deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

29/4/13

Bitàcola de la intempèrie (o Vítrica ànsia selènica [o Ànima, llàgrimes i fal·làcia {o Oxímoron de presències i absències}])

He comptat els dies de pluja des d'octubre
I dins del cor els guardo perquè són tots
Els tenyits amb els colors de la teva absència
Amb tints d'enyorança, per sempre tant d'amor.

He enumerat, esperant, plenilunis entre llunes
Noves i quarts de totes formes, tan reals
Que són granisses en l'ànima, la presència
Del gèlid gebre que mina l'ànim més gran.

He abandonat en rimes llàgrimes amargues
Perquè semblessin exageració i fal·làcia,
Lament de poeta mediocre, entre àpats vulgars.

I m'he desvetlla, en la intempèrie, la farga
Dels malsons de despertar lluny de l'ànsia
Dels teus llavis, trist com un t'estimo ignorat.


Atàvica (o Penúries)

[inspirat en el poema de Mariola Nos]


Atàvica, com el murmuri de la Mar,
Esdevens tan necessària... avui també.
I escolto l'oratge, l'onatge, i tindré
La fam que no acaba a flor de l'atzar.

Diòptries que m'omplen l'esguard
De miratges interiors, deserts on fer
Enderroc del somni, segueixen a recer,
Amb la sensació d'arribar sempre tard.

Balsàmica, com la paraula feta llum
En la foscúria, et pronunciaré i tu
Només caldrà que t'apropis per respirar.

Penúries a trenc d'alba, la vida és fum
Si es perllonga el malson en despertar,
Si la nit ha d'apagar el sol que ara lluu.

Abundància minoritària (o Infàmia)(Repte ClàssicDXLIV)

La idea li arriba en plena apatia vertiginosa, durant el somnolent insomni que l'aclapara a qualsevol hora. Contempla amb atent descuit el seu fosc voltant, tan monòtonament mutable que el fastig el visita amb reposada impaciència, i ho veu ben clar. Ha de fer alguna cosa per ordenar aquesta caòtica harmonia de la rutina, un bri ingent de novetats que l'avorreixin de veure tants canvis. Per això, la idea li sembla de maliciosa bondat, maquiavèl·lica i deixada a l'atzar. En la fosca clarividència de la nit ho veu tot clar i trama el seu pla. Anota les debilitats que es coneix d'ell mateix i que el fortaleixen en la seva soledat, sempre en majúscula quan parla d'aquests virtuosos defectes. A la llista, però, també hi inclourà algun tret bo, no tan abundós perquè no domini aquesta minoria dins de l'amalgama heterogènia. Al mateix temps, en calculada improvisació prou arbitrària, perfila llinatges i afers, intrigues i desercions, malentesos ben intel·ligibles i èxodes, peregrinacions i exilis, renúncies i aigües que se separen quan sigui el moment, genealogies de virtuts tatxables i vides bastides al voltant de llegendes i paràboles creïbles. Badalla enmig d'aquest estat febril, d'impacient calma per enllestir el que sembla infinit. Ho perfecciona amb uns acabats matussers, afegint al protagonista del seu pla la més modesta egolatria, gràcies a hipnòtiques fórmules que li controlin la incertesa de reconèixer que no se sent titella, sinó artífex de tot allò que aparegui davant dels seus ulls.

Després d'àrdues hores de senzilles estratagemes i veient la grandiloqüència minúscula del seu personatge summe, somriu tristament. Perquè no deixa de pensar que el joc encara li sembla d'una maligna benvolença, al cap i a la fi. Però no vol ser tan enrevessat el primer cop, ja tindrà ocasions i deserts per a les temptacions més fàcils de generar dificultats. Descansarà i, al dia següent, el seu disseny despertarà amb l'amnèsic record d'una omnipotència que no dubta tenir de sempre. Idearà una forma per aclarir la nit, mitjançant el que anomeni llum. I vindran, més endavant, els animals marins i terrestres i la lluna i el sol i els arbres de la Ciència i de la Vida i l'home a imatge i semblança d'Ell mateix. I l'incest i l'homicidi, i la crucifixió i la pedra per construir-hi al seu damunt els temples per honorar el Seu nou, i a Seva glòria omniscient, omnipresent, omnipotent. Tot basat en la taca immaculada dins del ventre d'una dona, que tothom veurà virginal, malgrat l'infantament. I en sis dies teixirà una creença amb incredulitat, que silenciarà pels segles dels segles amb l'antagònic, que anomenarà, diguem-ne, Llucifer l'infame. Perquè els fidels el combatin pacíficament. En el Seu propi nom.

