d'obrir la terra i allunyar el mal, de tantes creences esmicolades per murs d'incontinència. Avui, l'hortet és la seva única preocupació des que es lleva. D'hora, ben d'hora. Com havia fet al llarg d'aquest període il·lusionant. Les tomaqueres, prenyades de rojor, les bledes, les pastanagues, i cols i carxofes, quan arriba el fred, i unes gallines remouen els quatre pams de corral de les minses pertinences que encara conserva.

Han passat els anys i encara recorda els ulls aliens atacats per la icterícia dels somriures, tanta fel acumulada no podia ser bona... I la ràbia i la rancúnia, tantes plantofades en tan poc temps... I la barca, que duia bon vent, que coneixia el rumb, i el naufragi d'una negació rere una altra, i les amenaces, fosques com l'atzabeja... Demacrada, ara sols espera que la terra es clivelli, que esdevingui lliure i que es desempallegui de jous i de buiracs, amb fletxes ensangonades, i les àligues que sobrevolin el cel siguin nobles, pures, mai estampades en draps que segueixen hissats per embrutir i llastar el camí al futur.

Han passat els anys i ressonen els clams d'Ítaca a les oïdes de Joana, la dels Ortega de l'Eixample, la mateixa. La que va recolzar la valentia d'un poble, de tot un poble, que continua lluitant. Amb entusiasme i alegria. Tan a tocar... que ja no és un somni, sinó la realitat.

Relats Conjunts 

Liliàcies (o [des]Gràcies)(dibuixet)

Saps? També l'hivern era calidesa i llavis fervents
Per un bocí de pluja promès al camp i a les flors,
Als ulls que demanaven eternes nits per al repòs
I per a la batussa en pau dels amants, i nous intents.

Saps? També l'Infern s'esborrava amb les liliàcies
D'un pit fet batec i badia i port, i esdevenir Cel era
A l'abast, a frec de pell, per arribar a la primavera
Amb l'ànim renovat havent esquivat dol i desgràcies.

Saps? També el gèlid hàlit d'un àngel pàl·lid podia
Ser distant i proper alhora, i avui esperem el dia
Com qui anhela l'alba d'un inici plàcid sense final,

Perquè, aimia, el bes i la carícia són el pebre i la sal
D'aquest rebombori contra el desori, i la companyia
És desordre i horari en l'erari de l'amor, ver camí ral.

Dècades (REC de la Cadena Ser. VIII; 008)

Començà a pensar en un nou teorema. I, després de dècades d'investigacions i proves fallides, avui pot dir que tot està a punt perquè el seu experiment es faci realitat. Ja no recorda les nits en blanc ni  els atzucacs en topar amb l'error. És enorme la seva joia i satisfacció: ser pacient i perseverant ha donat els seus fruits. L'únic que li manca per aconseguir l'èxit és la tempesta, anunciada dies enrere. Aviat, el llampec serà l'origen dels seus malsons, dels seus temors més ocults, en tornar la vida al monstre. Però ho ignora encara Viktor Frankenstein, que dorm plàcidament.

Mètode d’astúcia i de fal·làcia [Disparador#5, d'OrcinyBooks]

La guineu, ha estat caçada. Seguint el mateix. Mètode d’astúcia i de fal·làcia, amb què ha enganyat, a tots els seus socis. La timba, era bon esquer, infal·lible i llépol. L’afegitó de les prostitutes, de l’alcohol i del tabac, amanit amb tot un reguitzell d’estupefaents prou assortit, garantia que, el parany anés com la seda. Els cent trets a, boca de canó, l’han cosit per complet. I el foc, ha suposat la cirereta i el punt final, a la feina. Excel·lent propaganda, per mantenir a ratlla, els enemics. S’escriu Taïaut? El sicari respira; té sort de disparar millor que redacta.

OrcinyBooks

Plèiades (o Estratègia: ràbia)[Minicrida #018 - Tot fosc]

L'apagada definitiva l'enxampa enmig de la retransmissió de la pantomima, en la parafernàlia que ha seguit des de la distància com a setciències de l'estratègia subtil de no dir res malgastant tones de vèrbola. Ara, més cec que mai, a causa de la ceguesa afegida d'aquesta absència de llums, ha de menester el comodí de la trucada per apujar els diferencials: aquests ploms que han saltat són massa complexos per al seu cervell de visionari miop. Sort en té de la seva Soraya, que, en realitat és qui mou els fils i el té lligat amb la corretja de la ràbia i del despropòsit d'anul·lar-ho tot, inclús el mal hàbit de respirar. Perquè, ho sap i ho sabem, ella és la més brillant de les Plèiades, la princesa destronada d'aquest Reino que cau a trossos sense que se'n vulgui adonar. Demà, encara a les fosques i entre mots de demagògia, farà cau i net d'aquest rebombori botifarrer tan insurrecte com il·legal.



PS: per entendre millor... penseu en el 9N i en Soraya

Gèlida (REC de la Cadena Ser. VIII; 007)

Però ja res no seria igual. Ni les seves joguines ni les seves amigues. Ni tan sols la seva llar ni els seus vestits. La primavera va desaparèixer gairebé sense haver-la gaudida, al costat de l'almesc dolç de les llaminadures. Ni l'estiu es va aturar a la porta. Ni la tardor. Va arribar l'hivern de cop, gèlid, cruel. Un hivern perpetu, que li va marcir les paraules entre els llavis en flor, que li va fer avançar el rellotge de la vida i passar de la infància a l'edat adulta sense adonar-se'n, en el silenci de la nit. En veure's envaïda. A mans del seu pare i de la seva nuesa tan violenta com inesperada.

