Veig abans la teva rendició
—Fins i tot la meva perdició—
—Fins i tot la meva perdició—
Que el nostre món fet amb il·lusió.
15/5/13
Absència (o Espècimen)
Costa tant tenir l'alegria
Quan l'esborra el trasbals
De l'huracà més fals
Que, de sobte, enfosqueix el dia?
És tan alt el preu de somriure
Quan tot sembla senzill
Com retrobar a l'espill
El rostre satisfet de viure?
Per què existeix la usura
En l'espècimen que no estima
La claror ni la llibertat?
Anna, la nit escura
El temps, sense tu al meu costat,
Car l'amor és més que una rima.
14/5/13
Absència (o Alimentària)
Véns i marxes
Entre el son,
Com si Déu
Existís.
I m'enxarxes
Dintre teu
Amb la font
D'un somrís;
És el meu
Aliment,
La metgia
Del turment
De ser greu,
Sens tu, el dia.
Absència (o Esquàlida)
[plou... i t'enyoro!]
Segons com segles
Quan el dia és silenci
I no paraula.
L'esquàlida falena
Del somrís m'abandona.
Absència (o Superfícies)
He despertat de nou sense tu, amb mots de pluja a la gola,
Amb l'única certesa que la veu ha callat, en la nit pregona,
Per restar atenta als llavis que besen com si la vida marxés.
He traçat siluetes del teu cos damunt del mirall entelat, avui
Que no pot acollir-te el reflex en la seva superfície; dic i tinc
Tots els mots del món amb mi, i la il·lusió intacta d'aquell véns?.
Avui, desplego veles cap a la brisa despresa de la teva esquena.
Em tens pensant-te, vida, en cada bocí present quan ets absència.
Amb l'única certesa que la veu ha callat, en la nit pregona,
Per restar atenta als llavis que besen com si la vida marxés.
He traçat siluetes del teu cos damunt del mirall entelat, avui
Que no pot acollir-te el reflex en la seva superfície; dic i tinc
Tots els mots del món amb mi, i la il·lusió intacta d'aquell véns?.
Avui, desplego veles cap a la brisa despresa de la teva esquena.
Em tens pensant-te, vida, en cada bocí present quan ets absència.
Pituïtàries (o Meteorològica)
[A tu, sempre i per sempre...]
Vull que la vida es converteixi en
gestes i conquestes,
En tempestes d'octubre, en gestos
protegits per la foscor,
En ossos i carn i saliva fets desig, i
morir per les restes
Del rastre d'un núvol que ens ha vist
perdre seny i nord.
Vull que els llavis esdevinguin fortí
i ciutadella, vestes
Per abrigar aquesta pell òrfena de
mossecs quan l'escalfor
És el tresor més anhelat entre tu i
jo, i et cerco les arestes
Dels angles irreals de l'esquena i les
conservo al record.
Vull guaitar el crepuscle, avui que el
dia sense tu és tardor,
Flairar-te fins que es desgastin les
pituïtàries en requestes
Al futur, i reconèixer que m'ets tan
necessària com el cor.
I vull passejar per platges amigues,
sense cap altre horitzó
Que la profunditat dels teus iris, i
deixar que totes aquestes
Estones fetes de tu i de mi siguin per
a nosaltres un tresor.
13/5/13
Crònica ín(t)fima (Minirepte75)
Des del primer petó fins que cau la
darrera peça de roba que ens separa transcorren, exactament,
tres-cents vint-i-set segons. Tan sols em distrec pel so d'un motor
llunyà i per la blancor del mur del cementiri. Encara em meravello
d'haver estat capaç de tenir una erecció exagerada. Potser és la
seva boca o el lloc, o la por morbosa de ser descoberts in
fraganti. La qüestió és que ni el ventijol, tirant a
fred, que bufa en aquesta nit de novembre, ni el risc que correm no
em desanima gens.
