Cancerígena (o Paciència)

[pensant també en Noor S. G. ... també]

Imagina quan xipollegi dins de la banyera,
Mig plena perquè no tingui por de l'aigua,
Mentre la fregues amb la delicadesa materna
De qui l'ha desitjada des del primer bes fet.

Imagina quan et demani que li llegeixis
De nou el seu conte preferit, que coneixes
De memòria, i ella també, mentre gaudeixes
Dels seus ulls escrutadors, que supliquen un sí.

Imagina quan dormi i oblidis la dura jornada
Entre la comissura dels seus llavis, i sàpigues
Que és el fruit del teu ventre, per sempre més.

Imagina quan desperti al teu costat, i t'adonis
Que ja no somnies, que el càncer que és l'espera
Ha esdevingut claror i alè, amb el pas endavant.

Unànimes (o Ànimes noctàmbules)(RPV254)

Recordes, Anna, la pluja i els llavis, la força i l'impuls
Per córrer cap al carrer sense pensar-ho dues vegades,
La tremolor i els ulls amagats sota les balconades,
I el primer bes tímid, tan dolç, per oblidar el món insuls?

Recordes la mà que t'acollia l'esquena i te la cercava,
L'olor de l'asfalt mullat, la lluïssor del semàfor en vermell,
Els dits que recorrien un braç, el rostre, el teu cabell,
Havent aturat tots els rellotges amb un amor que no acaba?

Recordes, Anna, l'esguard que et devorava com si
Fos la primera i la darrera vegada que ens podíem veure,
I les teves pupil·les il·lusionades de viure i tornar a creure?

Recordes aquella matinada llunyana, aquell destí
Comú que, des de llavors, ens agermana, ànima bessona,
Que no el recula ni el bruel ni el cruel fel que se li abraona?

Vivències melòdiques (o Vítrica música)(Melorepte225)

[recordant l'Alhambra]

Les pedres escolten la melodia ancestral
Com llur ànima quieta, immòbil, bella,
Episodis que la memòria lentament estella
I reparteix perquè ens visitin quan cal.

I hem d'escriure la nostra història amb sal
De mar, amb lletres d'or i amb la rella
De les vivències, i esperar que facin grella
L'arbre plantat, el nadó nascut i el llibre escrit.

Les pedres degusten la veu clara del vidre,
Que no es trenca quan el temps la vol,
Que bressa la brisa i la calma eterna en l'estol

D'estels que ens vetlla, amb la clepsidra
De la pausa perenne. Perquè et crido en la nit,
Ets el ventre, el full, la llavor, i jo só el delit.    

Dèspota (o Pèrdua)

A Ferran i a Lluís d'Armengol i Galceran (In Memoriam)

Benvolgut amic, sovint les pèrdues són bocins
De foscor que ens agleven la sang i l'esperit,
Que ens duen als laberints insondables de la nit.

I cada passa és un motiu més de lluita, fins
Que ens adonem que caminar és tan necessari
Com l'aturada, abans que el cor sigui gregari
D'un dolor avesat a acompanyar-nos pertot arreu.

Benvolgut amic, sovint les paraules són consol
I recolzament, però callar ens mostra nous camins
Cap a la llum d'un món primigeni descuidat en brins
De batalles perdudes, que ens guia des del bressol.

I tota memòria és un esbós d'aquell germà volgut,
Que descansa, abans d'hora, per la cruesa d'un mut
Déu —això diuen—, que sols accepta no alçar-li la veu.

Sílvia (o Òrfena)

 [A Sílvia Pérez Cruz i a Càstor Pérez Diz (R. I. P.),
perquè cada cop que escolto aquesta havanera hi ha emoció en els meus ulls, sobretot en saber la pèrdua del pare]

Vindràs xopa de mar i de pluja, de sons

On els malsons llisquin per vigílies noves

Fetes amb retalls de llunes dins de coves,

Perquè els desigs siguin reals, purs i bons.

Vindràs emplenada d'enyorança pel pare,
Amb el perfum de l'absència i dels pins al pit

I la dolçor de les paraules òrfenes del glapit

Càlid i de l'esguard calm clavat a la seva cara.

I sabràs que el teu cant és brisa i bressol,
Lluerna que enlluerna la tristesa quan arriba

Des de la riba ignota de la mort més aspriva.

I sabràs que aquesta gola eclipsa tot el dol

Que puguis pressentir i experimentar, tan viva

Com la flama que empeny endavant i et captiva.

 


Vestida de nit (Sílvia Pérez Cruz i Càstor Pérez Diz [2010])
{música: Càstor Pérez Diz; lletra: Glòria Cruz Torrelles}

Asfíxia (o Telemàquia)(Niporepte89)

Contra la vida
En apnea, sang lliure
Amb veu eterna.  

 

Gàbia (o Bèl·lua de ràbia)(RPV253)

Saps quin és el cant de la cadernera quan vola lliure

O només t'agrada dins de la gàbia que li has creat
Amb el color de l'ull de vellut, del dol i del sangtraït
I somrius creient-te déu i amo, pobre home mortal?