28/4/13

Píndoles somníferes (o Injustícies)(Repte ClàssicDXLIII)

Sense massa esforç m'he endinsat a l'edifici. Amb la tranquil·litat que ofereix no somniar amb dracs ferotges de cent caps ni tenir ínfules de cavaller esbojarrat i cansat de lectures, escuder i rossí inclosos. Però, estranyament, romanc alerta. Aquells murs altíssims no han calmat el neguit que sento des de fa dies. I nits també. He deixat el fill al càrrec de la veïna, i m'he vestit, com de costum, completament de verd. No és mania, potser només mimetisme, per passar desapercebut entre la Natura, entre matolls de ginesta i d'espígol, enmig de l'odorant fonoll o dels arbusts més tristos que puguin existir. Amb una única dèria, que és explicar els meus somnis (o malsons) a aquesta colla de desconeguts. N'he sentit de tots els colors, dels seus mètodes, però ja no puc suportar més nits d'insomni per sobresalts tan absurds com aquesta por per acabar amb la vida del meu propi fill.

No sóc un homicida, això ho tinc clar també. Tampoc no m'empesco amants desconegudes, a les que oferir les meves peripècies. Vaig, per damunt de tot, amb la veritat per davant. I potser aquest sí sigui el veritable problema. Ja ho deia la meva dona, amb un aplom que astorava: Ets un somniador en el cos d'un dement, però no pots dir mentides... I jo mantinc la mirada impassible davant de la ingent porta d'entrada a les estances principals. Els cartells així ho indiquen. Les parets, folrades de fusta tan ben envernissada i polida que reflecteix la llum del sol, són imponents. El matí no pot oferir millors expectatives. Bona temperatura, aire primaveral, flaire de flors aromàtiques pertot... Només la impassibilitat dels homes que guarden l'entrada m'ha refredat un xic aquest bon ànim. Gairebé tant com els ulls dels dotze homes, que m'han rebut amb un silenci sepulcral més que hermètic.

M'han inquirit violentament i sense marge de reflexió. He dit nom i cognoms, sense cap altre llinatge nobiliari que el parentesc llunyà amb un oncle d'un avi ja més difunt que noble. Una torrentada de mots han aparegut de la meva boca, irrefrenable, tot seguit. He parlat de la tirania que regna en el petit poble on habito, de les injustícies que assolen collites i bestiar, sempre vingudes de la mateixa persona. També, és clar, dels maldecaps nocturns que em visiten. Amb una confiança que m'ha meravellat de forma superlativa. Amb tanta gosadia... Llavors, amb quatre preguntes que he trobat del tot malicioses, he perdut oremus i maneres, a parts iguals, perquè no ser noble no vol dir ser roí, lladre o fill de mala mare. I aquestes paraules tan ambigües indicaven això mateix, que em titllaven del que no era. M'he adonat immediatament, que no havien escoltat res dels meus episodis gloriosos, de la rebel·lia contra l'opressió ni de fer-me cabdill d'aquest alçament gràcies a la meva fama. Ni aquestes bosses sota els ulls que indiquen vetlla i cabòries.