Des que s'agenolla al meu davant fins
que el gland li toca l'epiglotis transcorren disset segons justos. I,
mentre em menja el sexe durant tres meravellosos minuts, divago arran
de la inversemblant localització d'aquest encontre. No hi ha massa
lluna, per no dir que no la intento detectar en el cel estrellat, i
ressonen els focs d'artifici de fons. La seva cara és preciosa, i en
aquest període només penso en devorar-la amb els llavis i en entrar
dins seu. Li ho xiuxiuejo quan el seu cul se m'arrapa contra el pubis
i la seva esquena em queda a frec de pit, tan nus com calents. Tot
queda en tan bona disposició que és fàcil endevinar què vindrà
tot seguit.
Des de la primera batzegada, dins de la
seva cova humida, fins al gemec final, enmig de l'èxtasi, el
recompte és tan ínfim que la matinada s'omple de renecs entre dents
i disculpes maldestres. Mentre ella s'acaba de vestir i marxa a
corre-cuita, bastant defraudada, una nova erecció em visita. I em
quedo allà, sol i palplantat, de cara al mur del cementiri. Sense
experimentar cap senyal de flaccidesa. És per això que em plantejo
la possibilitat que tingui una vena un xic fúnebre. Per no
titllar-la de necròfila...
Herència (o Blasfèmia)[Herètica (o Mirífica)]
[A tu, sempre i per sempre...]
Sóc fidelitat i defecte, cercant la
confiança
Del riu que s'escola entre les mans,
les ganes
De tu, ja siguis veu o retret, llum que
emanes
Entre les escletxes de les paraules
callades.
Sóc heretge i creient, blasfem per
mirades
Que desitjo nit i dia, amb la perpètua
ceguesa
D'anhelar en els meus dits la mirífica
certesa
Que ets pell i calidesa, l'única
esperança.
Sóc error i dubte, por i fortalesa, mà
estesa
Cap al futur incert, oasi en el desert
d'enyorar
El primer segon de no tenir-te arrapada
a mi.
Sóc hereu del passat i el present que
demanes
En cada nou despertar fins que sigui
real demà,
Amb les ganes intactes de tu, de fer junts el camí.
Fúnebre
Morir tal volta sigui això:
l'enyorança
De besar-te, l'espera que no comença
Ni acaba, el pas del temps que atansa
El comiat quan ets llum i complaença,
De besar-te, l'espera que no comença
Ni acaba, el pas del temps que atansa
El comiat quan ets llum i complaença,
Com un avenc que s'enduu l'esperança
A l'estimball, i hi llença la vida i
pensa
Que l'ombra és la fi i la seva
semblança.
[seguiment del poema de Mariola Nos]
Màscares (o Efemèride)
[en el meu 35è aniversari]
Hi ha veus màgiques, tràgiques màscares
Hi ha veus màgiques, tràgiques màscares
On amagar l'amargor de voler mirar el sol
Amb els ulls oberts
Abans que torni la nit, enyor de l'alba.
Hi ha verí més dolç que la cançó de bressol
Que m'obliga a dormir sense son ni calma,
On el silenci brama
Paraules oblidades en oasis sense deserts.
Hi ha dates que s'han creat per compartir
Gust i tacte, mirades
Que esborren portes i cordes: el dia vindrà
Que esborren portes i cordes: el dia vindrà
Carregat de llum per demostrar-nos que hi ha
Noms que reclamen
L'avui amb tu, el fill de demà, que parlàvem ahir.
12/5/13
Pròrroga (o Incrèdula)(Melorepte223)
T'he esguardat aquesta nit estrellada, de nou,
On no hi ha lloc per a rellotges ni astrolabis
Que indiquin un rumb quan s'ha perdut el seny.
No m'aturis ara que les mans recorden que plou
A qualsevol racó del món perquè mai no s'oblidi
Octubre ni el tacte de la teva pell, record ferreny.
M'has observat, incrèdula com la primera nit,
Com qui reconeix la vida recuperada, la tendra
Paraula pronunciada on s'agermanen la cendra
I el foc, i has sabut que desitjo el teu ardit cor.
No t'aturis ara que la lluita pren part de l'ordit
Del moaré dels cossos perquè, quan em cridi
La teva veu, em tindràs amb la joia que no mor.