Saps quin goig és la vida quan acceptes que la flama
De l'odi i de la ràbia cremen l'efímer foc de la passió
O sols coneixes l'insult, com un cop de puny malaltís,
I la força, que et fa dèbil davant dels ulls escrutadors?

No has après que no hi ha portes que puguin delimitar
L'esperit convençut que hi ha més món rere les parets
Que alcen les mans de qui diu que estima amb por i roba?

No has copsat que cal rendir-se abans que la fel inundi
Artèries i lligams obsolets, que no cal tenyir de violacis
Tons la túnica sagrada de la pell d'una dona, o no comprens?    

 

Experiència

La pluja torrencial eclipsa la bellesa del cel estrellat i de la lluna en quart creixent. Condueixo cap a un lloc imprecís, en un rampell incontrolat, inclús dement, amb el ritme constant de l'eixugaparabrises que ajuda a no perdre un camí que no sé ni conec. Només l'he ubicat en el mapa abans de sortir apressadament de casa. Alguna cosa m'indica que, en aquesta acció, m'hi jugo la vida i el futur. La ingent quantitat d'aigua, però, arriba al punt d'espantar-me perquè ningú no ha estat informat d'aquesta bogeria.(...)

Petúnies (o [Hect]àrees)(Minirepte76)

El casalot és envoltat per hectàrees de jardí. Plantes i arbusts i arbres agrupats amb una harmonia bella a la vista, de tranquil·litat. Tot tan ben cuidat que sembla un paisatge pintat damunt d'un llenç, immutable. La brisa acarona l'ancià i el fa aclucar els ulls lleument. Se sent omnipotent davant d'aquest panorama i no voldria que vingués mai la nit. El sol de migdia inunda l'herba de punts brillants. No sap cap nom d'allò plantat en el perímetre que el seu esguard observa. I sempre es queda amb la sensació d'haver-los sabut temps enrere. Ara, però, no es vol preocupar de cercar-ne els noms perduts. Les hores s'escolen i la llum minvarà, tornarà el capvespre i la nit. La foscor s'endurà aquests instants de pau extrema, de relaxament, on el món sembla aturar el seu ritme.

Lluny del casalot tornarà a l'aspra bufetada de viure entre ombres i resquícies d'una memòria que se li escapa a marxes forçades. Però aquesta nit somriurà en recordar el nom d'una planta, guardat en les golfes plenes de goteres del seu cap, com un oasi enmig de tant de desert. Les petúnies, que van ser els testimonis del primer encontre amb una noia. Li agradaven tant..., encara que no ho relacioni amb la dona que empeny la seva cadira de rodes, la mateixa dona que, cada matí, el porta fins al casalot perquè, des de la terrassa, el seu pare recordi els anys que va ocupar-se d'aquell jardí edènic, essent-ne el jardiner principal.

Aèria (o Vívida memòria)

[set mesos des que la vida ha recomençat plena d'esperança,

malgrat les adversitats, plena d'amor, Anna]

He despertat amb les ganes de devorar-te intactes;
Des del darrer comiat que espero la teva carn aèria
Com la llosa de l'enyor, que pesa i em llasta els dies.

He dibuixat sinuoses síl·labes al voltant del teu nom,
Bell palíndom com l'insomni d'aquest delit per la vítrica
Pluja que va obrir els camins cap al Paradís dels teus ulls.

Avui, gaudeixo dels teus llavis en silenci, si els esmento.

Perquè aquest record és vívid com el futur proper i nostre.    

Vigília (Salmòdia aniversària)

[set mesos des que la vida ha recomençat plena d'esperança,

malgrat les adversitats, plena d'amor, Anna]

Com qui ha retornat a la vida i se sap afortunat,

Guaito el paisatge que m'envolta i no l'imagino

Sense tu, Anna, en la senzillesa de voler besar-se

A qualsevol racó del món que somniem tots dos.

I converteixo els retalls de tu en records tangibles,

Els passeigs curulls de sol en motius per avançar

Cap al demà més proper, l'ofrena contra la por,

El sentiment més pur amb què es fan els somnis.

Com qui ha despertat després del torb i tasta la pau

Novament i s'omple els pulmons d'aire fresc i respira,

Tot duu el teu nom, Anna, i el pronuncio entre xiuxiueigs.

I mudo les hores perquè arribi abans la nit, que porti

El teu descans i la vigília i el plaer de veure't dormir,

Amb la joia de viure cada dia com un jorn per celebrar-se.

Barbàrie (31a Crida de VullEscriure)

El matalàs ha servit per a les diverses trobades sexuals de la colla. L'abús de l'alcohol no ajuda, però sembla que ens agermana més. Sobretot amb idees tan esbojarrades com la d'allitar-se (si és que es pot anomenar així a aquests afers sòrdids a l'atzar) amb desconegudes. No els preguntem el nom, ni ens esmercem a preparar l'escenari, com si el confort ens privés de gaudir de les noies que convidem

al cau. Il·luminades amb espelmes, les golfes de la casa abandonada, que hem okupat fa uns mesos, provoquen paüra a les nouvingudes. Se senten desorientades, a més de terroritzades, perquè no poden ubicar el lloc on les hem portades encaputxades i emmordassades.