En un tres i no res, però, m'he sentit agafat per les espatlles i per la cintura i en un manyoc de mans i braços, m'he vist vestit amb una camisa de força que m'ha immobilitzat de sobte. Entre aquells homenots m'han apropat a la taula, on acabaven d'emplenar uns papers. Hi he pogut llegir amb certs esforços el meu nom i poc més. Quan se m'enduien, però, algú ha xiuxiuejat que seguia tan boig com havia escoltat per la contrada. En tancar la carpeta de l'informe, l'ànima m'ha caigut als peus. Ja ho sé que no sóc més que un pagès amb bona punteria, la millor d'aquestes muntanyes, ho asseguro. Però d'aquí a acabar en aquesta cel·la per somniar en pomes i ballestes, en rebels i en condemnes demencials hi ha un bon tros. Tot tan taxatiu, però... El Cas Tell queda arxivat enmig d'informes igual de grisos. Una paraula ben visible i emmarcada: Demència, i res de revisions ni al·legacions possibles. Ni píndoles somníferes ni remeis per a aquest insomni ple de malsons...

Ignonàutica

[text/os inspirat/s en Ignonauta, de Tulsa]


I. Cartògrafa audàcia

Diuen que la Mar només accepta nàufrags entre els seus braços
I mirades lívides, inaccessibles com la mort quan es desitja viure,
I comptaré amb sang el cúmul de llasts deixats pels fracassos.

Diuen que els mapes indiquen els camins cap a noves Romes,
Amb la desmesura del bleix orfe d'oxigen, i l'origen del somriure
Serà la ganyota del dolor de qui oblida la flor i els seus aromes.

I visc en la fal·làcia de reconèixer que l'audàcia no em reconforta.


II. Indiferència

Dèbil com un plor flèbil carregat
Dels teus llavis, camino, m'arrossego
Pel sòl entre pedres amb què ensopego
I retindré en el cor el batec callat

De qui s'aferra a un clau ardent
Aïllat del món per la més volàtil
Promesa del parany, amb la ment
Immersa en el país del dàtil.

Flèbil com la llàgrima dèbil, ploro
Sota la pluja, brusca fam que devora
Somnis i malsons, indistintament.

I anuncio als quatre vents que moro,
Amb la set de qui vol l'Avern i adora
El salnitre a la gola, glop de l'indiferent.


III. Demència arsènica

I potser el dubte sigui el resum i el subterfugi de la carn morta.

Diuen que l'amargor de la metzina no es detecta en les pomes,
Ni en l'existència de faules i de fades cristal·lines, que no deslliura
Del dol ni de la tristor, i m'endinsaré en els temporals i en les bromes.

Diuen que el bressol de l'aigua no s'oblida mai, ni amb els passos
Damunt de la sorra, amb els peus a terra, i, en el ball, gosaré escriure
Paraules prohibides en pedaços de núvol per als somnis ja lassos.

Dèficits (o Memòria)(Melorepte222; 1)


[A Lluís Barbó López, en el seu 33è aniversari]


Recordes els nostres aniversaris, entaulats,
Quan la felicitat era tan senzilla com abraçar-se
I trobar la galta amb un bes, abans que la garsa
Del futur ho enfosquís tot amb somnis trencats?

Recordes les rialles i les converses banals,
I els brindis, David nounat, abans que Paula
I Rubén esdevinguessin projectes i la paraula
Més adient era família sense lligams carnals?

Recordes les fotografies, ganyotes incloses,
On el temps s'hi ha esgrogueït, entre bufetades
Del destí i retrobades potser breus però sinceres?

Recordes, Lluís, amic, germà, aquestes roses
Entre cards, que enyoro, somriures amplis, mirades,
Quan la senzillesa era com viure sense esperes?

Metròpoli (o Efemèrides)(RDQ)

Barcelona photo Barcelona_zps59bbd06a.jpg
 
 
Davant meu, la metròpoli, el cosmos, el laberint,
El rebombori i el silenci, la calma i la quietud,
Reguitzell de varietats, matisos on restar mut
Si un es creu únic, i uns llavis que beso sovint.