10/5/13
Ínfules (o Majestàtica)[ENTC]
Plou i és de nit, i aturar-se de cop
és dolorós, acabar la lluita abans de començar el combat, deixar
la mà perquè la bufetada és massa dura per defensar-se o
aplacar-la. Ja és tard per demanar perdó i no hi ha paraules contra
la intempèrie. Ni tan sols en el reclam de refugi, d'alberg,
d'abric. I veure't pletòrica enmig de la matinada només afua el foc
del turment d'haver-te deixat en mans dels dracs, en la selva dels
traülls, en l'àpat que es prepara al voltant de la poma
emmetzinada.
Plou i és de nit, i sóc gripau en
l'íncube que han esdevingut aquestes ínfules principesques. És
tard per al penediment, quan la traïció és engany i la decisió
dràstica és la sortida més fàcil contra la decepció. Ni les
mirades sinceres no podran endolcir l'amarg glop de saber la veritat
amb retard. No tinc reialmes que abastin la teva majestat, ni metgia
per a la ferida oberta pel sabre que jo mateix empunyava, sense
adonar-me'n.
Plou i és de nit, i hi ha somnis
després del torneig, encara que les llances s'hagin trencat;
creu-me, princesa. Encara que tornar al camí recorregut no solucioni res.
[l'artifex del microrelat és aquí]
Termòmetres (o Pletòrica)
Desperto sabent que m'he guanyat un
lloc a l'ombra
Entre el silenci i la quietud, un nou
començament
Per a aquest rònec cor que gemega en
cada batec,
I la mà invisible del dol m'enfonsa
somnis i joia.
Em desvetllo amb la dringadissa de la
pluja endins,
I els termòmetres indiquen la gelor de
les pupil·les
Que ja no poden mirar un esguard càlid,
que desitgen,
I torno al vagareig d'uns llavis
perduts en el laberint.
Regiro hores viscudes, converses
mantingudes, glops
D'aigua per a la set i respirs contra
l'ofec, i et recordo,
Pletòrica com mai, trista com qui ha
perdut el món.
Em maleeixo en aquest topall, la cel·la
on empresono
Realitat i frases, envers tota
pronúncia, fins que el mot
Sigui sang, fins que la veritat
m'habiti el cos, si no moro.
The New Beginning (Lunatic Soul [2008, Lunatic Soul])
9/5/13
Èpoques
"Hi ha hagut un
temps de rellotges i esperes, d'absències i enyorances. Hi ha hagut
dies sense sol i nits fosques, tot just un fil de lluna cobrint els
núvols de tempesta. També hi ha hagut una època de segons com
hores, de minuts sepulcrals com el silenci, d'hores perdudes amb
l'esperança de veure l'alba.
I avui ha arribat el
dia d'obrir la porta als braços que ofereixen abraçades, als llavis
que reclamen petons, al sexe que desitja la càlida humitat d'una
cova on amagar tresors i infàncies. Ompliré cada somni trencat amb
brins d'alegria, recompondré els anys perduts amb un lactant que
t'hagi omplert els pits adolescents. Ni el plor ni les parpelles
carregats d'entreson et despertaran d'aquesta realitat.
Dona, nena, ets una
illa, un edèn de delícies per viure. Malgrat el rebuig, el fàstic,
l'odi que puguis sentir per mi. Encara que persisteixi la captivitat.
Amb una única condició: no em miris amb aquests ulls espantats,
buits, tristíssims, perquè jo no sóc una bèstia. A Estocolm no
sempre es viu de síndromes, amor."
Amb aquestes
paraules, tanca de nou la porta de l'amagatall, deixant a la petita
entre sanglots i llàgrimes amargues. Ha aconseguit el que volia, per
la força.
[relat penjat també a 280 y punto- Relatarium]
Exànime (o Llànties)(RPV252)
Res més que allò que somniem, la boira, la mar, la vida.
Camina amb pas ferm, amor, i empra sempre el barem
Més exacte que no decanti la balança, en el ressò ligni.
Dubitativa com l'onatge, tindrem la queixa de les gavines,
Al voltant, i el salnitre que ho empleni tot, inclús l'esperit.
Avança nord amunt, tan sols amb el rumb que endevines,
Quan t'envolto entre els braços, al fons dels meus ulls.