Perícia (o Influència selènica)[Disparador#4, d'OrcinyBooks]

En Melquíades és qui posseeix una perícia inaudita en el vetust art de l’astrolabi. Per això, ell és l’encarregat de guiar el rumb de la nau quan cau la nit i les estrelles titil·len per deixar-se desxifrar. En canvi, el pleniluni no ajuda a desenvolupar la tasca, però l’únic que ho sap és ell, que intenta controlar la luminescència selènica perquè no el distregui. Inútilment. La metamorfosi s’esdevé sense adonar-se’n. La sort de la tripulació és a les seves urpes, als seus ullals, tot i que intueix que ningú no arribarà a bon port, degut a la seva fam d’home-llop.

Orciny Books 

Màscares (o Indumentàries fantasmagòriques)[Disparador#3, d'OrcinyBooks]

Sempre ho fan tot els quatre plegats. Inclús les entremaliadures. Aquest cop, a les golfes de la casa abandonada, on la llegenda hi situa un reguitzell de misteris dignes de les millors històries de terror d’Edgar Allan Poe. Però la troballa els decep: pols i desordre i cap dels fantasmes que tant es rumoreja que emplenen l’estança, amb l’excepció d’una bola de cristall. Per immortalitzar el fet, es fotografien al voltant de la bola. El revelat els farà canviar de parer, quan es vegin abillats amb màscares i indumentàries fantasmagòriques. Serà millor dir que eren en un ball de Carnestoltes…

Orciny Books 

[Super]Vivència (o Gasòfia)[58a Crida de VullEscriure]

A pesar que ja fa estona que s'ha desvetllat i que és testimoni del dia assolellat que s'intueix a l'exterior, es deixa endur pel plaer llépol de somniar una mica més. Perfila dins del seu pensament ingents muntanyes i valls gerdes i verdes, que es poden escalar i recórrer sense preocupacions ni pors. Dibuixa paisatges temptadors de ser descoberts amb la inquietud de l'explorador i els ulls de la criatura que encara habita dins seu. Recorda fruits i baies, arrels i herbes comestibles per alimentar-se tot jugant a aconseguir sobreviure en situacions extremes. Repta la seva memòria per si encara és capaç d'orientar-se amb les constel·lacions o amb la flaire del vent. Sense artefactes mecànics tan enrevessats com les ments que els han creat. Així es consola entre els feixucs barrots que l'atrapen en aquesta gàbia amb el perímetre limitat, just per fer quatre passes dubitatives i circulars. Aquesta presó la fa viure entre somnis, que són vivències del passat, i sap que ha perdut la delícia de ser lliure, com la resta d'individus que emplenen les altres cel·les. No tenen massa coses en comú, també ho saben, però la manca de llibertats és un vincle fort, molt fort.

A pesar que fa estona que és desperta, aquestes cabòries i imaginacions, amb tints de melangia per allò viscut i usurpat, l'ajuden a seguir endavant i no esfondrar-se en el desànim de veure transcórrer el temps sense intuir possibilitats de canvi ni d'alliberament. Espera la plàtera de gasòfia i d'aigua que ratlla la potabilitat, que engoleix dia rere dia àvidament per no sentir fàstics i vòmits. I, de tant en tant, la propina d'uns esparsos fulls de diari, que devora amb goig. Encara hi troba resquícies d'alegria en aquests trossos de paper. I fan que retorni la salvatgia i la tossuderia, tan característica del seu caràcter temps enrere. Perquè reconeix que cap presó ni gàbia ni tancat ni filat podrà robar-li la seva naturalesa cabruna. Perquè, en el fons, segueix essent una cabra a ulls del món.

Bullícia (o Sàvia ignorància)(Minicrida #015.5, de VullEscriure)

Al convent, de rònegues parets ancestrals, no hi ha qui la guanyi a romàntica i a llatinòfila. Sor Àngela és la monja més instruïda i lletraferida que algú es pugui imaginar. I, després d'excel·lir amb el cant del Magníficat, a cada ofici de Vespres, es recull a la seva cel·la i s'immergeix en les seves lectures, tot gaudint del temps d'esbarjo abans del sopar i de les Completes. Darrerament se li inflama el cor amb les paraules i els versos de Dante Alighieri, inspirades per Beatriu, equiparables a la passió que ella sent per Maria i per Jesucrist. Es perd en els passatges melangiosos de la mort de la dama, en el dolor tangible de sonets tristíssims, i en les explicacions redactades personalment pel poeta florentí. Inclús es veu capaç de flairar les ribes de l'Arno, de contemplar la bullícia de Florència en el segle XIII, de plorar per una pèrdua tan aliena a ella. I gairebé no menja i sospira sense raó aparent i pateix una angoixa tan versemblant que la farà caure malalta. Sort que la lectura s'acaba i se sent beneïda, com aquell «qui est per omnia secula benedictus», com conclou el poeta.

Avui, però, 19 d'abril de 2005, la bullícia impera al convent. Perquè, després de dues fumates negres, finalment la blanca ha aparegut a la xemeneia de la Capella Sixtina. Habemus Papam, exclama tothom. Però dins de la ment de Sor Àngela s'alimenta un dubte que la rosega: per què la satisfacció de rebre el nou Pontífex, Benedictus XVI, amb la solemnitat del llatí, ha de veure's eclipsada per la vulgaritat del seu nom en català? Benet és un nom a l'alçada de sa Santedat? Per què no podia ser Benedicte? I, amb tantes preguntes, tem que l'angoixa li arribi realment, i que caigui malalta enmig de l'escenari dantesc del convent. Preferiria haver crescut ignorant...

Resiliència (o Sàpigues el lapislàtzuli de la còrpora de l'íncube)(Nipo127+RPV243)

Desperta, dona,

I espolsa't la peresa.

L'espill t'espera.

Fins i tot la poncella

Tem el temps que mustiga.