Davant meu, la muntanya i la platja, el cementiri
I el castell, carrers on perdre la noció del temps,
Que bullen dins d'una ciutat que batega ensems,
I els peus reclamen descans, i un rostre, que el miri

Davant meu, la realitat, el somni, també la sorpresa,
El drac i el parc, la Sagrada Família monumental,
El trencadís que vol ser poema, mentre m'acaricia.

Davant meu, la Mar i el món que comprèn la sal
De la seva pell, que bressa sense pressa, certesa
De la joia enmig de la buidesa de viure en el dia a dia.
 
 
 [la fotografia és de Jeremias Soler]

Pervivències (o Reminiscències)

Emmetzina'm els dies amb la música dels àngels,
Reminiscències de veus i de deus, de brises noves,
De pous plens de llum, de vetlles, de petges a la sorra
Que indiquen el camí seguit, fins a retornar-me l'onatge.

Enverina'm les nits amb el silenci del precipici,
Pervivències de l'agonia i de l'asfíxia, que retrobes
En cada despertar, degoteig i pluja, torrent que esborra
Alegries en el llot del neguit, fins que m'acostumi a l'ofidi.

He callat. La paraula restarà muda al fons de la gola
Com el batec del difunt; mentrestant, el verm del desfici
Em devora el fetge, com a Prometeu, amb fam salvatge.

I esperaré. El temps és l'estrany llimac que s'escola
Sense esment entre els episodis caòtics i t'ordena: arranja'ls
Abans que la vida et difumini sobtadament l'existència i t'oblidi.


27/4/13

Alquímia de Diògenes (o Nímia ànima)



Cuando abandones tus sueños,
sabrás que has muerto


Héroes del Silencio.

*               

Cada sítio tem un mapa de luas

Herberto HÉLDER.



Has arreplegat somnis i nits a les teves palmes,
Com qui venja la naixença paupèrrima contra llops
De dents esmolades, que es beu els tolls a glops
Llargs com la follia extrema, que amb res no calmes.

Has cosit a les entranyes retalls de llum de lluna
Per desitjar el pleniluni un cop més, en l'alquímia
Del balanç més negatiu, com la boca més nímia
Que endrapa plom, sense deixar ni una engruna.

Has batejat els teus íncubes amb l'aigua maleïda
Del temple que decreix dins teu, amb el foc ardent
De viure en l'ombra del turment de seguir amb vida.

I has despertat amb l'eclipsi d'una el·lipsi decadent
Per no respondre les preguntes que el vent et porta
Perquè viure no exclou que ja tinguis l'ànima morta.
 
 
**=les músiques es poden escoltar si es pitgen els enllaços.

Parsimònia (29a Crida de VullEscriure)

Abans d'entrar al menjador amb el cabàs de la bugada, escolta els seus roncs. En Jordi torna a dormitar al divan, com si el drac encara rondés pels voltants del llogarret. Els anys l'han acomodat; de les quatre tasques que fa al final del dia, la que s'enduu la palma és la becaina de pijama i orinal, amb una gamma de sorolls i esbufecs ben coneguda arreu. Fa anys que no li diu princesa i els afalacs arriben amb comptagotes per un interès personal, evidentment. Sobretot els dissabtes.

N'està fins al capdamunt, ella, d'aquesta parsimònia, d'aquesta sang d'orxata que mai no li desapareix. Només quan hi ha sarau a l'exterior i vol fer-ne safareig, palplantat darrere de les cortines. Del sofà al llit, passant per qualsevol butaca o seient de la casa. Últimament, sospita que no fos un engany la història d'haver acabat amb el monstre per endur-se un bon partit sense esforços. I aquella toia mústia de roses vermelles collides maldestrament, com pispades de qualsevol jardí. I essent tan bona persona, tan sant i educat, mirant de guardar sempre les formes, qui s'empassa que pogués atrevir-se a enfrontar-s'hi, com un heroi de faules medievals?