Fins a l'infinit, dibuixaré la llar que anheles, el designi
D'aquesta lluita contra l'huracà immòbil, si la humida
Passarel·la que t'ofereixo no t'atura la tristor de l'ànima.
Comprensiva com la raó pura, abastarem tots els esculls
i els superarem, amor, encendrem llànties envers la nit
Més obscura que ha tenyit de dol el somrís, avui exànime.
Deficiència
He begut rius d'alcohol per oblidar-te, princesa, sota nits de lluna
canviant, per retrobar el sol. I només ofego la meva vida en l'agonia
de no alçar-me més. Ara, sense diners i amb bocins de somnis trencats a
les venes, habito la nit: l'enlluernament del dia dura fins al
capvespre.
(tot acceptant la proposta a RC de la Berta González Embun, d'inspirar-se en Moonshiner, de Bob Dylan)
Evidència (o Heliòpolis)
En la ciutat del sol, els ulls es busquen als laberints
De l'evidència, on la lluna daurada s'hi escola endins.
8/5/13
Rèplica (30a Crida de VullEscriure)
A l'aparador de l'agència de viatges,
el cartell que anuncia el gran esdeveniment li fa obrir els ulls com plats. El centenari del Titanic li sembla una oportunitat d'or per
guanyar-se, definitivament, la simpatia de la sogra. Ja va plorar
d'emoció amb la Kate Winslet i en Leonardo DiCaprio i això que sols
era una pel·lícula amb un final quasi previsible. Imagina la cara
que farà si, per al seu aniversari, li lliura un passatge per viure
en la pròpia pell l'experiència única de viatjar en una rèplica
fidelíssima del famós transatlàntic, tenint cura fins al darrer
detall (cristalleria, vaixella, il·luminació, moqueta... també
l'orquestra). Somriu visualitzant els ulls de la seva dona,
sentint-se orgullosa del seu marit perquè, finalment, ha acceptat el
caràcter controvertit de sa mare, sorpresa també per tan inesperat
regal. No és mala persona, per molta tírria infundada que li
tinguis, li repeteix tan cançonera com reiterativa. I, com a
afegitó, la perla: Tanta mania amb les sogres, que paguen la fama
de quatre males pècores...!
Consulta el rellotge de polsera i s'adona que encara té prou temps per entrar-hi i assessorar-se'n. No vol precipitar-se ni pecar de rampellut. Arreplegarà fulletons i informació perquè és una inversió de futur que ha de satisfer a les parts implicades. A la sogra, per nostàlgica i amant de les històries al voltant del transatlàntic. I, com no, a ell sobretot, que ja se li fa la boca aigua en llegir allò de la recreació exacta del viatge inaugural del Titanic.
Consulta el rellotge de polsera i s'adona que encara té prou temps per entrar-hi i assessorar-se'n. No vol precipitar-se ni pecar de rampellut. Arreplegarà fulletons i informació perquè és una inversió de futur que ha de satisfer a les parts implicades. A la sogra, per nostàlgica i amant de les històries al voltant del transatlàntic. I, com no, a ell sobretot, que ja se li fa la boca aigua en llegir allò de la recreació exacta del viatge inaugural del Titanic.
7/5/13
Sinonímia
[A Antoni Santana]
I no cal que la família
sigui un lligam de sang
O un cognom idèntic o un
pit ple que alimenti
La fam voraç d'un nounat,
perquè l'entrebanc
Demostra on hi ha l'amic i
el germà veritable.
I no cal que la proximitat
ompli nits en blanc
De vetllar la malaltia o
la boca que es lamenti
Sense cap pausa, per
pressentir que l'esvoranc
Se salvarà amb mà ferma
o amb l'ànim afable.
Company, la matinada és
sinònim de mort
I de tenebra; també de
vida i de mot càlid.
Potser de cruesa divina o
de justícia terrenal.
Però, en la fosca i en el
silenci, rebràs l'hàlit
Fresc d'un àngel anònim,
que endolcirà la sal
Del plor amb la mel de la
mare en el record.
6/5/13
Subscriure's a:
Missatges (Atom)