La barbàrie comença damunt del matalàs, sempre mitjançant un ordre jeràrquic, que coneixem i respectem. Durant un període de total llibertat cadascú fa allò que li ve de gust amb la noia. També sabem què farà l'altre col·lega, perquè s'ha repetit el modus operandi en les diverses trobades infal·liblement. Al cap de la colla li agraden les fel·lacions; a l'Òscar, el segon de bord, vexar-les amb violència; a mi, m'excita més mirar... Ara, però, ens trobem en problemes per culpa de l'Òscar, que se li ha anat la mà amb la darrera noia. El matalàs conté totes les proves acusatòries. Tot fluid escampat ens identificaria. Per això cal esborrar-les dràsticament. El matalàs crema amb facilitat. I jo em pregunto si el foc també aconseguirà fer desaparèixer el cadàver de la noia, estès encara, mentre les flames l'envolten.

Miríades trèmules (o Èxode)(Niporepte88)

Mils de mirades
En èxode diari,
Trèmules fulles.      

En potència (o Pluviòmetres)(Melorepte224)

Saps, Anna, que no cal París per descobrir l'amor?
Solament la matinada i la pluja i la bogeria dement
D'uns llavis que volen llum i escalfor, d'uns dits
Amb l'ànsia virginal del nounat bocabadat pel món.

Saps, Anna, que no cal seny per abastar la felicitat?
Sols uns ulls curulls de fam per devorar els carrers
Il·luminats pels fanals i pels semàfors, pel xiuxiueig
A cau d'orella que desperta la pell i el cor i els sentits.

I tot és deliri si vol seguir silvestre com el naixement
De la tempesta, matern com les mans que són alberg
I abric, quan s'estenen contra desfavorables corrents.

I tot és teu, tint que reclamo per tenyir amb colors vius
La grisor de la rutina, les parets que t'empresonen avui,
Quan els mots són pluja en potència, somnis, futurs fets.

 

 

 

 

Bistro Fada (Stéphane Wrembel [2011, Midnight in Paris OST])

Absència (o Clarividència)

Veig abans la teva rendició
—Fins i tot la meva perdició—

Que el nostre món fet amb il·lusió.

Absència (o Espècimen)

Costa tant tenir l'alegria

Quan l'esborra el trasbals

De l'huracà més fals

Que, de sobte, enfosqueix el dia?

És tan alt el preu de somriure

Quan tot sembla senzill

Com retrobar a l'espill

El rostre satisfet de viure?

Per què existeix la usura

En l'espècimen que no estima

La claror ni la llibertat?

Anna, la nit escura

El temps, sense tu al meu costat,

Car l'amor és més que una rima.

Absència (o Alimentària)

Véns i marxes

Entre el son,

Com si Déu

Existís.

I m'enxarxes

Dintre teu

Amb la font

D'un somrís;

És el meu

Aliment,

La metgia

Del turment

De ser greu,

Sens tu, el dia.

Absència (o Esquàlida)

[plou... i t'enyoro!]

Segons com segles

Quan el dia és silenci

I no paraula.

L'esquàlida falena

Del somrís m'abandona.

Absència (o Superfícies)

He despertat de nou sense tu, amb mots de pluja a la gola,
Amb l'única certesa que la veu ha callat, en la nit pregona,
Per restar atenta als llavis que besen com si la vida marxés.

He traçat siluetes del teu cos damunt del mirall entelat, avui
Que no pot acollir-te el reflex en la seva superfície; dic i tinc
Tots els mots del món amb mi, i la il·lusió intacta d'aquell véns?.

Avui, desplego veles cap a la brisa despresa de la teva esquena.

Em tens pensant-te, vida, en cada bocí present quan ets absència.

Pituïtàries (o Meteorològica)

[A tu, sempre i per sempre...] 

Vull que la vida es converteixi en gestes i conquestes,

En tempestes d'octubre, en gestos protegits per la foscor,

En ossos i carn i saliva fets desig, i morir per les restes

Del rastre d'un núvol que ens ha vist perdre seny i nord.

Vull que els llavis esdevinguin fortí i ciutadella, vestes

Per abrigar aquesta pell òrfena de mossecs quan l'escalfor

És el tresor més anhelat entre tu i jo, i et cerco les arestes

Dels angles irreals de l'esquena i les conservo al record.

Vull guaitar el crepuscle, avui que el dia sense tu és tardor,

Flairar-te fins que es desgastin les pituïtàries en requestes

Al futur, i reconèixer que m'ets tan necessària com el cor.

I vull passejar per platges amigues, sense cap altre horitzó

Que la profunditat dels teus iris, i deixar que totes aquestes

Estones fetes de tu i de mi siguin per a nosaltres un tresor.