Ja se'n penedirà, però, d'aquesta desgana. Cridarà el servei i, quan desperti, la seva biblioteca, l'orgull de la seva llar, l'únic pel que mataria (sic), descansarà apilada lluny de l'estança original. Algun passavolant ja se n'aprofitarà... Si no fos que el gamarús pesa tant, també s'atreviria amb la floreta del seu marit. Preu per preu...

26/4/13

Vigilància (o Nívia màlica)(Minirepte74)

Tot comença un dimecres qualsevol. Nívia agafa l'ascensor per pujar fins a la vuitena planta, on hi té l'estudi. Al seu poble no n'hi ha hagut mai, d'aquestes andròmines, perquè edificacions de més d'un pis no se n'hi troben. Però a una gran ciutat com Nova York i en una zona com Manhattan... Per tant, no li estranya que s'aturi al primer pis, sense haver premut cap botó. En obrir-se la porta, se li suma un desconegut que, com ella, també puja. Nívia s'enretira sense adonar-se'n. Com un acte reflex, diria més tard. Al segon pis, l'operació anterior es torna a esdevenir. Les portes s'obren i a aquest primer desconegut se li suma un nou desconegut, i ella els fita i es mostra cada cop més neguitosa. Sobretot en veure que l'ascensor s'atura, sense excepció, en cada pis. La seva estranyesa, però, és majúscula en veure que, un cop fora de l'aparell, els set desconeguts agafen la mateixa direcció que ella. Quan vol parar esment del que succeeix, no hi és a temps. La subjecten entre tots i l'emmordassen. I, sense saber de quina forma ho fan, l'adormen immediatament. Quan es desperta, reconeix casa seva. Però detecta set panys nous de trinca a la porta de l'entrada. Potser és efecte dels narcòtics...

Tres setmanes després del seu captiveri, encara no entén per què la retenen dins de casa seva, si aquella és casa seva de debò. No ha rebut visites ni trucades de cap tipus. I això li suscita una certa estranyesa. Com aquesta vigilància intimidatòria que l'obliga a fer les tasques domèstiques, inclosa la llista de la compra, que és supervisada per catorze ulls, per si de cas (sobretot en l'apartat de la fruiteria) hi apareix la paraula poma, que és ratllada immediatament amb un nerviosisme exasperat. Quasi ridícul...





NOTA: un modest homenatge a Carmen Martín Gaite i la seva Caperucita en Manhattan, res a veure ni en qualitat ni en temàtica; un mer 'divertimento' maquillant el conte infantil de la Blancaneu i els set nans, gens aconseguit, de ben segur...

Incòmode (o Fragància etèria)(RDQ)

Et faig nosa quan em retrobes al camí,
Matoll fragant, immòbil mà, veu callada,
Si et flairo i et miro una altra vegada,
I et malmeto la calma i el regne, romaní?

Et sents incòmode quan la meva mirada
Et cerca les flors violàcies, i el dit mesquí
Trenca el teu repòs que, des de l'albada
Fins a la nit, és constant? M'ho pots dir?

Et delimito el domini quan em meravelles
Amb perfums i colors tan nous i mundans
Per a mi, que els vull amb ganes meselles?

Potser aquestes requestes seran mots vans
Perquè les teves arrels són fermes i belles,
Com la fragància que em fuig de les mans?
 
 
 photo santllorenccedil_zps808cbb3b.jpg
 
 
[la fotografia és de Jeremias Soler]

25/4/13

Sibèria (o Inexistència)

[aprofitant les circumstàncies de dues visites gratificants]
[A Anna Garrido, companya de l'ànima, i a Siberia, desconeguda amiga de lletres] 


Tancat dins aquest pis em dedic a prendre apunts del natural que Ciutat em mostra

Biel MESQUIDA.




En la inexistència, m'adono que no tinc res en comú
Amb el món que m'envolta ni amb la gent que em parla,
I faig recompte de minuts, escolim d'un esperit nu,
I la vida perduda ja no tinc esma de recuperar-la.

T'escric des de Sibèria, gairebé al teu recer però,
Amb el gebre de desitjar la teva febre en acariciar-me,
I el vent udola, i la pluja cau com la nit, buit ressò
En la buidesa, i el matí és llunyà i l'espera em desarma.

En la teva absència, furgo entre el silenci i els sorolls
I no reconec, dins del pit, el batec que em sustenta,
Constant com la tempesta, diapasó de les temples.

T'escric amb la dèria dement de qui troba lenta
L'agonia del jaç fred i soliu, i un fugaç joc de folls
La celeritat del temps quan em respires i em contemples.

23/4/13

Gènesi diària (Sant Jordi 2013 amb BSO)

[Sant Jordi sense princesa a prop, envoltant-la dracs presents]





Prepara la drecera perquè s'aproximi l'hora
En companyia, el cristall de la veu del vent,
Les passes callades de la tardor a les mans,
I seré romeu cap a tu, pelegrí de les paraules.

Un cop més, em tens i em retens, amb baules
I ritmes ancestrals, el batec d'un cor tan mans
Com dolç, captaire del jaç on no hi ha turment
Entre tu i jo, la llar, i la tempesta resta enfora.

Aplana el sender perquè arreli en el nostre pit
La gènesi diària, el riu, la naixença incendiària
De la rosa, que ens mostra la bellesa de la vida.

Una vegada més, sóc núvol per a la mar humida
Del llaç que ens vincula amb la vall necessària
Per perseguir l'escolim cap al record, sense oblit.


Fosforescència (o Eclèctica)(RDQ)

Com un ceptre que capta la llum i l'ombra,
Com una frase que repeteixo fins al final,
Com un nom que sé que respira dins meu,
Et visc per perpetuar-te, Anna, en la memòria.

I ets la mare i l'amiga, aquest amor terrenal
Que no entén llenguatges estranys, d'un Déu
Allunyat dels nostres somnis, sense nombre
Ni veu, tan aliè com qui esborra la història.

Com un calze ple dels teus ulls, com ser teu
En el basar eclèctic dels besos, que escombra
Tristor i languidesa, com sentir-se immortal
Amb el risc d'oblidar, en gaudir-te, l'escòria,

Il·lumino el rètol vívid de les teves pupil·les
Amb el neó de la vetlla d'hores intranquil·les.


N photo namaste_zpsb45bf429.jpg

[la fotografia és de Jeremias Soler]

22/4/13

Tendríssima Olívia (Minirepte73)

Sua de valent per aconseguir quatre tristes llonzes d'aquella peça de carn. Ja ho sabia que això de la crisi havia de fer-lo patir de valent. Amb les retallades pertot arreu i els preus que augmenten tant, només ha pogut arribar a aquesta solució. Ben mirat, no les fa sofrir gens, que tot acaba en un tres i no res. Cap mena de dolor. I, el més important: cap relació amb ell, que després no li vinguin amb interrogatoris. Amb aquests sistema, però, s'ha adonat de la gravetat de la situació econòmica del país. Anys enrere s'hauria refiat del turisme, però això no és el que era i ha hagut d'idear aquest pla B. La gent gran, que sap que té més dèficit de companyia. Malgrat l'inconvenient de l'edat, que dóna duresa al gènere que solia tenir. Pels barris perifèrics, per evitar clientela en potència, sempre hi ha dones soles i ancianes prou autònomes que li facin servei. I entre la càmera frigorífica i el congelador conserva el superàvit que arribi a tenir, quan s'engresqui i la demanda no pugi. Empaqueta les quatre llonzes per a la senyora Antònia, que paga i marxa.

Ell s'eixuga el front, perlejat de gotes transparents. Però no té massa temps de relaxació, que torna a suar, aquest cop d'emoció. L'Olívia es dirigeix a la seva parada, amb la intenció de fer-hi la compra setmanal. El carnisser maleeix la peça de carn que tallava, i, alhora, somriu la noia. El batec se li accelera, tot i dissimular els nervis de notar la seva presència. Ella el saluda i li demana mig quilo de carn per al fricandó, però, sobretot, que sigui tendra, tendra. La fita, lascivament, un xic ofès i la menteix amb un dissimul que astora: És tendríssima, Olívia, com els pits d'una joveneta!

Tèrboles (o Síl·labes)



I he pronunciat
Totes les síl·labes
Del teu nom de mar
I d'atzur en calma
I he sabut renéixer
Enmig de la fosca
A empentes, gemecs
Per abastar l'aire.

 

I he llaurat la sal,
Trescant per camins
Sempre indefugibles,
I la set comença
En despertar, amiga,
En el clar desig
De nedar dins teu
I de capbussar-hi
El somni, el demà,
Noor, la pau, tu i jo...
Obsedit, potser,
Amb pupil·les tèrboles.

21/4/13

Pletòrica (Melorepte221; 4)

  I ets llépola com la paraula i la mar d'enyors
Quan et penso, com la tarda que sap que aprenc
Dels teus somriures noves llengües, el tardorenc
Idioma nascut dels capcirons en fregar-te el tors.

I ets intrèpida com la boca que ofereix l'avenc
D'aferrar-se a la fressa dels adolescents, amors
Furtius i endolcits pel temps de rampells gords
I dements, fets de pluja que cau i parla i l'entenc.

I ets pletòrica com la fam d'entortolligar les mans
En la febre de la teva pell, que m'espera, el desig
D'enamorar-te en cada nou dia amb ulls galants.

I ets cíclica com l'espiral on m'has empresonat,
Entre els pits i el melic, i esdevinc esbós i pastitx
De l'home que hauria de ser, si em mires, i nounat.

Paciència (Melorepte221; 3)

I només em resta agrair a la vida i a la follia
Sense remei el glop i el doll d'aigua fresca
En la sequera d'un camí que, invariable, tresca
Cap als braços del desert i de la llunyania.

I sentir la gratitud de la mà que rep la llesca
De pa reconfortant, tan necessària com el dia,
I l'almoina d'una boca que parla i engresca
El cor amb el desig del bes, que dins seu nia.

Diràs que és amor, això que ens mou, amiga,
Aquest terratrèmol que des del despertar fustiga
Els membres i els obliga a avançar i fer drecera?

Diré que ets meva si em sento teu, camp i espiga
Sota la llum d'un sol que ens vigila, i l'ull se'm lliga
Al teu iris, i, pacient, sé que demà acabarà l'espera.

Gràcies (o Quilòmetres)[Nit de Lletres; 5 {Gratitud}]



Plou. De nou plou. Com la matinada en què la va conèixer. Aquells llavis sota la pluja, agraïts i tan tendres, es deixaven besar i mossegar, amb la gratitud de qui ha esperat tota una vida per ser feliç, amb l'alegria de tastar aquella carn amollada de la persona que l'havia fet trontollar minut rere minut d'ençà de conèixer-se. I es deixava conquerir per dits, fins a aquell moment, aliens a la seva pell, embolcallar per ulls que detectaven els detalls de la seva silueta sota la roba, oferint-se al desig d'aturar els rellotges perquè el temps hi quedés empresonat. No volia pensar en el moment del comiat; li venia la recança de la tristesa més extrema, de la ràbia més aguditzada. Pensava en els quilòmetres que els separaven i que encara els separen, que els havia recorregut amb un rampell foll i incontrolat, perquè no hi havia llera que pogués engolir aquella torrentada de ganes de devorar-se amb tots els sentits, de totes les formes. Avui plou, com aquella matinada en què, dins de la memòria, van deixar-hi aquells minuts d'amor i d'altruisme, de gratitud cap a la persona capaç d'encendre fogueres d'entusiasme que, mesos després, encara resten enceses, i sense indicis de voler-se ni de poder-se apagar. Mentrestant, aquesta pluja segueix apareixent, renovant el record d'aquella primera matinada. I sols els queda donar-se les gràcies. Si és que hi ha coses a agrair quan dues persones se senten connectades pel sentiment, que és la gratitud de l'amor pur.